Hug el Gran (robertià)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaHug el Gran
Nom original (fr) Hugues le Grand
Biografia
Naixement c. 898 (Gregorià)
París
Mort 16 juny 956 (57/58 anys)
Dourdan
Causa de mort Pesta
Lloc d'enterrament basílica de Saint-Denis
Activitat
Ocupació Funcionari
Altres
Títol Duc
Família Robertians
Cònjuge Edwiga de Saxònia
Eadhild
Fills Hug I de França
Beatriu de França
Emma de França Tradueix
Otó I de Borgonya
Enric I de Borgonya
Heribert d'Auxerre
Pares Robert I de FrançaBeatriu de Vermandois
Germans Emma de França i Adela of France Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Hug el Gran,[1] dit de vegades Hug el Blanc a causa del seu color pàl·lid, (Fontaines-en-Sologne, vers el 898 - 16 de juny de 956, Dourdan) fou comte de París, marquès de Nèustria de 923 a 956, després duc dels Francs a partir de 936, comte d'Auxerre del 954 a la seva mort, fou el pare d'Hug Capet.

Biografia[modifica]

Fill de Robert I, rei de França Occidental, i de Beatriu de Vermandois, descendent en sisè grau per la seva mare de Carlemany, Hug el Gran era un personatge poderós del regne de França Occidental a l'origen de l'establiment de la dinastia Capet.

A la batalla de Soissons (923),[2] va morir el seu pare Robert, però fou derrotat Carles III. Llavors va pujar al tron Raül I de França, casat amb Emma de França, filla de Robert i germana d'Hug el Gran.

Lluís IV amb la seva mare Ògiva, cridats al tron per Hug el Gran.

Després de la mort sense descendència, el gener del 936, del seu cunyat el rei Raül I, Hug el Gran va decidir no sol·licitar la corona de França Occidental què estava tanmateix al seu abast, en la mesura que ell suposava tant per a Nèustria com per a França un potencial que el situava per damunt de tots els altres grans del regne (« une puissance qui l'emportait sur tout autre grand »).[3]

Coronació de Lluís IV, del qual Hug el Gran en va ser regent.

Però Hug va preferir cridar al tron al jove fill de Carles III el Simple, Lluís IV d'Ultramar, el qual havia marxat amb la seva mare en el moment de l'exili a Anglaterra. Esperava així governar al lloc del seu nebot per l'aliança familiar que els unia (s'havia casat el 926 amb la germana d'Ògiva, la mare de Lluís IV). Des d'aquell moment era la seva obligació com a regent, però a més disposava d'un poder més gran que si l'hagués obtingut amb l'ascensió directa al tron, evitant així inquietar una part de la noblesa. D'altra banda, això li permetia oposar-se a les ambicions del seu altre cunyat, Heribert II de Vermandois en la lluita per l'hegemonia a la França Occidental. El diumenge 19 de juny del 936, Lluís IV va ser coronat i consagrat rei per Artald, l'arquebisbe de Reims. La cerimònia de la consagració va tenir lloc a l'església abacial de Saint-Vincent de Laon, la seva ciutat natal i feu de la seva família carolíngia.

Un mes més tard, el 25 de juliol del 936, Lluís IV va donar a Hug els mitjans de manifestar al regne la seva preeminència sobre els altres prínceps, atorgant-li el títol de dux Francorum, duc dels Francs. La significació d'aquest títol fou explicitat el 26 de desembre del mateix any per un document en el qual Lluís IV subratllava que feia d'Hug «en tots els nostres regna, el segon després de nosaltres»,[3] assimilat a un «virrei» de posició equivalent al majordom de palau sota els últims merovingis.[4] Els diplomes de juliol, afirmant que era abat laic de Saint-Germain d'Auxerre i amo d'Autun, dos elements fonamentals del principat borgonyó, ja havien accentuat el seu poder, discutint la legitimitat d'Hug el Negre per proclamar-se príncep d'una Borgonya que pensava haver heretat del seu germà el rei Raül.[3]

Tanmateix la preponderància d'Hug el Gran acaba exasperant el jove rei que, intentant emancipar-se, va prendre les armes per combatre'l. Hug es va aliar llavors amb Heribert II de Vermandois i Guillem Espasa Llarga, duc de Normandia.[4] El 940, Lluís IV va ser derrotat prop de Reims, i després, el 945, capturat pels normands i entregat a Hug que el va confiar a Teobald I de Blois. Hug el va alliberar sota la pressió de l'emperador Otó I, però va obtenir la ciutat de Laon a canvi.

El 946, va arranjar la successió d'Heribert II de Vermandois entre els fills d'aquest, que eren els seus nebots, i va afeblir així el poder del llinatge. Durant un sínode a Ingelheim el 948, tercer de la sèrie després dels de Verdun i de Mousson, dedicats essencialment a regular la qüestió de la seu episcopal de Reims, Lluís IV va aconseguir fer excomunicar a Hug el Gran.

Disposant ja de la sobirania feudal sobre Borgonya que Lluís IV de França li havia atorgat el 943,[5] va obtenir la confirmació del seu títol de «duc dels Francs»[4] així com l'Aquitània (de la qual va assegurar-se la tutela des del 954 fins a la seva mort el 956) a canvi que després de la mort de Lluís IV donés el seu consentiment a l'ascens al tron del fill del rei, Lotari I.

Matrimonis i descendència[modifica]

De Raingarda, la seva concubina, va tenir a Heribert d'Auxerre († 996) que va ser bisbe d'Auxerre.
Es va casar tres vegades:
El primer matrimoni va ser amb una filla de Roger del Maine,cap al 914.
Després cap al 926 amb Eadilda de Wessex (o Edit), filla d'Eduard el Vell.
Finalment amb Edwiga de Saxònia (922- 965, filla d'Enric I l'Ocellaire) cap al 937, de la qual va tenir:

Mort d'Hug[modifica]

Hug el Gran va morir el «XVI de les calendes de juliol del 956», és a dir el 16 de juny del 956, al castell de Dourdan.[6] La seva sepultura és a la Basílica de Saint-Denis, a la necròpoli dels reis de França.

Vincle genealògic entre carolingis i capets[modifica]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Adrià
comte
 
 
 
 
Hildegarda
 
 
 
 
 
Carlemany
(† 814)
emperador
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pipí d'Itàlia
(777 † 810)
rei d'Itàlia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Lluís el Pietós
(† 840)
emperador
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Robert III
comte d'Hesbaye
 
Waldrada
 
Bernat d'Itàlia
(797 † 818)
rei d'Itàlia
 
 
 
Eberard
marquès de Friül
 
Gisela
 
 
 
 
Carles el Calb
(823 † 877)
rei de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pipí
(† després 850)
comte
 
 
 
 
 
Ingeltruda
 
 
Enric
(† 886)
marquès de Neustrie
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Lluís II el Tartamut
(846 † 879)
rei de França
 
 
Robert el Fort
(† 866)
marquès de Nèustria
 
 
 
Heribert I
(† 900/907)
comte de Vermandois
 
 
 
 
Otó
(† 912)
duc de Saxònia
 
Hedwiga
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Robert I
(860 † 923)
rei de França
 
 
 
Beatriu
 
 
 
 
 
 
Enric I l'Ocellaire
(876 † 936)
rei d'Alemanya
 
 
 
 
 
Carles III el Simple
(879 † 929)
rei de France
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hug el Gran
(† 956)
duc dels Francs
 
 
 
 
 
Edwiga
(† 965)
 
Otó I
(912 † 973)
emperador
 
Gerberga
(† 969)
 
Lluís IV d'Ultramar
(† 954)
rei de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hug Capet
(† 996)
rei de França
 
 
 
 
 
Otó II
(955 † 983)
emperador
 
 
 
Lotari
(† 986)
rei de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Lluís V
(† 987)
rei de França
 
 

Referències[modifica]

  1. Genealogia d'Hug el Gran (anglès)
  2. Guillon, Aimé. Raoul ou Rodolphe de Bourgogne devenu roi de France l'an 923 (en francès). Dupont, 1823, p.47. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Olivier Guillot, Albert Rigaudière, Yves Sassier 'Pouvoirs et institutions dans la France médiévale, tome I : Des origines à l'époque féodale, Armand Colin, 2003, pàg. 170
  4. 4,0 4,1 4,2 Christian Bonnet, Christine Descatoire Les Carolingiens, 741-987, Armand Colin, 2001, pàg. 214
  5. Page 628 dans Histoire générale du Moyen Âge d'Ovide Chrysanthe Desmichels (1831)
  6. Joseph Guyot Chronique d'une ancienne ville royale, Dourdan capitale du Hurepoix, París, Auguste Aubry 1869, pàg. 13