Loís Alibèrt
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (fr) Adrien Louis Marie Alibert  12 octubre 1884 Bram (França) | ||
| Mort | 16 abril 1959 (74 anys) Montpeller (França) | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Cultura occitana | ||
| Ocupació | lingüista, lexicògraf, romanista, farmacèutic, dialectòleg | ||
| Partit | Action Française | ||
| Membre de | |||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Família | |||
| Cònjuge | Marie-Louise Alibert (1912–1953) | ||
| Fills | Henri Alibert | ||
| Pares | Jacques Alibert i Françoise Alibert | ||
Loís Alibèrt (Bram, Lauraguès, 12 d'octubre de 1884 - Montpeller, 16 d'abril de 1959) fou un lingüista i gramàtic occità. Es dedicà a la restauració i la normalització de la llengua occitana moderna, sobre la base deixada per Antonin Perbosc i Prospèr Estieu. Fou secretari general de la Societat d'Estudis Occitans, creada a Tolosa el 1930, i seguí de prop els mètodes de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1935 l'Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya li publicà a Barcelona la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, dedicada exclusivament als parlars llenguadocians, la qual fou la base per a la depuració de la resta dels dialectes occitans.[1]
Així establia la norma clàssica occitana que avui és el sistema normatiu més general de l'occità. Fou "col·laborador" del règim Pétainista i va ser condemnat per la justícia francesa juntament amb sa muller després de l'alliberament de França. Emprengué el camí cap a la creació d'una llengua literària comuna, assolida parcialment, després de la Segona Guerra Mundial, pel nou Institut d'Estudis Occitans, continuador de la Societat. Consagrà la maduresa a aplegar materials per a un diccionari occità, destinat a posar fi a la fragmentació dialectal escrita i a la francesització del vocabulari, de l'ortografia i de la sintaxi. Morí abans d'acabar aquella obra, que fou publicada pòstumament (Dictionnaire occitan-français, 1965).
Segons Joan Coromines: «La Gramàtica occitana segons els parlars llenguadocians és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern; la qual és majoritària avui mateix. Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeu Fabra».
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, 1935-1937
- Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
- Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
- Tèrra d'Òc, 1908-1930
- Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
- Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
- Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
- Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (pòstum)