Joaquim Cabot i Rovira
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Joaquín Cabot Rovira 17 novembre 1861 Barcelona |
| Mort | 18 desembre 1954 (93 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, polític, orfebre, financer |
| Partit | Lliga Regionalista |
| Família | |
| Pare | Francesc Cabot i Ferrer |
| Germans | Emili Cabot i Rovira i Francesc Cabot i Rovira |
Joaquim Cabot i Rovira (Barcelona, 1861 - Barcelona, 1951) fou orfebre, financer, escriptor i polític català. És un clar exponent de la burgesia catalana que va contribuir al desenvolupament social, polític i cultural de Catalunya.[1]
Fill de l'argenter Francesc Cabot i Ferrer, la seva família era de Mataró i tenien una botiga prop de la plaça Palau, al carrer Ferran. Aconseguí una sòlida posició financera i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona: Banc Comercial de Barcelona, Metro Transversal, Tívoli, Cinaes, Fira de Barcelona, Cambra Oficial de Comerç i Navegació (1921-1924), Centre Excursionista de Catalunya (1899), i sobretot de l'Orfeó Català (1901-1935). Durant la seva presidència de l'Orfeó Català fou construït el Palau de la Música Catalana (1908) i fundada la Revista Musical Catalana (1904).[2]
Durant el Tancament de Caixes (1899), fou un dels que va anar a la presó.[3] El 1924, o sigui, al cap de pocs mesos d'haver-se iniciat la dictadura de Primo de Rivera, va dimitir com a president de la Cambra de Comerç i en el seu discurs, censurat, parla d'«una profunda decepción». Quan va esclatar la guerra civil es va quedar a Catalunya, a Viladrau, un lloc on va viure tranquil.
Intervingué com a secretari als Jocs Florals de Barcelona de 1888 i com a mantenidor el 1889. Com a polític, formà part del grup de Prat de la Riba, Jaume Carner o el jove Francesc Cambó, que s'havien separat progressivament de la Unió Catalanista —abstencionista, idealista i contrària a participar en el joc polític de l'Estat espanyol— dels Àngel Guimerà, Pere Aldavert, etc. Milità a la Lliga Regionalista. Fou diputat provincial el 1911, i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.
Va escriure a diverses revistes com a La Renaixença amb el pseudònim de Dr. Franch, a Il·lustració Catalana, que ell finançà, i a la Revista Musical Catalana. Fou director fundador de La Veu de Catalunya (1899). Conreà també la faceta de traductor de manera esporàdica. Va publicar De fora casa (1898), A cop calent (1900), Narracions de viatge i un llibre de records, o el llibre de poesia El cant del cigne (1938). En aquest darrer llibre escriu: Setanta-sis primaveres, que per mi no tornaran, ni tornaran per ma pàtria que del néixer he estimat tant. Va guanyar, a més, el premi de la Copa Artística als Jocs Florals de Barcelona de 1924 amb la narració Una nit al desert.
Va encarregar a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas el projecte de les Cases Cabot, edificades entre els anys 1901 i 1904 al carrer Roger de Llúria, 8-14, de Barcelona.
Referències
- ↑ Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 55. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013].
- ↑ «Joaquim Cabot i Rovira». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ http://www.jordipujol.cat/.../EMC1003-Catalanisme-F.Cabana-corregida.doc
Bibliografia
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5.
| Precedit per: Joan Gubern i Fàbregas |
President de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de Barcelona 1919 – 1924 |
Succeït per: Josep Armenteras i Vintró |
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Cabot i Rovira |