Alps Neozelandesos
 | ||||
| Tipus | Serralada i ecoregió WWF | |||
|---|---|---|---|---|
| Localitzat a l'entitat geogràfica | illa del Sud | |||
| Ubicació | ||||
| ||||
| Característiques | ||||
| Altitud | 3.754 m | |||
| Dimensions |
500.000 ( ) m | |||
| Punt més alt | mont Cook (3.724 m) | |||
| Història | ||||
| Període | Eocè | |||
|
| ||||
 | ||||
Els Alps del Sud o Meridionals (Southern Alps en anglès) o Alps Neozelandesos és una serralada que discorre al llarg del costat occidental de l'illa del Sud de Nova Zelanda. Constitueix una barrera natural a tot el llarg d'aquesta illa, la qual cosa dificulta la comunicació entre la costa oest de l'illa (Westland) i les planes de Canterbury, a l'est.
El terme Alps Neozelandesos es refereix generalment a la serralada sencera, mentre que es poden donar noms específics a cadenes muntanyenques més petites que formen part de la serralada. El punt més alt de la serralada (i del país) és la muntanya Cook (Aoraki/Mount Cook segons el seu nom oficial en maorí i anglès), amb 3754 metres. Existeixen altres setze pics a la serralada que sobrepassen també els 3000 metres d'altura.
| Bec | Altura |
|---|---|
| Aoraki/Mount Cook | 3754 metres |
| Mont Tasman | 3498 metres |
| Muntanya Dampier/Rakiroa | 3440 metres |
| Siberhorn | 3300 metres |
| Malte Brun | 3199 metres |
| Munti Hicks | 3198 metres |
| Pic Torres | 3165 metres |
| Mont Sefton | 3157 metres |
| Mont Haast | 3138 metres |
| Muntanya Elie de Beaumont | 3117 metres |
| Douglas Peak | 3085 metres |
| Mont La Perouse | 3081 metres |
| Haidinger | 3066 metres |
| Mont Aspiring | 3055 metres |
| Mont Magellan | 3049 metres |
| Minarets | 3048 metres |
| Mont Dixon | 3004 metres |
Una gran part de la serralada està protegida en estar integrada en diversos parcs nacionals, com el Parc nacional Westland, Parc nacional Aoraki/Mount, Parc nacional de la Muntanya Aspiring o Parc nacional de Fiordland, els quals formen l'àrea protegida Te Wahipounamu (Sud-oest de Nova Zelanda), declarada en 1990 Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Els Alps Meridionals van ser batejats pel capità Cook el 1770, que va descriure la seva "prodigiosa altura". Havien estat ja prèviament registrats per Abel Tasman el 1642.
Els Alps Neozelandesos divideixen també climatològicament l'Illa del Sud. A causa de la seva altitud i la seva proximitat a la costa, intercepten els vents de l'oest procedents del mar de Tasmània carregats d'humitat. En trobar-se amb l'obstacle que constitueix la serralada, són forçats a elevar-se ràpidament, per la qual cosa descarreguen la humitat en forma de pluja a les zones de menys altitud, la qual cosa fa que la costa oest de l'Illa del Sud de Nova Zelanda sigui una de les més plujoses del món, arribant en alguns llocs a 15 000 mm anuals i a la creació d'un frondós bosc tropical (rain forest), que, no obstant això, no està en una zona tropical. En comptes de pluja, les muntanyes reben abundants precipitacions de neu, que alimenten les abundants glaceres amb què compta la serralada. Ja perduda la seva humitat, el vent arriba a les planes de Canterbury i Otago en el seu camí cap a l'oceà Pacífic. D'aquesta forma, la part oriental de l'Illa del Sud és una de les més assolellades de Nova Zelanda.
En l'actualitat, existeixen en la serralada nombroses glaceres. En el passat, l'activitat glacial va ser moltíssim major, la qual cosa va produir nombrosos fiords en la costa occidental de l'illa (Fiordland National Park) i profundes valls i grans llacs, com el Makatipu, el Manapouri i l'Et Anau.
A causa de la seva orientació, perpendicular als vents predominantment de l'oest, existeixen excel·lents condicions amb corrents ascendents d'aire per al vol de planadors. A causa d'això, la ciutat de Omarama, situada a sotavent de les muntanyes, s'ha guanyat una reputació internacional per les seves condicions per al planatge.
Els Alps Neozelandesos van començar a elevar-se fa uns tres milions d'anys. Nova Zelanda descansa sobre dues plaques tectòniques, la placa Australiana i la Pacífica, entre les quals existeix un límit convergent (es desplacen d'oest a est i d'est a oest, respectivament, xocant una contra altra). Mentre que a l'Illa del Nord la placa Pacífica s'introdueix sota l'Australiana, provocant l'aparició d'una intensa activitat volcànica, a l'Illa del Sud és al contrari, sent l'Australiana la que s'enfonsa sota la Pacífica, causant un plegament de tipus alpí que és el que va donar lloc als Alps Neozelandesos.
