Vés al contingut

Marie-Pierre Kœnig

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMarie-Pierre Kœnig
Imatge
(1944) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Marie Joseph Pierre François Kœnig Modifica el valor a Wikidata
10 octubre 1898 Modifica el valor a Wikidata
Caen (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 setembre 1970 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Neuilly-sur-Seine (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montmartre Modifica el valor a Wikidata
Diputat a l'Assemblea Nacional de França
19 gener 1956 – 5 desembre 1958

Circumscripció electoral: Baix Rin
Representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa
Representa: França

26 novembre 1951 – 27 octubre 1955
Diputat a l'Assemblea Nacional de França
5 juliol 1951 – 1r desembre 1955

Circumscripció electoral: Baix Rin
Governador militar de París
1944 – 1945 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLycée Malherbe Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, militar Modifica el valor a Wikidata
Activitat1917 Modifica el valor a Wikidata -
PartitReagrupament del Poble Francès Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
LleialtatExèrcit de Terra francès Modifica el valor a Wikidata
Branca militarExèrcit de Terra francès Modifica el valor a Wikidata
Grau militarmariscal de França (1984–)
general de divisió (1943–)
general de brigada (1941–)
coronel (1941–)
tinent-coronel (1940–)
capità (1932–) Modifica el valor a Wikidata
ConflictePrimera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Premis
IMDB: nm0462848
Find a Grave: 140097777Modifica el valor a Wikidata

Pierre (de vegades Pierre-Marie[1] o Marie Pierre[2]) Kœnig[2] o Koenig[3], nascut el 10 d'octubre de 1898 a Caen[4]i va morir el 2 de setembre de 1970 a Neuilly-sur-Seine, és un oficial militar francès, general i polític, mariscal de França a títol pòstum i company de l'Alliberament.

Heroi de la Segona Guerra Mundial, és conegut sobretot pel seu paper com a comandant de la 1a Brigada Francesa Lliure durant la batalla de Bir Hakeim (Líbia), que va tenir lloc des del 26 de maig a l'11 de juny de 1942 durant la Guerra del Desert, i durant la qual la seva unitat de 3.700 soldats va resistir tossudament els assalts combinats dels exèrcits alemany i italià, unes deu vegades més grans, de l'Afrika Korps liderats pel general Erwin Rommel.

Biografia

[modifica]

Nascut a Caen en una família d'origen alsacià i del Franc Comtat, Marie Joseph Pierre François Kœnig[5] El seu pare, Joseph Koenig (nascut a Luxeuil-les-Bains a l'Alta Saona), es va establir com a constructor d'orgues després de formar-se amb Cavaillé-Coll. La seva mare, Ernestine Mutin (nascuda a Saint-Julien, al Jura), era florista i germana de Charles Mutin. Va estudiar al Collège Saint-Joseph i després al Lycée Malherbe de Caen Allà, va participar en activitats esportives a l'Avant-Garde Caennaise, un club juvenil parroquial afiliat a la Fédération Gymnique et Sportive des Patronages de France (FGSPF) , a la qual va romandre molt vinculat. Va obtenir el batxillerat i es va allistar el 1917. Va servir al 36è Regiment d'Infanteria. Va ser nomenat oficial cadet el febrer de 1918 i es va reincorporar a la seva unitat al front. Condecorat amb la Medalla Militar, va ser ascendit a sotstinent el 3 de setembre de 1918.[6]

Assignat al 15è Batalló Alpí entre 1919 i 1923, entre Silèsia i els Alps, formà part fins al 1929 de les tropes d'ocupació a Alemanya, sent destinat a l'Estat Major de les divisions d'infanteria 40a i 43a. Entre 1931 i 1934 va estar al Marroc com a comandant de Companyia al 4t Regiment estranger, participant en les campanyes del Marroc Sud entre 1931 i 1934, i sent promogut a capità. També durant la seva estada al Marroc serví a l'Estat Major del General Catroux, participant en diverses operacions al desert abans de la declaració de guerra de setembre de 1939.

Segona Guerra Mundial

[modifica]

A l'inici de la Segona Guerra Mundial, era capità i ajudant del tinent coronel Raoul Magrin-Vernerey a la 13a Mitja-Brigada de la Legió Estrangera. Va decidir unir-se immediatament a les Forces Franceses Lliures.

Abandonà el nord d'Àfrica al febrer de 1940, prenent part en l'expedició a Noruega amb la 13a Mitja Brigada de la Legió Estrangera, formant part de l'Estat Major del general Audet, comandant del Cos Expedicionari Francès. De retorn a Bretanya el 16 de juny de 1940, i després de la desfeta de l'Exèrcit francès davant la Wehrmacht durant la batalla de França, seguida per la signatura de l'armistici del 22 de juny de 1940 amb el Tercer Reich, optà per seguir la crida del general Charles de Gaulle i unir-se a les files de la França Lliure, escapant a Anglaterra des de Bretanya. Un cop a Anglaterra, de Gaulle el promou a cap de batalló, participant en l'intent de reunir Dakar, després en el ral•li del Gabon al novembre. Al desembre és promogut a tinent coronel, i el gener de 1941, a coronel. Com a tal participa en la campanya d'Eritrea (batalla de Keren) i la campanya de Síria com a cap d'estat major del general Legentilhomme, cap de la 1a Divisió de la França Lliure.

Promogut a general de brigada al juliol de 1941, va combatre a Líbia (a Halfaya, a Méchili i a Bir Hakeim, on La seva unitat de 3.700 homes va resistir cinc divisions de l'Eix (uns 37.000 homes) durant 16 dies), en qualitat de comandant de la 1a Divisió de la França Lliure. Arran d'això, De Gaulle va dir a Kœnig: "Sapigueu i digueu a les vostres tropes que tota França us està mirant i que sou el seu orgull". A continuació, participà en la batalla d'El Alamein a l'octubre de 1942. Adjunt del general de Larminat, participà en la campanya de Tunísia, després de la qual va ser promogut a general de divisió, comandant en cap de la 1a DFL. L'1 d'agost de 1943 va assumir les funcions de cap de l'Estat Adjunt de l'Exèrcit d'Alger, amb la missió de reorganitzar la fusió de les tropes de l'Àfrica del Nord i les Forces de la França Lliure en un conjunt coherent.

París el 1944. D'esquerra a dreta, el tinent general Omar Bradley, el general Dwight D. Eisenhower, Pierre Koenig i el mariscal en cap de l'aire Arthur Tedder.

El març de 1944 va ser nomenat Delegat del Govern Provisional de la República Francesa davant del general Eisenhower, comandant suprem Aliat. Kœnig també va ser nomenat Comandant Suprem de les Forces Franceses al Regne Unit i Comandant de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), per unificar els diversos grups de la Resistència Francesa sota el control de De Gaulle. Sota el seu comandament, les FFI van abandonar la batalla a distància al maquis i van preferir el sabotatge que es va dur a terme en suport de l'exèrcit invasor; i després de la Invasió, Comandant de les Forces Franceses a França, a més de servir com a assessor militar de De Gaulle. Va acompanyar De Gaulle a Bayeux el 14 de juny de 1944.[7] Importants durant el Dia D, les FFI van tenir un paper que va ser decisiu en la batalla de Normandia i en el desembarcament a la Provença del Setè Exèrcit dels Estats Units i l'Exèrcit Francès B.

Promogut a General de Cos d'Exèrcit el 28 de juny de 1944, el 25 d'agost va ser nomenat Governador Militar de París, tot just després de l'alliberament de la ciutat, per restablir la llei i l'ordre, càrrec que ocuparia fins al final de la guerra.

El 24 d'abril de 1945 el general De Gaulle li va encarregar la detenció del mariscal Pétain a Vallorbe, a la frontera suïssa, una paradoxa després que Kœnig hagués estat condemnat a mort in absentia el 3 de desembre de 1941 pel tribunal militar d'Oran sota el govern de Vichy.[8] El va escortar fins al fort de Montrouge, el seu lloc de detenció.

Després de la guerra

[modifica]

El 18 de juliol de 1945, homenatja la companyia Scamaroni a Caen[9] i va al monument als caiguts situat a la plaça Foch.[10]

Entre juliol de 1945 i 21 de setembre de 1949 va ser nomenat comandant en cap de la zona d'ocupació francesa a Alemanya.[11] Allà, va emetre ordres específiques sobre els nens de la zona d'ocupació francesa, que van romandre sota el nom d'"Addendum III".[12]. El general Koenig va ser substituït per un alt comissari de la República Francesa a Alemanya, l'ambaixador André François-Poncet. L'agost de 1949 va ser traslladat al nord d'Àfrica i nomenat Inspector General de la Regió i, paral·lelament, esdevé vicepresident del Consell Superior de la Guerra.

El 1950 va ser escollit membre de l'Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Més tard, optant per una carrera parlamentària, va encapçalar una llista pel Reagrupament del Poble Francès (RPF) al Baix Rin, que va obtenir el 31% dels vots el 17 de juny de 1951 amb 94.970 vots de 305.890 i tres escons de nou. Considerat pel grup gaullista (posteriorment l'URAS, des que l'RPF va ser suspès pel general De Gaulle) com a candidat de reserva a les eleccions presidencials del desembre de 1953, va renunciar a presentar-se, malgrat l'acord de De Gaulle.

Va exercir com a ministre de Defensa Nacional i de les Forces Armades entre el 19 de juny al 14 d'agost de 1954 al govern de Mendès France , donant el seu acord pels gaullistes al discurs de Cartago del 31 de juliol de 1954 sobre l'autonomia interna de Tunísia,[13] i després, entre el 23 de febrer al 6 d'octubre de 1955 al segon govern de Faure.[14]

El 2 de gener de 1956 va ser reelegit al Baix Rin, al capdavant d'una llista de la Unió Democràtica de Republicans Socials que només va obtenir el 7,1% dels vots, gràcies a una aliança amb el Moviment Republicà Popular (MRP) i la Unió d'Independents i Camperols, una aliança amb majoria de vots.

D'esquerra a dreta: Menahem Begin, Pierre Koenig i Shlomo Friedrich, 1969

L'octubre de 1960 esdevingué un seguidor vital dels interessos israelians quan va ser nomenat president del Comitè Franco-Israelià.[15] com ho demostra el fet que va informar al seu homòleg israelià Shimon Peres que França estava disposada a vendre a Israel qualsevol arma que volgués comprar, des d'armes petites fins a tancs (com el tanc lleuger AMX-13).[14] Kœnig havia presenciat l'heroisme d'un batalló de miners jueus palestins durant la batalla de Bir Hakeim i després els va permetre hissar la seva pròpia bandera amb l'Estrella de David, en contra de les regulacions britàniques.[16]

A més, va ser nomenat membre del Consell de l'Orde de l'Alliberament.

Va morir a Neuilly-on-Seine el 2 de setembre de 1970. El seu funeral se celebrà l'Església de Sant Lluís dels Invàlids i va ser enterrat al cementiri de Montmartre de París.

El 6 de juny de 1984, 40è aniversari del Desembarcament de Normandia, va ser promogut a títol pòstum a Mariscal de França[17] pel President François Mitterrand, convertint-se així en el quart general francès que arribava a dita distinció després de l'Alliberament, després de Jean de Lattre de Tassigny,[18] Philippe Leclerc de Hauteclocque[19] i Alphonse Juin.[20]

Llegat

[modifica]

Hi ha carrers que porten el nom de Kœnig a Jerusalem,[21] Netanya[22] i Haifa.[23]

Dates de promocions

[modifica]
Aspirant- Febrer de 1918[14]
sous-lieutenant 3 de setembre de 1918[24]
lieutenant - 3 de setembre de 1920[25]
capitaine - 25 de juny de 1932[26]
commandant - 1 de juliol de 1940[14]
lieutenant-colonel – desembre de 1940[14]
colonel - Gener de 1941[14]
général de brigade – juliol de 1941[14]
général de division - 1943[14]
général de corps d'armée - 28 de juny de 1944[14]
général d'armée – 20 de maig de 1946[27]
Marechal de France - 6 de juny de 1984[28]a títol pòstum

Condecoracions

[modifica]
Les condecoracions del Mariscal Kœnig, conservades al musée de l'Armée.
Gran Creu de la Legió d'Honor - 25 d'agost de 1949
Gran oficial - 10 de maig de 1945
Comandant
Oficial - 1 de juliol de 1940
Cavaller - 1934
Company de l'Alliberament - decret de 25 de juny de 1942
Medalla Militar
Creu de Guerra 1914-1918 (2 citacions)
Creu de Guerra 1939-1945 (4 citacions)
Creu de Guerra dels Teatres d'Operacions Exteriors (3 citacions)
Oficial de la Medalla de la Resistència
Medalla colonial amb barres "Maroc", "Sahara", Libye", Bir-Hakeim, "Tunisie 43-43"
Creu del combatent
Medalla de l'Aeronàutica
Comandant del Mèrit Agrícola
Medalla dels Evadits
Medalla interaliada 1914-1918
Medalla commemorativa de la guerra 1914-1918
Medalla commemorativa de la guerra 1939-1945
Medalla commemorativa de la guerra 1939-1945
Medalla commemorativa dels serveis voluntaris a la França Lliure
Medalla del Reconeixement Francès
Company de l'Orde del Bany (Regne Unit)
Orde del Servei Distingit (Regne Unit)
Comandant de la Legió del Mèrit (Estats Units)
Orde de Suvórov de primera classe (Unió Soviètica)
Gran Creu Magistral de l'Orde de Malta
Gran Oficial de l'Ordre de Leopold (Bèlgica)
Creu de Guerra 1940 amb palma (Bèlgica)
Orde de la Corona Gran Creu de l'Orde de la Corona (Bèlgica)
Gran Creu de l'Ordre d'Orange Nassau (Holanda)
Gran Creu del Reial Orde de Danebrog (Dinamarca)
Gran Creu del Reial Orde Noruec de Sant Olaf (Noruega)
Creu de Guerra (Noruega)
Comandant de l'orde Virtuti Militari[29] (Polonia)
Medalla de la Resistència amb roseta (Pòlonia)
Creu de Guerra (Txecoslovàquia) Creu de Guerra (Txecoslovàquia)
Orde del Lleó Blanc (Txecoslovàquia)
Gran Creu de l'Orde de Jordi I (Grècia)
Gran Creu de l'Orde de la Corona de Roure (Luxemburg)[30]
Gran Creu de l'orde d'Adolf de Nassau (Luxemburg)[31]
Creu de Guerra (Luxemburg)
Gran Creu de l'Orde de Sant Carles (Mònaco)
Gran Creu de l'Orde de l'Elefant Blanc (Tailàndia)
Orde del Mèrit Militar (Marroc)
Orde d'Ouissam Alaouita Gran cordó de l'orde d'Ouissam Alauita (Marroc)[32]
Gran Cordó de Nichan Iftikar (Tunísia)
Gran Oficial de l'Estrella de Comores

Referències

[modifica]
  1. ↑ Fondation de la Résistance )
  2. 1 2 Le Petit Larousse illustré 2008 (grand format), Paris, Éditions Larousse ISBN 978-2-03-582503-2, p. 1445
  3. ↑ Journal officiel du commandement en chef français en Allemagne , Assemblée nationale , ordre de la Libération , fondation de la Résistance , fondation Charles de Gaulle , Le Monde .
  4. ↑ «Acte de naissance n°742» p. 187/598.
  5. ↑ Fils de Joseph Koenig, facteur d'orgues, et de Marie Ernestine Joséphine Françoise Élisabeth Monique Mutin, né à Plantilla:Heure du soir, rue de Bayeux No. 154 (acte No. 742).
  6. ↑ «Registre matricule militaire (1R/455)».
  7. ↑ «Photographies de la visite du général De Gaulle et du général Kœnig le 14 juin 1944 à Bayeux».
  8. ↑ Plantilla:Chapitre
  9. ↑ «Photographies de Kœnig à Caen le 18 juillet 1945».
  10. ↑ «Photographies de la cérémonie du 18 juillet 1945 au monument aux morts de Caen (place Foch)».
  11. ↑ «Bonn Constitution – Basic Law for the Federal Republic of Germany. May 1949.». Arxivat de l'original el 21 February 2023. [Consulta: 31 desembre 2021].
  12. ↑ Denéchère, Yves «=Des adoptions d'État : les enfants de l'occupation française en Allemagne, 1945-1952 - « L’additif III » de Koenig» (en francès). Revue d’histoire moderne & contemporaine, 572, 2, 17-08-2010. DOI: 10.3917/rhmc.572.0159. ISSN: 0048-8003.
  13. ↑ Romo-Navarrete, Maria «Changer pour conserver. :Les choix de Pierre Mendès France» (en francès). Relations internationales, 133, 1, 01-12-2008, p. 7–19. DOI: 10.3917/ri.133.0007. ISSN: 0335-2013.
  14. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 National Order of Liberation. «Pierre KOENIG». ordredelaliberation.fr. [Consulta: 19 juliol 2019].
  15. ↑ « Président du comité « France-Israël » le général Kœnig est « boycotté » par la Ligue arabe », L'Écho républicain de la Beauce et du Perche, 14 décembre 1964.
  16. ↑ Jerry Klinger (President of the Jewish American Society for Historic Preservation). "General Marie-Pierre Koenig and the Jewish Brigade: The First Salute" Arxivat 10 May 2017 a Wayback Machine.. The Jewish Magazine, October–November 2009
  17. ↑ Plantilla:Légifrance, conférant, à titre posthume, la dignité de maréchal de France, paru au JO du 8 juin, Plantilla:Page.
  18. ↑ Décret du 15 janvier 1952, paru au JO du 16 janvier, Plantilla:Page.
  19. ↑ Décret du 23 août 1952, paru au JO du 24 août, Plantilla:Page.
  20. ↑ Décret du 7 mai 1952, paru au JO du 8 mai, Plantilla:Page.
  21. ↑ «iTravelJerusalem – Hadar Mall». iTravelJerusalem. [Consulta: 29 març 2016].
  22. ↑ «מפות Google». [Consulta: 29 març 2016].
  23. ↑ «Pierre Koenig st. – Haifa». [Consulta: 29 març 2016].
  24. ↑ Government of the French Republic. «Décret du 12 Septembre 1918 portant promotion dans l'armée active». gallica.bnf.fr, 12-09-1918. [Consulta: 3 agost 2019].
  25. ↑ Government of the French Republic. «Décret du 5 Octobre 1920 portant promotion dans l'armée active». gallica.bnf.fr, 09-10-1920. [Consulta: 3 agost 2019].
  26. ↑ Government of the French Republic. «Décret du 18 Juin 1932 portant promotion dans l'armée active». gallica.bnf.fr, 18-06-1932. [Consulta: 3 agost 2019].
  27. ↑ Government of the French Republic. «Décret du 6 Juin 1946 conférant le rang et les prérogatives de général d'armée». gallica.bnf.fr, 06-06-1946. [Consulta: 2 agost 2019].
  28. ↑ Government of the French Republic. «Décret du 6 juin 1984 LA DIGNITE DE MARECHAL DE FRANCE EST CONFEREE A TITRE POSTHUME AU GENERAL D'ARMEE KOENIG MARIE,JOSEPH,PIERRE,FRANCOIS». legifrance.gouv.fr, 06-06-1984. [Consulta: 19 juliol 2019].
  29. ↑ 16 July 1946 Monitor Polski 1947 no. 27 pos. 188
  30. ↑ «Aus der Hauptstadt» p. 2, 27-08-1946. [Consulta: 11 setembre 2025].
  31. ↑ «Aus der Hauptstadt» p. 2, 27-08-1946. [Consulta: 11 setembre 2025].
  32. ↑ «NOUVELLES DU JOUR - Les consultations du général de Gaulle» (en francès). Le Monde.fr, 30-06-1945.

Bibliografia

[modifica]
  • Mariotte «Marie Pierre Joseph François Koenig». Nouveau Dictionnaire de biographie alsacienne. Fédération des Sociétés d'Histoire et d'Archéologie d'Alsace [Strasbourg], num. 22, 1-1994, p. 2061 à 2180..
  • Soulas, Michel. Les engagements du général Koenig. Université Paul Valéry, 2010.  (thèse d'histoire contemporaine).
  • Lormier, Dominique. Koenig, l'homme de Bir Hakeim (en francès), 2012. ISBN 978-2-8100-0490-4. BNF 426824481. .
  • Léty, Jean. La Résistance dans l'Ain et le Haut-Jura. Fondation de la Résistance, 2013. ISBN 978-2-915742-31-2. .

Enllaços externs

[modifica]
  • Biografia (francès)
  • Fiche biographique de Pierre Koenig sur le site de l'Assemblée nationale
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marie-Pierre_Kœnig&oldid=37045811»