Croada popular

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Croada popular
Croades
Il·lustració sobre la derrota cristiana en la Croada popular
Il·lustració sobre la derrota cristiana en la Croada popular
Data Octubre de 1096
Territori Anatòlia i Nicea de Bitínia
Resultat Victòria Selèucida
Bàndols
Església Catòlica Romana
Cristians de l'Europa de l'Est
Dinastia seljúcida
Comandants en cap
Walter l'indigent
Pere l'Ermità
Kilidj Arslan I
Forces
20.000 homes[1] Desconegut
Baixes
Gairebé tots moriren durant el conflicte Relativament poques baixes

La Croada popular va ser una explosió de fervor que va portar a molts no combatents cap al camí de Jerusalem després de la crida a croada del Papa Urbà II el 1095. L'expedició, composta inicialment de 40.000 croats,[2] dels que només 20.000[2] van arribar al final per acabar sent massacrats a la batalla de Civitot el 20 d'octubre 1096. En aquell moment hi va haver diverses croades populars, la Croada dels pastors, la Croada dels nens i un altre el 1291 causant la caiguda de Sant Joan d'Acre.

Context i desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Pere el Ermità, Romanç del Cavaller del Cigne, il·luminació de 1270

Pere l'Ermità va recórrer el país arengant les gents perquè anessin a la croada per alliberar Terra Santa, com una mena de penitència pels pecats comesos. Va començar la seva predicació al Berry, continuant a Orleans, la Xampanya, Lorena i la Renània. En arribar a Colònia, la seva eloqüència havia desvetllat l'entusiasme de milers de cristians (uns 15.000 homes) que, al crit de Deus le volt, van emprendre la marxa al maig de 1096, conduïts pel cavaller Gautier Sans-Avoir, i arribaren a Constantinoble a la fi de juliol; mentrestant, Pere continuà predicant per ciutats alemanyes i, a mesura que la multitud avançava, més persones s'hi anaven incorporant en el camí.

A banda de la crida papal, Pere introduïa a la seva predicació elements antisemítics, obtenint dels jueus, per tal d'evitar la crida a la persecució, ajuts i finançament per a la croada, i la reforma dels costums cristians. Després de predicar a Alemanya, va marxar cap a Constantinoble amb un estol d'uns 12.000 homes, anant per Hongria i vorejant el Danubi. Va reunir una bigarrada multitud de 100.000 persones, entre homes, dones i nens.

La majoria no tenia armes, altres s'havien portat les eines, estris de la casa i bestiar, com si es tractés d'un curt viatge. Van travessar Alemanya, Hongria i els Balcans, creient sempre que la ciutat propera seria ja Jerusalem. Arran de la compra de queviures, part de l'estol es revoltà a Selim, prop de la frontera entre Hongria i l'Imperi bizantí, i la vila fou presa a l'assalt i quatre mil habitants van morir-hi. Abans que les tropes del rei hongarès hi arribessin, els "croats" ja havien entrat en terres bizantines. Temerosos, els habitants de Belgrad van evacuar la ciutat, que va ésser saquejada pels croats; aquest i altres actuacions similars demostren que Pere l'Ermità havia perdut el domini de la tropa i no podia controlar-ne les accions. . En algunes ciutats van atacar als jueus i les seves propietats. Van arribar a Constantinoble, on l'emperador grec Aleix I Comnè els va acollir bé, però quan van començar els problemes a la rodalia de Constantinoble, els va fer travessar el Bòsfor facilitant-los vaixells per al pas del Bòsfor. A principi d'agost van travessar l'estret i van prosseguir el seu descontrolat avanç. Aleix I havia aconsellat a Pere l'Ermità que acampés a la plana de Civitot (Kibotos) i esperés als altres croats que provenien de la resta d'Europa, però els lloctinents de Pere es van impacientar i van decidir seguir la travessa, animats pels botins que aconseguien en el camí. Van marxar cap a Nicea amb un "exèrcit" d'uns 20.000 integrants.[1] A Nicea van ser emboscats i aniquilats pels turcs seljúcides de Rūm del soldà sultan Kilidj Arslan I el 21 d'octubre de 1096 a la batalla de Civitot,[3] on dels 25.000 croats només 3.000 van poder-ne escapar, i Pere el Ermità i un reduït nombre de supervivents van tornar a Constantinoble, on van esperar l'arribada dels cavallers croats. Aquesta altra expedició, resposta a la mateixa convocatòria del papa Urbà II, però organitzada des del punt de vista militar i social per la noblesa de diverses monarquies europees, rep el nom de 'Croada dels prínceps i és la que la historiografia sol anomenar habitualment com Primera Croada, i va aconseguir prendre Jerusalem després del setge de Jerusalem (1099).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Harpur, James. The Crusades: The Two Hundred Years War : the Clash Between the Cross and the Crescent in the Middle East 1096-1291 (en anglès). The Rosen Publishing Group, 2008, p.26. ISBN 1404213678. 
  2. 2,0 2,1 Norwich. La decadència i caiguda a l'any. Penguin Books, 1996, pàg. 33. ISBN 978-0140114492. 
  3. Runciman, Steven. The First Crusade, 1992, pàg. 60. ISBN 0-521-42705-3. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]