Cercle polar antàrtic
| |||||
| Tipus | cercle polar regió geogràfica  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| Continent | Antàrtida | ||||
| Entitat territorial administrativa | Regió Antàrtica | ||||
| |||||
El cercle polar antàrtic és un dels cinc paral·lels principals que assenyalen els mapes de la Terra. La regió al sud d'aquest cercle es coneix com l'Antàrtida, i la zona immediatament al nord s'anomena zona temperada meridional. En tot punt al sud del cercle polar antàrtic hi ha almenys un dia de l'any en què el Sol està sobre l'horitzó durant 24 hores seguides. De la mateixa manera, hi ha almenys un dia en què el Sol roman sota l'horitzó durant 24 hores seguides.[1] Això (i les estacions de l'any) és perquè l'eix de rotació de la Terra es troba inclinat actualment (època 2010) 23° 26′ 16″ respecte al pla de l'òrbita terrestre al voltant del Sol;[2] això també és cert dins del cercle polar equivalent a l'hemisferi nord, el cercle polar àrtic.
La posició del cercle antàrtic no està fixada i actualment es situa a la latitud 66° 33′ 42.354" (època 2022) al sud de l'Equador.[3] Aquesta xifra pot ser lleugerament inexacta perquè no permet els efectes de nutació, que pot ser de fins a 10″. La seva latitud depèn de la inclinació axial de la Terra, que fluctua dins d'un marge de més de 2° durant un període de 41.000 anys, a causa de la força de mareas resultant de l'òrbita de la Lluna.[4] En conseqüència, el cercle antàrtic està actualment desplaçant-se cap al sud a una velocitat d'aproximadament 145 m (476 ft) per any.
Història
[modifica]La idea del cercle antàrtic es troba al text Geografia d'Estrabó, on atribueix la idea original a Parmènides d'Elea, citat per Posidoni.[5] Parmènides va dividir la Terra en cinc zones, dues de les quals adjacents als pols.[6] Aristòtil, citat per Estrabó, va definir les dues zones temperades com estar entre els tròpics i els cercles àrtics.[5] Píteas va informar al segle IV aC sobre el sol de mitjanit, i Eratòstenes va escriure sobre els cercles polars un segle més tard. A l'Europa medieval, els cercles polars es basaven en el planisferi de Cantino.
Sol de mitjanit i nit polar
[modifica]
El cercle antàrtic és la latitud més al nord de l'hemisferi sud en què el centre del sol pot romandre contínuament sobre l'horitzó durant vint-i-quatre hores; com a resultat, almenys una vegada a l'any en qualsevol lloc del cercle antàrtic, el centre del sol és visible a mitjanit local, i almenys una vegada el centre del sol està per sota de l'horitzó al migdia local.[7][8]
Directament al cercle antàrtic aquests esdeveniments ocorren, en principi, exactament una vegada a l'any: als solsticis de desembre i juny, respectivament. Tanmateix, a causa de la refracció atmosfèrica i els miratges, i perquè el sol apareix com un disc i no com un punt, part del sol de mitjanit es pot veure la nit del solstici d'estiu del sud fins a uns 50 minuts (′) (90 km (56 mi)) al nord del cercle antàrtic; de la mateixa manera, el dia del solstici d'hivern del sud, part del sol es pot veure fins a uns 50′ al sud del cercle antàrtic. Això és cert a nivell del mar; aquests límits augmenten amb l'elevació sobre el nivell del mar, encara que a les regions muntanyoses sovint no hi ha una visió directa de l'horitzó real. Els miratges al continent antàrtic acostumen a ser encara més espectaculars que a les regions àrtiques, creant, per exemple, una sèrie de postes i sortides de sol aparents mentre que en realitat el sol roman sota l'horitzó.
A causa de la refracció de la llum a l’atmosfera terrestre (vegeu Refracció atmosfèrica), no només es produeix exactament al cercle polar àrtic, sinó també una mica més enllà dels pols (a partir d'aproximadament ± 65,96° Latitud) al fenomen que el sol no es pon un dia de l'any.
El mateix passa amb el solstici d'hivern.
A causa de la refracció astronòmica, cal estar una mica més a prop del pol per evitar veure la sortida del sol:
- des d'uns ±67,16° Amplada, només la meitat del disc solar arriba per sobre de l’horitzó
- des d'uns ±67,41° En amplada, ni tan sols la vora superior del sol surt per sobre de l'horitzó. En aquest moment, però, és lleuger i tènue com just abans de la sortida o la posta del sol, perquè el sol només es troba sota l'horitzó.
Com més t'acostes al pol, més profund és el sol sota l'horitzó:
- des d'uns ±73,2° Sempre és massa fosc per llegir el diari perquè ja no és ni el capvespre.
- des d'uns ±79,2° Les estrelles més brillants són constantment visibles
- des d'uns ±85,2° Ample, cap resplendor crepuscular del sol arriba al lloc.
Població
[modifica]Mentre que les poblacions civils al cercle polar àrtic i a Spitsbergen també viuen molt més enllà (per sobre dels 78° latitud nord), no hi ha població civil a prop o al sud del cercle antàrtic. La ubicació civil més al sud de la Terra, l'estació Esperanza d'Argentina, es troba a 63° 23' latitud sud; això correspon aproximadament a la proximitat del pol de Trondheim al centre de Noruega.
Així, no hi ha cap població humana permanent al sud del Cercle Antàrtic, però hi ha diverses bases antàrtiques permanents operades per diverses nacions que estan habitades per equips de científics que giren de manera estacional. En segles anteriors s'hi havien establert algunes estacions de caça de balenes semipermanents al continent, i uns quants baleners hi vivirien un any o més. Almenys tres nens han nascut a l'Antàrtida, encara que en estacions al nord del cercle antàrtic.
A la zona es duu a terme una estreta col·laboració entre agències científiques d'uns quants països sota la coordinació del Comitè Científic per la Investigació a l'Antàrtida (SCAR), el principal grup assessor científic internacional del Tractat Antàrtic.[9]
Geografia
[modifica]La circumferència del cercle antàrtic és aproximadament de 16.000 km.[10] L'àrea al sud del Cercle és d'uns 20.000.000 km² cobreix aproximadament el 4% de la superfície terrestre.[11] La major part del continent de l'Antàrtida es troba dins del cercle antàrtic.
Llocs al llarg del cercle
[modifica]El cercle antàrtic es troba gairebé en la seva totalitat a l' oceà antàrtic i delimita aproximadament la forma del continent antàrtic . Tanmateix, l'interseca en uns quants llocs, començant des de 0° de longitud i en direcció est :
- Terra d'Enderby ;
- Terra de Wilkes (la costa del continent segueix més o menys el cercle antàrtic en gairebé 50° de longitud) ;
- la península antàrtica .
El cercle antàrtic també passa per les illes Balleny i passa molt a prop de l'illa Borradaile, en el canal de vuit quilòmetres d'ample entre les illes Young i Buckle.
Així, començant al meridià zero i dirigint-se cap a l'est, el cercle antàrtic passa per:
Referències
[modifica]- ↑ «Antarctic Circle | COSMOS». [Consulta: 6 abril 2021].
- ↑ «Antarctic Circle» (en anglès). [Consulta: 6 abril 2021].
- ↑ «Obliquity of the Ecliptic (Eps Mean)» (en anglès). Neoprogrammics.com, 31-08-2022. Arxivat de l'original el 24 de febrer 2020. [Consulta: 31 agost 2022].
- ↑ Berger, A.L. «Obliquity and Precession for the Last 5000000 Years». Astronomy and Astrophysics, 1976. Bibcode: 1976A&A....51..127B.
- ↑ 5,0 5,1 Estrabó, Geografia, Llibre II, Capítol 2, 2
- ↑ Estrabó, Geografia, Llibre II, Capítol 2, 3
- ↑ Burn, Chris. The Polar Night. The Aurora Research Institute [Consulta: 28 setembre 2015]. Arxivat 2023-08-06 a Wayback Machine.
- ↑ NB: es refereix al veritable centre geomètric que en realitat apareix més alt al cel a causa de la refracció atmosfèrica.
- ↑ Encyclopedia of the Antarctic, Volumen 1, Autor: Beau Riffenburgh. Editor: Taylor & Francis, 2007. ISBN 0415970245, 9780415970242
- ↑ Nuttall, Mark. Encyclopedia of the Arctic Volumes 1, 2 and 3. Routledge, 2004, p. 115. ISBN 978-1579584368 [Consulta: 26 juliol 2016].
- ↑ . ISBN 978-0-521-76428-5.
Bibliografia addicional
[modifica]- Lutgens F.K., Tarbuck E.J. (2007) The Atmosphere, Tenth Edition, page 39, PEARSON, Prentice Hall, NJ.
- IPCC, 2007: Climate Change 2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change (Solomon, S., D. Qin, M. Manning, Z. Chen, M. Marquis, K.B. Averyt, M. Tignor and H.L. Miller (eds.)). Cambridge University Press, Cambridge, United Kingdom and New York, NY, USA, 996 pàgines
- NOAA's annually updated Arctic Report Card tracks recent environmental changes.
- National Aeronautics and Space Administration. Arctic Sea Ice Continues to Decline, Arctic Temperatures Continue to Rise In 2005 Arxivat 2011-02-21 a Wayback Machine.. Consulta setembre de 6, 2007.
- National Snow and Ice Data Center. All About Sea Ice. Consulta octubre de 19, 2007.
- National Snow and Ice Data Center. Cryospheric Climate Indicators: Sea Ice Index Arxivat 2020-02-02 a Wayback Machine.. consulta 6/9/2007.
- National Snow and Ice Data Center. NSIDC Arctic Climatology and Meteorology Primer Arxivat 2013-01-28 a Wayback Machine.. Consulta agost de 19, 2007.
- Przybylak, Rajmund, 2003: The Climate of the Arctic, Kluwer Academic Publishers, Norwell, MA, USA, 270 pàgines
- Serreze, Mark C.; Hurst, Ciaran M. «Representation of Mean Arctic Precipitation from NCEP–NCAR and ERA Reanalyses». Journal of Climate, 13, 2000. Bibcode: 2000JCli...13..182S. DOI: 10.1175/1520-0442(2000)013<0182:ROMAPF>2.0.CO;2.
- Serreze, Mark C. and Roger Graham Barry, 2005: The Arctic Climate System, Cambridge University Press, New York, 385 pàgines
- UNEP (United Nations Environment Programme), 2007: Global Outlook for Ice & Snow Arxivat 2007-06-08 a Wayback Machine., Chapter 5 Arxivat [Date missing], at the Library of Congress.
- United States Central Intelligence Agency, 1978: Polar Regions Atlas, National Foreign Assessment Center, Washington, DC, 66 pàgines
- Hansen, V.; Lund, E.; Smith-Sivertsen, T. «Self-reported mental distress under the shifting daylight in the high north». Psychological Medicine, 28, 3-1998. DOI: 10.1017/S0033291797006326. PMID: 9572101.
- «ATS - The Antarctic Treaty». www.ats.aq. Arxivat de l'original el 2011-06-03. [Consulta: 7 abril 2016].
- «Born Freezing: Meet Antarctica's First Citizen - WebEcoist». webecoist.com, 15-02-2011. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2011. [Consulta: 1r juny 2024].
- Rudmose Brown, R. N.; Pirie, J. H.; Mossman, R. C.. Mercat Press. The Voyage of the Scotia, 2002, p. 34–57. ISBN 1-84183-044-5.
- «Voyage of the Scotia 1902–04: The Antarctic». Glasgow Digital Library. Arxivat de l'original el 2008-03-11. [Consulta: 30 juny 2008].
- Speak, Peter. NMS Publishing. William Speirs Bruce: Polar Explorer and Scottish Nationalist, 2003, p. 85. ISBN 1-901663-71-X.
- «Historia General de las Relaciones Exteriores de la Republica Argentina» (en castellà). Arxivat de l'original el May 4, 2012. [Consulta: 6 juliol 2012].
- Moneta, Jose Manuel. Ediciones Peuser. Cuatro Años en las Orcadas del Sur, 1954.
Vegeu també
[modifica]