Billy Graham

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBilly Graham
Billy Graham bw photo, April 11, 1966.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) William Franklin Graham Modifica el valor a Wikidata
7 novembre 1918 Modifica el valor a Wikidata
Charlotte (Carolina del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 febrer 2018 Modifica el valor a Wikidata (99 anys)
Montreat (Carolina del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Malaltia de Parkinson Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
ReligióEsglésia Baptista Modifica el valor a Wikidata
FormacióWheaton College
Bob Jones University (en) Tradueix
Trinity College, Florida Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballBíblia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióteòleg, autobiògraf, clergue Modifica el valor a Wikidata
Activitat1947 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Demòcrata dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeRuth Bell Graham (1943–2007) Modifica el valor a Wikidata
FillsFranklin GrahamAnne Graham Lotz Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Billy Graham Signature.svg Modifica el valor a Wikidata

Lloc webbillygraham.org Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0333932 Facebook: ReverendBillyGraham TED: billy_graham Musicbrainz: a6ce211b-d6e0-4e6e-bd62-e7046194e6e6 Discogs: 579272 Find a Grave: 187486261 Modifica el valor a Wikidata

Billy Graham (Charlotte, 7 de novembre de 1918 Montreat, 21 de febrer de 2018) fou un predicador evangelista dels Estats Units d'Amèrica. Era conegut per la seva predicació basada en els mitjans de comunicació, i va arribar a tenir més de 2 milions de seguidors.

Va ser assessor espiritual de diversos presidents dels EUA, des de Harry S. Truman (33è) fins a Barack Obama (44è).[1] Va ser particularment proper a Dwight D. Eisenhower, Lyndon B. Johnson (un dels seus amics més propers)[2] i Richard Nixon.[3]

Als anys 1960 va combatre contra de la segregació racial i durant les campanyes electorals va donar suport tant a polítics demòcrates com republicans. Es va posicionar públicament contra el comunisme i a favor de l'intervencionisme en política exterior.

Graham ha estat reconegut com una de les personalitats més influents del segle xx per la revista Time i per la consultora Gallup.[4] Va rebre la medalla d'or del Congrés dels Estats Units[5] i va ser nomenat cavaller comandant (KBE) de l'Orde de l'Imperi Britànic,[6] entre d'altres reconeixements. Els seus llibres han comptat amb un gran èxit de vendes, tant els autobiogràfics com els evangèlics.

Graham segons Roland Barthes[modifica]

El pensador francès Roland Barthes va escriure sobre la predicació de Graham a París a finals dels anys 1950. Al seu llibre Mythologies hi recull un dels articles que li va dedicar (“Billy Graham al Velòdrom d'Hivern”).[7] Comença dient que:

“Han estat tants els missioners que ens han explicat els costums religiosos dels «primitius» que sap greu que no hi hagués un bruixot papú al Velòdrom d'Hivern per explicar-nos la cerimònia presidida pel doctor Graham sota el nom de «campanya d'evangelització». Tanmateix, hi ha un bon material antropològic que, d'altra banda, sembla heretat dels cultes «salvatges», ja que s'hi troben sota un aspecte immediat les tres grans fases de qualsevol acte religiós: l'Expectativa, la Suggestió, la Iniciació.”

Barthes fa una lectura crítica de l'espectacle de Graham, que fa servir mètodes emocionals de suggestió per sobre dels mètodes de persuasió i de compassió del cristianisme:

“(…) les formes de Billy Graham trenquen qualsevol tradició del sermó, catòlic o protestant, hereva de la cultura antiga, i que exigeix la persuasió. El cristianisme occídental s'ha sotmès sempre en la seva exposició al quadre general del pensament aristotèlíc i ha acceptat sempre de dialogar amb la raó, fins i tot quan s'ha tractat d'acreditar l'irracional de la fe. Trencant amb segles d'humanisme (tot i que les formes hagin pogut ser buides i estereotipades, la preocupació per l'altre subjectiu rarament ha estat absent del didactisme cristià), el doctor Graham ens aporta un mètode de transformació màgic: substitueix amb la suggestíó la persuasió: la pressió de la paraula, l'evicció sistemàtica de qualsevol contingut racional en la proposició, el trencament incessant dels lligams lògics, les repeticions verbals, la designació grandiloqüent de la Bíblia oferta amb els braços estesos com si fos l'obrellaunes universal del pregoner i, sobrecot, l'absència d'escalfor, el menyspreu manifest per l'altre, totes aquestes operacions formen part del material clàssic de la hipnosi del music-hall: ho repeteixo, no hi cap diferència entre Billy Graham i el Gran Robert.”

La crítica de fons, malgrat tot, la fa Barthes a la petita burgesia francesa, que formava part majoritària del gruix d'adeptes a Graham:

“Tot això ens afecta molt directament: en primer lloc, l'«èxit» de Billy Graham manifesta la fragilitat mental de la petita burgesia francesa, la classe dins la qual sembla que ha reclutat més adeptes per a les seves sessions: l'adaptació del públic a formes de pensament il·lògiques i hipnòtiques suggereix que existeix en aquest grup social el que es podria anomenar «una situació d'aventura»: una part de la petita burgesia francesa no està ni tan sols protegida pel seu famós «sentit comú», que és la forma agressiva de la seva consciència de classe.”

La missió explícita de Graham de “despertar Paris”, remarca Barthes, no és altra que plantar una pica de fe, ni que sigui una fe manipulada i espectacular, o precisament per això, dins el cor del raonament i del descreïment representats per la fama del racionalisme francès. Que l'emoció guanyi a la raó en el seu propi feu. Amb l'objectiu polític, en plena guerra freda, de parar-li els peus al comunisme. I acaba Barthes:

“L'ateisme de França només interessa a Amèrica perquè és el rostre anterior al comunisme. «Despertar» França de l'ateisme és despertar-la de la fascinació comunista. La campanya de Billy Graham no ha estat cap altra cosa que un episodi maccarthista.”

Referències[modifica]

  1. «Billy Graham: Pastor to Presidents» (en anglès). Billy Graham Evangelistic Association.
  2. Aikman, 2010, p. 203.
  3. «The Transition; Billy Graham to lead Prayers» (en anglès). The New York Times, 09-12-1992.
  4. «The Billy pulpit: Graham's career in the mainline» (en anglès). Christian Century, 15-11-2003 [Consulta: 18 agost 2007].
  5. Bruns, Roger. «A Family Crusade». A: Billy Graham: A Biography (en anglès). Greenwood Press, 2004, p. 141–2. ISBN 978-0-313-32718-6. 
  6. Davies, Caroline. "Honorary knighthood for Billy Graham". The Telegraph. December 7, 2001. Retrieved March 2, 2018.(anglès)
  7. Barthes, Roland. Mythologies (en francès). París: Éditions du Seuil, 1957; 2010, ed. augmentada. ‘’Mitologies’’. Trad. al català de Cristina Mora, Barcelona: Àtic dels Llibres, 2017.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Billy Graham