Usuari:Mcapdevila/Compromís de Breda
El compromís de Breda, també anomenat compromís dels nobles, va ser un document presentat el 1566 per la noblesa dels Països Baixos (aleshores sota domini de l'Imperi Espanyol) a Margarida de Parma, governadora espanyola dels Països Baixos, on aquells sol·licitaven la llibertat de culte religiós i l'abolició de la Inquisició. El seu rebuig per part de les autoritats espanyoles va ser un dels motius principals que van provocar la guerra dels vuitanta anys.
Antecedents[modifica]
El 1518 Carles I, sobirà dels Països Baixos, va heretar la corona del regne de Espanya del seu avi Ferran el Catòlic. Nascut i educat als Països Baixos, Carlos I va practicar durant el seu regnat a Espanya una política de tolerància envers el protestantisme imperant al seu país natal i de respecte cap als seus costums.
Després de la seva abdicació el 1556 va ser el seu fill Felipe II qui el va succeir en el tron d'ambdós països (a més de Nàpols, Sicília i les colònies americanes). Felip II, criat a Espanya i educat en el catolicisme estricte, va reprimir la llibertat de culte religiós, i a tal fi nomenà cardenal Granvela president del Consell d'Estat de Flandes, establí la Inquisició, situà funcionaris espanyols en els llocs de responsabilitat en detriment dels holandesos i féu cas omís de les protestes populars que aquests presentaven per la seva gestió.
Protesta holandesa[modifica]
Catòlics i protestants de la noblesa holandesa, units i encapçalats per Guillem d'Orange, van aconseguir la dimissió de Granvela el 1564 i maniobraren per aconseguir l'autonomia dins de l'Imperi Espanyol i la llibertat religiosa.
El 2 d'abril de 1566, dos-cents representants de la noblesa dels Països Baixos encapçalats per Guillem d'Orange, Lluís de Nassau i Enric de Brederode van presentar a Margarida de Parma, germana de Felip II i governadora dels Països Baixos en aquesta data, el Compromís de Breda, una reclamació formal en què demanaven l'abolició de la Inquisició i la llibertat de culte religiós, però sense discutir l'autoritat del rei d'Espanya. Margarida de Parma va aconsellar moderació, però la resposta de Felip II va ser contundent: refusant les sol·licituds dels nobles holandesos, va decretar l'aplicació íntegra de les disposicions del concili de Trento i l'obligatorietat del catolicisme, potser influït pels fets que havien ocasionat les guerres de religió a França.
Conseqüències[modifica]
Entre el 14 i el 17 d'agost d'aquest mateix any, la situació va degenerar en revoltes populars: els protestants calvinistas van arrasar i destruir les esglésies catòliques i van esvalotar el país sencer. Al principi les forces de la governadora Margarida aconseguiren reprimir la rebel·lió i restablir l'ordre.
L'agost de 1567 arribà als Països Baixos el duc d'Alba, Fernando Álvarez de Toledo, al capdavant dels terços, el qual s'encarregà de sufocar les rebel·lions amb duresa: per jutjar els responsables dels desordres va fundar el Tribunal dels Tumults (anomenat el Tribunal de la Sang pel rigor de les seves condemnes), i va ordenar prendre i executar el comte d'Egmont i el comte de Horn, que, tot i ser catòlics, havien simpatitzat amb el moviment nacionalista holandès. La repressió va obligar a exiliar-se molts partidaris de la causa holandesa, entre ells el propi Guillem d'Orange.
La repressió de les llibertats religioses fou una de les causes que portarien als Països Baixos a rebel·lar-se contra la dominació espanyola, la qual cosa va conduir a la guerra dels vuitanta anys, que es perllongaria fins a 1648, quan finalment es faria el reconeixement oficial de la independència del país.
Enllaços[modifica]
Referències[modifica]