Gírgola d'olivera

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuGírgola d'olivera
Omphalotus olearius Modifica el valor a Wikidata
Omphalotus olearius.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Bolet
Píleu

Capell en forma d'embut

Himenòfor

Làmina

Làmina

Himeni decurrent

Edibilitat

Bolet tòxic

Estípit

Estípit nuu

Color de les espores

Groc

Ecologia

Sapròfit

Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreAgaricales
FamíliaMarasmiaceae
GènereOmphalotus
EspècieOmphalotus olearius Modifica el valor a Wikidata
Singer, 1948
Nomenclatura
BasiònimAgaricus olearius (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

La gírgola d'olivera o bolet d'oliu (Omphalotus olearius, del grec omphalós -melic- i otós -orella-, per la depressió que té a la part central. Olearius en llatí vol dir "relatiu a les oliveres" i fa al·lusió als arbres on creix) és tòxic i bioluminiscent.

Morfologia[modifica]

Té un barret de 4 a 12 cm, d'un bell color ataronjat, més aviat carnós, però molt prim cap al marge, que sol ser ondulat en els exemplars ben desenvolupats. De petit està tancat, però aviat s'obre i acaba en forma d'embut.

Les làmines són molt decurrents, fines i atapeïdes, i tenen una curiosa particularitat: són bioluminescents, és a dir, emeten una llum tènue, blanc-verdosa, visible en una habitació a les fosques. La intensitat de la llum no és sempre la mateixa, depèn de l'edat del bolet (els més joves són els més actius) i dels llocs on s'han collit. A Centreuropa, asseguren poder llegir un periòdic a la llum d'aquests bolets, la qual cosa no s'ha pogut corroborar mai amb les gírgoles d'olivera recollides a Catalunya.

Com en la majoria dels bolets que surten de soques en grups nombrosos, el peu sol ser tort i sovint no ix del bell mig del barret, sinó tirat cap a un cantó. Peu, làmines i barret són pràcticament del mateix color.

La carn és groga, la del peu més fosca, i fa una certa olor d'oli ranci.

Hàbitat[modifica]

Surt en flotes sobre vells troncs i arrels d'olivera, i també d'altres planifolis (com alzines i roures, no mai sobre els pins), des de l'estiu fins a final d'any.

Toxicitat[modifica]

És un bolet tòxic, ja que provoca greus trastorns, com ara vòmits, diarrees i forts mals de ventre a la poca estona d'haver-ne menjat.

Risc de confusió[modifica]

Fóra lamentable confondre aquest bolet amb els rossinyols, que creixen a terra, són de color més grogós i no tenen làmines, sinó plecs. També pot confondre's amb el fals rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca), de semblant color, però que creix sobre fusta i té làmines bifurcades, el qual, bé que no és metzinós, és de dubtós valor culinari i no val la pena collir-lo.[1]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 138-139.

Bibliografia[modifica]

  • Champignons du Nord et du Midi, André Marchand, volum I / IX, Hachette. ISBN 84-499-0649-0.

Enllaços externs[modifica]