Haenyeo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Dues Haenyeo a Jeju-do

Les Haenyeo (hangul: 해녀, hanja: 海女, literalment «Dones del mar») és un terme coreà que es refereix a les dones bussejadores de l'illa sud-coreana de Jeju. Són conegudes pel seu esperit independent, fèrria voluntat o determinació, i representen l'estructura familiar semi-matriarcal d'aquesta illa coreana. Al present constitueixen un dels principals símbols turístics i culturals de Corea.[1]

Història[modifica]

Reconstrucció de les Haenyeo tradicionals, a un museu

La tradició de les bussejadores de Jeju es remunta a l'any 434.[2] Originalment, aquest tipus de busseig era una professió exclusivament masculina, amb l'excepció de les dones que treballaven al costat dels seus marits.[3] No serà fins al segle XVII quan aparegui el primer escrit esmentant les bussejadores, a una monografia sobre la geografia de Jeju que les descriu com jamnyeo (lit., «dones bussejadores»).[3] Al segle XVIII les bussejadores, que eren denominades haenyeo, van superar en nombre els bussejadors homes.[4][5] Una altra explicació d'aquest fenomen és la condició fisiològica femenina: les dones tenen més greix subcutani i un llindar de tremolor més alt que els homes, fent-les més aptes per suportar aigües fredes.[3] Un document del segle XVIII va registrar la imposició d'un tribut de pagament en espècie de orelles de mar seques, factor que va obligar a moltes dones a bussejar en aigües fredes en cerca d'aquest tipus de mol·lusc.[4]

Atès que el busseig en el mar es va acabar convertint en una indústria pràcticament dominada per les dones, moltes de les haenyeo van substituir als seus marits com a principal sustentació de la família.[4][6] Aquesta tendència s'incrementaria especialment després que Corea esdevingués colònia japonesa i el busseig es convertís en una activitat molt més lucrativa. Fins al període anterior a la colonització japonesa, bona part de les captures que realitzaven les bussejadores eren lliurades a les autoritats de Joseon com a tribut. No obstant això, quan els japonesos es van instal·lar a Corea van abolir aquesta tradició, permetent que les haenyeo poguessin vendre les seves captures al mercat lliure i poguessin treure beneficis.[7] A més, els comerciants japonesos i coreans contractaven a les bussejadores perquè treballessin per a ells al Japó o al continent coreà com a treballadores assalariades, contribuint a augmentar la seva situació financera. Des de 1903 les haenyeos van començar a ser contractades per treballar al Japó, on van coexistir amb les ama nipones; cap el 1937 el nombre de haenyeos que bussejaven en aigües japoneses era de 1601 dones.[4] A Yeonpyeong-ri —una illa propera a Inchon, on treballen moltes haenyeo— els seus salaris constituïen, com a mitjana, un 40-48 % dels ingressos totals d'una família típica de la zona.[7] La posició preeminent de les bussejadores en l'economia de Jeju-do i en les unitats familiars va continuar tenint una certa importància fins i tot després de la colonització japonesa. Al començament de la dècada de 1960, per exemple, les recol·leccions de les haenyeo representaven el 60 % dels ingressos pesquers de Jeju-do, mentre entre els marits existien importants taxes de desocupació.[5][8]

Grup de haenyeos endinsant-se al mar

Des d'aquest període la indústria de les haenyeo va declinar. Igual que va passar a tota Corea, a la pròpia illa de Jeju-do l'estructura econòmica va canviar i el 1978 el turisme havia superat als sectors econòmics tradicionals, com l'agricultura. Aquesta circumstància va tenir un impacte considerable en el nombre de haenyeos. A causa de l'augment d'alternatives, al que constituïa un treball dur i penós, moltes dones van abandonar la indústria de la pesca subaquàtica. Entre 1965 i 1970 el nombre de bussejadores va caure en picat, passant de 23.081 a 14.143.[7] Més nociu va resultar per a la indústria de les haenyeos el fet que les noves generacions es deslliguessin pràcticament d'aquest món, en obrir-se'ls millors oportunitats econòmiques.[9] L'absència de noves aspirants es va traduir en un progressiu envelliment. Pel 1970 el 31 % de les bussejadores haenyeo tenien 30 anys o menys, mentre que el 55 % tenia una edat que anava dels 30 als 49 anys i només el 14 % tenien més de 50 anys; no obstant, el 2014 les xifres havien canviat radicalment: el 98% de les bussejadores tenien una edat mitjana superior als 50 anys.[10]

En l'actualitat les haenyeo són considerades com un dels més valuosos tresors de Jeju-do. El govern coreà ha subsidiat l'adquisició d'equip per a les bussejadores i els ha atorgat drets exclusius per a la venda de marisc fresc. A més, el març de 2014 el govern coreà va sol·licitar a la UNESCO que les haenyeo fossin inscrites en la seva llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat,[5] fet que es produí l'any 2016.[11]

Característiques[modifica]

Tradicionalment, les noies començaven a entrenar-se quan tenien onze anys. Començaven bussejant en aigües poc profundes, treballant a la seva manera fins a aconseguir majors profunditats. Després d'uns set anys d'entrenament, una noia ja era considerada un haenyeo de ple dret.[12]

Des dels inicis les bussejadores haenyeo han usat abillaments de cotó en les seves immersions, però des de la dècada de 1970 van començar a utilitzar de forma genèrica vestits aquàtics.[13] Des de 1900 també es va adoptar l'ús d'ulleres de busseig, fet rellevant atès que fins llavors la cerca subaquàtica es realitzava sense instruments i/o protecció als ulls. L'ús dels moderns vestits aquàtics també ha facilitat considerablement a les haenyeo el submergir-se en aigües fredes.[14] La introducció dels vestits de neoprè va implicar que les bussejadores podien romandre en l'aigua de cinc a sis hores en una sola immersió, fins i tot durant l'hivern.[6] Les seves captures consisteixen en orelles de mar, petxines, pops, eriçons de mar, ascidies o algues brunes, així com diferents tipus de sargassum, ostres, etc.[15][7][16]

Referències[modifica]

  1. Méndez, Rafael «Un matriarcado bajo el agua». El País, 12-09-2012 [Consulta: 9 novembre 2016].
  2. Hong, 1965, p. 100.
  3. 3,0 3,1 3,2 Hong, 1965, p. 101.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Lee; Lee, 2014, p. 1.
  5. 5,0 5,1 5,2 Sang-Hun, 2014.
  6. 6,0 6,1 Byun; Kang, 2015, p. 533.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Gwon, 2015.
  8. Hong, 1965, p. 99-112.
  9. Lee, 2011.
  10. Lee; Lee, 2014, p. 2.
  11. «Culture of Jeju Haenyeo (women divers)». UNESCO. [Consulta: 27 febrer 2017].
  12. Hong, 1965, p. 102.
  13. Lee; Lee, 2014, p. 1-2.
  14. Lee; Lee, 2014, p. 5.
  15. Hong, 1965, p. 106.
  16. Lee; Iwasa, 2011.

Bibliografia[modifica]

  • Byun, Kyeonghwa. Spatial Transformation and Functions of Bulteok as Space for Haenyeo on Jeju Island, Korea. Journal of Asian Architecture and Building Engineering, Setembre de 2015. 
  • Hong, S.K.. «Hae-nyo, the diving women of Korea». A: Rahn, H.. Physiology of Breath-Hold Diving and the Ama of Japan. National Academy of Sciences - National Research Council, 1965, p. 99-112. 
  • Changing labor processes of women's work: the haenyo of Jeju Island. Korean Studies, 2015. 
  • Tourists and traditional divers in a common fishing ground. Ecological Economics, 2011. 
  • Lee, Joo-Young. «Korean Women Divers 'Haenyeo': Bathing Suits and Acclimatization to Cold». A: Journal of the Human-Environment System. Seoul National University, 2014. 
  • Sang-Hun, Choe «Hardy Divers in Korea Strait, ‘Sea Women’ Are Dwindling». , 29-03-2014.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Haenyeo Modifica l'enllaç a Wikidata