Edifici antic de la Universitat de Perpinyà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Edifici de l'Antiga Universitat de Perpinyà
Ancienne Université de Perpignan2.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici escolar
Construït 1760
Característiques
Altitud 33,8 msnm
Ubicació
Regió/prov. Catalunya Catalunya Nord
Comarca Rosselló
Municipi Perpinyà
Localització Carrer del Museu - Carrer del Forn de Sant Jaume - Carrer de la Universitat

42° 41′ 53″ N, 2° 53′ 58″ E / 42.698055555556°N,2.8994444444444°E / 42.698055555556; 2.8994444444444
Monument historique
Identificador MH: PA66000010
Activitat
Modifica dades a Wikidata
Gravat del 1787 que mostra l'edifici

L'edifici antic de la Universitat de Perpinyà, també anomenat Antiga Universitat, és un edifici històric de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord.

Està situat[1] a la vila vella de Perpinyà, a la partió de les parròquies de Sant Joan Baptista, Santa Maria de la Real i Sant Jaume, però en territori de la darrera. El delimiten els carrers del Museu, per on té l'entrada principal, el de la Universitat i el del Forn de Sant Jaume.

Construït el 1760, es dedicà a l'ensenyament universitari fins al 1793; amb posterioritat tingué usos diversos: biblioteca municipal, museu de Belles Arts i, a partir del 1980, arxiu municipal. Per bé que es tracta d'un monument protegit, l'estat de conservació [nt 1] podria ser [2] millor.

Història[modifica | modifica el codi]

Frontal del cos central

La universitat de Perpinyà fou la segona més antiga de la Corona d'Aragó, després de la de Lleida, del 1300, i una de les més antigues del món. L'studium generale de Perpinyà va ser fundat[3] el 1349 per Pere III de Catalunya-Aragó, després d'haver vençut Jaume III de Mallorca i conquerit el Rosselló el 1344. Encara que s'hi ensenyava dret, art i teologia (posteriorment també medicina), la concurrència amb les més veteranes universitats de Montpeller (del 1220), Tolosa (del 1229) i Lleida -la de Barcelona no es fundà fins al 1533, i la de Girona el 1561- féu que la universitat perpinyanenca tingués una projecció limitada. De fet, les famílies nord-catalanes benestants s'estimaven més enviar els fills a les universitats occitanes[4] que no pas a la local; per contra, per a estudiants del sud de l'Albera podia ser una oferta d'interès fins a l'obertura d'altres universitats catalanes al segle XVI. La pèrdua d'estudiants i de projecció social fou progressiva al llarg de diversos segles.

L'estat de decadència que tenien els estudis superiors a Perpinyà al segle xviii, sense local propi[5] a partir del 1710, i una voluntat per afrancesar una zona de frontera, motivaren[5] el comandant en cap del Rosselló, el comte de Mailly, a construir un nou edifici per a la universitat de Perpinyà, al qual contribuí amb 20.000 lliures del seu pressupost. El 31 de març del 1759, el rei Lluís XV signà una declaració especificant els principis i les modalitats per dur a terme la renovació de la universitat; i una ordenança del 7 de setembre relacionà les disposicions materials per a sufragar l'obra. El 15 de desembre del 1759, l'enginyer de Ponts i Calçades del Rosselló Lescure [nt 2] presentà els plànols i els pressupostos. L'edificació es féu al barri de Sant Jaume entre el 1760 i el 1763, i en tingué cura el constructor de La Grassa[7] Antoine Brossette. Es considera que el disseny de la façana principal seguí el model d'un temple maçònic, i hom atribueix aquesta influència al fet que el comte de Mailly, el primer mestre d'obres triat, Lanier, i potser l'enginyer Lescure [2] haurien estat membres de l'organització. En paral·lel i amb vinculació a la universitat, però a una altra ubicació, de Mailly establí[8] un jardí de plantes al bastió dels Caputxins, i un d'arbusts al bastió de França, amb disseny del botànic montpellerenc Antoine Gouan.

Vista lateral oest

En un termini de ben pocs anys, l'edifici de la Universitat constà[5] d'una gran sala d'actes, que doblava com a biblioteca pública -el fons de la qual en De Mailly enriquí amb donacions generoses-, d'un espai per a aules, un gabinet de física experimental, un altre d'història natural[9] i, en un edifici annex, un amfiteatre d'anatomia, anomenat "la rotonde". El 2 de juliol del 1786, el rector Louis Marigo-Vaquer[nt 3] expressà el reconeixement de la institució inaugurant un bust dedicat al marquès de Mailly, tot elogiant-ne l'interès a nodrir les col·leccions d'objectes naturals, vius o preservats. A la renovada universitat s'hi ensenyava anatomia, a càrrec d'un cirurgià de l'Hospital Militar de Perpinyà, botànica, medicina (amb una càtedra atribuïda a Josep Celles), i un curs de física experimental. També matemàtiques, encara que la coincidència d'assignatura amb el competidor Col·legi Reial (dels jesuïtes) portà molts problemes. El 1770 es creà el curs d'història natural, i la càtedra de química el 1786.

Després que la universitat deixés de funcionar el 1793[nt 4] i fos substituïda per l'"École Centrale" de Perpinyà, el local s'utilitzà[5] com a biblioteca municipal. Del 1833 al 1979 l'edifici acollí el Museu de Belles Arts, i a partir del 1980, va ser adscrit als arxius municipals. Al segle xix es remuntaren les dues ales de l'edifici amb un pis més, per igualar-les en alçada al cos central. L'Antiga Universitat de Perpinyà va ser declarada Monument històric de França [8] el 12 de desembre del 2005. Aquesta declaració comprenia l'antiga universitat en la seva totalitat, i esmentava expressament "l'antic amfiteatre d'anatomia, el sòl del pati d'entrada, la reixa, i tota la punta del triangle que envolta l'amfiteatre d'anatomia". En el present acull tant els arxius municipals com exposicions temporals.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Edifici de l'amfiteatre d'anatomia

L'antiga universitat està disposada en una parcel·la triangular, on els tres cossos de l'edifici formen una U, amb l'obertura i l'entrada principal en el cos central obert al carrer del Museu. La primera impressió està marcada per la fusió entre l'arquitectura [neo]clàssica francesa i l'ús de materials constructius rossellonesos, com el maó vermell, la pedra tallada blanca, record del marbre tan abundant a la regió, o el ferro de la reixa d'entrada, provinent de les mines del Canigó. L'harmònica distribució de masses inicial, amb un edifici central més alt que els dos laterals, va desaparèixer amb l'alçament de les ales fins a l'altura del cos central, amb la pèrdua també del coronell original. La façana central d'estil clàssic[8] està rematada per un frontó en pedra tallada, i amb una cornisa amb pedra de la Palme. Al timpà del frontó, s'hi havien d'esculpir els escuts reials en baix relleu; però l'escultura no es dugué a terme, i el frontó roman llis i nu. Al segle xix es van transformar dues de les tres portes de la façana d'actes en finestres, a banda i banda de la porta principal actual, i s'obrí una porta nova a la part de darrere de l'edifici, per la banda de la rotonda.[5]

En l'essencial, la disposició interior de l'edifici[8] ha romàs sense modificacions al llarg dels anys. La sala d'actes de la planta baixa, la peça més gran i important[5] de la construcció, està ornamentada amb un decorat estucat d'estil clàssic; i el sostre mostra un fals revoltó disposat sobre un arquitrau en funcions d'imposta.

Rere l'edifici principal, en el vèrtex del triangle que dibuixa la parcel·la on s'inscriu, s'hi construí una torre cilíndrica rematada per una cúpula, i fou la construcció on es féu l'amfiteatre per a les demostracions d'anatomia i classes pràctiques de fisiologia sobre animals. En el seu moment, al segle xviii, era un dels escassos[5] existents al país. L'estat de conservació de l'interior, en el present, no reflecteix[2] de cap manera aquest passat històric.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. i, potser, l'explotació social de l'edifici
  2. Lescure, potser de nom François -hi hagué un enginyer de Ponts i Calçades contemporani que se'n deia, però sense més confirmació- era l'enginyer en cap destinat a Perpinyà, on exercí[2] entre el 1750 i el 1767 -o abans-. Se li deu l'informe Détails des ravages causés par une inondation des plus extraordinaires arrivée en Roussillon du 15 au 16 octobre 1763[6]
  3. Louis Marigó Vaquer va ser rector de la universitat de Perpinyà (1786) i advocat davant del Consell Sobirà del Rosselló (1787).
  4. , al XVIII, aquesta universitat tenia mala relació amb l'ajuntament de la ciutat. Privada d'ingressos per les exclaustracions religioses, tancà portes el 18 de març del 1793, poc abans del decret de la Convenció Nacional del 15 de setembre del mateix any que clausurava les facultats franceses de medicina (Izarn La Faculté de Médecine... (1992)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. L'antiga Universitat en els ortofotomapes de l'IGN
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Castañer Muñoz, Esteban «L'Université de Perpignan au XVIIIe siècle: palais et temple du savoir à l'âge des Lumières». In Situ: revue des patrimoines [en línia], núm. 17, 2011 [Consulta: 1 octubre del 2014].
  3. Perpignan et son université XIVe-XVIIIe siècle.  A Larguier Découvrir l'histoire du Roussillon... (2013) pàg. 429-443
  4. Les étudiants du Roussillon entre Perpignan et les universités du Languedoc.  A Larguier Découvrir l'histoire du Roussillon... (2013) pàg. 445-461
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 «L'Antiga Universitat, al web municipal de Perpinyà». [Consulta: 1 octubre del 2014].
  6. Desailly, Bertrand. Quelques grandes crues du XVIIIème siècle en Roussillon.  A L'aiguat del 40. Barcelona-Perpinyà: Servei Geològic de Catalunya-Universitat de Perpinyà, 1993, p. 87-92. ISBN 8439326424. 
  7. Sagnes, Jean. L'Université de Perpignan, une institution pluriseculaire.  A Sala, Raymond; Ros, Michelle (directors). Perpignan une et plurielle. Canet: Editions Trabucaire, 2004. ISBN 2849740136. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Fitxa a la base de monuments històrics francesos Mérimée [Consulta: 1 de setembre del 2014]
  9. Bourgat, Robert. Le cabinet d'Histoire Naturelle de Perpignan.  A Sagnes L'Université de Perpignan... (1996)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edifici antic de la Universitat de Perpinyà Modifica l'enllaç a Wikidata