August (títol)
| |||||
| Organització social: | |||||
| |||||
| Magistratures ordinàries | |||||
| |||||
| Magistratures extraordinàries | |||||
|
| |||||
| Càrrecs i honors | |||||
| |||||
August, del llatí Augustus (plural: augusti), 'majestuós', 'impulsor', o 'venerable', era un títol Romà Antic, que fou ostentat per primer cop per Cèsar August i posteriorment esdevinguí un dels títols de què són ara coneguts els Emperadors Romans. La forma femenina és Augusta.
Encara que l'ús del cognom "Augustus" com a part del nom és generalment interpretat com a identificació de l'emperador August, aquesta interpretació és un xic errònia; "Augustus" era el nom més significatiu associat amb l'emperador, però no representava de fet cap títol oficial fins al segle III sota el mandat de Dioclecià. La dignitat Imperial no era un títol ordinari, sinó una concentració força extraordinària de poders a les mans d'un home; "Augustus" era el nom que inequívocament identificava aquell home.
L'equivalent grec és sebast, o l'hel·lenització augustos. Després de la caiguda de l'imperi, la paraula no era inusual com a nom per a homes de sang noble a Europa, especialment a les terres del Sacre Imperi Romanogermànic.
Caesar Augustus
El primer "augustus" (i el primer home considerat com a Emperador Romà) fou Gaius Julius Caesar Octavianus, nom atorgat pel Senat Romà el 16 de gener del 27 aC; durant els quaranta propers anys, Augusts (com serà conegut), literalment, marcarà l'estàndard pel qual els subsegüents Emperadors podrien ser reconeguts, acumulant diversos títols i poders i fent identificable el seu propi nom ("Augustus") amb la consolidació d'aquests poders. Encara que el nom no indicava res a nivell legal, es reconeixia com a representant tots els poders aquell Caesar Augustus s'havia acumulat.
Com a princeps senatus (literalment, "príncep del senat", " primer home del senat") era el líder del Senat, l'equivalent a un modern Primer Ministre; com Pontifex maximus (lit. "sacerdot màxim") era el sacerdot principal de la religió estatal romana; com a ostentador de l'imperium consular tenia autoritat igual als magistrats (i epònims) dins de Roma i com ostentador de l'imperium maius tenia autoritat més alta que aquests a fora de Roma (a causa d'això, restava per sobre de tots els governadors provincials i era també comandant suprem de totes les legions romanes); com ostentador tribunicia potestas tenia inviolabilitat personal (sacrosanctitas) i el dret per vetar qualsevol acte o proposta feta per qualsevol magistrat dins de Roma, actuant com l'apoderat principal per al cos legislatiu. Aquesta concentració de poders esdevindria el model ideal, pel qual tots els subsegüents Emperadors havien d'haver governat Roma, en teoria (a la pràctica aquesta teoria sistemàtica i sofisticada gradualment perdia qualsevol semblança a la realitat i es col·lapsava completament als segle iii i IV, quan els Emperadors es tornaven bastant més evocadors de dèspotes orientals que "primer entre iguals").
Octavi Cèsar August també situà l'estàndard pel qual els Emperadors Romans eren anomenats. Els tres títols emprats per majoria d'Emperadors Romans - "imperator", "caesar " i "augustus" - tots emprats per Cèsar August (que s'autonomenà oficialment "Imperator Caesar Augustus"); d'aquests noms, només "Augustus" era únic per l'emperador mateix (mentre que la mare o la dona de l'emperador podien ostentar el títol d'"augusta"), mentre que els altres podrien, i de fet ostentaven, els títols "Imperator", i "Caesar" era el nom d'un clan dins de la línia juliana. Es tornà comú que un Emperador adoptes el nom Nn. Caesar (on Nn. és l'antropònim de l'individu) o posteriorment Nn. Nobilissimus Caesar ("Nn. Cèsar Més Noble"), i ocasionalment el títol Princeps Iuventutis ("Primer entre la Joventut"). un cop ascendit a la porpra, el nou Emperador normalment adoptava com a mínim un d'aquests títols i l'integrava al seu nom oficial. Els Emperadors posteriors introduïren nous títols com Pius Felix, "Pietós i Beneït", i Invictus, "inconquerit", als seus antropònims.
En aquest ús, indicant l'assumpció completa de tots els poders Imperials, "Augustus" és aproximadament anàleg a "emperador", tot i que "august" no correspon a la concepció moderna i monàrquica sobre la figura d'un Emperador. Cal notar que no hi havia cap càrrec constitucional associat amb la dignitat imperial; l'autoritat personal de l'emperador (dignitas) i influència (auctoritas) provenien de la seva posició com princeps senatus, i la seva autoritat legal es derivava del seu consulari imperium i tribunicia potestas; en la teoria constitucional romana, es podria considerar "augustus" com una abreviació per " maximus consulari imperio et tribuniciae potestate de pontífexs de princeps senatus et " (o bé, "líder de la casa i sacerdot principal amb consular imperium i tribunician power")
"Augustus" és comparable a la dignitat britànica de príncep; és un títol personal, dignitat, o atribut més que un títol de noblesa com duc o rei. L'Emperador era referit de forma més comuna com a princeps, tanmateix, amb el pas del temps, imperator o Caesar es convertiren en termes més comuns.
Dones de la dinastia imperial
Originalment, el títol Augusta era només excepcionalment atorgat a les dones de les dinasties Imperials: per a aquestes dones significava un reforçament del seu poder mundà, i un estatus proper a divinitat. No hi havia cap qualificació de més alt prestigi.
La primera dona a rebre'l fou Lívia Drusil·la, per la darrera voluntat del seu marit August (el 14 DC). Per això se la coneixia com a Julia Augusta. Així com August fou el model per subsegüents, Julia Augusta ho esdevindrà per a totes les Augustae (plural d'Augusta). - un model que incloïa conspirar perquè un fill es converteixi en successor al tron, i caure en desgràcia a ulls del nou Emperador si les maquinacions havien tingut èxit.-
Agrippina minor, esdevindrà " Augusta" amb l'últim marit Claudi, s'adheriria a aquest model, sent enviada a la mort pel seu fill Neró uns quants anys després que s'hagués convertit en Emperador.
Si el títol d'Augustus pot ser comparat al títol de Príncep en societats més modernes, llavors Augusta seria anàleg al títol britànic de Princesa Reial, un títol atorgat pel monarca que regna, en casos rars, a un parent fet que li atorga prominència entre altres membres de la casa reial. Naturalment, això és només una comparació parcial: Princesa Reial era un títol sovint rebut per dones més joves, mentre Augusta era bastant reservat per dones d'edat. En aquest sentit Augusta també té alguna cosa de la connotació de Reina Mare. Per altra banda, el "semblant a divinitat" no es pot extrapolar a qualsevol d'aquests títols més moderns.
En l'Imperi Romà dividit
Més tard, sota la Tetrarquia, el títol d'augustus era ostentat pels dos emperadors superiors (d'Occident i d'Orient), mentre que caesar es referia als Subemperadors "júniors".
Els tres títols principals dels emperadors imperator, caesar, i augustus es transformaren en autocràtor, cèsar i sebast. El títol grec es continuà utilitzant en l'Imperi Romà d'Orient fins a la seva extinció el 1453, encara que sebast perdia l'exclusivitat Imperial: les persones que no eren l'emperador podrien rebre títols formats per sebast i autocràtor convertia en títol exclusiu de l'emperador romà d'Orient.
L'últim emperador romà de l'Oest, Ròmul Augústul esdevingué conegut com a Augustulus, o 'poc Augustus', a causa de la insignificança del seu regnat.
Llegat
El títol llatí dels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic era normalment "Imperator Augustus", que transmet la comprensió moderna d'"emperador" més que el sentit romà original (com ara, el "primer ciutadà" de la República). Així la paraula alemanya per a "emperador" és "Kaiser", un derivat relativament clar de "caesar".
Vegeu també