Aimé Césaire

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAimé Césaire
Aime Cesaire 2003.jpg
 Diputat 


 Conseller regional a França 


 Maire 


 Diputat al Parlament Francès 


 Conseller general 

Dades biogràfiques
Naixement 26 de juny de 1913
Martinica
Mort 17 d'abril de 2008 (94 anys)
Fort-de-France
Alma mater École Normale Supérieure
Liceu Louis-le-Grand
Activitat professional
Ocupació Escriptor
Altres dades
Partit polític Partit Progressista Martiniquès (1958–)
Partit Comunista Francès (–1956)
Partit Socialista
Cònjuge Suzanne Césaire
Fills Ina Césaire
Premis i reconeixements

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm0194674
Modifica dades a Wikidata

Aimé Fernand David Césaire (Basse-Pointe, Martinica, 26 de juny de 1913Fort-de-France, 17 d'abril de 2008) va ser un poeta i polític de Martinica. Va ser l'ideòleg del concepte de la negritud i la seva obra ha estat marcada per la defensa de les seves arrels africanes.

Orígens[modifica]

Nascut en una família de sis fills, el seu pare era professor i la seva mare costurera. El seu avi havia estat el primer professor negre de Martinica i la seva àvia, en oposició a moltes de les dones de la seva generació, sabia llegir i escriure i en va ensenyar als seus néts des de molt joves. Entre 1919 i 1924 Aimé Césaire acudí a l'escola primària de Basse-Pointe en la que hi treballava el seu pare, i després aconseguí una beca per al Liceu Victor Schoelcher a Fort-de-France. El setembre de 1931 es traslladà a París com a becari del govern francès i passa a estudiar en un dels més famosos liceus de París: el Liceu Louis-le-Grand on coneix des del primer dia al senegalès, futur president del seu país, Léopold Sédar Senghor, amb qui farà una amistat que durarà fins a la mort de Senghor.

El concepte de negritud[modifica]

En contacte amb els joves africans que es trobaven estudiant a París, Aimé Césaire i el seu amic de la Guaiana Francesa Léon Gontran Damas, a qui ja havia conegut a Martinica, van descobrint una part desconeguda de la seva identitat, el component africà, víctimes de l'alienació cultural característiques de les societats colonials de Martinica i Guaiana francesa. El setembre de 1934, Césaire funda, amb altres estudiants de les Antilles, de Guaiana i africans (entre els quals estaven Léon Gontran Damas, el guadalupeny Guy Tirolien, i els senegalesos Léopold Sédar Senghor i Birago Diop), el periòdic L'étudiant noir (L'estudiant negre). A les pàgines d'aquesta revista apareixerà per primera vegada el terme "Negritud".

Aquest concepte, ideat per Aimé Césaire com a reacció a l'opressió cultural del sistema colonial francès, té com a objectiu, d'una banda rebutjar el projecte francès d'assimilació cultural i per altra fomentar la cultura africana, desprestigiada pel racisme sorgit de la ideologia colonialista.

Edificat contra la ideologia colonial francesa de l'època, el projecte de la Negritud és més cultural que polític. Es tracta, més enllà d'una visió partidista i racial del món, d'un humanisme actiu i concret, destinat a tots els oprimits del planeta. En efecte, Césaire declararà: "Sóc de la raça dels qui són oprimits".

Després de superar en 1935 les proves d'accés a l'Escola Normal Superior, Césaire passa l'estiu a Dalmàcia, a casa del seu amic Petar Guberina, i allí començà a escriure el "Cahier d'un retour au pays natal" (Quadern de retorn al país natal), que finalitzarà en 1938. En 1936 llegí la traducció de la Història de la civilització africana de Frobenius. Finalitza els seus estudis en l'Escola Normal Superior el 1938 amb un treball sobre El tema del Sud en la literatura negre-americana dels Estats Units. Després de casar-se el 1937 amb una estudiant martiniquesa, Suzanne Roussi, Aimé Césaire, catedràtic de lletres, torna a Martinica en 1939, per a exercir-hi, igual que el seu pare, la docència en el Liceu Schoelcher.

Evolució durant la Segona Guerra Mundial[modifica]

La situació en Martinica a la fi dels anys 1930 era la d'una zona encaminada cap a la total alienació cultural, ja que l'elit local preferia sempre qualsevol referència provinent de la metròpoli colonial, França. En temes literaris, les escasses obres martiniqueses de l'època solen estar tenyides d'un exotisme benpensant, i adopten la mirada exterior que es pot trobar en els llibres francesos que parlen de la Martinica. Aquest duduïsme, que utilitzen autors com Mayotte Capécia ha estat el principal motiu pel qual han augmentat els clixés als que es veu sotmesa la població de Martinica.

Com a reacció a aquesta situació, el matrimoni Césaire, amb el suport d'altres intel·lectuals martiniquesos com René Ménil i Aristide Maugée, funda en 1941 la Revue Tropiques. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units blocaren la Martinica, a causa de la desconfiança que senten davant els representants del règim col·laboracionista de Vichy), el que fa que les condicions de vida en l'illa es deteriorin. El règim instaurat per l'almirall Georges Robert, enviat especial del Govern de Vichy és racista i repressor. Als pobles, els representants electes negres o mulats són cessats i substituïts per representants de l'aristocràcia criolla, els békés. En aquest context, la censura apunta de manera directa contra la revista Tropiques, que només anirà apareixent amb dificultats fins a 1943.

El conflicte mundial també marca el pas per Martinica del poeta surrealista André Breton (que contra les seves experiències en un breu opuscle, Martinica, encantadora de serps). Breton descobreix la poesia de Césaire pel Quadern de tornada al país natal i es troba amb ell el 1941. En 1943 redacta el pròleg de l'edició bilingüe del Quadern..., que es publica en el nombre 35 de la revista Fontaine que dirigeix Max-Pol Fouchet i en 1944 el del compendi Les armes miraculoses, que marca l'adhesió de Césaire al surrealisme. Anomenat "el negre fonamental", influirà en autors com Frantz Fanon, Edouard Glissant (alumnes de Césaire en el liceu Schoelcher), el guadalupeny Daniel Maximin i molts altres. El seu pensament i la seva poesia també van marcar als intel·lectuals africans i afroamericans en la seva lluita contra el colonialisme i la desculturització.

Carrera política després de la Segona Guerra Mundial[modifica]

El 1945, Aimé Césaire s'afilia al Partit Comunista Francès, i al capdavant d'aquest partit fou escollit alcalde de Fort-de-France. També es presenta i surt escollit diputat a l'Assemblea Nacional per Martinica, escó que conservarà sense interrupció fins a 1993. Encara que durant molt de temps es va declarar independentista les seves aspiracions una vegada fou escollit es tornaren més modestes, tenint en compte la situació econòmica i social de la Martinica, molt deteriorada després d'anys de bloqueig i després de la caiguda de la indústria sucrera, i va tractar d'aconseguir l'estatus de departament per a la Martinica, cosa que s'esdevingué en 1946.

Aquesta era una reivindicació que datava de finals del segle XIX i que s'havia consolidat en 1935, en el tricentenari de la unió de la Martinica a França que va dur a terme Pierre Belain d'Esnambuc. La postura de Césaire no va ser ben entesa entre els molts moviments d'esquerra martiniquesos, que s'eren més favorables a la independència, i anava contra corrent dels moviments d'alliberament d'Indoxina, Índia o el Magreb. La mesura tenia com a objectiu, segons Césaire, lluitar contra la preponderància béké en la política martiniquesa, contra el clientelisme, la corrupció i el conservadorisme estructural que duien aparellats. Segons Césaire va ser per a aconseguir un sanejament, una modernització, i per a permetre el desenvolupament econòmic i social de Martinica pel que va adoptar aquesta decisió. En 1947 Césaire crea al costat d'Alioune Diop la revista Présence africaine.

En 1948 apareix l'Anthologie de la nouvelle poésie nègre et malgache, amb pròleg de Jean-Paul Sartre que consagra el moviment de la negritud. Oposat a les valoracions que el PCF va fer de la revolució d'Hongria, Aimé Cesaire abandona el PCF el 1956, per a fundar el 1957 el Partit Comunista Martiniquès i el 1958 el Partit Progressista Martiniquès (PPM), des del qual reivindicarà l'autonomia jurídica de Martinica. Es va alinear amb els "no inscrits" de l'Assemblea Nacional entre 1958 i 1978, i en el grup socialista de 1978 a 1993. Césaire seguirà sent alcalde de Fort-de-France fins al 2001, també fou president del Consell Regional de la Martinica. El desenvolupament de la capital de Martinica a partir de la Segona Guerra Mundial es va caracteritzar per un massiu èxode rural, provocat pel declivi de la indústria sucrera i l'explosió demogràfica provocada per la millora de les condicions sanitàries de la població. La política social portada a terme va afavorir la creació d'una base electoral estable per al PPM. La política cultural d'Aimé Césaire se simbolitza amb la creació del Servei Municipal d'Acció Cultural (SERMAC), a través de tallers d'art popular (ball, artesania, música) i el prestigiós festival de Fort-de-France.

Aimé Césaire es va retirar de la vida política (especialment de l'ajuntament de Fort-de-France, deixant el lloc en mans de Serge Letchimy), però segueix sent un personatge imprescindible per a entendre la història de Martinica. Després de la mort del seu company i amic Senghor, va romandre com un dels últims fundadors del pensament de la negritud.

Obres (en francès)[modifica]

  • Œuvres complètes (tres volumens), Fort-de-France, 1976.
Poesia 
  • Cahier d'un retour au pays natal, Paris, 1939
  • Les Armes miraculeuses 1946
  • Soleil cou coupé 1947
  • Corps perdu (gravats de Picasso), Paris, 1950
  • Ferrements, Paris, 1960
  • Cadastre, Paris, 1961
  • Moi, laminaire, Paris, 1982
  • La Poésie, Paris, 1994
Teatre 
  • Et les chiens se taisaient, Paris, 1958
  • La Tragédie du roi Christophe, París, 1963
  • Une saison au Congo, París, 1966
  • Une tempête, d'après 'La Tempête de William Shakespeare: adaptation pour un théâtre nègre), París, 1969
Assaigs 
  • Esclavage et colonisation, París, 1948.
  • Discours sur le colonialisme, Paris, 1955.
  • Discours sur la négritude, 1950
Història 
  • Toussaint Louverture, La révolution Française et le problème colonial, París, 1962

Bibliografia[modifica]

CAILLER, Bernadette, Proposition poétique: une lecture de l'œuvre d'Aimé Césaire, Sherbrooke (Québec), 1976.
CARPENTIER, Gilles, Scandale de bronze: lettre à Aimé Césaire, París, 1994.
CONFIANT, Raphaël, Aimé Césaire. Une traversée paradoxale du siècle, Paris, 1994.
DELAS, Daniel, Portrait littéraire, Paris, 1991.
HALE, Thomas A., Les écrits d'Aimé Césaire, Bibliographie commentée, en “Etudes françaises”, t. XIV, n° 3-4, Montréal, 1978.
HENANE, René, Aimé Césaire, le chant blessé: biologie et poétique, Paris, 2000.
HOUNTONDJI, Victor M., Le Cahier d'Aimé Césaire. Eléments littéraires et facteurs de révolution, Paris, 1993.
KESTELOOT, Lilyan, Aimé Césaire, París, 1979.
LEBRUN, Annie, Pour Aimé Césaire, París, 1994.
LEINER, Jacqueline, Aimé Césaire: le terreau primordial, Tübingen, 1993.
LOUIS, Patrice, Aimé Césaire. Rencontre avec un nègre fondamental, París, 2004.
MALELA, Buata B., Les écrivains afro-antillais à Paris (1920-1960). Stratégies et postures identitaires, Paris, Karthala, coll. Lettres du Sud, 2008.
MALELA, Buata B., Aimé Césaire. Le fil et la trame: critique et figuration de la colonialité du pouvoir, Paris, Anibwe, 2009.
MBOM, Clément, Le Théâtre d'Aimé Césaire ou La primauté de l'universalité humaine, Paris, 1979.
MOTOUSSAM, Ernest, Aimé Césaire: député à l'Assemblée nationale, 1945-1993, Paris 1993.
NGAL, Georges, Aimé Césaire, un homme à la recherche d'une patrie, Paris, 1994.
NNE ONYEOZIRI, Gloria, La Parole poétique d'Aimé Césaire: essai de sémantique littéraire, Paris, 1992.
OWUSU-SARPONG, Albert, Le Temps historique dans l'œuvre théâtrale d'Aimé Césaire, Sherbrooke (Québec), 1986.
SONGOLO, Aliko, Aimé Césaire: une poétique de la découverte, Paris, 1985.
TOUMSON, Roger y HENRY-VALMORE, Simonne, Aimé Césaire, le nègre inconsolé, Paris, 1994.
TOWA, Marcien, Poésie de la négritude: approche structuraliste, Sherbrooke (Québec), 1983.

Filmografia[modifica]

  • 1976: Martinique, Aimé Césaire, un homme une terre (52mn – documental de Sarah Maldoror escrit per Michel Leiris), CRS, “Les amphis de la cinquième”
  • 1986: Miami, Martinique, Aimé Césaire, le masque des mots (52mn – documental de Sarah Maldoror)
  • 1994: Aimé Césaire, une voix pour l'histoire (quatre parts), d'Euzhan Palcy

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aimé Césaire Modifica l'enllaç a Wikidata
Precedit per:
Camille Petit
President del Consell Regional de Martinica
Martinica

1983 - 1986
Succeït per:
Camille Darsières