Barça de les Cinc Copes

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Es coneix amb el nom del Barça de les Cinc Copes l'equip de futbol del FC Barcelona que dominà el futbol espanyol a inicis de la dècada de 1950. Aquest equip fou liderat al camp per Ladislau Kubala. La massa social del club va créixer fins a fer petit el Camp de les Corts, fet que obligà a la construcció del Camp Nou l'any 1957. Podem per tant estendre aquest període entre 1951 i 1957.

Resultats esportius[modifica]

Kubala
Monument a Kubala al Camp Nou

L'any 1950 el FC Barcelona fitxà Ladislau Kubala, el qual va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip.

Kubala s'exilià del seu país amb alguns companys i marxà cap a Occident, fet pel qual la FIFA el sancionà durant un any. En aquest període ingressà primer a Pro Patria italià. Posteriorment, juntament amb el seu cunyat i entrenador Ferran Daucik, formà l'Hungaria, un equip d'exiliats, i començà a recórrer Europa. L'equip arribà a Barcelona i disputà un partit amistosos amb el RCD Espanyol. Josep Samitier es fixà en ell i el 15 de juny de 1950 el fitxà pel Barcelona, juntament amb Daucik, nou entrenador.[1]

Entre 1951 i 1953, el Barça guanyà tots els títols en joc a Espanya, les lligues de 1951-52 i 1952-53 i les copes de 1950-51 1951-52 i 1952-53. A més, també cinc foren els títols assolits la temporada 1951-52. A més de la lliga i la copa, el club guanyà la Copa Llatina, la Copa Eva Duarte i el Trofeu Martini & Rossi. Aquests èxits portaren al sobrenom de Barça de les Cinc Copes. A més de Kubala, formaren part d'aquest equip grans jugadors com Antoni Ramallets, Gustau Biosca, Joan Segarra, Estanislau Basora o César Rodríguez.[1][2]

La primera copa arribà la temporada 1950-51 amb una victòria per 3 a 0 a la final davant la Reial Societat. La següent temporada es guanya la lliga espanyola amb tres punts d'avantatge sobre l'Athletic de Bilbao i la Copa. La final de Copa es disputa el 25 de maig de 1952 i el Barça derrotà el València CF per 4 a 2, a la pròrroga, amb gols de Basora, Vila, Kubala i César, remuntant un 0-2 en contra. L'equip campió fou el format per Ramallets; Martín, Biosca, Seguer; Gonzalvo III, Bosch; Basora, César, Vila, Kubala i Manchón. A la Copa Llatina derrotà la Juventus de Torí per 4 gols a 2 i el Niça per 1 a 0, a la final de París. Jugaren aquests dos partits Ramallets, Martín, Biosca, Seguer, Escudero, Bosch, Basora, César, Vila/Aldecoa, Kubala i Manchón. La Copa Eva Duarte de Perón es guanyà sense disputar cap partit, en ser el Barça campió de Lliga i Copa. També guanyà el Trofeu Martini Rossi, que s'atorgava al club de la primera divisió espanyola que assolia el millor balanç de gols marcats - gols encaixats durant el campionat.[3][4]

La temporada 1952-53 el Barça tornà a repetir títols de Lliga i Copa, a més de la Copa Eva Duarte i novament el Trofeu Martini Rossi, és a dir, quatre trofeus més. La lliga la guanyà amb dos punts d'avantatge sobre el València CF, mentre que en la copa derrotà en la final l'Athletic de Bilbao per 2 a 1.

A continuació transcorregueren alguns anys sense títols, fins que el 1957 es tornà a guanyar la Copa espanyola i la Petita Copa del Món. S'estava gestant l'equip, que amb la base del Barça de les Cinc Copes dominaria de nou el futbol espanyol de finals del 50, liderat per Helenio Herrera.

Aquest gran equip encara podria haver estat millor si no hagués estat per l'anomenat "Cas Di Stefano". Quan el Barça semblava que tenia totalment contractat Alfredo Di Stefano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al Barça.[5][6][7] El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid.[8] Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment aquest amb el que seria un dels jugadors més importants de tots els temps aconseguiria l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.[5][6][8]

Aspectes socials[modifica]

Camp Nou.

Aquesta bona època a nivell futbolístic va portar com a conseqüència un considerable creixement de la massa social al club. Dels 26.300 socis es va passar als 52.791, un increment lleugerament superior al 100%. Les victòries de l'equip i el mite de Kubala van ser clau per fidelitzar els seguidors. A més, a partir de 1951 es produeix una incipient recuperació econòmica que afavorí aquest gran creixement.[9]

Aquest increment social va fer que el Camp de les Corts es quedés petit, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957. L'any 1953, l'eslògan electoral de Miró-Sans era "Necessitem, volem i tindrem un nou camp". Aquest eslògan fou decisiu per convertir-lo en president del Barça, en unes eleccions celebrades el mateix 1953, i que, com a fet destacat, foren les primeres eleccions semi-democràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència del club.

Durant els anys de la dictadura de Franco, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca d'integració al país per part de molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.

Joan Manuel Serrat immortalitzà l'equip de les Cinc Copes en la tornada de la seva cançó Temps era Temps:

« Fills d'Una, Grande y Libre, Metro-Goldwyn-Mayer

Lo toma o lo deja, Gomas y lavajes
Quintero, León i Quiroga, Panellets i penellons
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

»

Jugadors[modifica]

A continuació es llisten per demarcació els jugadors titulars a cadascuna de les temporades.

Porter
Ramallets (51-53, 55-57)
Velasco (54)
Defensa dret
Biosca (51-54, 56)
Brugué (55, 57)
Defensa central
Seguer (51-56)
Olivella (57)
Defensa esquerre
Martín (51-52)
Flotats (53-54)
Hanke (55)
Gràcia (56-57)
Mig dret
Segarra (51-56)
Vergés (57)
Mig esquerre
Gonzalvo III (51-54)
Bosch (53-57)
Extrem dret
Basora (51-54, 57)
Moll (56)
Mandi (57)
Interior dret
Marcos Aurelio (51)
Kubala (52-57)
Davanter centre
César (51-54)
Villaverde (55-56)
Eulogio Martínez (57)
Interior esquerre
Szegedi (51)
Aldecoa (52)
Vila (52)
Moreno (53-55)
Luis Suárez (56-57)
Extrem esquerre
Nicolau (51)
Manchon (52-56)
Tejada (54, 57)

Entrenador: Daucik (51-54) Puppo (55) Platko (55-56) Balmanya (56-57)

Palmarès[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Equipos históricos: El Barça de las cinco copas». elenganche.es. [Consulta: 18 desembre 2011].
  2. «1950-1953. L'equip de les Cinc Copes». FC Barcelona. [Consulta: 18 desembre 2011].
  3. «Aquel Barça de las Cinco Copas». Diari As. [Consulta: 18 desembre 2011].
  4. «El Barça de las Cinco Copas». blaugranas.com. [Consulta: 18 desembre 2011].
  5. 5,0 5,1 Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stéfano pel Real Madrid CF
  6. 6,0 6,1 Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stefano pel Real Madrid CF
  7. Santiago Bernabeu, el presidente de Julián García Candau. S'aporten testimonis personals de l'època que reconeixen que "El Govern (Espanyol) no consentirà que Di Stefano i Kubala juguin en el mateix equip"
  8. 8,0 8,1 Revista Oficial FC Barcelona, núm. 20, abril 2006, pàg. 9.
  9. «1950-1961 Kubala i el seu temps». FC Barcelona. [Consulta: 18 desembre 2011].

Articles relacionats[modifica]