El Giro d'Itàlia de 1971 fou la 54a edició del Giro d'Itàlia i es disputà entre el 20 de maig i el 10 de juny de 1971, amb un recorregut de 3.567 km distribuïts en 20 etapes, una d'elles dividida en dos sectors i un pròleg. 100 ciclistes hi van prendre part, acabant-lo 75 d'ells. La sortida fou a Lecce, Pulla, i l'arribada a Milà.
En aquesta edició tornà a disputar-se un pròleg inicial per decidir el portador (en aquest cas portadors, en ser l'equip sencer) de la maglia rosa durant la 1a etapa, tot i que el temps no comptava per a la classificació general.[1] El pròleg consistia en una contrarellotge per equips en relleus de 6,2 km, en la qual va vèncer l'equip italià Salvarani.
Durant la 6a etapa es va conèixer el positiu en un control antidopatge efectuat en la 2a etapa d'un dels favorits de la cursa, l'italià Gianni Motta, que fou penalitzat amb deu minuts en la classificació general.[2] Durant la 7a etapa es va produir una escapada de 35 corredors, més tard reduïda a 9, que va fer que la classificació general canviés de manera important en arribar a meta amb més de sis minuts d'avantatge. Entre els integrants a l'escapada hi havia Gimondi, Van Springel, Pettersson i Francisco Galdós. Gimondi guanyà l'etapa i l'italià Aldo Moser es va vestir amb la maglia rosa. Amb els seus 37 anys i tres mesos es convertia en el ciclista de més edat en ser líder del Giro d'Itàlia.[3] Aquest rècord no seria superat fins al 2002, quan l'alemany Jens Heppner el va batre en ser líder amb 37 anys i cinc mesos, i posteriorment el 2007 per l'italià Andrea Noè, maglia rosa amb 38 anys i quatre mesos.[4]
L'etapa reina d'aquesta edició fou la 17a, en la qual s'ascendí el Großglockner, Cima Coppi d'aquesta edició amb 2.506 metres. Entre els favorits no hi hagué moviments, i l'etapa fou guanyada per Pierfranco Vianelli.[5] En la 18a etapa, també de muntanya, el fins aleshores líder Claudio Michelotto, no pogué resistir els atacs i cedí la maglia rosa en benefici del suec Pettersson. Aquest arribà destacat a meta, junt a Galdós, Van Springel i Gimondi, vencedor de l'etapa.[6] En la 19a etapa, guanyada per Farisato, tant Gimondi com Van Springel aconsiguiren alguns segons sobre els seus més directes rivals, tot i que les diferències no foren decisives.
Finalment Pettersson s'imposà en la classificació general, sense aconseguir cap triomf d'etapa, sent el primer i únic ciclista suec en guanyar el Giro d'Itàlia fins a l'actualitat. José Manuel Fuente s'imposà en la classificació de la muntanya i Marino Basso en la classificació per punts.[7]
Equips participants[modifica]
En aquesta edició del Giro hi van prendre part 10 equips formats per 10 ciclistes cadascun, per formar un pilot amb 100 corredors.
Classificacions finals[modifica]
Classificació general[modifica]
- Bergonzi, Pier; Trifari, Elio. Un secolo di passioni - Giro d'Italia 1909-2009, Il libro ufficiale del centenario. Milà: Rizzoli, 2009.
Enllaços externs[modifica]
Itàlia
Iugoslàvia 
Àustria
Gösta Pettersson (SWE)
Herman van Springel (BEL)
José Manuel Fuente (ESP)
Classificació General
