Mercat de Santa Caterina

Mercat de Santa Caterina
Dades
Tipus	Mercat i casa
Arquitecte	Benedetta Tagliabue Enric Miralles i Moya
Construcció	1848
Cronologia
1848	construcció, Arquitecte: Josep Boixareu i Gallart, Francesc Vallès i Cuchí
1864	ampliació, Arquitecte: Miquel Garriga i Roca
2005	renovació, Arquitecte: Enric Miralles i Moya, Benedetta Tagliabue
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura neoclàssica arquitectura contemporània
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès)
Localització	Avinguda de Francesc Cambó, 16
41° 23′ 10″ N, 2° 10′ 42″ E
Bé integrant del patrimoni cultural català
Identificador	42617
Plànol

El Mercat de Santa Caterina és un edifici del barri de Santa Caterina de Barcelona inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

El mercat de Santa Caterina és un edifici aïllat que ocupa una illa de cases entre l'avinguda Francesc Cambó i els carrers de les Freixures, d'en Giralt el Pellisser i de Colomines. L'edificació neoclàssica original data de 1848 però fou remodelada totalment per l'estudi d'arquitectes EMBT (Enric Miralles i Benedetta Tagliabue) i inaugurada el 10 de maig de 2005.

De l'edifici original es conserven les façanes principal i laterals. La façana principal està formada per un seguit d'arcades d'arc de mig punt sobre les quals hi ha una cornisa i una barana de balustres. Al centre hi ha la porta formada per dos pilastres amb capitell dòric, que queda a l'alçada de la cornisa, que aguanten un alt mur amb un arc de mig punt dins i, a sobre, un frontó sense decoració. A les façanes laterals es repeteix l'esquema d'arcades i balustrada combinat amb portes similars a la principal. En cada façana lateral s'obren tres portes i en les centrals el frontó és substituït per un entaulament sobre el qual hi ha un mur esglaonat, i la clau de volta de l'arc de mig punt està ressaltada.

La façana posterior es va refer en la remodelació del 2005. Aquesta façana no fa una línia recta com les altres sinó que fa una diagonal creant línies anguloses. La part inferior és un gran aparador de vidre amb columnes de ferro. La part superior ressegueix les formes corbes de la teulada i està decorada amb rectangles de fusta coberts per taulons com si fossin palets enganxats al mur.

La teulada també és fruit de la reforma del segle xxi i pren un gran protagonisme. Fa unes línies ondulants que en alguns punts arriben a ser arcs parabòlics. La coberta està aguantada per una encavallada de fusta, allà on les ondulacions són menys pronunciades, i per bigues de ferro. A les façanes principal i posterior les bigues recolzen sobre grups de tubs de ferro que arriben fins al terra i agafen formes entortolligades. A més, a la façana posterior sobresurt una gran biga d'obra. La teulada per la part interior està folrada de fusta però externament està coberta per un mosaic ceràmic de 4.200 metres quadrats amb els colors de les fruites i les verdures.

A l'interior, els passadissos amb les parades segueixen línies irregulars, la qual cosa dona sensació d'amplitud. Tota l'estructura de la coberta és visible. Damunt de la porta principal hi ha una petita estructura de fusta amb la figura de Santa Caterina.

A la part posterior de l'edifici s'ha reservat un espai on s'han deixat visibles les restes de l'antic Convent de Santa Caterina. El MUHBA hi ha instal·lat un seguit de plafons per explicar-ne la història i facilitar-ne la compressió.

Història

El mercat de Santa Caterina es va construir en els terrenys que fins al 1837 havia ocupat el convent del mateix nom. Una part del solar va ser concedit a l'Ajuntament, el qual va decidir construir-hi un mercat per afavorir el subministrament de queviures als sectors populars de la ciutat.

El 1845, el mestre d'obres municipal Josep Mas i Vila va redactar un projecte de plaça porxada coberta (que s'anomenaria d'Isabel II) inspirada en el mercat de Saint Germain de París, obra de Jean-Baptiste Blondel (1764-1825). L'obra es va encarregar als arquitectes Francesc Vallès i Cuchí i Josep Buxareu i es va inaugurar el 1848.

El 1864, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca va projectar-ne una amplicació per la banda del carrer d'en Colomines.

A finals del segle xx es va buidar el mercat per remodelar-lo. Llavors es va dur a terme una excavació arqueològica que va descobrir les restes de l'antic convent.

Intervenció arqueològica

La intervenció arqueològica duta a terme entre els anys 1999 i 2004 al subsol de l'antic mercat de Santa Caterina, vinculada a les obres de remodelació, van permetre datar fins a set fases d'ocupació:

• Fase I. Ocupació prehistòrica. Es corresponia a una ocupació a l'aire lliure dins un context de la fase del Bronze Inicial, en un moment epicampaniforme, datable entre el 1800 i el 1500 aC. El conjunt recuperat estava definit per tres retalls excavats al terreny natural a manera de sitja; una d'elles utilitzada com a lloc d'enterrament amb una inhumació primària doble. Un altre retall va permetre recuperar un important conjunt de ceràmiques pertanyent a l'anomenat Grup del Nord-est. La tercera estructura contenia l'esquelet d'ovicàprid jove en connexió anatòmica. Sembla que el paisatge de la zona estaria format per petites elevacions i depressions que marcarien un paisatge de suaus pendents en direcció al mar.
• Fase II. Terrisseria romana. Les restes documentades d'aquesta fase es corresponien a estructures d'escassa entitat d'un centre productor de ceràmica. Directament vinculat a aquest centre productor es documentà un gran retall, de més de 600 m², d'extracció d'argiles, localitzat a la meitat nord-oriental del solar, i un gran pou de planta quadrada obrat amb peces de rebuig i pedra treballada. Els productes ceràmics extrets del jaciment eren de caràcter constructiu (tegulae), contenidors ceràmics (àmfora i ceràmica comuna), i elements de caràcter productiu (pondus). El tipus d'àmfora documentat eren les Pascual 1 i les Dressel 2-4. Les restes permeteren situar la producció i vida de l'assentament en estreta relació amb l'inici de la colònia, al voltant del canvi d'era i el seu moment final a les darreries del segle i dC. A partir d'aquest moment, en aquesta zona, es van produir grans aportacions de sediments, i donat la gran quantitat de ceràmica exhumada, es podria interpretar com una actuació antròpica i no natural.
• Fase III . Necròpolis tardoantiga. Des d'inicis del segle iv dC. la zona tornà a ser ocupada per una àrea de necròpolis que perdurarà fins al segle vi. La necròpolis, amb una extensió aproximada de 1350 m², ocupava el sector més sud-oriental del solar, i estava formada per diversos tipus d'enterraments: inhumació en fossa simple, àmfora, taüt, tegulae a doble vessant, tegulae de secció quadrada i construccions funeràries, principalment formae. En el decurs del procés s'arribaren a documentar un total de 130 individus. Cal destacar com a element més significatiu la utilització de murs de morter, pedra i elements ceràmics que delimitaven i dividien l'espai d'enterrament. Entre aquestes construccions ressaltà l'aparició d'algunes restes de murs que, per les seves característiques, semblava que podrien delimitar un gran edifici de caràcter àulic, així com diversos mausoleus.
• Fase IV. Les restes documentades pertanyen a sitges o fosses de petites dimensions i pous d'extracció d'aigua relacionats amb el conreu de la terra. Aquest conjunt de restes quedaren amortitzades, principalment, entre els segles ix i x, en funció dels materials recuperats als nivells que amortitzaven les estructures.
• Fase V. Urbanització d'època medieval. Aquesta fase suposà la primera edificació important del solar. S'exhumaren els fonaments d'un conjunt conventual integrat per una església i diferents espais que se li annexaven i es distribuïen en el costat septentrional. L'església, d'una sola nau amb absis semicircular ultrapassat, feia unes mides interiors de 21 m de llargada per 8 d'amplada. L'edificació del temple, identificada amb la de Sant Salvador, documentada ja el 1081, s'ha de situar en un context romànic, probablement del segle xi. Associat a aquest temple i al seu costat septentrional, es documentà l'existència d'un pòrtic, els fonaments del qual presentaven les mateixes característiques físiques que el temple. Des del pòrtic s'accedia a un pati, al voltant del qual semblaven organitzar-se la resta d'àmbits d'aquest conjunt religiós. Cal assenyalar que aquest conjunt semblava adaptar-se a l'antiga parcel·lació documentada ja en època romana. L'excavació arqueològica també va permetre constatar com entre el segle xii i principis del xiii es basteixen un seguit d'edificacions de caràcter domèstic al voltant del conjunt conventual amb una orientació diferent. Serà en aquest moment, quan semblava alterar-se clarament, per primer cop, la parcel·lació fundacional de la colònia romana. El 1223 amb la donació d'aquests terrenys a l'orde dels Predicadors, l'edifici fou ampliat i adaptat en funció de les necessitats de la nova comunitat religiosa, paral·lelament a l'inici d'una dinàmica d'adquisició dels terrenys que limitaven amb l'antic convent. Es mantingué l'església i es reformà l'espai al voltant del claustre. Les obres més importants, però, correspongueren a noves construccions que ampliaven considerablement el convent; foren afegits dos espais exteriors porticats i es bastiren dos edificis a la part occidental del solar, de planta rectangular.

Vista aèria de la intervenció arqueològica al solar del Mercat de Santa Caterina

• Fase VI. El gran convent dominic. A partir de mitjan segle xiii, per necessitats de la comunitat s'inicià el procés de construcció d'una nova església més gran a llevant del convent, de la qual es recuperaren les estructures dels fonaments en la seva totalitat. Presentava unes mides interiors de 13,5 m. d'amplada per 20 metres de llarg, amb una única capella adossada posteriorment a la banda del carrer Colominas. Així mateix, també es localitzà la base del campanar adossat al mur occidental del temple. Íntimament relacionat amb la construcció de la nova església, s'inicia l'execució d'un gran projecte edilici que permeté la renovació global del convent. El nou projecte arquitectònic, dut a terme a partir de 1240, estava format per diversos edificis disposats al voltant d'un claustre, entre ells un enorme dormitori (més de 60 m de llarg per 10,5 m. d'ample interiors), la sala capitular de planta quadrangular i 10 metres interiors de costat, la cuina, el refectori, un possible graner... L'espai que articulava totes les construccions esmentades era el claustre. Aquest, de planta rectangular, presentava unes mesures de 26 per 29 m, amb unes galeries d'uns 3 m. La zona immediata a l'església es destinà a cementiri; la necròpolis se situà bàsicament rere la capçalera i en l'espai situat entre la seva façana oriental i el carrer Colomines. Amb tot, també es trobaren enterraments simples al pati del claustre.Al llarg de la primera meitat del segle xiv, es va procedir a ampliar i monumentalitzar l'església conventual, substituint l'antiga capçalera per un absis poligonal amb capelles laterals, obrat amb tècnica d'encofrat perdut. Aquestes obres motivaren la desaparició de la sagristia i la capella adossada, així com canvis al claustre i el desplaçament de les obres funeràries. Arqueològicament, a nivell de fonaments, es documentaren diversos moments de construcció i diferents tipologies de fonaments (encara que només en la forma i no en la concepció), condicionats per la necessitat de reforçar el costat de l'església que no recolzava sobre d'altres estructures. Aquesta monumentalització afectà de manera directa el claustre, ja que va comportar el desplaçament de la galeria meridional i que les galeries oriental i occidental fossin més curtes. Finalment, a la zona de l'antic pati de predicació situat als peus de l'església, començà a funcionar un nou espai funerari que complementaria l'existent, anomenat claustre forà. En un moment anterior a finals del segle xv sembla que s'enfonsà la sala capitular, fet que obligà a dividir el dormitori i a ubicar a l'extrem oriental d'aquest la nova sala capitular. El lloc que ocupava l'antiga sala fou ocupat a partir d'inicis del segle xvi per un nou claustre que mai no va arribar a acabar-se. La galeria meridional amidava al voltant de 29 m, i l'oriental sobre els 30 m. L'amplada de les dues galeries es podria situar entre els 3,5 i els 5 m.

La gran reforma de finals del segle xvi i inicis del segle xvii és la construcció d'una segona línia de capelles a la zona del cementiri del carrer Colomines, dins un programa constructiu que es complementà amb una gran capella dedicada al Santíssim Sagrament i una nova sagristia, situades a dreta i esquerra, respectivament, del presbiteri. També en aquest moment s'han de situar diverses reformes a la zona del claustre forà, amb un canvi del pòrtic, així com canvis a la tanca del convent i dependències secundàries.

Ja al segle xviii, la reforma més important fou la construcció d'una cripta funerària situada als peus del presbiteri de l'església, de forma rectangular, formada per trenta-tres nínxols horitzontals allargats disposats en bateries de quatre per quatre.

El segle xix marca la davallada i desaparició del convent. Després de diversos estira-i-arronses amb l'Ajuntament de Barcelona el convent perdé terrenys a la banda occidental que tornà a recuperar amb l'arribada dels reialistes al poder. L'any 1830 s'endegaren noves obres per bastir dependències a l'espai entre els claustres i el carrer Freixures. Finalment, però, el 1837 s'enderrocaren el convent i l'església.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mercat de Santa Caterina

• Lloc web oficial
• Santa Caterina Market Renovation
• MUHBA Santa Caterina
• Guia temàtica Biblioteca ETSAB : Mercat de Santa Caterina