La cursa va ser guanyada pel belga Eddy Merckx de l'equip Molteni. El segon i tercer lloc foren ocupats pels italians Felice Gimondi i Giovanni Battaglin, respectivament.[3][4] A més de la classificació general, Merckx va guanyar la classificació per punts. En les altres classificacions secundàries, José Manuel Fuente, del KAS, va guanyar la classificació de la muntanya i el Molteni la classificació per punts per equips.
Felice Gimondi (Bianchi), que havia guanyat la cursa el 1967 i 1969, no es veia en bones condicions per poder lluitar per la general.[15] Amb tot, encara era vist com un possible aspirant a la victòria final.[2] El director del Molteni, Giorgio Albani, creia que el rival més fort de Merckx seria Gimondi.[16] Albani considerava als espanyols José Manuel Fuente, Francisco Galdós i Santiago Lazcano uns rivals perillosos a les muntanyes, però no els veia lluitant per la general.[16] L'equip KAS era considerat un fort rival del Molteni pel potencial que podia exhibir en la muntanya.[2] Algunes fonts consideraven a Roger de Vlaeminck (Brooklyn) com la sorpresa en la classificació general,[16] i la major amenaça de Merckx.[2] L'antic vencedor del Giro, Gianni Motta (Zonca) també va disputar la cursa, però duia una temporada molt irregular fins al moment.[2]Gösta Pettersson (Ferretti), vencedor el 1971 era vist com un possible rival en la classificació general,[15] però també hi ha qui opinava que havia perdut part del seu nervi.[2]Italo Zilioli (Dreher), Franco Bitossi (Sammontana) i Michele Dancelli (Scic) eren altres ciclistes italians amb possibilitats d'aconseguir una bona classificació final.[2]
El cineasta francès Claude Lelouch va anunciar que realitzaria una pel·lícula centrada en Merckx, que incorporaria imatges de la Volta a Espanya i d'aquest Giro d’Itàlia.[18]
Bèlgica
Alemanya
Luxemburg
França
Suïssa
Itàlia
José Manuel Fuente (ESP)
Classificació General[4][19][20]
Ole Ritter (DEN)
