Becadell comú

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuBecadell comú
Gallinago gallinago Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes111 g (pes adult, mascle)
128 g (pes adult, femella) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura0,52 m Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22693097 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCharadriiformes
FamíliaScolopacidae
GènereGallinago
EspècieGallinago gallinago Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Tipus taxonòmicGallinago Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata

El becadell comú (i cegall (ros) i cega a les Balears[1]) (Gallinago gallinago) és una espècie d'ocell de l'ordre dels caradriformes que, als Països Catalans, és abundant en migració i durant l'hivern.

També es coneix com a becada petita, bequet, bequerut, bequeruda al País Valencià, becassí, becassina, boqueruda, buidacananes, escuracananes, mec, cega rosa i cegall a les Balears.[2]

Morfologia[modifica]

  • Fa 25 cm de llargària total i 39-45 cm d'envergadura alar.
  • Cos rodanxó i postura acotada.
  • La femella pesa al voltant de 115 g i el mascle 130.
  • Té el dors d'un color vermell negrós densament llistat amb bandes ocràcies i que el fa dissimular entremig de les herbes seques i del fang dels aiguamolls.
  • Al cap són molt visibles una sèrie de ratlles negres.
  • Ventre blanc.
  • El pili és vionat de blanc i negre.
  • Bec molt llarg (el dels mascles fa 60-70 mm i el de les femelles 64-73), prim i recte.
  • Ales punxegudes.
  • Potes curtes.

Subespècies[modifica]

Reproducció[modifica]

Ou

Nia de l'Europa Central amunt i des de mitjan abril fins al mes d'agost a prats humits i torberes. Els ous, quatre en total, són de color olivaci amb taques de color sípia, i fan 39 x 28 mm. La incubació es perllonga durant 3 setmanes i tots dos pares comparteixen la tasca d'alimentar els petits (es reparteixen la niuada i cada adult té cura dels dos pollets que li pertoquen). Els pollets triguen dues setmanes a aprendre a volar.

Alimentació[modifica]

Menja cucs, que troba ficant el bec dins la terra humida, insectes, crustacis, mol·luscs, baies i llavors de plantes de ribera.[3]

Hàbitat[modifica]

Viu en maresmes i terrenys pantanosos, tant de l'interior com del litoral, com poden ésser els Aiguamolls de l'Empordà, el Delta de l'Ebre (hi aprofita els arrossars i les llacunes d'aigua dolça) i el del Llobregat. Mai no es troba en terrenys marins.

Distribució geogràfica[modifica]

Es troba a Amèrica, Euràsia i Àfrica. Hiverna al nord de Sud-amèrica i Àfrica.[4][5]

Es pot trobar a totes les zones humides dels Països Catalans, on la seua permanència durant més o menys temps depèn de la quantitat d'aigua disponible.[6] A Mallorca és abundant mentre que a Formentera és bastant escàs, essent moderat a les altres illes de l'arxipèlag balear.

Costums[modifica]

  • És migrador parcial als Països Catalans (d'octubre a abril), on abunda en alguns indrets.
  • Practica un vol en ziga-zaga i molt ràpid, que fa augmentar la dificultat de la seua cacera, però per aquest mateix motiu esdevé per als caçadors una peça molt més cotitzada.
  • És molt característic el soroll que l'acompanya quan vola, provocat per la vibració de les plomes externes de la cua.

Referències[modifica]

  1. «LÈXIC DE L'ARRÒS I S'ALBUFERA».
  2. «La caça i els cans a les Balears (segles XIII - XIX)». Arxivat de l'original el 1 febrer 2018.
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, plana 52. ISBN 84-315-0434-X
  4. Peterson, R.: A Field Guide to Western Birds. Boston: Houghton Mifflin Company. Any 1961.
  5. Burton, D. i R. Burton: Snipe. P. 2190-2191 a The International Wildlife Encyclopedia, Vol. 16. Nova York: Marshall Cavendish Corporation. Any 1970.
  6. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 111-112. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6

Enllaços externs[modifica]