Vés al contingut

Baldriga cendrosa mediterrània

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Calonectris diomedea)
Infotaula d'ésser viuBaldriga cendrosa mediterrània
Calonectris diomedea Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes74 g
955,6 g
817,3 g Modifica el valor a Wikidata
Envergadura126 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries1 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou52 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN45061132 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreProcellariiformes
FamíliaProcellariidae
GènereCalonectris
EspècieCalonectris diomedea Modifica el valor a Wikidata
Scopoli, 1769
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Estol de baldrigues cendroses fotografiat a Madeira.
Exemplar fotografiat a les Illes Selvagens.
Un exemplar en ple vol
Anellatge d'exemplars capturats a les Illes Canàries.
Estol de virots grossos fotografiat a Madeira.

La baldriga cendrosa mediterrània, baldritja gran o virot gros (Calonectris diomedea) és una espècie d'ocell de l'ordre dels procel·lariformes.

Descripció

[modifica]
  • És més grossa (45-56 cm) que la baldriga pufí. La seua envergadura alar és de 112-126 cm.
  • Pesa entre 700 i 800 g.
  • Té el cap grisenc, el dors bru i les parts inferiors blanques.
  • Bec groc rosaci pàl·lid, fosc prop de la punta.
  • Ales llargues i flexibles que duu lleugerament o netament arquejades.
  • Potes rosa pàl·lid.
  • No presenta dimorfisme sexual però la femella és més lleugera i té un bec més fi.[1]
  • Els exemplars immadurs són semblants als adults.

Subespècies

[modifica]

Reproducció

[modifica]

No nidifica al Principat de Catalunya (se'n va als Columbrets, a Balears o a altres illes per fer-ho).

Basteix el niu amb pals i vegetació marina dins les coves dels penya-segats. Hi pon un ou durant el maig-juny, el cova durant 4 setmanes i, a finals d'octubre, el poll abandona el niu.[3] Després de l'eclosió de l'ou, el niu només és visitat pels progenitors a la nit per evitar el seu saqueig per part de les gavines.

La colònia de cria més nombrosa d'aquesta espècie a nivell mundial es troba a les Illes Salvatges.

Alimentació

[modifica]
  • Menja mol·luscs, ous de peixos, crustacis, cefalòpodes, despulles marines i vegetals.
  • Acostuma a seguir els vaixells de pesca per aprofitar els peixos que són llençats per la borda a causa del seu nul interès comercial.
  • Prefereix alimentar-se de nit i introduint només el bec per sota de la superfície de l'aigua però, de vegades, realitza immersions que poden arribar als 4-5 m de fondària.

Hàbitat

[modifica]

Igual que la baldriga pufí, es pot veure vora els penya-segats de l'Empordà i al voltant dels vaixells de pesca.

Distribució geogràfica

[modifica]

És sedentària a la Mediterrània, on nia. A la tardor arriba a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda, i retorna al Mediterrani vers el mes de febrer.

Poblacions

[modifica]

La població mundial d'aquesta espècie arriba als 280.000–420.000 exemplars,[4] essent les illes atlàntiques entre les Açores i les Canàries qui n'acullen la més gran quantitat. A Menorca se'n troba les colònies més importants de tot el Mediterrani occidental[5]

Costums

[modifica]
  • És una espècie gregària que forma estols nombrosos.
  • A alta mar és un ocell silenciós però a les colònies de cria, i de nit, és bastant sorollós.
  • Vola amb llargs planeigs arran d'aigua entremesclats amb 3-4 cops d'ala pausats i flexibles.

Referències

[modifica]
  1. Oiseaux.net (francès)
  2. Enciclopèdia Balear d'Ornitologia. Arxivat 2007-10-29 a Wayback Machine. (català)
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, planes 16-17. ISBN 84-315-0434-X
  4. IUCN (anglès)
  5. MenorcaWeb Arxivat 2009-02-21 a Wayback Machine. (català)

Bibliografia

[modifica]
  • Harrison, Peter: Seabirds: An Identification Guide. Croon Helm, Beckenham. ISBN 0-7099-1207-2. Any 1983.
  • Snow, David W.; Perrins, Christopher M. & Gillmor, Robert: The Birds of the Western Palearctic. Oxford University Press. ISBN 0-19-850187-0. Any 1998.

Enllaços externs

[modifica]