Fenomen phi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
En el fenomen phi, una successió d'imatges reproduïda a una certa velocitat ens causa sensació de moviment
Exemple del moviment beta, sovint confós amb el fenomen phi

El fenomen phi és una il·lusió òptica definida per Max Wertheimer en la psicologia de la Gestalt el 1912, que juntament amb el fenomen de persistència retinal van establir les bases de la teoria del cinema, a les quals l'aplicà Hugo Münsterberg el 1916.

Aquesta il·lusió òptica s'origina en el fet que el SVH és capaç de percebre la sensació de moviment a partir de la informació fraccionada d'una successió d'imatges. És a dir, a partir de la reproducció d'una sèrie d'imatges fixes en un cert nombre per segon,l'espectador té la sensació de moviment continu.

Fenomen phi[modifica]

El fenomen phi és una il·lusió òptica del nostre cervell que ens permet de percebre moviment continu on hi ha una successió d'imatges fixes. En altres paraules, és com si ens inventéssim la informació de la qual no disposem (entre imatge i imatge) per acabar percebent el moviment. El fenomen phi, que es podria considerar l'artífex del correcte funcionament del cinema, és només una limitació del SVH, que rau en persistència retinal.

Persistència retinal[modifica]

La persistència retinal és la responsable que una imatge -després de cessar-ne la projecció- es mantingui un breu instant de temps en la nostra retina i la puguem relacionar amb la següent imatge. La persistència retinal llavors, fa possible el fenomen phi, a partir de 12 imatges per segon. Tanmateix, tot i percebre moviment a partir d'aquesta freqüència d'imatges per segon, observarem un altre fenomen anomenat parpelleig. Per a vèncer aquest fenomen, es necessita que hom projecti 40 imatges per segon (o més). Aleshores hi haurà percepció de moviment (a causa del fenomen phi) i no s'hi observarà cap mena de parpelleig (ja que s'ha superat la freqüència crítica de parpelleig).

Exemples d'ús del fenomen phi[modifica]

Tot i que el cinema és l'exemple per excel·lència d'aquest fenomen, hi va haver una sèrie de precursors anteriors.

Fenaquistoscopi[modifica]

El fenaquistoscopi és un aparell format per un disc giratori de cartró, amb una sèrie d'escletxes o ranures equidistants i una sèrie de dibuixos que descomponen les fases d'un moviment en una de les cares. L'espectador es posa davant d'un mirall i col·loca les imatges de cara al mirall, de manera que en fer girar el disc i mirar a través d'una de les ranures s'obté la il·lusió de les imatges en moviment.

Zoòtrop[modifica]

El zoòtrop està compost d'un tambor circular amb unes petites ranures homogèniament distribuïdes a la part superior i una tira d'imatges, que descomponen un moviment cíclic, enganxada a la part interior del tambor, just per sota de les ranures. En girar el tambor, si es mira a través d'una de les ranures, s'obté la il·lusió de moviment

Experiment del fenomen phi[modifica]

El típic experiment per demostrar el fenomen phi consisteix a fer observar a un conjunt d'espectadors una pantalla a la qual es projecten dues imatges que es van repetint successivament. La primera imatge té una línia a l'esquerra; en canvi, en la segona imatge, la línia és a la dreta. Aquestes imatges seran mostrades a més o menys velocitat, i després de cada mostra a una velocitat concreta, es preguntarà als espectadors què veuen.

En unes certes combinacions de temps i espai entre les dues imatges, els espectadors notaran una certa sensació de moviment entre l'espai entremig i al voltant de les dues línies. En aquests casos, la línia que sembla moure's és en realitat una figura que primer es mostra a l'esquerra i després a la dreta.

Història de la recerca[modifica]

Al seu assaig publicat el 1912, Experimentelle Studien über das Sehen von Bewegung, Max Wertheimer introduí per primer cop el símbol φ (phi) de la següent manera:[1]

Diese Fälle zeigten sich so, daß auch nicht etwa der Gedanke vorhanden war: ein Objekt habe sich hinüberbewegt; was von Objekten vorhanden war, war in den zwei Lagen gegeben; nicht eines oder eines von ihnen oder ein ähnliches betraf die Bewegung; sondern zwischen ihnen war Bewegung gegeben; nicht eine Objektbewegung. Auch nicht: das Objekt bewegt sich hinüber, ich sehe es nur nicht. Sondern es war einfach Bewegung da; nicht auf ein Objekt bezüglich.

Dos objectes successius es donen com a estímuls; aquests són percebuts; primer de tot es veu A i, a continuació, B; entre ells, el moviment d'A a B és vist sense haver-se realment mostrat la moció corresponent a les posicions espaciotemporals intermèdies dels estímuls A i B. Aquest problema visual serà designat −sense cap prejudici− A φ B.

A part del "moviment òptim" −que més endavant fou anomenat moviment beta− i dels moviments parcials dels dos objectes mencionats, Wertheimer va descriure un fenomen particular que va anomenar "moviment pur". En referència a aquest, va sintetitzar les descripcions que havien fet els subjectes de prova dels experiments corresponents i va extreure'n la conclusió que, malgrat que no existís cap tipus de moviment entre els dos objectes, existia una percepció general de moció.

Wertheimer va donar molta importància a aquestes observacions, ja que, segons ell, demostraven que la percepció del moviment és una sensació directa que no necessàriament ha d'ésser deduïda de la percepció individual de dos estímuls òptics amb distància temporal i espacial. Aquest aspecte de la seva tesi podria haver estat un important desencadenant de la psicologia de la Gestalt.

Des de mitjans segle XX, però, va començar a sorgir molta confusió en referència al significat del fenomen phi a la literatura científica. Aquest fet podria estar explicat per les dificultats dels científics anglòfons a l'hora d'entendre les tesis de Wertheimer, que havien estat publicades tan sols en alemany. A més, aquestes tesis no especifiquen de manera precisa amb quins paràmetres va observar aquest "moviment pur", i la seva reproducció experimental és relativament difícil. La influent obra d'Edwin Boring sobre percepció i impressió sensorial, publicada el 1942, contribuí probablement en aquesta confusió; Boring va elaborar una llista dels fenòmens observats de Wertheimer i els va ordenar de forma ascendent segons la longitud de l'interval que existia entre els estímuls. Tot i així, va cometre un error a l'hora de posicionar el fenomen fi, ordenant-lo així com la impressió de moviment amb l'interval més llarg.

Cal afegir que aquesta confusió ha contribuït, fins i tot, en la reinvenció del fenomen phi pur en altres recerques, com per exemple els fenòmens "omega motion", "afterimage motion" i "shadow motion".

El fenomen phi NO és moviment beta[modifica]

Tot i que tots dos creen sensació de moviment, el fenomen phi es pot considerar com a un moviment aparent, causat per un seguit d'impulsos lluminosos en seqüència; en canvi el moviment beta és un moviment aparent a causa d'impulsos lluminosos estacionaris.

Cites[modifica]

"La fotografia és veritat. I el cinema és veritat 24 vegades per segon" (Jean Luc Godard)

Enllaços externs[modifica]

  • Phi is not Beta – Una explicació de la diferència entre el fenomen phi i el moviment beta, a més a més, incorpora demostracions gràfiques.
  • The Myth of Persistence of Vision Revisited – Article on s'explica detalladament com la percepció de moviment en el cinema difereix d'una simple persistència de visió.
  • Phi phenomenon activity – Presentació que ens permet experimentar amb el fenomen phi, variant el temps que es mostra el fotograma o la seva velocitat.


Referències[modifica]

  1. Max Wertheimer «Experimentelle Studien über das Sehen von Bewegung». Zeitschrift für Psychologie, Volume 61, pàg. 161-265.