Max Bruch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Max Bruch
Max bruch.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 6 de gener de 1838
Colònia
Defunció: 2 d'octubre de 1920 (als 82 anys)
Friedenau
Nacionalitat: Alemanya Alemanya
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Director d'orquestra

Max Bruch (Colònia, 6 de gener de 1838 - Friedenau, 2 d'octubre de 1920) fou un compositor i director d'orquestra alemany del Romanticisme.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Son pare va ser inspector de policia i sa mare una soprano. Sent un infant Bruch ja va mostrar talent per a la música i va rebre'n classes. D'ací que als 11 anys ja havia compost algunes obres que es van interpretar en públic. El 1852, quan només tenia 16 anys, ja va compondre la seua primera simfonia i un quartet de corda, cosa que li va valdre un premi de la Fundació Mozart a Frankfurt del Main i una beca.

L'any següent Bruch va iniciar els seus estudis de música a Frankfurt, que va prosseguir més avant a Leipzig. Després de cinc anys va acabar la seua formació i va treballar durant tres anys a Colònia com a professor de música. Entre 1861 i 1865 va realitzar nombrosos viatges per Alemanya, Àustria, França i Bèlgica, on va donar recitals com a director d'orquestra. Al final d'aquest període va acceptar el càrrec de director de música a Coblença i més avant de director d'orquestra prop de Turíngia.

El 1870 Bruch es va instal·lar a Berlín, on va tornar a treballar com a professor de música. El 1880, amb 42 anys, es va casar amb una cantant, amb la qual va tindre quatre fills. També aquest any va ser nomenat director de l'orquestra filharmònica de Liverpool, a Anglaterra, on va romandre tres anys. A continuació va dirigir l'orquestra de la ciutat de Breslau, a Alemanya, fins que es va fer fa càrrec, el 1891, de la direcció de l'escola de composició a Berlín. Entre els seus alumnes distingits va tenir en Vincenzo Tommasini i[1] l'argentí Ernesto Drangosch,[2] l'alemany Arnold Ebel[3] i l'estatunidenc Rosetter Gleason Cole.[4]

En els anys següents Bruch va rebre moltes distincions: va rebre el títol de professor honoris causa per les universitats de Cambridge i de Berlín i en aquesta darrera ciutat va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts com a membre de la direcció.

En els deu últims anys de la seua vida Bruch va renunciar als seus càrrecs i es va dedicar completament a la composició. Entre les seues obres més importants es troben els seus concerts per a violí, dels quals el Concert per a violí en sol menor continua tenint en l'actualitat una acollida extraordinària, comparable a la del concert per a violí de Mendelssohn. També són molt conegudes avui en dia la seua Fantasia escocesa, per a violí i orquestra, i les seues Variacions sobre el Kol Nidrei, per a violoncel i orquestra, basades en melodies hebrees. Bruch va compondre moltes altres obres que van ser populars en la seua època, com les seues tres simfonies i altres obres orquestrals, les seues òperes, entre elles especialment Loreley, i les seues obres corals.

Va morir als 82 anys.

Obres principals[modifica | modifica el codi]

Obres vocals[modifica | modifica el codi]

  • Òpera Die Loreley, en dos actes, op.16 (1863)
  • Cantata Frithjof-Szenen, op.23 (1860, revisada el 1864)
  • Oratori Odysseus, op.41 (1871/72)
  • Òpera Hermione (1872)
  • Oratori Arminius, op.43 (1875)
  • Oratori Das Lied von der Glocke, basat en Friedrich Schiller, op.45 (1872)
  • Oratori Moïse, op.67 (1893/94)

Obres simfòniques[modifica | modifica el codi]

  • Concert per a violí núm. 1, op.26 (1865-67)
  • Simfonia N°1, op.28 (1868)
  • Simfonia N°2, op.36 (1870)
  • Concert per a violí N°2, op.44 (1877)
  • Fantasia escocesa per a violí i orquestra, op.46 (1879/80)
  • Kol nidrei, per a violoncel i orquestra, op.47 (1880/81)
  • Simfonia N°3, op.51 (1882, révisée en 1886)
  • Concert per a violí N°3, op.58 (1891)
  • Serenata per a violí i orquestra, op.75 (1899/1900)
  • Suite sobre melodies populars russes, op.79b (1903)
  • Suite N°2 sobre melodies populars sueques (1906)
  • Suite N°3 per a orgue i orquestra (1909, revisada el 1912)
  • Konzertstück per a violí i orquestra, op.84 (1910)
  • Romança per a viola i orquestra op.85
  • Concert doble per a clarinet i viola, op.88 (1911)

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Septet per a instruments de vent i corda (1849)
  • Trio per a violí, violoncel i piano, op.5 (1857)
  • Quartet de corda N°1, op.9 (1858/59)
  • Quartet de corda N°2, op.10 (1860)
  • Quintet amb piano (1886)
  • Quintet de corda N°1 (1918)
  • Quintet de corda N°2 (1918)
  • Octet de corda (1920)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Max Bruch
  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 62, pàg. 649 (ISBN 84-239-4562-6)
  2. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 18, 2ª. part pàg. 2184 (ISBN 84-239-4581-2)
  3. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. IV, pàg. 642 (ISBN 84-239-4574-X)
  4. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. III, pàg. 304 (ISBN 84-239-4573-1)