La dona en l'Islam

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Les complexes relacions de la dona en l'Islam són definides pels textos islàmics i per la història i cultura del món islàmic.[1] Si bé l'Alcorà estableix que els homes i les dones són iguals,[2][3][4] també diu que "els homes són els protectors i proveïdors de les dones, perquè Al·là ha fet que un d'ells superi l'altre, i perquè gasten dels seus béns. Per tant, les bones dones són devotament obedients i modestes en absència del seu espòs que és el que Al·là exigeix". Encara que l'Alcorà s'expressa en aquest termes, la superioritat dels homes s'interpreta en termes de la fortalesa del context -els homes mantenen les dones.[5] Aquest versicle fa referència a les relacions entre el marit i la seva esposa, i no en el context general de la societat.[6]

La jurisprudència islàmica (Xaria) parla de contemplació,[7] les diferències es donen entre els rols de les dones i els homes, drets i obligacions. No obstant això, ni l'Alcorà ni el Hadit mencionen que les dones hagin de ser mestresses de casa.[8][9][10][11] En la major part dels països musulmans les dones posseeixen un conjunt divers de drets pel que fa al casament, el divorci, els drets civils, l'estatus legal, codis de vestimenta i educació, basats en diferents interpretacions de l'Alcorà. Els erudits i altres analistes discrepen respecte a si és correcta la interpretació d'aquests imperatius religiosos i si són o no justos.


Rol dels gèneres[modifica]

Dona recollint llavors per cultivar

L'Alcorà presenta dos visions pel que fa al rol de la dona. Ambdues enfatitzen la igualtat de les dones i els homes davant Déu pel que fa als seus deures religiosos (incloent creure en Déu i en el seu profeta, pregar, fer dejuni, fer actes de caritat, realitzar el pelegrinatge a la Meca i a Medina) i col·loca a les dones "sota" la cura dels homes (és a dir, els homes són responsables des d'un punt de vista financer de les seves esposes). En cert pàrraf indicaː "Els homes són proveïdors i protectors de les dones, perquè Al·là ha fet que un d'ells superi a l'altre, i perquè gasten de la seva propietat per mantenir a les dones". L'Alcorà explica que els homes i les dones són iguals en la creació i en la vida eterna posterior, però no idèntics. La Sura an-Nisa' 4ː1 indica que els homes i les dones han estat creats d'una sola ànima. Una persona no s'avantposa a l'altra, una persona no és superior a l'altra i una persona no és derivada de l'altra. Una dona no ha estat creada per servir als propòsits d'un home. Sinó que ambdós han estat creats per benefici mutu de cadascun. (Cita de l'Alcorà 30ː21)


Matrimoni i sexualitat[modifica]

Casament musulmà a la vora d'un riu a l'Índia.
Jove amb el cap cobert. 

A diferència del món occidental en el qual el divorci era relativament inusual fins als temps moderns, i contrastant amb les baixes taxes de divorci a l'orient modern, el divorci era relativament comú entre certs estats de finals del món musulmà medieval. Al Sultanat Mamel·luc i a l'Imperi Otomà, la taxa de divorci era més elevada que l'actual a l'Orient Mitjà.[12] L'Alcorà explícitament tracta sobre el zawaj al-hall, o matrimoni amb problemes, en el qual un home desitja contraure matrimoni amb una antiga esposa per segona vegada; (2ː230) al respecte estableix que perquè un segon matrimoni sigui legal per l'antic espòs, la ex esposa ha d'haver estat casada durant un període intermedi amb un segon home des de la renúncia al matrimoni previ. La intenció d'aquest paràgraf de l'Alcorà era posar fi als abusos del dret a renunciar al matrimoni que es remuntava a costums antigues.[13]

A l'Egipte medieval,Al-Sakhawi va deixar registres de les històries maritals de més de 500 dones, en la que és la major mostra de dones casades de l'Edat Mitja, entre les seves conclusions cita que un terc de totes les dones en el Sultanat Mameluc d'Egipte i Síria es casàven més d'una vegada, moltes es casàven tres o més vegades. Segons Al-Sakhawi, gairebé tres de cada deu matrimonis durant el segle XV a el Cairo finalitzava en divorci.[14] A inicis del segle XX, en algunes vil·les de l'oest de Java i de la Península Malacca la taxa de divorci era gairebé del 70%.

¿Qui es pot casar?[modifica]

Il·lustració dun recinte exclusiu per dones en un Serrall.

Els costums pel que fa al matrimoni varien entre els diferents països musulmans. Els costums culturals de vegades són implementats sota el context de l'Islam. No obstant, la jurisprudència islàmica permet una poligàmia limitada sota determinades circumstàncies.

Segons el dret islàmic, el matrimoni no pot ser forçat.[15] No obstant s'ha de destacar que el contracte matrimonial es porta a terme entre el guardià de la núvia i el nuvi, no entre aquest últim i la núvia. Només un musulmà lliure pot ser el guardià de la núvia. El guardià generalment és un familiar de la núvia, preferiblement el seu pare. Gran part dels erudits de l'Islam sostenen que si la núvia és verge, el guardià, que és el seu pare o avi patern, poden obligar-la a contraure matrimoni en contra del seu desig. 



Tradicionalment, els juristes islàmics han sostingut que les dones només es poden casar amb homes musulmans,[16] l'evidència en aquest sentit és el versícle 60ː10 que tracta sobre dones musulmanes que no són devotes a causa d'homes no creients (no musulmans), i el versícle 2ː 221, que tracta sobre dones musulmanes que no són devotes a causa d'homes politeïstes. Una altra evidència és una dona de l'època del Profeta, Ramla bint Abi Sufyan, el marit de la qual es va convertir al cristianisme, el que va fer que el matrimoni quedés anul·lat. Per altra banda, l'Alcorà permet als homes musulmans contraure matrimoni amb dones de la Gent del Llibre, un terme que inclou a les jueves i cristianes, però han de ser castes. Tot i això, la llei fiqh ha determinat que és makruh (rebutjable però no prohibit) que un home musulmà es casi amb una dona que no és musulmana en un país que no és musulmà. L'estudiós Bilal Philips ha expressat que el versicle que permet que els homes musulmans es casin amb dones que no són musulmanes no és vàlid en el món actual a causa de diverses raons entre las que es troba la seva interpretació errònia.[17] Una explicació de les restriccions sobre el matrimoni és que les mateixes s'ajusten al principi que els musulmans no s'han de posar en una posició inferior a l'ostentada pels seguidors d'altres religions.[18]

El califa Umar, a qui els musulmans consideren com un dels "homes savis", obertament va prohibir el matrimoni amb dones d'altres religions dientː "¿Si tots fossin empressin aquesta dispensa qui es casaria amb les joves musulmanes?"[19]

El sheikh Ahmad Kutty, un erudit de Toronto, ha expressat el seu rebuig al matrimoni entre persones de diferents religions, citant la califa Umar.[20]

El matrimoni als països predominantment musulmans encara conserva certes pràctiques pròpies dels temps pre-islàmics. L'endogàmia, la cerca de parella en el nucli de la comunitat veïna i la poligàmia són comuns en alguns països islàmics. No obstant, existeixen països musulmans als quals la poligàmia és il·legal o es troba restringida pels nous codis familiars, per exemple el Moudawwana al Marroc.[21] La poligàmia és permesa sota determinades condicions, però no és popular.[22] Tot i aixó, l'Alcorà posa èmfasi en no promoure-la, expressant que, "se'ls ha de fer justícia a totes, però no seràs capaç de fer-ho, per tant no et dediquis per complet a una mentres ignores a la resta d'esposes". Això també s'ha d'entendre des del punt de vista del context històric, ja que era en realitat una restricció quant a la quantitat d'esposes que els homes de les tribus àrabs poden tenir. De vegades els homes pre-islàmics podían arribar a tenir fins a 8 esposes. A les dones no se'ls-hi permet practicar la poliàndria, mentre quels homes si que se'ls permet tenir diverses esposes.[23]

Un matrimoni de plaer, en el qual un home paga una quantitat de diners a la dona o a la seva família a canvi d'una relació marital transitòria, és una pràctica antiga que ha tornat a reviure a l'Iràn en temps recents. Els que la practiquen citen la xaria, que indica que és una pràctica permesa. Els grups de drets de la dona han condemnat aquesta pràctica per considerar-la una forma de prostitució legalitzada.[24]

Comportament en el matrimoni[modifica]

L'Alcorà considera que l'amor entre els homes i les dones és un signe de Déu. (Cita Alcorà 30ː21) Els esposos han de ser bons amb les seves esposes i les esposes han de ser bones amb els seus esposos. Dit això, s'ha de destacar que l'Alcorà permet que els homes colpegin a les seves esposes si "sospiten de la seva lleialtat", tot i que menciona que, almenys en algunes traduccions, se les ha de castigar de manera "lleugera". (Cita Alcorà 4ː34). S'ha debatut què significa un càstig "lleuger", existint diverses postures pel que fa a l'estricte de les restriccions que imposa el terme "lleuger". També està estipul·lat que els homes tenen el dret d'utilitzar el cos de les seves dones com una possessió, emprant-lo com i quan l'home ho desitgi i on el consentiment de la dona no està subjecte a discussió. (Cita Alcorà 2ː223) L'Alcorà també encoratja la discussió i l'acord mútu en les decisions familiars encara que la decisió de l'home és la definitiva.

Sexualitat[modifica]

Es creu que l'Islam associa el plaer sexual amb el matrimoni; per exemple aquesta és la tesi d'Asra Nomani a la seva polèmica obra Islamic Bill of Rights for Women in the Bedroom (Drets islàmics per les dones al dormitori). A continuació es presenten alguns exemples d'aquesta posturaː

« :I també les dones casades (estàn prohibides), a menys que siguin les vostres esclaves. ¡Ordre d'Al·làǃ Us són permeses la resta de dones, per tal de que les cerqueu amb el vostre pecuni, amb intenció de casar-vos, no per fornicar. Retribuiu, com quelcom degut, a aquelles de les quals heu gaudit com esposes. No hi ha inconvenient en que decidiu quelcom de comú acord després de complir amb el vostre deure. Al·là és omniscient, sabi... (Alcorà 4ː24)ː ¡Benaventurats els creients, que porten a terme les seves pregàries amb humilitat, que eviten les paraules vanes, que practiquen la caritat, que s'abstenen del comerç carnal excepte amb les seves esposes o esclaves. (Alcorà 23ː 1-6)ː ¡Profetaǃ Hem declarat lícites per tu a les teves esposes, a les quals has donat una dot, a les esclaves que Al·là t'ha donat com a botí de guerra... (Alcorà 33ː50-0)ː S'exeptua als que preguen, perseveren en la seva salat, als que ofereixen els seus béns al captaire i l'indigent, als que tenen autèntica por al dia del Judici, als que temen el càstig del seu Senyor -ningú ha de sentir-se segur contra el càstig del seu Senyor- els que s'abstenen del comerç carnal, excepte amb les seves esposes o esclaves -en aquest cas no incorreixen en retret. (Alcorà 70ː 22-30). »

Es valora, en gran mesura, la castedat femenina (que no s'ha de confondre amb el celibat). Per protegir a les dones d'acusacions de comportament no cast, l'escriptura estableix severs càstigs per aquells que realitzen acusacions falses sobre la castedat d'una dona. No obstant, en algunes societats, poques vegades es qüestiona una acusació i la dona acusada poques vegades té l'oportunitat de defensar-se d'una forma apropiada i justa.

Mutilació Genital Femenina[modifica]

De forma equivocada la Mutilació Genital Femenina (MGF) s'ha associat de vegades al Islam. En efecte, és principalment practicada a certes zones d'Àfrica, Orient Pròxim i Àsia, on ha adquirit una dimensió religiosa a causa de la justificació de que aquesta pràctica ajuda a mantenir la castedat femenina.[25] Un estudi portat a terme per UNICEF en 14 països africans no va trobar una correlació entre religió i la pràctica de la MGF.[26] A Mauritània, on els "promotors de la salut estimen que més del 70̤̥ per cent de les nenes mauritanes pateixen l'ablació parcial o total dels seus genitals externs sense mediar raó de caràcter mèdic", al gener del 2010, 34 erudits del Islam han signat una fatwa prohibint aquesta pràctica. L'objectiu és evitar que les persones citin a la religió com una justificació per la MGF. Els autors citen el treball de Ibn al-Hajj, un expert legal islàmic, que afirma que "aquestes pràctiques eren desconegudes als països del Magreb". La MGF "no és un hàbit instintiu, segons els Malkis; per tant, va ser abandonada a les regions del nord i occidental del país", van agregar els autors.[27][28]

Zina[modifica]

Al Islam, les relacions sexuals entre una dona i tot home amb el que no estigui casada és zina, un crim religiós.[29][30] El concepte inclou el sexe extra-matrimonial, el sexe pre-matrimonial i la violació. El comportament es troba catalogat com un Hudud, és a dir un crim contra Déu;[31][32] no obstant, en el cas de la violació, l'home adult que ha realitzat l'acció (el violador) és el que porta a terme el hadd zina, però la dona que no ha consentit o que ha consentit de forma invàlida (és a dir, la víctima) serà considerada innocent de haber comès zina i alliberada del càstig pel hadd.[33]

Segons el vers número 24 del Alcorà, titulat Surat An-Nur, l'adulteri pot ser castigat amb 100 fuetades (Alcorà 24ː2), tot i que això no és de natura mandatòria i la decisió final sempre depèn del jutge assignat per l'Estat o la comunitat.[34] Tot i això aquest càstig pot ser condonat si les parts s'arrepenteixen i es comprometen en corregir la seva conducta (Alcorà 24ː5). Al Alcorà no existeixen referències a la lapidació.[35] A la pràctica, els càstigs per fornicació i adulteri, tot i que ambdós estàn considerats com pecats greus, han estat considerats quelcom que la llei islàmica ha considerat fora del abast del que la societat pot castigar.[36]

La xaria distingeix entre adulteri i violació i aplica regles diferents.[37] Segons l'Alcorà, per provar que ha tingut lloc un adulteri es requereix de quatre testimonis oculars del acte, el qual ha d'haver estat comès per una dona i un home que no es troben casats de forma vàlida entre ells, i l'acte ha d'haver estat realitzat per adults amb consentiment. La confessió també és una prova vàlida. Però l'esmentada confessió ha de ser voluntària, i basada en assessorament legal; aquesta ha de ser repetida en quatre ocasions separades, i ser realitzada per una persona mentalment sana.[38] Pel contrari, a l'acusador se'l sentenciarà per difamació (que comporta la pena de fuetades o de presó), i el seu testimoni serà exclòs de tots els casos futurs que es portin a judici.[39]

No es consideren adulteri les relacions sexuals que un home musulmà pugui tenir amb dones esclaves o no musulmanes.[40] El principi de crim religiós només s'aplica al sexe il·legal entre homes musulmans i dones musulmanes lliures.[41][42]

Segons els juristes Sunni Hanafi i Maliki el crim de violació, és un acte de zina. Si el consentiment ha estat atorgat sota coacció o per mitjà d'una capacitat legal imperfecta, tal com és el cas d'una persona amb deficiència mental, es considera no-consentit o amb consentiment invàlid.[43] Mentre que una sunnah suggereix que una dona no ha de ser castigada per haver estat coaccionada per tenir sexe,[44] es responsabilitat de la víctima demostrar la coacció amb testimonis oculars.[45] Però l'anomenada confessió, pot ser retirada i es torna a instaurar la necessitat de comptar amb quatre testimonis ocul·lars masculins musulmans. La falta d'evidència és tractada com un crim i es pot castigar amb fuetades.[46] En l'actualitat, es comú que a una dona musulmana que fa una acusació de violació no només se li negui la justícia, sinó que sigui processada per fornicació o adulteri.[47][48][49][50]

Control de la natalitat[modifica]

L'Islam, igual que la cultura àrab pre-islàmica, és pro vida, i promou el naixement de tants fills com una parella musulmana sigui capaç de concebre. No obstant, sota determinades circumstàncies, la doctrina islàmica permet limitar (tahdid an-nasl) o almenys controlar la reproducció, sense ser penalitzats per l'esmentat acte. Es recomana limitar el nombre de fills quan una família té manca dels recursos necessaris per poder mantenir-los. La opinió generalitzada entre els musulmans de vegades pot ser condescendent amb aquelles dones que, estàn malaltes, cerquen posar fi a un embaràs no desitjat, en especial si la seva salut es troba amenaçada o si ella ja ha parit en nombroses ocasions. A aquestes raons Al-Ghazzali (1058 - 1111), els va agregar la clàusula "si la dona pateix per la seva bellesa" ("ida khafat al-mar'a 'ala jamaliha"). No obstant, aquestes actituds permissives són contràries als ensenyaments dels teòlegs islàmics moderns. L'avortament (isqat al-ham o ijhadh) no es troba penat, sempre que l'embrió tingui menys de 120 dies des de l'inici de la seva gestació, que és el temps en el qual segons els ensenyaments musulmans, l'embaràs ha progressat massa perquè es pugui permetre un avortament.[51]

Endogàmia[modifica]

Els matrimonis endògams consanguínis son freqüents al Islam.[52] Més de 250 milions de dones musulmanes es troben casades en matrimonis consanguinis endògams, generalment amb consins-primers o en matrimonis oncle-neboda.[53][54] Més del 65̬% de tots els casaments a l'Aràbia Saudita i al Pakistan són matrimonis concertats endògams i consanguínis; i aquest tipus de matrimonis es presenta a més del 40% de tots els casaments a Mauritània, Llívia, Sudan, Iraq, Jordània, Síria, Iemen, Kuwait, Emirats Àrabs i Oman.[55]

L'endogàmia és freqüent als països islàmics. L'endogàmia consisteix, generalment, en matrimonis consanguinis, en els quals la núvia i el nuvi comparteixen un avi/a biològic o un altre avantpassat recent.[56][57] Els matrimonis més freqüents són casaments entre cosins germans, seguits per matrimonis entre oncle i neboda o entre cosins segons. Els matrimonis endògams consanguínis són més freqüents en les dones que pertanyen a les comunitats musulmanes de l'Orient Pròxim, Nord d'Àfrica i Àsia Central islàmica.[58][59] Aproximament 1/3 dels matrimonis de l'Aràbia Saudita, l'Iran i Pakistan són matrimonis entre cosins; mentre que el total de matrimonis consanguinis endògams és superior al 65-80% en diverses poblacions islàmiques de l'Orient Pròxim, Nord d'Àfrica i Àsia Central.[60]

Desplaçaments i viatges[modifica]

Una font d'aigua exclusiva per dones.

Encara que l'Alcorà no fa menció sobre les limitacions o prohibicions pel que respecta al fet que una dona pugui viatjar sola, hi ha un debat en algunes sectes islàmiques, especialment salafites, sobre si a les dones els hi està permès viatjar sense un mahram (tutor mascul·lí).[61] Alguns teòlegs afirmen que una dona no pot viatjar sola en tot aquell viatge que l'allunyi més de tres dies de la seva llar.[62] Segons l'European Council for Fatwa and Research, aquesta prohibició va ser el resultat de la preocupació per la seguretat de les dones quan els viatges eren més perillosos. Altres teòlegs relaxen aquesta prohibició per viatges que és possible que siguin segurs, com viatges acompanyades per un grup d'homes o de dones i homes dignes de confiança, o viatges en un tren o avió modern quan la dona serà rebuda a la seva arribada.

El Sheikh Ayed Al-Qarni, un teòleg islàmic saudita, ha afirmat que ni l'Alcorà ni la Sunna prohibeixen a les dones conduir i que és millor que una dona condueixi per si mateixa que ser conduïda per un estrany sense l'acompanyament d'un mahram. Des de 1990 les dones tenen prohibit conduir a l'Aràbia Saudita, la prohibició es troba a una fatwa;[63] En l'actualitat Aràbia Saudita és l'únic país musulmà on les dones tenen prohibit conduir.[64][65] Quan els talibans gobernàven l'Afganistan, van promulgar, al 2001, un decret prohibint que les dones conduïssin.[66] John Esposito, professor de Temes Internacionals i Estudis Islàmics a la Universitat de Georgetown, ha sostingut que les esmentades restriccions són producte de costums culturals i no pas del Islam.[67]

Codis de vestimenta[modifica]

Mapa ensenyant els codis de vestimenta que prevaleixen als diferents països islàmics, 2008.

S'anomena hijab al requeriment de l'Alcorà pel que fa a que els musulmans, tant homes com dones, es vesteixin i tinguin una conducta modesta. El vers de l'Alcorà més important relacionat amb l'hijab és la sura 24ː31, que indica, "I digues a les creients que baixin la vista amb modestia, que siguin castes i no mostrin més adorn que els que es troben a la vista, que cobreixin el seu escot amb el vel i no exhibeixin els seus adorns sinó als seus marits, als seus pares, als seus sogres, als seus propis fills, als seus fillastres, als seus germans, als seus nebots carnals, a les seves dones, a les seves esclaves, als seus esclaus varons freds, als nens que no saben encara de les parts femenines. Que no batin elles amb els seus peus de forma que es descobreixin els seus adorns amagats..."

Existeixen variançes regionals i a les diverses sectes de les cobertures associades amb l'hijab. Depenent dels usos locals quant a la modèstia femenina, aquestes poden o no cobrir la seva cara o ulls, o tot el cos. Aquestes variançes inclouenː

  • Hijab – un mocador o vel que cobreix només el cabell.
  • Txadorː una vestimena ampla que cobreix el cap i el cos, però deixa la cara descoberta. Aquest el solen emprar les dones del Iran.
  • Shailaː un vel llarg rectangular, lligat amb un fermall o enganxat a l'espatlla, amb el qual es cobreixen el cap pero deixen la cara descoberta. L'empren moltes dones dels països del Golf Pèrsic.
  • Khimarː un llarg vel rectangular que cobreix el cap, el coll i les espatlles, però deixa la cara descoberta.
  • Burqaː cobreix tot el cap i el cos, incloent els ulls. Per poder veure, a l'alçada dels ulls posseeix una malla de tela cosida.
  • Al-Amiraː un vel de dues parts que inclou un barret ajustat i una bufanda en forma de tub que cobreix el cap i el coll, però deixa la cara al descobert.
  • Niqabː un vel que deixa els ulls al descobert (tot i que de vegades també pot ser emprat amb un vel que cobreixi els ulls), i és utilitzat conjuntament amb un mocador que cobreix el cabell.
  • [68]

Nombroses persones consideren al hijab, i en particular al vel, com un signe d'opressió de les dones musulmanes.[69] L'ús de vestimentes hijab s'ha convertit en un tema de controvèrsia en països en els quals la població musulmana és una minoria, i en els quals l'opinió majoritària laica sobre el hijab és que viola la llibertat de les dones, especialment a Europa que experimenta una immigració important de musulmans.[70] Dos exemples d'això són el debat que va tenir lloc en el 2006 sobre els vels en el Regne Unit, i la 2004 Llei francesa sobre el laïcisme i símbols religiosos conspicus a les escoles.[71] A França, s'aplica la llei que prohibeix utilitzar un vel que oculta la cara en públic. El càstig inclou una multa de 150 euros i un curs sobre ciutadania. Dues dones van ser detingudes a l'abril del 2011 quan es va promulgar la llei.

« se hizo notar que miles de canadienses no poseen un Documento de Identificación que tenga una fotografía. Exigirles a ellos que muestren su rostro carece de sentido sin una identificación con foto contra la cual verificar sus identidades. El Elections Act les otorga a los votantes tres formas para demostrar su identificación para poder emitir un voto: presentar un documento de identidad gubernamental con foto; presentar dos formas de identificación aprobadas, de las cuales por lo menos una debe indicar la dirección (pero ninguna de las cuales se exige posea una foto); o que otro votante registrado en el mismo distrito los avale.[72] »

Aspectes legals i criminals[modifica]

Llei Xaria[modifica]

Les doctrines Hadit i Fiqh contingudes a l'Alcorà es troben codificades mitjançant un cos de dret islàmic de la xaria que intenta establir regles de conducta col·lectiva, arribant a determinar temes lligats a la conducta i actituds dels individus que formen la societat. En alguns països musulmans, la xaria ha esdevingut l'única referència que empren els jutges com a base de les seves sentències. Així doncs, a l'Aràbia Saudita encara es porten a terme pràctiques com amputar la mà de lladre o la llengua del mentider, tal com indica la jurisprudència de la xaria. De forma anàloga, la pena de mort està indicada per ofenses tals com l'assassinat, la violació, l'apostasia, el tràfic d'estupefaents i l'homosexualitat. En alguns països teocràtics és impossible pels experts en lleis qüestionar els articles de la xaria. Als països islàmics ortodoxes, com l'Aràbia Saudita, Sudan, Iran, l'Afganistan sota el règim Talibà i el Pakistan, les debilitats morals dels individus són castigades de forma tan severa com si es profanés una tomba o una mesquita.[73]


L'estatus del testimoni d'una dona al Islam és tema de debat. Alguns juristes islàmics han sostingut que existeixen certs tipus de testimonis de dones que no poden ser acceptats. En altres casos, els testimonis de dues dones poden ser equivalents al testimoni d'un home (encara que l'Alcorà indica que dues dones i dos homes són necessaris, però si hi ha un home ell podrà portar el testimoni d'un altre home).[74] Entre les raons que es citàven en l'època en què es va escriure l'esmentat paràgraf sónː el temperament de les dones, la manca d'interès de les dones en temes legals,[75] i també la necessitat d'alleujar a les dones de la "càrrega de testificar".[76] En altres àrees, es pot acceptar que el testimoni d'una dona tingui la mateixa rellevància que el d'un home.[77][78] No obstant, l'esmentat vers fa referència únicament a temes relacionats amb les finances.[79]

Alguns costums tribals com el Diyya (també conegut com "Diners de sang"), i el Qisas segueixen sent una part integral de la jurisprudència islàmica. Per la forma en la que es troba implementada, existeixen discriminacions amb les dones. El diyya ha existit a l'Aràbia Saudita des de l'època pre-islàmica.[80][81] Si bé Mahoma va confirmar la pràctica del diyya, l'Islam no indica cap quantitat monetària específica per fer el diyya ni fa una discriminació entre homes i dones. L'Alcorà deixa obert a debat, la seva quantitat, la seva natura i altres aspectes relacionats, que son definits pels costums socials i la tradició.[82] No obstant, a la pràctica, l'assassinat d'una dona en general va acompanyat d'una diyya de menor quantitat que la que correspondria en el cas de l'assassinat d'un home. Els comentaris sobre l'estatus de la dona a l'Islam moltes vegades s'han centrat en les disparitats pel que fa al diyya, les compensacions monetàries pagades pels homicides als familiars de la víctima després d'homicidis intencionals o no-intencionals,[83] entre homes i dones.

Assumptes de la Llar[modifica]

Històricament, molts estudis han sostingut que les dones a les societats musulmanes han tingut més drets de propietat que els que posseïen les dones en nombroses parts del món.[84] No obstant, al modernitzar-se el món, els drets de les dones en molts països sota l'òrbita del Islam han quedat més restringits que si se'ls compara amb els drets que posseeixen les dones d'altres parts del món modern. Tal com afirma Valentine Moghadam, "molta de la modernització econòmica de les dones s'ha basat en l'ingrés derivat del petroli, quelcom més provinent d'inversions estrangeres i ingressos de capitals. El desenvolupament econòmic modifica l'estatus de les dones en diferents formes depenent dels països i de les classes socials."[85]

Els drets de les dones al Alcorà es construeixen al voltant del contracte matrimonial. Segons la tradició islàmica, una dona no ha de donar-li al seu marit les seves possessions pre-matrimonials i rep una dot la qual pot conservar en cas de divorci.[86] No només això, tot ingrès que la dona rep del seu treball o activitat en l'àmbit dels negocis és de la seva exclusiva propietat i no l'ha d'invertir en solventar les despeses familiars. Això es deu al fet que la responsabilitat finançera de proveir d'allotjament, aliments i altres despeses de la llar i de la família, incloses les de la dona, descansa en la seva totalitat en el seu espòs. A la llei tradicional islàmica, una dona no és responsable de mantenir la llar i pot exigir un pagament per tota tasca que realitzi en l'àmbit domèstic.[87]

Al Islam, les dones tenen dret a heredar. En general, l'Islam atorga a les dones una quantitat que és la meitat del que correspon als homes que tinguin el mateix grau de relació familiar amb el difunt. Aquesta diferència prové de l'obligació o dret dels homes de ser els que sostenen finançerament a les seves famílies.[88]

L'Alcorà conté recomanacions específiques i detallades sobre la divisió de la riquesa heretada, tal com es mana a la Surah Baqarah i a la Surah Maidah. No obstant, nombrosos països islàmics han permés que prevaleixin les lleis o costums sobre la herència que són inherentment injustes per les dones.


Referències[modifica]

  1. Haddad and Esposito, pp. xii
  2. [1]
  3. [2]
  4. The position of women in Islam by Dr. Jamal A. Badawi, edited by Ayesha Bint Mahmood.
  5. The Holy Quran -Text, Translation and Commentary (volume 1) by Ayatullah Makarem Shirazi. 
  6. «Hiring woman to be boss over male employees | IslamToday - English». [Consulta: 7 novembre 2012].
  7. Karin van Nieuwkerk. Women Embracing Islam: Gender and Conversion in the West. University of Texas Press. «Las feministas seculares en las sociedades musulmanas demandan plena igualdad en la esfera pública, exigiendo acceso a la educación, trabajo, y participación política como parte del desarrollo de las mujeres y the empowering of the society en el proceso de descolonización. Dentro de este esquema feminista las mujeres han aceptado la idea de complementariedad en la esfera privada, upholding the notion of male predominance, regarded as benevolent predominance in the family. They called upon men to fulfill their duties, protecting and providing in ways that upheld los derechos y la dignidad de las mujeres.» 
  8. Issues (احكام النساء)
  9. Issues (احكام النساء)
  10. «Women Working as TV Announcers - Earning livelihood - counsels». Arxivat de l'original el 26 de noviembre de 2015. [Consulta: 7 novembre 2012].
  11. «Ask The Scholar». [Consulta: 7 novembre 2012].
  12. Marriage, Money and Divorce in Medieval Islamic Society. Cambridge University Press, 2005. 
  13. Chebel, Malek. L'islam explique par Malek Chabel. Perrin, 2009. 
  14. Marriage, Money and Divorce in Medieval Islamic Society. Cambridge University Press, 2005, p. 5–6. 
  15. "Ibni `Abbaas cita el caso de una joven que fue a ver al mensajero de Dios, Mahoma, y le explicó que su padre la habia obligado al matrimonio sin su consentimiento.
  16. On Christian Men marrying Muslim Women
  17. «Marriage to Non Muslim - Contemporary Issues - Bilal Philips», 14 diciembre 2006. [Consulta: 7 novembre 2012].
  18. Friedmann (2003), p. 162
  19. «Marriage to a Christian Woman: Unrestrictedly Permitted? - Marriage - counsels». Arxivat de l'original el 26 de noviembre de 2015. [Consulta: 7 novembre 2012].
  20. http://web.archive.org/web/http://www.onislam.net/english/ask-the-scholar/family/marriage/174258-marriage-to-a-christian-woman-unrestrictedly-permitted.html
  21. Chebel, Malek. L'islam explique par Malek Chabel. Perrin, 2009. 
  22. The New Encyclopedia of Islam (2002), AltaMira Press.
  23. Ghamidi, Mizan, The Social Law of Islam.
  24. Jervis, Rick. «Pleasure marriages regain popularity in Iraq». USA Today. [Consulta: 3 setembre 2011].
  25. Mohd. Salih al-Munajjid (Hafizullah). «Is there any saheeh hadith about the circumcision of females?». Fatwa (Religious verdict, suggestion), Unknown. [Consulta: 6 abril 2007].
  26. UNICEF.
  27. "Mauritania fatwa bans female genital mutilation", BBC, January 18, 2010
  28. Mohamed Abdel Wedoud «Mauritanian Islamic leaders ban genital mutilation». [Consulta: 17 enero 2011].
  29. Quraishi, A. (1997).
  30. Sidahmed, A. S. (2001).
  31. Kamali, M. H. (2003), Principles of Islamic jurisprudence, Cambridge, UK (Islamic Texts Society).
  32. Guy Bechor (2012), Between Vision and Reality: Law in the Arab World, ISBN [?], pp. 105-110.
  33. Feminism, Law, and Religion. Farnham, England: Ashgate, 2013, p. 328–329. 
  34. Hallaq, W. B. (1999).
  35. Akyol, Mustafa «Adultery, stoning and myths about Islam». Hürriyet Daily News, 09-07-2010 [Consulta: 14 juliol 2015].
  36. The Concise Encyclopaedia of Islam. London, England: Stacey International, 1989, p. 433. 
  37. Controversies in Contemporary Islam. Routledge, 2013, p. 78. 
  38. Controversies in Contemporary Islam. Routledge, 2013. 
  39. Controversies in Contemporary Islam. New York: Routledge, 2013, p. 78. 
  40. Juan Eduardo Campo. Encyclopedia of Islam. Infobase Publishings, 2009, p. 13, 14. 
  41. Z. Mir-Hosseini (2011), Criminalizing sexuality: Zina laws as violence against women in Muslim contexts, SUR-Int'l Journal on Human Rights, 8(15), pp. 7-33
  42. K Ali (2010), Marriage and slavery in early Islam, Harvard University Press, pp. 160–176
  43. «Competing Approaches to Rape in Islamic Law (Author: Hina Azam)». A: Feminism, Law, and Religion. Farnham, Surrey, England: Ashgate, 2013, p. 328–329. 
  44. Uzma Mazhar. «Rape in Islam», 2002. [Consulta: 7 novembre 2012].
  45. Sunan Abu Dawud Súnan Abi-Dàüd, 38:4366
  46. Peters, R, "Zinā or Zināʾ" in the Encyclopaedia of Islam (second edition) edited by P. Bearman, Th. Bianquis, C.E. Bosworth, E. van Donzel, W.P. Heinrichs (Brill Online).
  47. Jon Henley. «French 'rape victim' faces jail for adultery». The Guardian, 3 enero 2002. [Consulta: 6 enero 2013].
  48. Shahnaz Khan, Zina: Transnational Feminism, and the Moral Regulation of Pakistani Women, University of British Columbia Press, ISBN 978-0-7748-1285-6, pp. 58-63.
  49. Afghanistan: Surge in Women Jailed for 'Moral Crimes' Human Rights Watch (May 21, 2013)
  50. Fatima-Zahra Lamrani, Rape as Loss of Honor in the Discourse of Moroccan Rape Trials, Language and Law, June 2004
  51. Chebel, Malek. L'islam explique par Malek Chabel. Perrin, 2009, p. 204–5. 
  52. Khlat, M. (1997).
  53. Hanan Hamamy (July 2012), Consanguineous marriages, Journal Community Genet. 3(3), pages 185–192
  54. Tadmouri GO, Nair P, Obeid T, Al Ali MT, Al Khaja N, Hamamy HA (2009), Consanguinity and reproductive health among Arabs, Reproductive Health; pages 6:17
  55. Hamamy et al. ((2011), Consanguineous marriages, pearls and perils: Geneva International Consanguinity Workshop Report, Genetics in Medicine, Volume 13, p 841–847
  56. Tadmouri, G. O., Nair, P., Obeid, T., Al Ali, M. T., Al Khaja, N., & Hamamy, H. A. (2009).
  57. Joseph, S. E. (2007).
  58. Consanguineous marriages Brecia Young (2006)
  59. Hamamy, H., & Alwan, A. (1994).
  60. R. Hussain (1999), Community perceptions of reasons for preference for consanguineous marriages in Pakistan, Journal of Biosocial Science, 31, pages 449-461
  61. Women Traveling without Mahram.
  62. Muhammad ibn Adam al-Kawthari.
  63. Amnesty International.
  64. John L. Esposito(2002), p.99, What Everyone Needs to Know About Islam, Oxford University Press
  65. Natana J. Delong-Bas(2004), p.123, Wahhabi Islam: From Revival and Reform to Global Jihad, Oxford University Press
  66. The Situation of Women in Afghanistan – United Nations Report
  67. For a detailed analysis of this subject, see: Khalid Chraibi – The King, the Mufti and the Facebook Girl – a power play – Who decides what is licit in Islam [3]
  68. «Women in face veils detained as France enforces ban». [Consulta: 3 setembre 2011].
  69. McGoldrick, Dominic.
  70. Alam, Fareena.
  71. «"No Such Custom": An Exposition of I Corinthians 11:2-16». [Consulta: 7 novembre 2012].
  72. «Government drops plan to ban veiled voting». http://www.cbc.ca [Consulta: 3 setembre 2011].
  73. Chebel, Malek. L'islam explique par Malek Chabel. Perrin, 2009, p. 35–6. 
  74. Segons Averrois, un maliki del segle XII, "Hi ha un consens generalitzat entre els juristes que en transaccions financeres un cas queda demostrat pel testimoni d'un home just i dues dones."
  75. Ghamidi.
  76. Half of a Man!, Renaissance – Monthly Islamic Journal, 14(7), July 2004
  77. Ibn Rushd.
  78. Azeem, Sherif Abdel.
  79. Bearing Witness?
  80. El Fadl, p86.
  81. Hallaq, Wael B. A History of Islamic Legal Theories: An Introduction to Sunni Usul Al-fiqh.
  82. Joseph and Najmabadi, p407.
  83. Ghamidi, Mizan, The Penal Law of Islam.
  84. Lewis, What Went Wrong? 2002, pages 82–83
  85. Valentine M. Moghadam.
  86. Jamal Badawi, The status of women in Islam.
  87. Al-Misri, Ahmad.
  88. The position of women in Islam by Dr. Jamal A. Badawi – Islamic Dawah Centre International – Page 13