Georges Rouquier

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGeorges Rouquier

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 juny 1909 Modifica el valor a Wikidata
Lunèl Vièlh (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 desembre 1989 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montparnasse Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball França Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de cinema, actor de cinema, actor, guionista, realitzador Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0745801 Allocine: 5004 Allmovie: p109101 TMDB.org: 73446 Modifica el valor a Wikidata

Georges Rouquier (Lo Vièlh Lunèl, Erau, 23 de juny de 1909 - París, 19 de desembre de 1989) fou un actor i director de cinema francès.

Biografia[modifica]

La seva mare regentava una botiga de queviures i el seu pare gestionava una empresa lletera amb un dels seus oncles.[1] El seu pare va morir a Verdun el febrer de 1915; la seva mare està carregada de deutes i hagué de deixar el seu negoci.[1] Als 16 anys va treballar de linotipista a Paris-Soir[2][3] i va provar sort per primera vegada al cinema amb 2.500 francs per realitzar Vendanges en 1929, però va haver d'esperar fins al 1942 perquè el productor Étienne Lallier acceptés finançar-lo i llançar la seva carrera.[1]

Va ser particularment famós entre els afeccionats al cinema pels seus documentals originals, especialment el seu díptic de Farrebique (1947) i, 38 anys més tard, Biquefarre, ficcions rodades a Gotrens, sense actors, la seva família i els veïns. Aquestes ficcions documentades són cròniques de la vida de pagesos a la Roergue de la postguerra. Malgrat la controvèrsia - Farrebique és fortament criticada pel reconegut dialogista Henri Jeanson - la pel·lícula fou projectada fora de competició al 1r Festival Internacional de Cinema de Canes, però exclosa de la selecció oficial. Va obtenir un premi especialment creat, el Premi Internacional de la Crítica. A continuació, és exhibida en primícia a l'Opéra de París, en presència de Paul Ramadier, president del Consell, mandatari del president Vincent Auriol.

RKO Pictures, la famosa companyia de distribució nord-americana, va comprar els drets sobre la pel·lícula, la va distribuir i la va projectar al cinema Madeleine de París, al mateix temps que Saludos Amigos de Walt Disney, com a llançament nacional. Farrebique va obtenir el primer lloc en entrades venudes en una sola setmana i Georges Rouquier va obtenir, a més de la seva distinció a Canes, el Gran Premi del Cinema Francès, la Medalla d'Or a Venècia i el Grand Epi d'Or a Roma.

Farrebique s'estudia a les universitats nord-americanes com a model del gènere, que explica per què Francis Ford Coppola i Steven Spielberg li donaren suport i que, amb l'ajuda d'acadèmics, obtindrà un finançament de capital nord-americà del National Endowment for the Humanities pel seu darrer llargmetratge Biquefarre, el 1983, amb els mateixos personatges interpretats pels mateixos locals no actors, exposant, en aquesta ficció documental, el món camperol i els seus problemes al tombant de la dècada de 1980. És en aquests anys de evolució del món agrari que coneix i influeix en Yves Garric.[4]

També són apreciats els seus documentals sobre les professions, sempre oscil·lant entre la ficció i la realitat documental.

Marcat per Nanook of the North de Robert Flaherty, sempre li retrà un homenatge a través dels seus documentals i també a les seves referències cinematogràfiques: Charlie Chaplin, Dziga Vertov, Oleksandr Dovjenko, Sergei Eisenstein, Jean Vigo i Marcel Carné, a que no copia, sinó que afirma un estil personal i original.

Georges Rouquier, mort el desembre del 1989, és enterrat al cementiri de Montparnasse de París (6a divisió)

Homenatges[modifica]

Se li dedica un espai, lloc de memòria i descobriment de l'obra del pare del documental a Gotrens.[5]

Se li ha dedicat nombrosos homenatges en cine-clubs i cinemes art i assaig.[6]

France Inter ha dedicat diversos programes a aquest cineasta independent i defensor del món rural.[2]

Filmografia[modifica]

Director[modifica]

Curtmetratges
Llargmetratges

Intèrpret[modifica]

Productor de televisió[modifica]

Guionista[modifica]

Publicacions[modifica]

  • Georges Rouquier, Album de Farrebique, Fortuny, 1947

Recompenses[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Maria Rouquier Signorini. «Georges ROUQUIER». lips.org. [Consulta: 3 març 2016].
  2. 2,0 2,1 «Georges Rouquier, artisan-cinéaste / France Inter». France Inter. [Consulta: 8 maig 2016].
  3. Encyclopaedia Universalis. Dictionnaire du Cinéma français: (Les Dictionnaires d'Universalis). Encyclopaedia Universalis, 2016-04-29. ISBN 9782341002738 [Consulta: 9 maig 2016]. «...Georges Rouquier fut d'abord ouvrier typographe, puis linotypiste.» 
  4. Auzel, Dominique. Georges Rouquier: cinéaste, poète & paysan. Editions du Rouergue, 1993, p. P311. ISBN 9782905209702 [Consulta: 30 març 2016]. 
  5. «Espace Georges-Rouquier». Arxivat de l'original el 2016-04-06. [Consulta: 14 octubre 2019].
  6. Cinéma. Fédération français des ciné-clubs, 1994 [Consulta: 8 maig 2016]. 

Bibliografia[modifica]

  • Philippe Haudiquet, Georges Rouquier, Images en bibliothèque, 1989
  • Dominique Auzel, Georges Rouquier Cinéaste Poète & Paysan, éditions du Rouergue, 1993
  • Dominique Auzel, Georges Rouquier. De Farrebique à Biquefarre, Cahiers du Cinéma, Petite Bibliothèque des Cahiers du Cinéma, 2002
  • Georges Rouquier, Images documentaires, numéro 64, 2008