Giro d'Itàlia de 1913
| |||
Detalls de la cursa | |||
Cursa | 5. Giro d'Itàlia | ||
Etapes | 9 | ||
Dates | 6 – 22 de maig de 1913 | ||
Distància | 2.932 km | ||
País | Itàlia | ||
Sortida | Milà | ||
Arribada | Milà | ||
Inscrits | 99 | ||
Finalitzen | 34 | ||
Velocitat mitjana | 26,379 km/h | ||
Palmarès | |||
Vencedor | Carlo Oriani (Stucchi) | ||
Segon | Eberardo Pavesi | ||
Tercer | Giuseppe Azzini | ||
Equip | Maino | ||
◀1912 | 1914▶ | ||
Documentació |
El Giro d'Itàlia de 1913 fou la cinquena edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà a Milà el 6 de maig, amb una etapa de 341 quilòmetres fins a Gènova, i finalitzà el 22 de maig novament a Milà, després d'haver-se recorregut de 2.932 quilòmetres distribuïts en 9 etapes. La cursa va ser guanyada pel ciclista italià Carlo Oriani, de l'equip Maino. Els també italians Eberardo Pavesi i Giuseppe Azzini finalitzaren en segona i tercera posició respectivament.[1][2]
Aquesta va ser la darrera edició en què la classificació final es va determinar per punts en lloc de per temps i la primera vegada en què el vencedor final no aconseguia cap victòria d'etapa. Es va produir un relleu generacional, amb el debut d'un jove Costante Girardengo, sisè en la general i vencedor de la sisena etapa, i la darrera edició finalitzada per Luigi Ganna, vencedor del primer Giro.
Canvis respecte al Giro d'Itàlia de 1912
[modifica]Fora dels canvis habituals en el recorregut, llargada i nombre d'etapes, el principal canvi fou la manera com havia de calcular-se la classificació general. L'organització va decidir tornar a determinar el vencedor de manera individual i no per equips, com s'havia fet el 1912, a partir de l'adjudicació de punts segons la classificació del ciclista en cada etapa.
Participants
[modifica]Dels 99 ciclistes que van prendre la sortida del Giro el 6 de maig sols 35 d'ells el finalitzaren, a Milà, el 22 de maig.[3] Als ciclistes se'ls va permetre córrer de manera individual o formant part d'un equip. Foren vuit els equips que van prendre part en aquesta edició: Ganna-Dunlop, Gerbi-Dunlop, Globo-Dunlop, Legnano-Dunlop, Maino-Pirelli, Otav-Pirelli, Peugeot Italy-Tedeschi i Stucchi-Dunlop.[3]
Tots els ciclistes que van prendre la sortida eren italians.[3] Entre els participants hi havia tres antics vencedors del Giro d'Itàlia: Luigi Ganna, vencedor del primer Giro; Carlo Galetti, vencedor de les tres darreres edicions i Eberardo Pavesi, vencedor el 1912 formant part de l'equip Atala.[3] Altres ciclistes destacats que prenen part en la cursa són Giovanni Rossignoli, Alfredo Sivocci, Carlo Oriani i Giuseppe Azzini.[3]
Desenvolupament de la cursa
[modifica]La cursa va començar el 6 de maig amb una etapa entre Milà i Gènova de gairebé 350 quilòmetres en què la pluja va fer acte de presència i que fou guanyada per Giuseppe Santhià.[3][4] En la segona etapa, guanyada en solitari per Eberardo Pavesi, el liderat passà a mans Pierino Albini,[3] mentre en la tercera Santhià el recuperà gràcies a una segona victòria d'etapa.[4] En la cinquena etapa un error en el recorregut obligà a neutralitzar part del recorregut, cosa que va fer que s'arribés fosc-i-negre a la meta.[3] Santhià va perdre el liderat, en entrar molt endarrerit per culpa d'una punxada, en favor de Eberardo Pavesi.[4] En la sisena etapa es va produir la primera victòria al Giro de Costante Girardengo, mentre Santhià es veia obligat a abandonar per culpa d'una bronquitis.[3] En al setena etapa disputada sota una intensa pluja,[1] amb final a Ascoli Piceno, Clemente Canepari fou el clar vencedor després de rodar escapat durant 236 quilòmetres, mentre el liderat passava a mans de Giuseppe Azzini, amb un punt d'avantatge sobre Carlo Oriani.[3] La vuitena etapa, la més llarga de l'edició amb més de 400 quilòmetres, va ser guanyada per Lauro Bordin, mentre Oriani passava a encapçalar la cursa amb dos punts sobre Azzini.[1] En la darrera etapa Oriani va controlar la cursa en tot moment i acabant en la segona posició s'assegurà la victòria final, tot i no guanyar cap de les etapes.[2]
Resultats
[modifica]Resultat de les etapes
[modifica]Etapa | Data | Recorregut | Km | Tipus d'etapa[Notes 1] | Vencedor d'etapa | Líder de la general |
---|---|---|---|---|---|---|
1a | 6 de maig | Milà - Gènova | 341 | Etapa amb muntanyes | Giuseppe Santhià (ITA) | Giuseppe Santhià (ITA) |
2a | 8 de maig | Gènova - Siena | 332 | Etapa amb muntanyes | Eberardo Pavesi (ITA) | Pierino Albini (ITA) |
3a | 10 de maig | Siena - Roma | 317 | Etapa amb muntanyes | Giuseppe Santhià (ITA) | Giuseppe Santhià (ITA) |
4a | 12 de maig | Roma - Salern | 341 | Etapa amb muntanyes | Giuseppe Azzini (ITA) | Giuseppe Santhià (ITA) |
5a | 14 de maig | Salern - Bari | 295 | Etapa amb muntanyes | Giuseppe Azzini (ITA) | Eberardo Pavesi (ITA) |
6a | 16 de maig | Bari - Campobasso | 256 | Etapa amb muntanyes | Costante Girardengo (ITA) | Eberardo Pavesi (ITA) |
7a | 18 de maig | Campobasso - Ascoli Piceno | 313 | Etapa amb muntanyes | Clemente Canepari (ITA) | Giuseppe Azzini (ITA) |
8a | 20 de maig | Ascoli Piceno - Rovigo | 413 | Etapa plana | Lauro Bordin (ITA) | Carlo Oriani (ITA) |
9a | 22 de maig | Rovigo - Milà | 321 | Etapa amb muntanyes | Eberardo Pavesi (ITA) | Carlo Oriani (ITA) |
Classificació general
[modifica]Trenta-cinc ciclistes finalitzaren les nou etapes. A aquests ciclistes els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda se sumen per determinar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.
Classificació General | |||
---|---|---|---|
Pos. | Ciclista | Equip | Punts |
1 | Carlo Oriani (ITA) | Maino | 37 |
2 | Eberardo Pavesi (ITA) | Legnano | 43 |
3 | Giuseppe Azzini (ITA) | Otav | 48 |
4 | Pierino Albini (ITA) | Legnano | 61 |
5 | Luigi Ganna (ITA) | Ganna | 64 |
6 | Costante Girardengo (ITA) | Maino | 74 |
Leopoldo Torricelli (ITA) | Maino | ||
8 | Giuseppe Contesini (ITA) | Globo-Dunlop | 81 |
9 | Giovanni Cervi (ITA) | Gerbi-Dunlop | 82 |
10 | Giovanni Rossignoli (ITA) | Globo-Dunlop | 89 |
Classificació per equips
[modifica]Per poder participar en la classificació per equips, conegut en italià com el Premio dell'Industria, l'equip havia de finalitzar la cursa amb tres ciclistes.[7] Per atorgar la puntuació final se sumaven els punts dels tres millors ciclistes i l'equip amb menys punts era el vencedor final.[7]
Pos. | Equip | Punts |
---|---|---|
1 | Maino | 185 |
2 | Legnano | 201 |
3 | Globo | 302 |
4 | Otav | 305 |
Notes
[modifica]- ↑ El 1913 no hi havia distinció entre etapa plana i de muntanya. Els símbols sols indiquen que en la primera, segona, tercera, quarta, cinquena, sisena, setena i novena etapes hi havia inclosos ports de muntanya.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 3 [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 4 [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Bill and Carol McGann. «1913 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «La Vuelta a Italia». El Mundo Deportivo, 22-05-1913 [Consulta: 6 juliol 2014].
- ↑ Barry Boyce. «Oriani Victory Without a Stage Win». CyclingRevealed. CyclingRevealed. [Consulta: 5 juny 2014].
- ↑ 6,0 6,1 «Giro d'Italia 1913». Cycling Archives. [Consulta: 5 juny 2013].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «22» (en italià). Almanacco dello Sport Anno 1914 p. 262. R. Bemporad & Figlio-Firenze. Arxivat de l'original el 5 març 2015. [Consulta: 7 juliol 2013].
Bibliografia
- Franzinelli, Mimmo. Il Giro d'Italia: Dai pionieri agli anni d'oro (en italià). Milà, Itàlia: Feltrinelli Editore, 2013. ISBN 978-8-8071-1126-6.