Vés al contingut

Guerra psicològica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
«Ens sap greu, no sabíem que era invisible». Cartell serbi (1999) després d'abatre un avió F-117A estatunidenc.

La guerra psicològica (PSYWAR) engloba el conjunt de tècniques i estratègies usades per a influir o modificar les emocions, percepcions, actituds i comportaments de persones o grups amb un determinat objectiu militar, polític o social.

Amb el temps, ha rebut diversos noms, com MISO (Military Information Support Operations), PSYOP (operacions psicològiques), guerra política, guerra cognitiva, «Cors i ments» o simplement propaganda. En general, fa referència a qualsevol acció que utilitza mètodes psicològics per provocar una reacció planificada en altres individus o oponents.

La guerra psicològica s’utilitza habitualment en conflictes militars, espionatge i estratègies geopolítiques, però també s’ha estès a altres àmbits com la publicitat, la comunicació institucional i fins i tot les campanyes de desinformació digital. En tots aquests contextos, la finalitat és influir, modelar, o debilitar l'actitud i la voluntat de l'adversari o l'opinió pública mitjançant tècniques de persuasió i manipulació informativa.[1]

Objectius i estratègies

[modifica]

Les operacions de guerra psicològica tenen com a finalitat influir sobre la ment i el comportament d’individus o col·lectius per aconseguir objectius estratègics, militars o polítics. Els públics objectiu (target groups) poden ser governs, exèrcits, corporacions, grups o individus.[2] Les estratègies més habituals de la guerra psicològica inclouen:

  • Modificar creences i valors: canviar el sistema de creences, les percepcions i les actituds d’un adversari o públic concret.
  • Modelar emocions i motivacions: generar por, desànim, eufòria o confiança per condicionar la presa de decisions.
  • Influir en la conducta i el raonament: induir comportaments desitjats (desmobilització, col·laboració, abstenció) o frustrar plans adversos.
  • Erosionar la moral de l’enemic: desmoralitzar tropes o poblacions mitjançant missatges que minin la voluntat de resistència.
  • Provocar reaccions concretes: obtenir confessions, desplaçaments, desercions o errors de càlcul per part de l’oponent.
  • Consolidar suports i legitimitat: reforçar actituds i conductes favorables entre aliats o poblacions neutrals.

Aquestes estratègies es desenvolupen a través d'una combinació de mitjans (propaganda, desinformació, missatges simbòlics, filtracions) que, sovint, s’integren en operacions militars encobertes, operacions negres o de falsa bandera. Cal destacar que, segons el context legal i ètic, moltes d’aquestes pràctiques plantegen qüestions controvertides sobre la manipulació informativa i els drets de la població objectiu.[3][4]

Història

[modifica]

A l’obra Propagandes (edició original en francès, 1962), Jacques Ellul analitza la guerra psicològica com una pràctica habitual en la política de pau entre nacions, concebuda com una forma d’agressió indirecta. Segons Ellul, aquest tipus de propaganda busca esgotar l’opinió pública de l’adversari, debilitant la seva capacitat de judici i minant la cohesió interna del règim oposat. Es tracta d’una agressió especialment difícil de contrarestar, ja que cap tribunal internacional pot protegir eficaçment contra l’agressió psicològica. Ellul resumeix aquest mecanisme afirmant que «els propagandistes lluiten contra un adversari estranger la moral del qual intenten destruir mitjançant mitjans psicològics, perquè acabi dubtant de la validesa de les seves creences i accions».[5][6]

Món antic i època medieval

[modifica]
Mosaic d'Alexandre el Gran a la seva campanya contra l'Imperi Persa.

Des de temps prehistòrics, els líders dels grups humans ja havien entès el valor del terror psicològic com a eina de dominació. Abans dels combats, els exèrcits cridaven, s’insultaven i feien ressonar armes i escuts per intimidar l’enemic. Les massacres i altres atrocitats també es feien servir per sotmetre poblacions rebels o forçar l’adversari a rendir-se sense lluitar.

A la batalla de Pelúsion (525 aC), entre l'Imperi Persa i l'antic Egipte, les forces perses van utilitzar gats i d'altres animals com a tàctica psicològica contra els egipcis, els quals evitaven danyar els gats a causa de les seves creences religioses.

Alexandre el Gran, qui va conquerir àmplies regions d’Europa i del Pròxim Orient, va utilitzar l'assimilació cultural per tal de debilitar l'enemic. Així, va mantenir el control dels territoris incorporant les elits locals a l’administració i difonent la cultura grega. Per afavorir l'assimilació, deixava soldats a les ciutats conquerides i oferia dots perquè es casessin amb dones natives.[7]

Genguis Kan, líder de l'Imperi Mongol al segle XIII, va utilitzar mètodes de guerra psicològica directes i efectius. Per a ell, derrotar la voluntat de l’enemic abans del combat era preferible a la lluita oberta. Els seus generals exigien la submissió immediata al Kan i advertien que la resistència comportaria la destrucció total de la població. Quan una ciutat o població refusava rendir-se, els mongols complien les seves amenaces i exterminaven els supervivents. Els relats d’aquestes massacres es propagaven ràpidament, generant terror i desmoralització entre les comunitats veïnes i reduint dràsticament la seva voluntat de resistència.[8] Genguis Kan també va utilitzar estratègies per exagerar la mida del seu exèrcit i intimidar l’enemic. En les operacions nocturnes, feia encendre tres torxes per soldat per simular una força molt més nombrosa. En camp obert, lligava objectes a les cues dels cavalls perquè aixequessin núvols de pols visibles a gran distància. A més, els arquers mongols feien servir fletxes xiuladores, que produïen un so inquietant destinat a sembrar el pànic entre les tropes adversàries.[9]

Tot i que la guerra psicològica ha tingut la seva expansió en l’època contemporània gràcies als mitjans tecnològics i de comunicació massiva, hi ha molts exemples de guerra psicològica en temps antics. A més dels ja comentats, cal destacar-ne d'altres. És el cas, al segle VI aC, de Biant de Priene, que va enganyar el rei lidi Aliates II durant un setge amb una estratègia purament psicològica: va engreixar un parell de mules i les va deixar sortir de la ciutat, fent creure als assetjadors que encara disposava de provisions abundants. Quan un enviat d’Aliates va visitar la ciutat, Biant li va mostrar muntanyes de sorra cobertes de blat per reforçar la il·lusió d’opulència. Aquest tipus d’engany —fer creure a l’enemic que els recursos no s’esgotaven— es va mantenir al llarg dels segles. A l'Europa medieval, els defensors de ciutats i castells sovint llançaven aliments des de les muralles per demostrar l'enemic que encara tenien prou reserves per resistir-hi. N'és un exemple llegendari la Dame Carcas qui, segons la tradició del segle VIII, hauria convençut els francs d’abandonar el setge de Carcassona amb aquest engany, donant així nom a la ciutat.[10]

Època contemporània

[modifica]

Primera Guerra Mundial

[modifica]
James Bryce va dirigir la comissió de 1915 per documentar les atrocitats alemanyes comeses contra civils belgues.

L’inici de les operacions psicològiques modernes es remunta a la Primera Guerra Mundial, quan les societats occidentals disposaven ja de mitjans de comunicació massius com ara diaris i cartells. Va ser a través de la propaganda, mitjançant fullets llançats des de l’aire o projectils modificats, que l'ús d'informació va esdevenir una nova arma de guerra.[11]

Al començament de la guerra, els britànics i els alemanys van començar a difondre propaganda tant a escala nacional com al front occidental. Els britànics partien amb avantatge: disposaven d’un sistema de notícies reconegut, experiència en comunicació internacional i el control de la majoria dels cables submarins. A més, el seu servei diplomàtic, ben relacionat arreu del món, reforçava la seva imatge global en contrast amb la dels alemanys.[12]

L’agost de 1914, David Lloyd George va designar el parlamentari Charles Masterman per dirigir una agència de propaganda a Wellington House. Un destacat grup d’escriptors hi va col·laborar, com ara Arthur Conan Doyle, Ford Madox Ford, G. K. Chesterton, Thomas Hardy, Rudyard Kipling i H. G. Wells. Durant la guerra es van publicar més de 1.160 pamflets, distribuïts inicialment a països neutrals i, més tard, a Alemanya. Una de les primeres i més influents obres va ser l’Informe sobre els suposats atropellaments alemanys (1915), que va impactar profundament en l'opinió pública internacional. El pamflet relatava atrocitats —reals o presumptes— de l’exèrcit alemany contra civils belgues i incloïa il·lustracions emotives de l’artista holandès Louis Raemaekers.[13]

El 1917, l’oficina es va integrar al nou Departament d’Informació, ampliant la seva activitat a la ràdio, el telègraf, la premsa i el cinema. El departament va fer servir la propaganda en campanyes contra Alemanya, dirigides per H. G. Wells, i contra l'Imperi austrohongarès, coordinades per Wickham Steed i Robert W. Seton-Watson. Aquesta última va explotar les divisions ètniques internes de l’Imperi, especialment entre croats i eslovens, i va contribuir al desgast moral que facilità la victòria aliada a la definitiva batalla de Vittorio Veneto.[11]

Durant la guerra, es van llançar pamflets aeris sobre les trinxeres alemanyes amb postals de presoners de guerra, avisos de rendició i propaganda contra el Kàiser i els seus generals. Al final del conflicte, la secció britànica encarregada de la propaganda militar havia distribuït prop de 26 milions de fullets. Quan els alemanys van començar a disparar als avions que els deixaven caure, els britànics van idear globus no tripulats que travessaven la terra de ningú per continuar la difusió. Ja el 1915, també havien començat a publicar i repartir el diari Le Courrier de l’Air, destinat als civils de la França i Bèlgica ocupades.[14]

Pel que fa a França, el govern va assumir el control dels mitjans per evitar notícies negatives i mantenir alta la moral pública. El 1916, amb la creació de la Maison de la Presse, es van adoptar tàctiques de guerra psicològica similars a les britàniques. Una de les seves seccions, el Service de Propagande Aérienne, dirigida pel professor Tonnelat i l’artista alsacià Jean-Jacques Waltz (“Hansi”), es dedicava a la difusió de pamflets il·lustrats. Tot i que els francesos preferien utilitzar imatges sense text, també van distribuir fullets amb el text íntegre dels Catorze Punts de Wilson, censurat parcialment a la premsa alemanya.[15]

Per la seva banda, les Potències Centrals van adoptar aquestes tècniques amb més lentitud. Tot i això, al començament de la guerra, els alemanys van persuadir el sultà otomà perquè proclamés la guerra santa (gihad) contra els “infidels” occidentals, i van intentar provocar revoltes contra l'Imperi Britànic a Irlanda, l'Afganistan i l'Índia. El seu èxit més significatiu, però, va ser facilitar el trasllat de Lenin en un tren segellat des de Suïssa fins a Finlàndia després de l’enderrocament del Tsar, fet que culminà amb la Revolució bolxevic i la sortida de Rússia de la Gran Guerra.[16]

Segona Guerra Mundial

[modifica]
Un exemple d'un fullet de l'època de la Segona Guerra Mundial destinat a llançar-se des d'un B-17 nord-americà sobre una ciutat alemanya.

Adolf Hitler, influït per les tàctiques psicològiques britàniques de la Primera Guerra Mundial, va atribuir la derrota alemanya al poder de la propaganda enemiga i va decidir utilitzar-la massivament per modelar la ment col·lectiva del poble alemany. Així, el 1933, va nomenar Joseph Goebbels ministre de Propaganda, qui va projectar Hitler com una figura messiànica destinada a redimir la nació alemanya. Altrament, la guerra psicològica va ser clau en el pla d’invasió de Txecoslovàquia (Fall Grün), dirigida tant contra la població i el govern txecoslovac com contra els seus aliats. La campanya va aconseguir que la Gran Bretanya i França, a través de la política d’apaivagament, permetessin a Alemanya ocupar el país sense una guerra oberta i amb pèrdues mínimes.

Pel que fa als britànics, a l’inici de la Segona Guerra Mundial van crear l’Executiu de Guerra Política per produir i difondre propaganda. Amb potents emissores, les transmissions arribaven a tot Europa. Sefton Delmer va dirigir una efectiva campanya de propaganda negra mitjançant emissores que imitaven programes populars entre les tropes alemanyes, però que en realitat buscaven minar-ne la moral amb informació aparentment autèntica. Alhora, el primer ministre Winston Churchill va utilitzar la ràdio com a eina propagandística per contrarestar el relat alemany.

Mapa que representa els objectius de tots els plans subordinats de l'«Operació Escorta»

Els britànics també van fer un ús extensiu de l’engany militar, desenvolupant noves tècniques i teories per desorientar l’enemic. Els principals responsables en van ser l’‘A’ Force, creada el 1940 sota el comandament de Dudley Clarke, i la London Controlling Section, establerta el 1942 sota la direcció de John Bevan. Clarke va ser pioner en la combinació d’ordres de batalla fictícies, enganys visuals i agents dobles, elements que van definir l’estratègia d’engany aliada durant la guerra. Per aquesta tasca, sovint és recordat com el principal estrateg d’engany britànic de la Segona Guerra Mundial.[17]

Durant el període previ a la invasió aliada de Normandia, es van desenvolupar noves tàctiques de guerra psicològica destinades a confondre l’alt comandament alemany sobre la data i el lloc del desembarcament. El pla general, conegut com a Operació Bodyguard, va començar a gestar-se el 1943 sota la supervisió de la London Controlling Section. El seu projecte inicial, anomenat Pla Jael, va ser presentat a l’alt comandament aliat durant la Conferència de Teheran.

Un altre exemple és l'Operació Fortitude, que pretenia convèncer l’alt comandament alemany que els Aliats disposaven d’una força molt més gran de la real i que la invasió tindria lloc fora de Normandia, al Pas de Calais. Per aconseguir-ho, es van crear exèrcits ficticis, es van simular moviments militars i es van filtrar informacions falses sobre l’ordre de batalla aliat. Paral·lelament, es van executar complexos enganys navals, com les operacions Glimmer, Taxable i Big Drum, en diversos punts del canal de la Mànega. En aquestes accions, petites embarcacions i avions van utilitzar radars i reflectors especials per simular l’aproximació de grans flotes d’invasió davant del Pas de Calais, el Cap d’Antifer i altres zones allunyades de l’objectiu real. Alhora, durant l’Operació Titanic, la Royal Air Force va llançar centenars de maniquins amb paracaigudes sobre l’est i l’oest de Normandia, fent creure als alemanys que s’estaven produint diversos desembarcaments de manera simultània.[18] L’operació va ser un èxit estratègic rotund: els desembarcaments a Normandia van sorprendre completament les defenses alemanyes. De fet, l’engany va fer que Hitler mantingués les seves tropes concentrades a la regió de Calais durant setmanes, convençut que la veritable invasió encara havia d’arribar.[19]

Els enganys es van dur a terme mitjançant una combinació d’agents dobles, comunicacions de ràdio falses i estratègies visuals. L’eficaç operació d’antiespionatge britànica Double Cross, que havia demostrat la seva efectivitat des de l’inici de la guerra, va permetre al London Controlling Section (LCS) utilitzar aquests agents per transmetre informació enganyosa sobre els suposats plans d’invasió aliats.[20][21] També a la campanya del nord d'Àfrica es va fer ús de l'engany visual, incloent-hi tancs simulats i d'altres equips militars falsos.

Guerra del Vietnam

[modifica]
«Viet Cong, vés en compte!» - Fullets del Vietnam del Sud que demanen la deserció del Viet Cong.

Els Estats Units van desenvolupar un ampli programa de guerra psicològica durant la Guerra del Vietnam. Així, l'anomenat Programa Fènix tenia l'objectiu d'eliminar membres del Viet Cong i infondre terror entre els seus possibles simpatitzants. Paral·lelament, el programa Chieu Hoi, impulsat pel govern del Vietnam del Sud, buscava fomentar la deserció dins les files del Viet Cong. Quan els membres del Front Nacional d’Alliberament eren abatuts, agents de la CIA i de les forces especials sovint deixaven un naip a la seva boca com a sinistre "targeta de visita". Durant el Programa Fènix, més de 19.000 presumptes col·laboradors del Viet Cong van ser assassinats.[22] Els Estats Units també van utilitzar enregistraments de veus humanes distorsionades, que feien sonar durant la nit amb l’objectiu de fer creure als soldats vietnamites que els esperits dels morts havien tornat per venjar-se.

La guerra psicològica al segle XXI

[modifica]

La Xina

[modifica]

Segons molts analistes que assenyalen que «atacar la ment» de l’enemic constitueix un element essencial de l’estratègia militar de la República Popular de la Xina. Aquest enfocament té les seves arrels en els antics estratagemes xinesos, especialment en les ensenyances de Sunzi a L’Art de la guerra i en els Trenta-sis Estratagemes. En la seva relació amb els rivals, la Xina combina el marxisme per mobilitzar els sectors comunistes més lleials amb l’ús del seu poder econòmic i militar per persuadir altres nacions d’actuar d’acord amb els seus interessos. Alhora, el govern xinès manté un control estricte dels mitjans de comunicació per assegurar la coherència dels seus esforços propagandístics interns.[23]

La Xina ha incorporat progressivament el concepte de “guerra cognitiva” dins la seva estratègia de seguretat i defensa, especialment en les operacions desenvolupades al Mar de la Xina Meridional i Oriental. Aquest tipus de guerra es caracteritza per l’ús combinat de demostracions de força militar, imatges escenificades, campanyes de desinformació i operacions psicològiques digitals destinades a modelar la percepció dels adversaris i influenciar les seves decisions polítiques i militars.

Els principals objectius d’aquestes operacions són els rivals territorials regionals —com Filipines, Vietnam, Malàisia i Brunei, al Mar de la Xina Meridional, i el Japó, al Mar de la Xina Oriental—, així com Taiwan i les forces dels Estats Units i els seus aliats presents a la regió. Tanmateix, la guerra cognitiva xinesa no es limita a les forces armades: busca també condicionar l’opinió pública d’aquests països i legitimar les accions de Pequín en els territoris en disputa. L’objectiu central és controlar el domini cognitiu, és a dir, influir en com els oponents interpreten la realitat i prenen decisions, minvant-ne la resistència i reforçant el relat xinès sobre la seva sobirania. Per aconseguir-ho, Pequín combina propaganda mediàtica, activitat a les xarxes socials, difusió d’informació manipulada i narratives favorables al règim dins i fora del país.[24]

Alemanya

[modifica]

A les forces armades alemanyes (Bundeswehr), les operacions de guerra psicològica —conegudes com a Operative Information (OpInfo)— són responsabilitat del Zentrum Operative Information i del seu batalló subordinat, el Bataillon für Operative Information 950. El Streitkräftebasis (SKB) —el Comandament de Suport de Serveis Conjunts— es va crear l’1 d’octubre de 2000 com a part d’una gran reforma de les forces armades. El Bataillon für Operative Information 950 ja figurava en conferències i documents al voltant de 1999–2002, motiu pel qual s’estableix la seva activitat operativa almenys des d’aquella època. Aquestes unitats, que al llarg dels anys han reunit al voltant de 1.000–1.200 soldats especialitzats en comunicació i tecnologies dels mitjans, tenen com a missió influir en percepcions i reforçar la moral de les forces aliades en zones d’operacions internacionals.[25]

Un projecte destacat de les operacions de guerra psicològica alemanyes fou l’emissora Stimme der Freiheit (Sada-e Azadi, «Veu de la Llibertat»), que va operar amb suport d’ISAF i va estar activa durant els primers anys de la presència internacional a l'Afganistan (principis–mitjans de la dècada del 2000), arribant a ser escoltada per milers d’afgans. Documents i informes del període 2002–2006 recullen el suport alemany a emissores i projectes de mitjans en aquell context.[26]

Gran Bretanya

[modifica]

En l’actualitat, les Forces Armades Britàniques duen a terme aquestes operacions a través del 15 UK Psychological Operations Group (15 POG), creat l’any 1998, després de la guerra del Golf, i integrat dins de la Brigade 77 de l’Exèrcit Britànic. Aquest grup està format per més de 150 especialistes, repartits a parts iguals entre personal regular i reserves, procedents dels tres serveis armats. La seva missió principal és donar suport als comandaments desplegats en la planificació i execució d’operacions psicològiques en entorns tàctics i operatius, contribuint a influir en les actituds i comportaments de les poblacions locals i de les forces adversàries.[27][28][29][30]

Un exemple de les actuacions d'aquest grup de guerra psicològica britànic és l'Afganistan, on equips del 15 POG van mantenir un desplegament continu, produint operacions multimèdia (ràdio, impresos, missatgeria de proximitat) orientats a informar i persuadir la població civil amb determinades informacions.[31]

Estats Units

[modifica]
Soldat de l'Exèrcit dels Estats Units reparteix un diari a un nadiu de Mossul, l'Iraq.
Equip d'altaveus de l'exèrcit d'Estats Unitd en acció a Corea.

Un manual de camp de l'Exèrcit dels Estats Units, publicat el gener de 2013, assenyala que les “activitats d’informar i influir” són essencials per planificar, dirigir i conduir operacions militars modernes. A més, diversos membres del personal de comandament de les divisions de l’exèrcit són designats específicament per "planificar, integrar i sincronitzar totes les capacitats relacionades amb la informació, garantint-ne la coherència dins l’estratègia operativa".[32]

Durant la Guerra de l’Iraq (2003), els Estats Units van desplegar la coneguda estratègia de “xoc i esglai” (shock and awe), concebuda per trencar la voluntat de combat de l’exèrcit iraquià a través d’una demostració aclaparadora de poder militar.[33]

En l’àmbit cibernètic, les xarxes socials han facilitat la difusió massiva de desinformació. Els analistes han detectat imatges manipulades o enganyoses disseminades durant la Guerra Civil Síria (2011) i la intervenció militar russa a Ucraïna de 2014, sovint amb implicació estatal. Tant governs com exèrcits han dut a terme operacions psicològiques (PSYOP) i guerra informacional (IW) a les plataformes digitals per contrarestar o promoure propaganda estrangera, incloent-hi països com els Estats Units, Rússia i la Xina.

L’any 2022, Meta i l'Stanford Internet Observatory van revelar que, al llarg de cinc anys, persones vinculades a l’exèrcit dels Estats Units, amagant-ne la identitat, havien creat perfils falsos en plataformes com Balatarin, Facebook, Instagram, Odnoklassniki, Telegram, Twitter, VKontakte i YouTube per dur a terme operacions d’influència a l'Àsia central i el Pròxim Orient. Les seves publicacions, principalment en àrab, farsi i rus, criticaven l'Iran, la Xina i Rússia, mentre promovien narratives prooccidentals.[34]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Szunyogh, Béla. Psychological warfare; an introduction to ideological propaganda and the techniques of psychological warfare. United States: William-Frederick Press, 1955, p. 13 [Consulta: 1r desembre 2017].
  2. ↑ Wall, Tyler. U.S Psychological Warfare and Civilian Targeting. United States: Vanderbilt University, setembre 2010, p. 289 [Consulta: 1r desembre 2017].
  3. ↑ Chekinov, S. C.; Bogdanov, S. A.. The Nature and Content of a New-Generation War. United States: Military Thought, p. 16 [Consulta: 1r desembre 2017]. Arxivat 2015-02-20 a Wayback Machine.
  4. ↑ Doob, Leonard W. "The Strategies Of Psychological Warfare." Public Opinion Quarterly 13.4 (1949): 635-644. SocINDEX with Full Text. Web. 20 febrer de 2015
  5. ↑ Ellul, Jacques (1973). Propaganda: The Formation of Men's Attitudes, p. xiii.Trans. Konrad Kellen & Jean Lerner. Vintage Books, Nova York. ISBN 978-0-394-71874-3
  6. ↑ The Psychology of Terrorism: Clinical aspects and responses - Google Books. Books.google.com [Consulta: 1r desembre 2017].
  7. ↑ Lance B. Curke Ph.D., The Wisdom of Alexander the Great: Enduring Leadership Lessons From the Man Who Created an Empire (2004) p. 66
  8. ↑ David Nicolle, The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlane (2004) p. 21
  9. ↑ George H. Quester. Offense and Defense in the International System. Transaction Publishers, 2003, p. 43 [Consulta: 1r desembre 2017].
  10. ↑ Diogenes Laertius. Lives and Opinions of the Eminent Philosophers [Consulta: 1r desembre 2017]. Arxivat 2017-06-26 a Wayback Machine.
  11. 1 2 «ALLIED PSYOP OF WWI». [Consulta: 2 desembre 2017].
  12. ↑ Linebarger, Paul Myron Anthony. Psychological Warfare. University of Chicago Press, 2006 [Consulta: 2 desembre 2017].
  13. ↑ «The Battle for the Mind: German and British Propaganda in the First World War».
  14. ↑ Taylor, Philip M.. British Propaganda in the Twentieth Century: Selling Democracy. Edinburgh University Press, 1999 [Consulta: 2 desembre 2017].
  15. ↑ «ALLIED PSYOP OF WWI». [Consulta: 2 desembre 2017].
  16. ↑ «German WWI PSYOP». [Consulta: 2 desembre 2017].
  17. ↑ Rankin, Nicholas. Churchill's Wizards: The British Genius for Deception, 1914–1945. Faber and Faber, 1 d'octubre de 2008, p. 178. ISBN 0-571-22195-5.
  18. ↑ Barbier, Mary. [Guerra psicològica, p. 108, a Google Books D-Day Deception: Operation Fortitude and the Normandy Invasion]. Greenwood, 30 Oct 2007, p. 108. ISBN 0275994791.
  19. ↑ Latimer, John. Deception in War. Nova York: Overlook Press, 2001, p. 238. ISBN 978-1-58567-381-0.
  20. ↑ Masterman, John C. The Double-Cross System in the War of 1939 to 1945. Australian National University Press, 1972. ISBN 978-0-7081-0459-0.
  21. ↑ Ambrose, Stephen E. «Eisenhower, the Intelligence Community, and the D-Day Invasion» (en anglès). The Wisconsin Magazine of History, 64, 1981, p. 269.
  22. ↑ Janq Designs. «Special operation - Phoenix». Specialoperations.com. Arxivat de l'original el 2011-05-12. [Consulta: 18 maig 2011].
  23. ↑ «Chinese Military - Psychological Warfare». ufl.edu. Arxivat de l'original el 2011-04-15. [Consulta: 2 desembre 2017].
  24. ↑ National Institute for Defense Studies (Japó). China Security Report 2023: China’s Quest for Control of the Cognitive Domain and Cognitive Warfare, 2022. (Informe que descriu com la Xina integra la “guerra cognitiva/operacions al domini cognitiu” en els seus marcs d’influència, amb focus al Mar de la Xina Meridional i Oriental.)
  25. ↑ [enllaç sense format] https://www.german-foreign-policy.com/en/news/detail/1757?utm_source=chatgpt.com Bundeswehr prepares for psychological war
  26. ↑ «Sada-e-azadi.net». Sada-e-azadi.net. Arxivat de l'original el 2011-05-12. [Consulta: 18 maig 2011].
  27. ↑ «15 (UK) Psychological Operations Group». Ministry of Defence (United Kingdom). Arxivat de l'original el 2006-06-20. [Consulta: 23 agost 2008].
  28. ↑ «Psychological Ops Group». Royal Navy. Arxivat de l'original el 2010-07-02. [Consulta: 28 maig 2013].
  29. ↑ «15 (United Kingdom) Psychological Operations Group: Annual Report». 15 (UK) PSYOPS Group. [Consulta: 29 maig 2011].
  30. ↑ Ewan MacAskill «British army creates team of Facebook warriors». The Guardian, 31-01-2015 [Consulta: 31 gener 2015].
  31. ↑ [enllaç sense format] https://www.gov.uk/government/news/141-2012-the-firmin-sword-of-peace-awarded-to-15-uk-psychological-operations-group 141/2012 - The Firmin Sword of Peace awarded to 15 (UK) Psychological Operations Group
  32. ↑ "Pentagon gearing up to fight the PR war" Washington Post, 6 de febrer de 2013
  33. ↑ Harlan K. Ullman i James P. Wade, Shock and Awe: Achieving Rapid Dominance, Washington D.C.: National Defense University Press, 1996.
  34. ↑ Graphika i Stanford Internet Observatory, “Evaluating Five Years of Pro-Western Covert Influence Operations”, Stanford University, 24 d’agost de 2022

Bibliografia

[modifica]
  • Fred Cohen. Frauds, Spies, and Lies - and How to Defeat Them. ISBN 1-878109-36-7 (2006). ASP Press.
  • Fred Cohen. World War 3 ... Information Warfare Basics. ISBN 1-878109-40-5 (2006). ASP Press.
  • Gagliano Giuseppe. Guerra psicologia.Disinformazione e movimenti sociali. Introduzione del Gen. Carlo Jean e di Alessandro Politi Editrice Aracne, Roma, 2012.
  • Gagliano Giuseppe. Guerra psicologia.Saggio sulle moderne tecniche militari, di guerra cognitiva e disinformazione. Introduzione del Gen. Carlo Jean, Editrice Fuoco, Roma 2012.
  • Paul M. A. Linebarger. Psychological Warfare: International Propaganda and Communications. ISBN 0-405-04755-X (1948). Revised second edition, Duell, Sloan and Pearce (1954).

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Guerra_psicològica&oldid=37047099»