Antiinflamatori no esteroïdal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) són substàncies químiques amb efecte antiinflamatori, analgèsic i antipirètic, efectes que són semblants als dels corticoides però sense les conseqüències secundàries. Són un grup variat i químicament heterogeni de fàrmacs que per la seva acció antiinflamatòria, analgèsica, i antipirètica redueixen els símptomes de la inflamació, el dolor i la febre respectivament. Actuen bloquejant la síntesi de prostaglandines.[1] Tots exerceixen els seus efectes per acció de la inhibició de l'enzim ciclooxigenasa.[2] Els AINE contraresten l'efecte hipotensor del diürètics, betabloquejants, IECA o fàrmacs com el prazosin o la hidralazina perquè part de la seva acció hipotensora l'exerceixen aquestes substàncies a través de l'alliberament de prostaglandines renals.[1]

Orígens històrics[modifica | modifica el codi]

La primera referència als AINE es troba en el segle V abans de Crist, quan el reconegut pare de la medicina grega, Hipòcrates, va emprar una poció composta d'extracte de corfa i fulles de salze, Salix latinum, per a alleujar els dolors i controlar la febre.

Es coneix que en l'edat mitjana, la corfa de salze bullida era empleada per les cuaranderes per a donar beure a les persones que sentien dolors.

L'any 1828, el professor de Farmàcia Johann Andreas Büchner va desenvolupar una massa groguenca que va anomenar salicina (producte de la corfa de salze). Després d'un any el químic francès Leroux va aconseguir convertir la salicina en cristalls. Per a 1859 Kolbe va sintetitzar l'àcid salicílic, el qual és un precursor de l'àcid acetilsalicílic (Aspirina).

Evolució[modifica | modifica el codi]

Els antiinflamatoris no esteroïdals de primera generació inhibeixen les activitats de la ciclooxigenasa 1 (cox-1) i ciclooxigenasa 2 (cox-2), arrosseguen l'inconvenient que la cox-1 té funcions protectores de la mucosa gàstrica, ronyó, endoteli i plaquetes i en ser suprimida la seua producció, pot generar efectes adversos sobre aquests organismes.

La segona generació d'antiinflamatoris no esteroïdals inhibeix selectivament la cox-2, concentrant la seua activitat en el procés inflamatori.

Diversos principis actius[modifica | modifica el codi]

Segons AEMPS:[3]

NOTA: L'ús d'AINEs ha de ser indicat per professionals de l'àrea mèdica, ja que l'ús indiscriminat pot ocasionar efectes secundaris indesitjables.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antiinflamatori no esteroïdal Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Clive P. Page, Michael J. Curtis, Morley Sutter, Michael Walker, Brian Hoffman. Farmacología integrada (en castellàl). Publicat per Elsevier Espanya, 1998. ISBN 84-8174-340-2
  2. James S. Dawson, Alfonso Moreno González, Magali N. F. Taylor, Peter J. W. Reide. Lo esencial en farmacología (en castellà). Publicat per Elsevier Espanya, 2005; pág 55-56. ISBN 84-8174-694-0
  3. AEMPS. 2012.