Emil Nolde

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emil Nolde
WP Emil Nolde.jpg
Retrat per Minya Diez-Dührkoop, 1929
Naixement Hans Emil Hansen
7 d'agost de 1867
Nolde (Burkal Sogn (Dinamarca)
Mort 15 d'abril de 1956(1956-04-15) (als 88 anys)
Seebüll
Sepultura Seebüll
54° 53′ 2.6″ N, 8° 46′ 25″ E / 54.884056°N,8.77361°E / 54.884056; 8.77361
Nacionalitat Dinamarca Dinamarca
Educació Escola d'arts decoratius de Flensburg
Ocupació pintor, aquarel·lista
Cònjuge

Ada Vilstrup (1879–1946)

Jolanthe Erdmann (1921-2010)
Activitat professional
Moviment Expressionisme
Influències de Vincent van Gogh, Edvard Munch i James Ensor
Signatura

Lloc web Emil Nolde - Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Emil Nolde (7 d'agost de 1867 - 15 d'abril de 1956) va ser un dels més destacats pintors expressionistes alemanys.[1] El seu crispat maneig del pinzell, la utilització de colors vius i estridents i les figures de rostres a manera de màscares pretenien provocar en l'espectador un xoc visual i emocional.[2]

El seu veritable nom era Emil Hansen. Va estar molt influït per Vincent van Gogh, Edvard Munch i James Ensor. El viatge que va realitzar a Nova Guinea el 1913-1914 va fer que cristal·litzés en ell un gust per l'art tribal, que incloïa tremendes distorsions de les formes, models plans i violents contrastos de color.

Va canviar poc d'estil al llarg de la seva carrera i es va dedicar sobretot als paisatges i a les escenes d'interior amb figures humanes. Els seus paisatges, com Març (1916, Kunstmuseum, Basilea), són inquietants i amenaçadors. Les seves escenes amb personatges com El juerguista (1919, Galeria Estatal, Hannover) presenten el rostre humà com una màscara grotesca que sempre revela amb cruesa emocions bàsiques. En obres com el tríptic La vida de santa María Egipcía (1912, Kunsthalle, Hamburg) busca una tornada a l'imaginari religiós i dóna un tractament expressionista a les escenes del Nou Testament.

Antisemita, nazi convençut i «artista degenerat»[modifica | modifica el codi]

Joseph Goebbels a l'exposició «Art degenerat», el 1938 a Berlín. A l'esquerra, dues pintures d'Emil Nolde: Christus und die Sünderin i Die klugen und die törichten Jungfrauen
Placa a la seva casa de Berlín

Junts amb un grup d'artistes, el 18 d'agost del 1934 va signar un manifest al diari Völkischer Beobachter en favor de la concentració de tots els poders de la nació en la sola persona d'Adolf Hitler a l'ocasió del referèndum sobre el cap d'estat del Reich.[3] Sempre va quedar un nazi convençut i no va hesitar denunciar col·legues com Max Pechstein com a jueus.[4] Sobre un dinar amb Hitler va escriure al seu amic Hans Fehr «Vam escoltar el Führer per a la primera vegada. El Führer és un home gran i noble en les seves aspiracions i un home d'acció genial.»[4] Tot i el seu antisemitisme i pangermanisme, el 1941 els nazis van declarar la seva obra art degenerat. Va protestar prop de Joseph Goebbels contra la confiscació de la seva obra «particularment per què jo vaig ser quasi l'únic artista que des de l'inici del moviment nacionalsocialista he lluitat contra l'alienació de l'art alemany, contra l'impur comerç d'art i contra les intrigues del temps de Liebermann i Cassirer.»[4] «Malgrat totes les accions recents contra mi, sempre vaig defensar amb plena convicció, sigui a Alemanya o a l'estranger la gran causa del nacionalsocialisme. […] Lamento que avui només pocs recorden la meva lluita des del 1910 contra l'omnipotència dels jueus.»[4]

Els nazis van confiscar les seves obres i destruir-ne una part i li van prohibir continuar pintant, tant en públic com en privat. No obstant això, va continuar produint aleshores unes mil tres-centes de petites aquarel·les i gravats expressionistes, que podia realitzar a casa i fàcilment amagar. Les va nomenar les seves «pintures no pintades». Després de la guerra va pintar uns d'aquests motius en format gran.

Als bombardejos de Berlín del 1944, la seva casa una altra part de les seves obres van ser destruïdes.

Després de la guerra[modifica | modifica el codi]

Casa Seebüll, el Museu Nolde

Després del 1945 va rebre molt reconeixement. Continuava pintant i realitzant aquarel·les. Va participar a documenta 1 el 1955. Pòstumament la seva obra va ser exposada a documenta II (1959) i documenta III (1964) a la ciutat de Kassel. El 1946 va morir la seva esposa. El 1948 va casar-se amb Jolanthe Erdmann, filla del compositor Eduard Erdmann.

Va morir el 13 d'abril del 1956 a Seebüll i va ser sebollit al jardí de la seva casa, al costat de la seva primera esposa.

La seva casa, el taller i el seu fons va ser la base de la fundació Ada i Emil Nolde Seebüll, que el va crear el 1946 i que va transformar en museu.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Emil Nolde». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.120 (Biblioteca de Consulta Larousse). DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014]. 
  3. «Langer Abschied» (en alemany). Der Spiegel, 23, 5 juny del 1989.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Koldehoff, Stefan «Noldes Bekenntnis» (en alemany). Die Zeit, 10 octubre del 2013.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emil Nolde Modifica l'enllaç a Wikidata