Lluís Permanyer i Lladós
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 setembre 1939 (83 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, escriptor |
Premis
| |
Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939) és un periodista i assagista català.[1]
Biografia[modifica]
Lluís Permanyer, nascut a Barcelona el 1939, és fill de Lluís Permanyer Grifol i Maria Lladós Martí. Es va llicenciar en Dret, però s'ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust[2] i, des de 1966, escriu habitualment a La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969)[3] i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987); aquest últim compartit amb Joan Barril.[4]
Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n'ha esdevingut cronista, tot i que va rebutjar el nomenament oficial per aquest càrrec honorífic,[5] i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema.[6]
Ha publicat més de vuitanta llibres. Ha presentat i dirigit per a TV3 vuit documentals d'una hora de durada sobre Barcelona.[7]
Obra[modifica]
- Sagarra vist pels seus íntims (en català), 1982. Hi evoca la vida i l'obra de Josep Maria de Sagarra, .
- Miró, noranta anys (en català), 1984.
- Tàpies i la nova cultura (en català), 1986.
- Clavé escultor (en català), 1989.
- Barcelona, un museo de esculturas al aire libre (en castellà), 1991.
- No la saps aquesta? (en català), 1996. Premi Pere Quart d'humor i sàtira. Hi recull anècdotes de figures barcelonines importants.
- Brossa per Brossa. Records (en català), 1999. Resultat d'una llarga entrevista amb el poeta, esdevé de fet les seves pseudomemòries.
- Amor a l'ombra de pedra blava (en català), 2000.
- Dalí parlat (en català). Quaderns Crema, 2004.[8]
- L'Eixample. 150 anys d'història (en català). Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2008.
- L'esplendor de la Barcelona burgesa (en català). Angle Editorial, 2008.
- Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet 1894-1905. El Papiol, Efadós i Ajuntament de Barcelona, 2014.[9]
- Vida privada de la Barcelona burguesa (en català). Angle Editorial, 2015 (2011 en castellá).
- Barcelona Nocturna. (en català). Efadós, 2016.
Premis i reconeixements[modifica]
- 1969 - Premi Luca de Tena[3]
- 1987 - Premi Ciutat de Barcelona de periodisme[4]
- 2012 - Premi Trajectòria del Gremi de Llibreters de Catalunya[10]
- 2008 - Premi Nacional de Periodisme de Catalunya[10]
- 2022 - Premio Nacional de Periodisme Cultural del Ministeri de Cultura i Esports[11]
Referències[modifica]
- ↑ «El meu avi. Joan Miró. Entrevistats». TV3. Arxivat de l'original el 27 novembre 2011. [Consulta: 8 octubre 2011].
- ↑ «El meu avi. Joan Miró. Entrevistats». El meu avi. TV3. Arxivat de l'original el 2012-09-04. [Consulta: 8 octubre 2011].
- ↑ 3,0 3,1 «Salvador de Madariaga y Luis Permanyer, premios Mariano de Cavia y Luca de Tena» (en castellà). Archivo Linz de la Transición española | Fundación Juan March, 18-04-1969. [Consulta: 24 juliol 2022].
- ↑ 4,0 4,1 «Barcelona recupera a santa Eulàlia» (pdf) (en castellà). La Vanguardia, 13-02-1988, pàg. 22 [Consulta: 25 juliol 2022].
- ↑ Martínez Pauné, Meritxell; Colomé, Sílvia «Una década sin cronista oficial de Barcelona» (en castellà). La Vanguardia, 02-07-2016.
- ↑ «Lluís Permanyer i Lladós». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 23 març 2016].
- ↑ «La crònica de Barcelona de Lluís Permanyer en documentals». CCMA, 11-02-2020. [Consulta: 25 juliol 2022].
- ↑ «Quaderns Crema publica 'Dalí parlat', de Lluís Permanyer». Vilaweb, 15-04-2004. [Consulta: 24 juliol 2022].
- ↑ Aisa, Ferran «Imatges inèdites de Barcelona». Cultura (El Punt Avui), 27-03-2015, p. 18.
- ↑ 10,0 10,1 «Lluís Permanyer, Premi de Periodisme Cultural 2022 del Ministeri de Cultura» (en castellà). La Vanguardia, 01-07-2022. [Consulta: 24 juliol 2022].
- ↑ «El periodista Lluís Permanyer, Premio Nacional de Periodisme Cultural 2022». Col·legi de Periodistes de Catalunya, 04-07-2022. [Consulta: 24 juliol 2022].