Gauche Divine

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gauche divine)
Salta a la navegació Salta a la cerca

La gauche divine ("esquerra divina") va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra de la dècada del 1960 i començaments dels anys 1970, que sorgí entorn la discoteca Bocaccio de Barcelona.[1] La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana, entre els quals hi havia arquitectes, novel·listes, filòsofs, poetes, fotògrafs, editors, gent del cinema, models, dissenyadors i interioristes. La gauche divine va estar també lligada al moviment cinematogràfic anomenat escola de Barcelona.[2]

Els membres no tenien unes vinculacions polítiques clares, tot i anomenar-se d'esquerres. En el tardofranquisme el grup es caracteritzava per fer ostentació d'un alliberament en les formes tradicionals d'entendre la vida. Els seus membres no formaven part de moviments polítics, tot i que alguns van passar a integrar-se en grups polítics durant la transició democràtica espanyola.

L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine[1][3] a les pàgines del periòdic Tele/eXpres del 7 d'octubre de 1967,[4] arran de la festa de presentació de Tusquets Editores en el Price.

Persones molt diverses en formaren part; entre d'altres, escriptors i poetes, com Félix de Azúa, Josep Maria Carandell, Anna Maria Moix i Meseguer, Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i Rosa Regàs; arquitectes i dissenyadors, com Òscar Tusquets, Ricardo Bofill, Oriol Bohigas i Elsa Peretti; cantants, com Guillermina Motta i Serrat; fotògrafs, com Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs; models, com Teresa Gimpera, considerada musa del grup; editors, com Jordi Herralde, Esther Tusquets o Beatriz de Moura; gent del món del cinema, com Gonzalo Herralde i integrants de l'escola de Barcelona, com Gonzalo Suárez, Romà Gubern, Ricardo Franco o Vicente Aranda; i d'altres, com Jaume Perich, Maria Antònia Mir, Oriol Regàs, Eugenio Trías Sagnier, Serena Vergano, Albert Puig Palau i Lluís Serrat.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Sergio Vila Sanjuán, Lectura crítica de la 'gauche divine, La Vanguardia, 28/12/2011 (castellà)
  2. 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014]. 
  3. Fallece Oriol Regàs, el comprometido anfitrión de la 'gauche-divine' a El País, per Agustí Fancelli, 18/3/2011 (castellà)
  4. Isern, Joan Josep. «Què commemorarem el 2019?». Vilaweb, 31-12-2018. [Consulta: 2 gener 2019].

Enllaços externs[modifica]