Frantz Fanon

Frantz Fanon

Biografia
Naixement	20 juliol 1925 Fort-de-France (Martinica)
Mort	6 desembre 1961 (36 anys) Bethesda (Maryland)
Causa de mort	Causes naturals  (Leucèmia )
Sepultura	Algèria
Dades personals
Formació	Universitat de Lió Universitat Jean Moulin-Lió III
Activitat
Camp de treball	Filosofia i psiquiatria
Ocupació	escriptor, assagista, sociòleg, psiquiatre, filòsof, polític
Moviment	Decolonialisme
Influències	Jean-Paul Sartre i Aimé Césaire
Carrera militar
Conflicte	Guerra d'Algèria i Segona Guerra Mundial
Obra
Obres destacables (1952) Black Skin, White Masks (en) (1959) A Dying Colonialism (en) (1961) Els condemnats de la terra
Família
Cònjuge	Josie Fanon (en)
Fills	Mireille Fanon-Mendès-France

Frantz Fanon (Fort-de-France, Martinica, Imperi colonial francès, 20 de juliol de 1925 - Bethesda, Maryland, Estats Units d'Amèrica, 6 de desembre de 1961) va ser un pensador neomarxista de Martinica, que es va centrar en el tema de la descolonització i psicopatologia de la colonització. Els seus treballs, principalment "Els condemnats de la terra" (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d'alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle xx.

Biografia

Frantz Fanon va néixer a Martinica, en l'època que aquesta era una colònia francesa, en el si d'una família amb barreja d'avantpassats africans, tàmils i blancs, que vivia una situació econòmica relativament bona per a l'estàndard de la regió, però lluny del que consideraríem com a classe mitjana. Després que França es reté davant els nazis el 1940, la tropes navals de la França de Vichy es van establir a Martinica. Aquestes tropes presumptivament es van comportar de manera obertament racista, donant motiu a moltes acusacions d'agressions sexuals i capteniments impropis. Aquestes agressions, maltractaments i abusos van exercir una gran influència en Fanon, qui, com molts, va haver d'ocultar la seva alienació i disgust davant de la realitat del racisme colonial francès.

A 18 anys, Fanon abandona l'illa i va a la Dominica, on s'uneix a les Forces Franceses Lliures, per a després allistar-se en l'exèrcit d'aquest país en la guerra contra l'Alemanya Nazi. Destaca especialment en la batalla d'Alsàcia, així, el 1944 rep la medalla de la Croix de Guerre. Quan la derrota alemanya es va fer imminent i els aliats van passar el Rin cap a Alemanya, el regiment de Fanon va ser "emblanquit", és a dir, que ell i tots els soldats no blancs van ser arraconats concentrants-los a Toló (Provença).

Després de la Segona Guerra Mundial

El 1945, Fanon va tornar a Martinica per un període curt però significatiu. Malgrat que mai no es va declarar comunista, va treballar en la campanya electoral del seu amic i mentor intel·lectual Aimé Césaire, un dels creadors de la teoria de la negritud, que es presentava com a candidat comunista a l'Assemblea de la Quarta República Francesa. Fanon va restar a l'illa just prou temps per a acabar el seu baccalauréat (batxillerat), i tornà a França per a estudiar medicina i psiquiatria. Va estudiar a Lió, on va conèixer Maurice Merleau-Ponty. Diplomat com a psiquiatre el 1951, va començar a exercir sota la supervisió del metge català Francesc Tosquelles Llauradó, de qui va absorbir la idea de la importància del fet cultural en la psicopatologia.

Fanon va romandre fins a 1953 en la França metropolitana. Durant aquest període va escriure el primer dels llibres pels quals és conegut: "Peau noire, masques blancs", que va ser publicat el 1952. Aquest llibre respon a una interrogació que probablement Fanon va començar a fer-se quan va viure els maltractaments de què eren víctimes els seus conciutadans a Martinica i quan el seu regiment va ser "emblanquit" : perquè un negre està disposat a arriscar la vida per als qui el menyspreen i maltracten ? La resposta que el llibre ofereix és que ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho culturalment. Ser colonitzat és també perdre un llenguatge i absorbir-ne un altre. En les seves paraules: "Parlar (un idioma)... significa sobretot assumir una cultura, (implica) absorbir el contingut d'una civilització".

El 1953 va entrar com Cap de Servei a l'Hospital Psiquiàtric de Blida-Joinville a Algèria, on va revolucionar el tractament psiquiàtric, introduint pràctiques de teràpia social, basant-se en la idea de la importància del fet cultural tant per a la psicologia normal com per a la patologia.

Guerra d'Alliberament d'Algèria

Just després del començament de la Guerra d'Algèria, el (novembre de 1954) Fanon es va unir en secret al Front d'Alliberament Nacional (FLN), com a resultat del seu contacte amb el doctor Chaulet i de la seva experiència directa dels resultats de les pràctiques que l'exèrcit francès emprava. Al seu hospital arribaven tant els torturadors com les seves víctimes per a rebre tractament.

Durant aquest període va viatjar moltíssim per Algèria, amb l'aparent propòsit d'estendre els seus estudis culturals i psicològics sobre els algerians, cosa que va produir estudis com ara "Les marabout de Si Slimane". Aquests viatges també servien per a propòsits clandestins, especialment aquells realitzats al balneari de Chrea, on hi havia una base del FLN. L'estiu de 1956 va escriure la seva famosa Lletra Pública de Renúncia al Ministre Resident i com a conseqüència va ser expulsat d'Algèria el gener de 1957. En aquesta lletra, Fanon rebutjava d'una vegada per sempre el seu passat assimilacionista.

Després d'una estada molt curta a França, va viatjar en secret cap a Tunísia on va formar part del col·lectiu editorial "El Moudjahid". Els seus escrits d'aquest període van ser recollits i publicats després de la seva mort sota el nom "Cap a la Revolució Africana". Fanon s'hi revela com un dels estrategs del FLN. També va obrar com a ambaixador del govern provisional algerià a Ghana i va participar a nombroses conferències a Accra, Conakry, Addis Ababa, Leopoldville, El Caire i Trípoli.

Malaltia i mort

Després d'una esgotadora travessada del Sàhara per a obrir un tercer front en la lluita per la independència, Fanon va ser diagnosticat de leucèmia. Va viatjar llavors cap a l'URSS i va experimentar alguna milloria. A la seva tornada a Tunísia, va dictar el seu testament, el llibre que asseguraria la seva importància en els desenvolupaments polítics del segle XX: "Els Condemnats de la Terra" (publicat postmortem el 1961) Quan la seva condició ho permetia, feia classes als oficials del FLN en la frontera d'Algèria i Tunísia i va anar a Roma per a visitar, per la darrera vegada, Jean-Paul Sartre. Més tard es traslladà als EUA per a rebre tractament, una entrada al país aconseguida amb l'ajuda de la CIA, sota el nom d'Ibrahim Fanon. Va morir el 6 de desembre de 1961 a l'hospital de Bethesda (Maryland). Després de rebre un funeral d'honor a Tunísia va ser enterrat al Cementiri dels Màrtirs (Chouhada) a Ain Kerma (a l'est d'Algèria) Li va sobreviure la seva esposa, Josie Dublé, els seus fills Olivier i Mireille, filla d'un matrimoni anterior, la qual es va casar amb Bernard Mendès-France, fill del famós polític francès Pierre Mendès-France.

Obra - esbós crític

L'obra política de Fanon és alhora complexa i discutida, objecte de controvèrsia. Ha estat, per exemple, acusat de tenir una visió simplista i gairebé maniquea tant dels problemes com de les solucions. D'altra part, s'ha dit que les seves idees antecedeixen pensadors com ara Michel Foucault; formant una de les bases del postmodernisme i postcolonialisme. Certament ha servit d'inspiració a molts pensadors i moviments profundament crítics o revolucionaris i ha influït indirectament fins i tot en corrents com el feminisme i la teologia de l'Alliberament. Fanon va publicar "Peau noire, masques blancs" a París, 1952. En aquest llibre tracta, per mitjà de reminiscències sobre la seva vida personal i utilitzant mètodes crítics derivats de la psicoanàlisi, d'entendre per quina raó els negres adopten leq valors dels subjugadors blancs i els resultats que això produeix, especialment entre els subjugats. En les seves paraules:

«

"Tractem d'entendre per quina raó al negres de les Antilles els agrada tant de parlar francès".

»

La resposta de Fanon situa conceptes com raça, classe, cos, llenguatge i cultura en el centre de problemes que abasten fenòmens com marginació i desigualtat social, automenyspreu, inseguretat, servilisme, autopatologització. El llibre és complex, però la tesi central pot ser resumida en la idea que els subjugats tracten de superar llur condició assumint el bagatge cultural dels subjugadors, especialment el llenguatge, (posant-se les màscares blanques del títol) però fent això, absorbeixen normes que són inherentment discriminatòries, o, si escau, racistes. La qual cosa al seu torn duu a sentiments profunds d'inseguretat i inferioritat. Acceptar el concepte de l'opressor del que són els oprimits és acceptar que home és salvatge, no completament humà, inferior, etc.

No obstant això, Fanon insisteix que l'ésser blanc no pot existir sense el seu complement "ser negre". Ambdós són les cares oposades d'un procés dialèctic que podria dur a una nova relació o societat que no es basi en la discriminació "de l'altre".

J. P. Sartre va opinar que el llibre és "la negació de la negació del negre". Ara bé, alguns autors l'han criticat per semblar oblidar que l'"oralitat" pot tenir un paper positiu de resistència entre els oprimits, donant poder als subjectes (en el seu doble significat d'individus i sotmesos). Es pot considerar, per exemple, i en relació als temps i problemàtica de Fanon, tant Albert Camus com Jean Genet i Jacques Derrida, etc., sense oblidar, paradoxalment, el mateix Fanon.

La segona publicació fonamental de Fanon va ser publicada, el 1961, pòstumament. El títol, Les Damnés de la Terre, és una referència explicita al primer vers de La Internacional, que, en francès és: Debout ! les damnés de la terre ! Debout ! les forçats de la faim!. Aquests condemnats de la terra no són el proletariat de Karl Marx sinó més aviat el lumpenproletariat, els marginalitzats o "el poble". Fanon específicament usa aquest darrer terme per a referir-se als qui no prenen part en la producció industrial, especialment la pagesia pobra que viu fora ciutats, argumentant que solament aquest grup té o conserva prou autonomia respecte de l'aparell colonitzador per a menar reeixidament una rebel·lió. Per a ell, tant el proletariat urbà com les classes burgeses són "assimilades" i mancades de la motivació o necessitat de dur a terme una revolució veritable.

Igualment objecte de controvèrsia és la introducció d'aquesta obra, feta per Sartre. Sartre hi interpreta el llibre com una crida inequívoca a la lluita armada. Això ho indueix del primer capítol del llibre (Sobre la Violència) que discuteix el paper de la violència com a catarsi de la subjugació. Argumentant -amb Fanon- que la colonització en si mateixa és un acte de violència, Sartre escriu:

«

"Farien bé de llegir Fanon, perquè mostra clarament que aquesta violència irrepressible no és ni soroll sense significat ni la resurrecció de l'esperit salvatge, ni tan sols el producte del ressentiment: és l'home recreant-se a si mateix [...] no hi ha acte de tendresa que pugui delir les marques de la violència, solament la violència mateixa les pot destruir".

»

La visió sartriana pot ser vista com a apologia o glorificació de la violència, que suggereix que sols aquesta emmena el canvi i és la sola que produirà la nova societat i l'home nou. Fanon mateix sembla més subtil. Escriu en les pàgines següents: La violència del règim colonial i la contraviolència del nadiu s'equilibren amb un grau extraordinari d'homogeneïtat recíproca. [...] Els actes de violència per part dels pobles colonitzats seran proporcionals al grau de violència exercit pel règim colonial amenaçat. Fanon sembla suggerir que l'ús de la violència, més que desitjable, és inevitable. Però el seu ús no manca de perills. Fanon hi va afegir un advertiment, en un discurs a intel·lectuals africans, referint-se tangencialment al problema de la violència:

«

"L'alliberament d'una nació és una cosa. Els mètodes i contingut popular de la lluita, una altra. Em sembla que el futur de la cultura nacional i les seves riqueses són tant una expressió com una part de les valors que han dirigit aquesta lluita per la llibertat"

»

El llibre és més profund que una lectura ràpida ho suggereix. Fanon examina no solament les maneres directes amb les quals un poder metropolità exerceix i manté la seva dominació, sinó també les maneres més subtils, les que fan que els mateixos dominats es transformin en instruments, d'una banda, de la seva opressió i, de l'altra, agents d'alliberament. I el mecanisme central en tots aquests casos és la cultura. Fanon afegeix, en el mateix discurs: Hem vist l'aparició del moviment (cap a la independència) en formes culturals i hem vist com aquest moviment i aquestes noves formes culturals van lligades a l'estat de maduresa de la consciència nacional. Ara, aquest moviment tendeix, com més va, a expressar-se més de manera objectiva, en institucions. És per aquest motiu que hi ha la necessitat d'una existència nacional, costi el que costi.

Si hi ha una cosa que es pot criticar de Fanon és que sembla molt pròxim a una idea comuna, en aquells dies a Àfrica, tant de la llibertat com de les seves conseqüències: bastaria assolir la independència per a resoldre-ho tot. Fanon afegeix que: "Després del conflicte hi ha no solament la desaparició del colonialisme, sinó també del colonitzat [...] Aquesta humanitat nova no pot fer altra cosa que definir un humanisme nou per a si mateix i per als altres". No obstant això Fanon no era desconeixia els perills que la situació implica. Adverteix contra el culte del líder i de la personalitat, la retirada a concepcions romàntiques d'un passat heroic i el reemplaçament d'elits estrangeres amb elits locals que cerquen a imitar i són servils als interessos d'aquests mateixos estrangers (assimilats, en el llenguatge de Fanon). Fanon creu que aquests i altres perills deriven principalment de la temptativa d'imitar Europa i afegeix en el capítol 6 (conclusions), després d'acusar Europa d'inhumanitat i de genocidi contra els no blancs en el nom de la humanitat i el seu progrés:

«

"Així, camarades, no retem homenatge a Europa creant Estats, institucions i societats que en siguin una inspiració. La humanitat espera de nosaltres alguna altra cosa que una imitació, seria una caricatura obscena. (....) Per a Europa mateixa, per a nosaltres i per a la humanitat, camarades, hem de girar full, hem de desenvolupar concepcions noves, i hem de tractar d'ajudar l'home nou avfer els primers passos".

»

Una altra critica sovint adreçada a Fanon, especialment als EUA, és que emmalalteix d'una visió maniquea de la societat europea o occidental: el blanc és bo i el negre dolent i per tant s'oposen absolutament, la qual cosa requereix en conseqüència un món totalment nou per a superar aquesta dicotomia. En favor de Fanon es pot al·legar que les experiències de la seva vida van deixar poc espai per a concepcions intermèdiaries. Fet i fet, algú que arrisca la vida per a defensar el que considera el seu país i que rep després com a agraïment d'ésser remogut de les files a punta de fusell per tal d'evitar que aparegui en la desfilada d'honor a causa de la color de la seva pell, té el dret de pensar que aquesta color presenta, ben bé per als altres, un problema insoluble que l'impedeix d'assolir el dret de ser tractat no solament com a ciutadà amb igualtat de drets, sinó sobre la base dels seus actes.

Influència i llegat

Les idees centrals de la visió de Fanon poden resumir-se més o menys simplificadament en tres postulats:

• L'absorció de cultures o ideologies dominants per part dels sotmesos produïx resultats patològics, tant en l'àmbit social com individual.
• El reemplaçament de formes discriminatòries de relació social és producte de l'expressió de noves formes culturals i polítiques que apareixen entre els subjugats. Aquestes formes polític-culturals són l'expressió de l'essència existencial de grups marginats per la cultura dominant i produir-la inevitablement una nova humanitat.
• El poder catàrtic de la violència revolucionària. Solament la violència pot alliberar totalment del llegat de la subjugació, eliminant els sentiments d'inferioritat i produint una consciència de control sobre el mateix destí.

Aquestes idees s'han fet comunes entre molts, nodrint, encara que no sempre en la seva totalitat o exclusivament, moviments tan diferents com el grup Baader-Meinhof a Alemanya i la comunitat cristiana pacifista a Iona (Escòcia) que es defineix, entre altres coses, com lluitant cultural i políticament contra el racisme. Aquestes idees van contribuir, entre altres, a formar les percepcions bàsiques de desenvolupaments d'una banda acadèmics, com ara la psicologia critica i el post-colonialisme, i per l'altre, socials, com ara el moviment per la igualtat de gèneres sexuals (per exemple, el feminisme) i moviments d'alliberament i renovació cultural en els pobles africans, llatinoamericans, palestins, tàmils, afroamericà i irlandès. Recentment, el moviment sud-africà Abahlali base Mjondolo ha estat influenciat per les seves percepcions.

Notable entre aquestes influències va ser la qual va tenir sobre tres dels seus lectors més coneguts: Ernesto "Che" Guevara a Amèrica Llatina. Steve Biko a Sud-àfrica i Ali Shariati a Iran. Però àdhuc entre ells aquesta influència no va ser una aplicació rígida a altres realitats. Per a Guevara, per exemple, la idea de l'home nou adquireix un significat derivat del socialisme i el paper de la violència passa de ser una expressió cultural popular a una eina que avantguardes utilitzen gairebé com mecanisme terapèutic, a fi de produir aquest canvi cultural. Aquesta aproximació pas a ser anomenada foquisme o guevarisme.

Shariati tracta de revolucionar la interpretació de l'islam, que creia els seus valors eren destruïts per, d'una banda, concepcions degradants de la vida producte de la sobrevaloració de la tecnologia i la ciència, etc., en la seva majoria provinents d'Europa, i, en l'altre, per concepcions petrificades dels ulemes. Per a ell, la veritable revolució serà la concreció del món unit dels creients (umma), la que s'assolís quan els fidels adquireixin una fe veritable i s'hi dediquin totalment (arribant a ser l'home nou o muyahid) de tal manera que fins i tot donin vida per les seves ideals. És important entendre que Shariti no crida necessàriament a usar violència física. El concepte islàmic de yihad és primordialment una dedicació (lluita) en la vida personal, però també estar disposat a confrontar les desigualtats i injustícies (en el sentit de violacions de la voluntat divina) allí on es trobin, fins i tot en l'Islam mateix (o els països que es declaren islàmics). L'umma implica la fi de tota contradicció i injustícia, en la mesura que serà, per dir-lo així, l'encarnació del déu monoteista, el triomf del bé i el diví sobre el mal i el satànic. La violència és llavors més que expressió cultural, expressió de fervor religiós, utilitzada no tant contra els poders colonials, sinó contra les elits assimilacionistes i corruptes, manifestacions culturals occidentalitzades, formes de vestir, estils musicals, cinemes, etc. Al costat d'això se sol afirmar que la democràcia liberal és aliena als valors culturals islàmics, proposant-se en el seu lloc repúbliques islàmiques.

Biko fou potser qui es va mantenir més prop de la concepció original. Enfront del separatisme imposat pel sistema d'apartheid cercà revitalitzar els valors culturals i ètics dels oprimits, a fi de, començant per crear la consciència de ser negre arribar a una (llavors nova) concepció del que significa ser sud-africà. I la violència es veu com a forma de resistència, expressant-se de maneres pròpies als desposseïts o marginats: revalorització de formes culturals tradicionals (cançons, contes populars, etc.) violència sobre ells mateixos (des de vagues de fam a negació a prestar serveis) a violència directa contra els assimilats i els opressors. Les damnés de la terre és encara objecte d'estudi en col·legis militars dels EUA, en el present, com ajuda a entendre la situació a l'Iraq.

Publicacions

• L'œil se noie, Les Mains parallèles i La Conspiration, tres peces de teatre inèdites escrites entre 1949 i 1950;
• Peau noire, masques blancs, 1952
• L'An V de la révolution algérienne, 1959
• Els condemnats de la terra ("Les Damnés de la Terre") 1961
• Pour la révolution africaine, La Découverte, 1964

Vegeu també

• Homi K. Bhabha
• Gayatri Spivak
• Edward Said

}

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frantz Fanon