Clemència Berdiell i Martínez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaClemència Berdiell i Martínez
Naixement 25 de març de 1889
Almenar
Mort 2 de febrer de 1966 (76 anys)
Almenar
Ocupació pedagoga
Modifica dades a Wikidata

Clemència Berdiell i Martínez (Almenar, Lleida, 25 de març de 1889 - Almenar, Lleida, 2 de febrer de 1966) va ser mestra i directora de l’Escola Pública d’Almenar

Biografia[modifica | modifica el codi]

Clemència Berdiell va néixer en el si d'una família pagesa i ramadera. El seu pare, Jaume, es dedicava a conrear les terres i a pasturar el ramat de casa i la seva mare, Sileta, cuidava de la llar i dels seus set fills, dels quals Clemència era la tercera. Va passar la seva infantesa a Almenar on va aprendre les primeres lletres i on jugava en aquells carrers pedregosos i empinats. Després de graduar-se com a mestra a Barcelona, va desenvolupar durant 25 anys la seva tasca pedagògica i el seu amor pels pobres i marginats de les terres ponentines.[1]

Per tal d'ampliar els seus coneixements, Clemència va marxar a viure a Barcelona, on hi vivia la seva germana, i va estudiar a l'Escola Normal on es va graduar l'any 1915. A partir d'aquest moment es va iniciar la seva tasca professional. Va aconseguir la primera plaça per oposició lliure a Les Puelles (municipi pròxim a Agramunt) on va ser nomenada, oficialment, el 5 de juliol de 1918 fins a l'any 1922. El 5 de setembre de 1923, es traslladà a l'Escola Nacional d'Albesa, on va estar-hi fins a l'any 1927. El setembre de 1927 va aconseguir plaça de propietat a l'Escola Nacional de nenes d'Almenar, ja que l'ensenyament estava dividit per sexes.

L'any 1939, el règim de Francisco Franco la va habilitar per exercir com a mestra local. I, a partir de 1948, va ser ascendida a directora de l'escola de nenes d'Almenar, fins que es va jubilar,[1] el 25 de març de 1959 a l'edat de 70 anys. El darrer període de la seva vida el va passar a Almacelles amb la seva neboda, que també era mestra, i la seva germana Cecília, fins que el 2 de febrer de 1966, va morir. En homenatge a Clemència Berdiell, l'any 1979, com a forma de gratitud de la seva tasca al municipi, es va ficar el seu nom a una de les escoles d'Almenar.[2]

Model pedagògic[modifica | modifica el codi]

Destaca, de Clemència Berdiell, la seva mentalitat progressista, la seva sensibilitat religiosa i la seva consciència de justícia social. Coneixia i aplicava sistemes pedagògics innovadors per l'època, com per exemple, el de Montessori el qual es desenvolupava en un context on imperava la voluntat, la intel·ligència i la imaginació a mans d'una persona educadora que orientava a l'alumnat pel seu desenvolupament i no es dedicava tant a l'ensenyament,[3] segons ha testimoniat el seu alumnat.

Muntava representacions teatrals amb draps, papers lluents i pintures barates amb les que captava l'atenció de grans i petits i simpatitzava amb la ciència-ficció i l'exploració de l'espai, ja que li agradava molt la lectura, especialment de Jules Verne. També li interessava els avenços mèdics arrel dels trasplantaments de cor del cèlebre Dr. Barnard, inquietud que li transmetia a les seves alumnes.

A més, destacava per l'altruisme i la sensibilitat vers als més febles, ja que el contacte diari amb les més petites li feia copsar la situació familiar i social del seu entorn, en anys de dificultats per aconseguir aliments i vestits a causa del Règim Franquista. Per això, va sol·licitar l'ajuda a la Delegació d'Ensenyament que li va concedir, des de 1955, l'organització d'un rober escolar. A més, quan una de les seves alumnes prometia deixar l'escola abans del permès, Clemència estava disposada i trobava el moment per donar-li classes de manera totalment voluntària i desinteressada.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 ARDIACA, MARIA DEL CARME. Cinquanta anys d'una escola 1935-1985. Lleida: Virgili i Pagès, 1985, p. 99-102. ISBN 8486387124. 
  2. 2,0 2,1 FORNS I BARDAJÍ, JOSEP. Almenar. Valls: Cossetània, 2011, p. 90-91. ISBN 9788497918701. 
  3. DDAA. Pedagogías del siglo XX. Barcelona: Cisspraxis, 2000, p. 24-31.