Francesc Garriga i Barata

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFrancesc Garriga i Barata
Francesc Garriga.png
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 abril 1932 Modifica el valor a Wikidata
Sabadell (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 febrer 2015 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPoeta i escriptor Modifica el valor a Wikidata

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 d'abril de 1932 - Sant Cugat del Vallès, 4 de febrer de 2015)[1] fou poeta català[2] i professor de batxillerat. Va dirigir la primera etapa de l’edició espanyola d’FMR i va col·laborar en programes culturals a la ràdio i a la televisió. Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell,[3] i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).[4]

En els seus llibres hi destaca una veu inconfusible i única. Amb un estil personalíssim, sense ornaments formals, cerca obsessivament arribar a l’essència del poema.[cal citació]

Tot i ser coetani de noms destacables com Màrius Sampere, Feliu Formosa, Zoraida Burgos, Gerard Vergés o Miquel Àngel Riera, no se’l pot encabir en cap grup ni moviment literari.[cal citació]

Biografia[modifica]

Va néixer a Sabadell el 26 d’abril de 1932. Els seus pares van ser Joan Garriga i Manich (farmacèutic i expert en art, pintor, dibuixant i membre de la Colla de Sabadell) i Àngels Barata Molins (amb qui va viure tota la vida a la casa familiar de Bellaterra).[cal citació]

Fill de la postguerra, va ser educat pels escolapis i els caputxins. Va pretendre ordenar-se frare, i va ser missioner a la selva colombiana. Allà havia de guarir-se d’una suposada afecció pulmonar que l’havia tingut més d’un any al llit. En unes visites posteriors a Bogotà, amb el Dr. Barraquer, es va descobrir que el diagnòstic havia sigut erroni.[cal citació]

Va llicenciar-se en anglogermàniques a la Universitat de Barcelona, després de reprendre els estudis ordinaris un cop va deixar la vida eclesiàstica. El trencament amb els capellans va tenir gran rellevància en la seva vida personal i literària.[cal citació]

Garriga va dedicar-se professionalment a la docència durant trenta anys a l’escola Sant Gregori de Barcelona. La seva dedicació absoluta a la tasca pedagògica va suposar una interrupció en l’obra publicada (1973-1990). Durant els anys de professor, va tenir alumnes destacats en diverses disciplines artístiques. La seva tasca pigmaliònica en benefici dels joves va allargar-se durant tota la seva vida. Garriga era i exercia de mestre, tot i que els seus deixebles no ho són formalment (no l’imiten) sinó que, més aviat, segueixen una actitud extremadament crítica i autoexigent i un compromís en l’assoliment d’un llenguatge creatiu singular i propi.[cal citació]

Retirat de l’escola, dedica més temps i esforços a la seva obra i a la divulgació de la cultura. És en aquesta época que es reprèn la publicació dels seus llibres i comença a corregir-se, parcialment i molt a poc a poc, una indiferència oficial a la seva figura. També és l’època de la coneixença i difusió de les noves veus, a les que sempre va prestar atenció. Són precisament els integrants de les generacions més joves, i alguns dels que es consideren deixebles, els qui van reivindicar fortament la figura de Francesc Garriga.

Fotografia de Toni Moreno
Francesc Garriga a la seva casa de Bellaterra

El 4 de febrer de 2015, Francesc Garriga Barata va morir a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat, a causa d’una malaltia pulmonar quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari, Swing.[5]

Obra[modifica]

Les primeres temptatives literàries són durant els anys amb els caputxins. Les composicions estrictament religioses les signa sota el nom de fra Joan Maria de Sabadell (o Fray Joan de Sabadell). També escriu algunes obres sacramentals i poesies de compromís amb rima sota el seu nom laic que mai no seran publicades. La influència dels poetes místics ja hi és claríssima i no l’abandonarà mai. També consolida els altres referents literaris, que provenien d’un coneixement profund dels clàssics grecs i llatins, definitius en la configuració de la seva expressió; de la literatura hispànica, on als místics hi afegeix la importància del descobriment de la generació del 27 i, sobretot, de Jorge Guillén; i de les lletres germàniques, amb l’impacte decisiu de Georg Trakl.[cal citació]

Són els seus dos primers llibres publicats —Entre el neguit i el silenci (1959) i Foc nostre, somni... (1960)— el gresol de qui vol explicar-se i alliberar-se de les primeres composicions religioses. El seu to místic el diferencia enormement de la poesia que s’estilava aleshores. Aquesta veu insòlita assoleix els primers fruits destacables a Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973), ambdós d’edició pròpia.[cal citació]

És durant dels anys noranta del segle XX, després del període de letargia pública, que Garriga descarta un llibre inèdit (Llàtzer—escrit durant els vuitanta) i prefereix apostar pels seus treballs més recents. Els colors de la nit (1990) i Setembre (1992) constitueixen la seva reaparició literària i, malgrat que fa alguna temptativa que l’equipari a la poesia que s’estila aquells anys, segueixen dominant els trets més característics de la seva poètica.[cal citació]

Amb l’inici del segle XXI, Garriga entra en el circuit de les publicacions de més difusió. Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009) i Tornar és lluny (2013, Premi Carles Riba 2012) faciliten l’accés a la part més esplendorosa i prolífica de la seva obra, quan la seva veu ha arribat a un grau òptim de maceració.[cal citació]

En els seus últims llibres, Ragtime (2011) i el pòstum Swing (2015), Garriga troba un editor i una editorial amb pocs anys de vida, LaBreu, on s’hi troba a gust i pot discutir i criticar lliurement tots els aspectes del llibre.[cal citació]

La trajectòria de Francesc Garriga no va tenir el reconeixement que es meriexia. Entre d’altres consideracions (personals i literàries), cal tenir present que, fins el 1990, tan sols el segon llibre gaudeix de l’empara d’una editorial (Riutort). També és destacable que tot i els bons auguris de Pere Quart, Salvador Espriu i Joan Vinyoli, no fos acollit per les col·leccions poètiques de referència que van sorgir a les acaballes de la dictadura ni fos mencionat en obres referencials com les de Joan Fuster (Literatura Catalana Contemporània) o l’antologia de Castellet i Molas (Poesia catalana del segle xx).[cal citació]

Poètica[modifica]

Sota el lema de Virgili, «lentus in umbra», Garriga basteix una veu insòlita i reconeixible que reflexiona obsessivament al llarg de la seva obra sobre l’amor, la por, el desig i la frustració, el fracàs, l’engany de la veritat i la mentida, la solitud, el pas del temps i la mort.[cal citació]

Assalta els grans temes de la literatura (de la vida) amb valentia, però sense agressivitat. La seva poesia interpel·la directament i amb elegància. Ho fa amb un llenguatge original que el distingeix de qualsevol altre autor i el fa ràpidament identificable. Les paraules que tria són planeres i clares. Però la senzillesa en la forma no banalitza el missatge, just el contrari: sense ornaments, recerca els matisos amb serenitat per, finalment, apuntar les parts vitals del lector. La seva poesia, mai deslligada de la maièutica del mestre, té el punt i final quan el receptor es feia seu el poema i completava els camins que ell proposava.[cal citació]

Al llarg dels anys, els poemes de Garriga es van desplegant amb un augment progressiu d’acidesa o amargor per aconseguir un distanciament, intensificant la ironia, que l’universalitza. No ens parla només d’ell, sinó de tots nosaltres. Aquests nous poemes no abandonen el que li és permanent i el configura, d’aquí la sensació d’unitat durant tota la seva obra. A partir de la idea inicial, esculpia una forma que no li feia perdre el fons en elements distorsionadors. Explorava la depuració del vers en favor de la imatge, l’extirpació del que no és essencial fins deixar-lo gairebé en un esquelet, en una mena de respiració assistida que limita amb el silenci.[cal citació]

Metodologia i estil (Cosmonauta)[modifica]

Garriga era un poeta intervencionista i revisionista mentre anava escrivint versos. Va aplicar aquesta praxi tota la vida: ratllava, anotava i corregia els seus llibres, encara que haguessin estat publicats. A llapis, igual que els primers esbossos dels versos i dels pensaments que farcien les llibretes i els papers del cartipàs que sempre duia a sobre.[cal citació]

L’obra unitària de Garriga encara dóna un nou tomb amb la preparació de la seva Poesia Completa. A Cosmonauta (2017), a banda d’esmolar versos antics, de tornar a escandir i corregir, de suprimir-ne, els adequa en el llenguatge i en la forma: en guarda l’essència de quan van ser escrits i s’imposa una reelaboració a partir de les virtuts i els defectes que hi veu. Hi introdueix una unificació profunda en la puntuació, en l’elisió dels verbs i en l’estructura estròfica a l’hora de presentar-los.[cal citació]

Potser un dels trets formals més identificatius de Garriga és l’ús de les minúscules, fins i tot en els noms propis. Aquesta singulariat, portada a l’extrem a Cosmonauta, fa que només concedeixi una excepció. És en un vers del llibre Ragtime on hi apareix la paraula «Déu» en un autorretrat personal i poètic.[cal citació]

Publicacions[modifica]

  • Entre el neguit i el silenci. Sabadell: [s.n.], 1959 (Joan Sallent)[6]
  • Foc nostre, somni... (Riutort, 1960)
  • Paraules. Sabadell: [s.n.], 1962 (Xavier Sallent)
  • Paraules cap al tard. (Sallent germans, 1973)
  • Els colors de la nit. (Columna, 1990)
  • Setembre. (Columna, 1992)
  • Els sorrals del silenci, juntament amb Del mar als sorrals, pintures de Pere Camps. (Gràfiques Barberà, 1995)
  • Ombres. (Proa, 2000)
  • Temps en blanc. (Proa, 2003)
  • La nit dels peixos. (Proa, 2005)
  • Camins de serp. (Edicions 62, 2009)
  • Ragtime. (LaBreu Edicions, 2011)
  • Tornar és lluny (Proa, 2013)
  • Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014: (AdiA, 2014)
  • Swing. (LaBreu Edicions, 2015) - ISBN 978-84-943294-1-8
  • Cosmonauta. Poesia completa (LaBreu, 2017)[7]

Premis i reconeixements[modifica]

Referències[modifica]

  1. Romera, Marc. «Mor el poeta Francesc Garriga Barata als 82 anys». Núvol. Arxivat de l'original el 4 de febrer 2015. [Consulta: 4 febrer 2015].
  2. «Francesc Garriga i Barata». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Ache, Josep «Mor el poeta Francesc Garriga». Diari de Sabadell, 8.832, 5-6 febrer 2015, pàg. 9.
  4. Prat, Cesc «Francesc Prat Garriga, el nebot valencià de Francesc Garriga». Núvol, 27-02-2015 [Consulta: 29 abril 2017].
  5. «L’últim swing de Francesc Garriga». Nuvol, 10-03-2015. [Consulta: 21 març del 2021].
  6. Borràs, Laura. «Per sempre no és pas lluny». Núvol. [Consulta: 5 febrer 2015].
  7. Oliver i Alabau, Gisela «Francesc Garriga, cosmonauta» (en català). Núvol, 21 març.
  8. Francesc Garriga i Barata al Qui és Qui de les Lletres Catalanes
  9. «Helena Ferrer i Francesc Garriga reben el Premi Ramon Fuster». Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. [Consulta: 9 febrer 2015].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Garriga i Barata