Enric Barbat i Botey

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Enric Barbat)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaEnric Barbat i Botey
Dades biogràfiques
Naixement 11 de setembre de 1943
Barcelona
Mort 11 de desembre de 2011(2011-12-11) (als 68 anys)
Menorca
Es coneix per Membre d'Els Setze Jutges
Activitat professional
Ocupació Cantant
Modifica dades a Wikidata

Enric Barbat i Botey (Barcelona, 28 d'abril de 1943 - Menorca, 11 de desembre de 2011) fou un cantant català, el sisè membre d'Els Setze Jutges.[1]

Biografia[modifica]

Nascut al barri de Gràcia, s'integra als Setze Jutges l'any 1963 -en un recital celebrat a la Facultat de Dret- amb unes primeres cançons de clara influència brasseniana, que enregistra al seu primer EP (1964): El gamberret, El cementiri del Sud-Oest, Pel caminet de la plaça del poble, Ara que estic sol, i al segon (1965): Snack-bar, Jo no sóc cartaginès, Dimarts i tretze, Polítics de saló (tema enregistrat a l'àlbum col·lectiu Audiència pública el 1966).

El seu tercer EP (1967) conté cançons de sàtira costumista i de brillants jocs lingüístics (L'endemà, El melic, etc.).

L'any 1968 publica un darrer EP de tres cançons on tornem a trobar la sàtira social (El malalt), el brassenisme militant (El vi) i la cançó seriosa de temàtica cívica i social (El qui vénen, tema sobre la immigració i escrit per Joan Margarit).

Després d'alguns SG publicats l'any 1970, Enric Barbat enregistra per fi un primer LP (Enric Barbat, 1971). De clara influència francesa, aplega noves versions d'algun tema ja conegut a través dels discos petits anteriors (No fa gaires anys), moltes cançons de temàtica amorosa centrades quasi sempre en el desencant i el comiat (Un jorn de maig, Anna...), un tema satíric (Edicte) i una cançó en la qual Barbat observa Barcelona des de la perspectiva del petit objecte que li forneix el títol.

L'any 1972, Enric Barbat tradueix al català una sèrie de tangos que interpreta amb Guillermina Motta en un espectacle dirigit per Mario Gas. Aquests tangos donaran peu a un bon disc (Tango, 1972, reeditat en CD el 1998) i a una pel·lícula.

L'any 1973, Ed. Lumen publica Cançons de la p... vida, un llibre que recull molts textos de cançons d'Enric Barbat. A partir d'aquest moment, decebut del món de la Cançó, s'allunya de les actuacions públiques i se'n a viure a Menorca, dedicat al seu ofici d'aparellador, i torna només de tant en tant a l'activitat artística.

L'any 1976 publica un segon LP (Núvols de setembre) amb vuit temes farcits d'elements surrealistes (I love you, Vol de perdiu, Elefantiasi...) i una vella cançó irònica sobre la condició humana (El més fals dels animals). L'any següent enregistra un únic àlbum en castellà (Erre Hache positivo) i no torna a fer-se sentir fins al 1983 amb un darrer àlbum anomenat Quatre format per quatre llargs temes (Matinada, Migdia, Capvespre i Nit) de text metafísic.[2]

Finalment el 2006 i amb el nom de Barbat edita un nou disc que porta per títol (Camins privats), més de vint anys després del seu últim disc (4, publicat per Phillips el 1983), l'exintegrant d'Els Setze Jutges Enric Barbat torna amb un nou treball. A Camins privats hi trobem deu cançons que donen bona mostra de la capacitat literària del seu autor. L conté alguns dels temes que ja coneixíem dels seus anteriors discos (Amic Enric, El més fals dels animals...), altres que vam descobrir amb el seu llibre de lletres (Cançons de la p... vida, publicat per Editorial Lumen el 1973) i tres de totalment inèdits: Drapaire del temps, Tendresa i Lluny de casa (so long Bob). Un treball que no s'adreça a la nostàlgia i que pot fer descobrir Barbat als que no el coneixien o no el recordaven.

Referències[modifica]

  1. «El músic Enric Barbat, el sisè d'Els Setze Jutges, mor als 68 anys». 324.cat, 11-12-2011. [Consulta: 11 desembre 2011].
  2. Pujadó i García, Miquel: Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-412-0467-5, plana 98.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]