Batalla de Sardarapat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla de Sardarapat
Primera Guerra Mundial
Teatre d'operacions de l'Orient Mitjà
Campanya del Caucas
Sardarapat (Armènia)
Sardarapat
Sardarapat
Ubicació de Sardarapat (Armènia)
Coord.: 40° 5′ 37.05″ N, 43° 56′ 48.13″ E / 40.0936250°N,43.9467028°E / 40.0936250; 43.9467028
Sardarabad Memorial.jpg
El memorial dedicat a la victòria armènia
a la batalla de Sardarabad.
Tipus batalla
Data Del 21 de maig de 1918
al 29 de maig de 1918
Coordenades 40° 07′ 52″ N, 44° 00′ 35″ E / 40.1312°N,44.0097°E / 40.1312; 44.0097
Lloc A prop de Sardarapat (actualment Nor Armavir, Armenia)
Resultat

Victòria decisiva armènia.

Bàndols
Aliats:
Consell Nacional Armeni
  • Cos d'exèrcit armeni
Potències Centrals:
Ottoman flag.svg Imperi Otomà
Comandants en cap
Daniel Bek-Pirumyan
Movses Silikyan (comandant del destacament d'Erevan)
Tovmas Nazarbekian (comandant del Cos d'exèrcit armeni)
Aram Manukian (dictador d'Erevan)
Ottoman flag.svg Wehib Paşa
Kâzım Karabekir (comandant del 1r Cos de l'exèrcit del Caucas)[2][3][4]
Rüştü Bey (comandant de la 9a Divisió caucàsica)[5]
Zihni Bey (comandant del destacament Zihni Bey)[3][4]
Forces
9.000[Nota 1] Ottoman flag.svg ~10.000-13.000[Nota 2] incloent la cavalleria kurda (1.500-3.000)
Baixes
Desconegut 3.500 morts, només entre el 22 i 26 de maig[6]
Modifica les dades a Wikidata

La Batalla de Sardarapat (en armeni: Սարդարապատամարտ, Sardarapati č̣akatamart; en turc: Serdarabad Muharebesi)[7] va ser una batalla de la Campanya del Caucas de la Primera Guerra Mundial entre les forces armènies contra les otomanes, que va tenir lloc a prop de la ciutat armènia de Sardarapat (actualment Armavir), entre el 21 i 29 de maig de 1918.

Sardarapat està a només 40 km a l'oest de la ciutat d'Erevan. La batalla no només va detenir l'avanç otomà cap a la resta d'Armènia, sinó que també va impedir la destrucció total de la nació armènia.[8] Segons paraules de Christopher J. Walker, «és perfectament possible que la paraula Armènia descrivís en aquell moment només un terme geogràfic antic».[9]

Antecedents[modifica]

Vegeu també: Genocidi armeni i Campanya del Caucas

Al gener de 1918, dos mesos després de la presa del poder bolxevic a Rússia, el Sovnarkom, la més alta autoritat governamental sota el sistema bolxevic, va emetre un decret que ordenava la retirada de les tropes russes del Front del Caucas. Aquesta mesura va provocar el pànic dels líders armenis de la Transcaucàsia, ja que va treure de la regió l'única força capaç de protegir el poble armeni de l'Imperi Otomà, que estava exterminant de forma efectiva a la població armènia mitjançant massacres sistemàtiques i deportacions. Els armenis es van negar a reconèixer l'autoritat dels bolxevics i van intentar formar unitats militars per defensar el front a mesura que els exèrcits otomans es disposaven a expandir-se cap a l'est.[10]

Els armenis van crear un petit exèrcit armeni per assumir les posicions que els russos havien abandonat.[11] El general Tovmas Nazarbekian va ser seleccionat com a comandant de l'exèrcit i Drastamat Kanayan va ser nomenat comissari civil.[12] Però al maig de 1918, només dos mesos després de la conclusió del Tractat de Pau Brest-Litovsk amb la RSFS russa, els elements del 3r Exèrcit otomà van creuar cap a Armènia oriental i van atacar a Alexandropol (actualment Gumru), per connectar els diferents estats turcs entre ells (panturquisme). L'exèrcit otomà va intentar aixafar als armenis i ocupar la Transcaucàsia russa i els pous de petroli de Bakú. El govern alemany, l'aliat de l'Imperi Otomà, es va oposar a aquest atac i es va negar a ajudar a l'exèrcit otomà en aquesta l'operació.

En aquell moment, només un petit territori històric armeni que formava part de l'Imperi Rus va romandre sense conquerir per l'Imperi Otomà i, en aquesta zona es van instal·lar centenars de milers de refugiats armenis que fugien del genocidi armeni. Les forces otomanes van iniciar un triple atac en un intent de conquerir la resta d'Armènia. Quan Alexandropol va caure, l'exèrcit otomà es va dirigir cap a l'antic territori de la gubèrnia d'Erevan, el cor d'Armènia.[13]

La batalla[modifica]

Aquesta ofensiva otomana va ser vista pels armenis amb preocupació. Senes cap altre lloc on retirar-se, van decidir plantar-se i preparar-se per a la propera batalla: el Catholicos Gevorg V va ordenar que les campanes de les esglésies repiquessin durant sis dies per a reunir als armenis de tots els àmbits (camperols, poetes, ferrers i fins i tot clergues) per formar unitats militars organitzades.[14] Els civils, inclosos els nens, també van ajudar en l'esforç; van omplir els camins amb carros empesos per bous, búfals d'aigua i vaques, que contenien aliments, provisions, municions i voluntaris de la zona d'Erevan.[15]

General Movses Silikyan, comandant de les forces armènies

Actuant sota les ordres del ministre de guerra Enver Paşa, el miralay (coronel) del 1r Cos de l'exèrcit del Caucas, Kâzım Karabekir Bey, i el mirliva (general major) del 2n Cos de l'Exèrcit del Caucas, Yakup Şevki Subaşı, es van posar en marxa en direcció cap a Karakilisa (actualment Vanadzor), Sardarapat, Tiflis (actualment Tbilissi) i Erevan el 20 de maig. Mentre que Karakilisa va ser seleccionada com el seu objectiu principal, Tiflis i Erevan van quedar sota pressió. Les operacions del flanc sud van ser lliurats per 1r Cos de l'exèrcit del Caucas i la tasca de capturar Karakilisa va ser lliurada al 2n Cos de l'exèrcit del Caucas.[4]

La força otomana va arribar a Karakilisa el 20 de maig sense trobar resistència. Només es va produir una acció de combat a prop del llogaret de Karzakh. El destacament comandat per Zihni Bey, que avançava per l'àrea de Sardarapat, va arribar a l'estació d'Alagöz (actualment Aragatsavan) i la línia de Mahtaka.

El 21 de maig, el destacament de Zihni Bey va derrotar una unitat armènia composta per 600 soldats de infanteria i 250 de cavalleria, i després va prendre Sardarapat.[4][16] A partir d'aquí, les seves forces van començar a avançar cap a Yeghegnut.[6] El general armeni Movses Silikyan va ordenar elements del 5è Regiment armeni, sota el comandament de Poghos Bek-Pirumyan, una unitat de guerrilla de reserva i un regiment especial de cavalleria, que comprovès l'avanç de l'exèrcit otomà.[6]

El 22 de maig, els otomans van llançar una ofensiva, però les forces armènies van tenir èxit; van detenir l'avanç otomà i forçar a les forces de Yakup Şevki Subaşı a una retirada general, retirant-se gairebé a 15-20 km en direcció oest. Tanmateix, el comandament otomà va poder recuperar-se de les seves pèrdues i va reorganitzar les seves forces a prop dels cims de les muntanyes a la riba nord-oest del riu Araxes. Els intents repetits de travessar el riu es van trobar amb una resistència ferotge del 5è Regiment d'Armènia.[6]

El 24 de maig es van produir diverses escaramusses entre les forces armènies i otomanes. No obstant això, els intents de desallotjar els otomans de les seves posicions fermes l'endemà per les forces de Poghos Bek-Pirumyan i altres comandants es van trobar amb fracassos.[6]

El 27 de maig, una força armènia comandada pel coronel Karapet Hasan-Pashayan va realitzar una maniobra de flanc, i va atacar les posicions otomanes des de la rereguarda mentre que la resta de les forces armènies van atacar pel front a les posicions principals otomanes.[6] Va ser enviada una força otomana amb base a Talin per pal·liar l'atac armeni de la rereguarda, però no va poder canviar el resultat de la batalla. Pateixen fortes pèrdues, i els comandants otomans van ordenar una retirada general dels elements supervivents de l'exèrcit otomà.[6]

Conseqüències[modifica]

Titulars del New York Times de l'article del 15 de maig i del 29 de juny de 1918

Amb les forces otomanes desfetes, el general Silikyan va voler aprofitar l'avantatge amb l'esperança de desallotjar els otomans d'Alexandropol i Kars. Però, gairebé immediatament, va ser informat de les negociacions en curs entre els líders otomans i el Consell Nacional Armeni a Tbilissi, i va ser informat pel comandant del Cos de l'exèrcit, Tovmas Nazarbekian, d'aturar les operacions militars a la regió.[17] Encara que els membres del Consell Nacional van ser àmpliament criticats per l'emissió d'aquesta ordre en aquell moment, aquesta decisió es va dur a terme perquè els magatzems de municions s'havien esgotat i els comandants otomans havien rebut nous reforços.[17]

Les derrotes otomanes a les batalles de Sardarapat, Bash Abaran i Karakilisa van salvar l'anihilament de la nació armènia, i aquestes victòries van ser fonamentals en permetre al Consell Nacional armeni declarar la independència de la Primera República d'Armènia el 30 de maig (retroactiva al 28 de maig). Malgrat que els termes que Armènia va acceptar en el Tractat de Batum (4 de juny de 1918) eren excessivament durs, la petita república va poder aguantar fins que els otomans es van veure obligats a retirar-se de la regió amb al final de la Primera Guerra Mundial, a finals de 1918 .

Llegat i memòria[modifica]

La batalla de Sardarapat ocupa un lloc especial en la memòria històrica armènia i sovint es compara amb la batalla d'Avarayr de 451 a.C.[18] Els líders de la Primera República d'Armènia van invocar freqüentment el nom de la batalla, exhortant al seu poble a aspirar a l'exemple d'aquells que havien lluitat i participat en ella.[19][20] Les batalles de Sardarapat, Bash Abaran i Karakilisa es coneixen col·lectivament com les «Batalles heroiques de maig» en la historiografia armènia (Մայիսյան հերոսամաստեր , Mayisyan herosamarter).[21]

La batalla va ser poc esmentada o es va donar poca importància en la historiografia soviètica fins després de la mort d'Ióssif Stalin.[22][23] A mitjans de la dècada del 1960, diversos historiadors soviètics van començar a destacar la seva importància, així com les batalles de Bash Abaran i Karakilisa.[24][25] L'historiador militar soviètic Evgenii F. Ludshuvet, per exemple, va subratllar que aquestes batalles van ser combatudes per «les forces daixank armènies», que van ajudar a frenar l'avanç otomà a Bakú, i van ajudar a alleujar una mica de pressió contra aquesta ciutat.[26] Notables figures literàries armènies soviètiques, com Hovhannes Xiraz i Paruyr Sevak que van convertir les seves obres de Sardarapat en una cançons populars, van compondre cançons i van escriure poemes que van «lleonitzar» als combatents armenis.[27]

Hovhannes Bagramian, un mariscal de la Unió Soviètica i participant de la batalla, descriure la seva importància de la següent manera:

« La importància de la batalla de Sardarapat és gran ... Si les forces armènies no haguessin derrotat als otomans allí, haurien conquerit Echmiadzin i Erevan, i no hauria quedat res d'Armènia, res no s'hauria salvat ... Els armenis van guanyar i, gràcies a ells, el nostre poble va conservar la seva existència física dins de les fronteres actuals d'Armènia.[28] »

Després de la commemoració del 50è aniversari del genocidi armeni el 1965, les autoritats soviètiques van acordar la construcció d'un monument i un parc dedicat a la victòria armènia (el memorial de Sardarapat), prop del lloc de la batalla. L'arquitecte Rafayel Israyelian va ser l'encarregat de dissenyar el monument, que es va completar el 1968. Cada any, el president de la República d'Armènia, visita el monument commemoratiu el 28 de maig. Durant aquest dia, es produeixen nombrosos esdeveniments i desfilades culturals i militars.

Notes[modifica]

  1. Aquestes són les dades proporcionades per Simon Vratsian, llavors membre del Consell Nacional d'Armènia. La composició de les forces va ser les següents: 4t Batalló (1.500 homes); 5è Batalló (800); 1r Batalló (700); 1r Partisans (1.200); Batalló Erzinjan (700); Batalló Maku (300); 2n Batalló de cavalleria (700); Cavalleria partisana (800); Cavalleria especial (500); i els 1r i 2r Regiment Van (2.500): vegeu Stephen G. Svajian, A Trip Through Historic Armenia. New York: GreenHill Publishing, 1977, p. 558.
  2. El 1r Cos de l'exèrcit del Caucas estava format per: 5a Divisió del Caucas; 9a Divisió del Caucas; 11a Divisió del Caucas; 36a Divisió del Caucas; 1.500-3.000 Cavalleria kurda.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Krikorian, Robert; Masih, Joseph. Armenia: At the Crossroads. Routledge, 2013, p. 21. ISBN 9781134412181. «...Armenian victories at the battles of Sardarabad, Karakilise and Bash Abara, which stopped a Turkish invasion of Eastern Armenia and secured the creation of the first independent Republic of Armenia in May 1918.» 
  2. T.C. Genelkurmay Harp Tarihi Başkanlığı Yayınları, Türk İstiklâl Harbine Katılan Tümen ve Daha Üst Kademlerdeki Komutanların Biyografileri, Genkurmay Başkanlığı Basımevi, Ankara, 1972, pp. 161-162. (turc)
  3. 3,0 3,1 (turc) Karabekir, Kâzım. Erzincan ve Erzurum'un Kurtuluşu: Sarıkamış, Kars ve Ötesi (The Liberation of Erzincan and Erzurum: Sarıkamış, Kars and Beyond]). Erzurum Ticaret ve Sanayi Odası Araştırma, Geliştirme ve Yardımlaşma Vakfı, 1990, p. 377. ISBN 978-975-512-072-0
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 (turc) Gürbüz, Mustafa, "1917 Rus İhtilali Sonrası Kafkasya'da Türk Askeri Faaliyetleri: Serdarabad Savaşları ve Siyasi Sonuçları"] [Turkish Military Operations in the Caucasus after the 1917 Russian Revolution: The battles of Serdarabad and its Political Results]. Ermeni Araştırmaları, No. 25, 2007.
  5. T.C. Genelkurmay Harp Tarihi Başkanlığı Yayınları, Türk İstiklâl Harbine Katılan Tümen ve Daha Üst Kademlerdeki Komutanların Biyografileri, Genkurmay Başkanlığı Basımevi, Ankara, 1972, pp. 29-30. (turc)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 (armeni) Harutunyan, Ashot H. «Սարդարապատի ճակատամարտ 1918» [The Battle of Sardarapat, 1918]. Armenian Soviet Encyclopedia. Yerevan: Armenian Academy of Sciences, 1984, vol. x, pp. 227-228.
  7. (turc) Uras, Esat. Tarihte Ermeniler ve Ermeni Meselesi (The Armenians in History and the Armenian Question]). Belge Yayınları, 1976, p. LXVII.
  8. Balakian, Peter. The Burning Tigris: The Armenian Genocide and America's Response. Nova York: HarperCollins, 2003, p. 321. ISBN 0-06-055870-9. 
  9. Walker, Christopher J. Armenia The Survival of a Nation, 2nd ed. Nova York: St. Martin's Press, 1990, p. 254–255. ISBN 0-7099-0210-7. 
  10. Hovannisian, Richard G. Armenia on the Road to Independence, 1918. Berkeley: University of California Press, 1967, p. 113–117. ISBN 0-520-00574-0. 
  11. (francès) Poidebard, Antoine. "Rôle militaire des Arméniens sur le front du Caucase après la defection de l'armée russe (décembre 1917-novembre 1918)." Revue des Études Arméniennes 1, pt. 2 (1920): pp. 143-161.
  12. Hovannisian. Armenia on the Road to Independence, p. 114.
  13. Hovannisian. Armenia on the Road to Independence, pp. 174-176.
  14. Bobelian, Michael. Children of Armenia: A Forgotten Genocide and the Century-long Struggle for Justice. New York: Simon & Schuster, 2009, p. 34. ISBN 1-4165-5725-3. 
  15. Hovannisian. Armenia on the Road to Independence, p. 193.
  16. (turc) T.C. Genelkurmay Başkanlığı. Birinci Dünya Harbi'nde Türk Harbi Kafkas Cephesi: 3 ncü Ordu Harekâtı [The Turkish Campaign on the Caucasus Front during the First World War: The Operations of the 3rd Army], T.C. Genelkurmay Başkanlığı Basım Evi, 1993, p. 516.
  17. 17,0 17,1 Hovannisian. Armenia on the Road to Independence, pp. 193-194.
  18. Karapetyan, Armen «Ավարայր և Սարդարապատ [Avarayr and Sardarapat]» (en hy). Hamaynapatker, 46, 2008.
  19. Hovannisian, Richard G. The Republic of Armenia: The First Year, 1918-1919, Vol. I. Berkeley: University of California Press, 1971. ISBN 0-520-01984-9. 
  20. Hovannisian, Richard G. The Republic of Armenia, Vol. IV: Between Crescent and Sickle, Partition and Sovietization. Berkeley: University of California Press, 1996, p. 199, 267. ISBN 0-520-08804-2. 
  21. Khurshudyan, Lendrush «1918 թ. Մայիսյան հերոսամարտերը և Հայաստանի Հանրապետության պատմական նշանակությունն ու դասերը [The May Heroic Battles of 1918 and Historic Significance and Lessons of the Republic of Armenia]» (en hy). Patma-Banasirakan Handes, 2-3, 1999, pàg. 27–38. ISSN: 0135-0536.
  22. Hovannisian. The Republic of Armenia, vol. I, p. 35, n. 77.
  23. Panossian, Razmik. The Armenians: From Kings And Priests to Merchants And Commissars. Nova York: Columbia University Press, 2006, p. 251. ISBN 0-231-13926-8. 
  24. Kirakosyan, John «Հիսուն տարի առաջ (Սարդարապատի հերոսամարտի առիթով) [Fifty Years Ago: On the Occasion of the Heroic Battle of Sardarapat] Banber Yerevani Hamalsarani» (en hy). Falta indicar la publicació, 2, 1968.
  25. Editorial «Փառք Զոհվածներին [Glory to the Fallen]» (en hy). Sovetakan Grakanutiun, 5, 1968.
  26. Ludshuvet, Evgenii F. Турция в Первой мировой войне, 1914-1918, военно-политической очерк [Turkey in World War I, 1914-1918: A Military-Political Outline] (en ru). Moscow: Moscow State University Press, 1966. 
  27. (en hy) Hamaynapatker, 46, 2008.
  28. Mnatsakanyan, Aramayis N. Մարշալ Բաղրամյան, Կյանքի և Գործունեության Ուրվագիծ [Marshal Baghramyan: An Outline of His Life and Work] (en hy). Yerevan: Hayastan Publishing, 1978, p. 32. 

Bibliografia[modifica]

  • Afanasyan, Serge. La victoire de Sardarapat: Arménie, mai 1918 (en francès). Paris: L'Harmattan, 1985. 
  • Aghayan, Tsatur P. Հոկտեմբերը և Հայ Ժողովրդի Ազատագրական Պայքարը [Octubre i la lluita per l'alliberament del poble armeni] (en armeni). Erevan: Yerevan State University Press. 
  • Allen, William E.D; Muratoff, Paul. Caucasian Battlefields. Cambridge: Cambridge University Press, 1953. 
  • Kayaloff, Jacques. The Battle of Sardarapat (en anglès). Mouton: The Hague, 1973. 
  • Krikorian, Robert; Masih, Joseph. Armenia: At the Crossroads. Routledge, 2013. ISBN 9781134412181. «...Armenian victories at the battles of Sardarapat, Karakilise and Bash Abara, which stopped a Turkish invasion of Eastern Armenia and secured the creation of the first independent Republic of Armenia in May 1918.» 
  • Hovannisian, Richard. Armenia on the Road to Independence, 1918 (en anglès), 1967. 
  • Poidebard, Antoine. Rôle militaire des Arméniens sur le front du Caucase après la defection de l'armée russe (décembre 1917-novembre 1918) (en francès). Revue des Études Arméniennes, I.2, 1920.