Germaine Richier
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 16 setembre 1902 Grans (França) |
| Mort | 31 juliol 1959 (56 anys) Montpeller (França) |
| Sepultura | Mudason |
| Dades personals | |
| Formació | Académie de la Grande Chaumière |
| Activitat | |
| Camp de treball | Escultura |
| Ocupació | escultora, dissenyadora, artista |
| Participà en | |
| 28 juny 1964 | documenta 3 |
| 11 juliol 1959 | documenta 2 |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Localització dels arxius |
|
| Família | |
| Cònjuge | Otto Bänninger |
Premis
| |
Germaine Richier (Grans, 16 de setembre de 1902 - Montpeller, 21 de juliol de 1959) va ser una escultora francesa.[1][2]
Richier va començar els seus estudis a l'Ecole des Beaux Arts de Montpeller. El 1926 va anar a treballar amb Antoine Bourdelle, romanent al seu estudi fins a la seva mort el 1929. Allà va conèixer Alberto Giacometti. Richier estava més interessada en un enfocament clàssic de l'escultura, i preferia començar a partir d'un model en viu i després tornar a treballar el producte final. En aquesta etapa de la seva carrera també va conèixer Cèsar Baldaccini.
Els seus primers treballs va combinar formes clàssiques amb híbrids humans-animals i representant criatures com l'aranya i l'hidra. El seu estil es va convertir en menys figuratiu després de la Segona Guerra Mundial, quan les deformacions corporals que ella feia servir com a tema es van veure més accentuades, en un intent de transmetre un major sentit de l'angoixa.
Va fer la seva primera exposició el 1934 i el 1937 va participar en l'Exposició Universal de París del 1937. El mateix any va participar en una exposició de dones europees al Musée du Jeu de Paume de París i posteriorment va exposar al pavelló francès a la Fira Mundial del 1939 a Nova York, al costat de destacats artistes com Chagall, Braque, Bonnard, Delaunay o Derain. El 1951 va obtenir el premi d'escultura a la Biennal de São Paulo.[1][3][4] El 1942 va exposar a Suïssa, al Kunstmuseum Winterthur, i al Kunstmuseum Basilea el 1944. Va presentar obra seva a la Biennal de Venècia els anys 1948, 1952 i 1954. El 1948 va exposar amb Jean Arp i Henri Laurens a la Galerie d'Art Moderne de Basilea i a la Galerie Maeght de París. El 1956 es va oferir una restrospectiva de la seva obra al Musée National d'Art Moderne de París.[3]
La controvèrsia més gran que envolta l'obra de Richier va venir amb la creació d'una estàtua de Crist per a l'església de Notre-Dame de Toute Grâce du Plateau d'Assy. En una representació gens tradicional de Jesús, Richier pretenia representar el turment espiritual i físic de Crist, però el clergat, amb una ordre del bisbe d'Annecy, va ordenar que l'escultura s'ocultés. Aquest esdeveniment va ser el catalitzador d'un gran debat sobre la naturalesa i el paper de l'art sacre que va tenir lloc al llarg dels anys 1950, durant el qual molts artistes es van oposar a la imatge i el paper tradicional de l'art religiós i acadèmic.
Fa servir elements naturals com la pedra i la fusta i objectes recollits, la seva obra encarna un diàleg entre la natura. i la forma humana. Als anys cinquanta, va experimentar amb noves tècniques i introduí en les seves peces materials com cera, guix i plom.[5]
Algunes de les seves obres més rellevants són La borrasca, El Crist i L'Ogre, entre d'altres. I hi ha obra seva al Musée Fabre, a la Tate de Londres i al Museu d'Art Modern de San Francisco, entre d'altres galeries.[6][1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Germaine Richier (French, 1904–1959)». artnet. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ Blumberg, Naomi. «Germaine Richier» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ 3,0 3,1 «Germaine Richier. Biography». artnet. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ «Germaine Richier» (en anglès). Peggy Guggenheim Collection. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ «Germaine Richier - Retrospective». Galerie Jacques de la Béraudière. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ «Germaine Richier». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Germaine Richier |