Mercat de Santa Caterina

Infotaula d'edifici Mercat de Santa Caterina
Epònim	Convent de Santa Caterina
Dades
Tipus	Mercat
Cronologia
1848	construcció, Arquitecte: Josep Boixareu i Gallart, Francesc Vallès i Cuchí
1864	ampliació, Arquitecte: Miquel Garriga i Roca
2005	renovació, Arquitecte: Enric Miralles i Moya, Benedetta Tagliabue
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura neoclàssica arquitectura contemporània
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès)
Localització	Av. Francesc Cambó, 16 i Giralt el Pellisser, 11-25, Colomines, 1-7 i Freixures, 14
41° 23′ 10″ N, 2° 10′ 42″ E
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC	42617
Plànol
Lloc web	mercatsantacaterina.com

El Mercat de Santa Caterina és un edifici aïllat que ocupa l'illa de cases entre l'avinguda de Francesc Cambó i els carrers de les Freixures, d'en Giralt el Pellisser i de Colomines. L'edificació neoclàssica original, de la qual es conserven les façanes, data del 1848 però fou remodelada totalment per l'estudi d'arquitectes EMBT (Enric Miralles i Benedetta Tagliabue) i inaugurada el 10 de maig del 2005.

Descripció

La façana principal està formada per un seguit d'arcades d'arc de mig punt sobre les quals hi ha una cornisa i una barana de balustres. Al centre hi ha la porta formada per dues pilastres amb capitell dòric, que queda a l'alçada de la cornisa, que aguanten un alt mur amb un arc de mig punt dins i, a sobre, un frontó sense decoració. A les façanes laterals es repeteix l'esquema d'arcades i balustrada combinat amb portes similars a la principal. En cada façana lateral s'obren tres portes i en les centrals el frontó és substituït per un entaulament sobre el qual hi ha un mur esglaonat, i la clau de volta de l'arc de mig punt està ressaltada.

La façana posterior es va refer en la remodelació del 2005 i no fa una línia recta com les altres sinó una diagonal, creant línies anguloses. La part inferior és un gran aparador de vidre amb columnes de ferro, i la superior ressegueix les formes corbes de la teulada i està decorada amb rectangles de fusta coberts per taulons com si fossin palets enganxats al mur.

La teulada també és fruit de la reforma del segle xxi i pren un gran protagonisme. Fa unes línies ondulants que en alguns punts arriben a ser arcs parabòlics. La coberta està aguantada per una encavallada de fusta, allà on les ondulacions són menys pronunciades, i per bigues de ferro. A les façanes principal i posterior les bigues recolzen sobre grups de tubs de ferro que arriben fins al terra i agafen formes entortolligades. A més, a la façana posterior sobresurt una gran biga d'obra. La teulada per la part interior està folrada de fusta però externament està coberta per un mosaic ceràmic de 4.200 m² amb els colors de les fruites i les verdures.

A l'interior, els passadissos amb les parades segueixen línies irregulars, la qual cosa dona sensació d'amplitud. Tota l'estructura de la coberta és visible. Damunt de la porta principal hi ha una petita estructura de fusta amb la figura de Santa Caterina.

A la part posterior s'ha reservat un espai on s'han deixat visibles part de les restes de l'antic Convent de Santa Caterina. El MUHBA hi ha instal·lat un seguit de plafons per explicar-ne la història i facilitar-ne la compressió.

Història

El 1837, s'enderrocà el desamortitzat Convent de Santa Caterina, i els arquitectes Francesc Vallès i Cuchí, nomenat per la Reial Hisenda, i Josep Mas i Vila, pel municipi, van traçar el projecte de parcel·lació del terreny, que en reservava una part per a mercat públic. El 27 de març del 1843, l'Ajuntament de Barcelona va demanar al Govern espanyol la cessió del solar, que li fou concedida per Reial Ordre del 31 de juliol de l'any següent, amb un termini de dos anys per les obres.

Mas i Vila traçà el projecte (aprovat el 9 de gener del 1845) d'una plaça porxada coberta de 30 pams d'amplada (que s'anomenaria d'Isabel II), inspirada en el mercat de Saint Germain a París (1813-1817), obra de Jean-François Blondel. Tanmateix, les ingerències del Govern, que es resistia a cedir tot el terreny, van motivar la paralització de les obres. Per aquest motiu, el 31 de gener del 1846, l'Ajuntament va encarregar a Vallès que viatgés a Madrid per a obtenir una resolució favorable, la qual es va produir el 30 de març. La negativa a l'expropiació (que no es faria efectiva fins al 1851), de Marià Borrell, propietari de la casa núm. 3 de la plaça de Santa Caterina, va fer que el nou mercat tingués tres façanes en lloc de quatre. Amb les pressions del Govern, el 15 de juny del 1847 es va redactar el plec de condicions per a la continuació de les obres, adjudicat en subhasta al contractista José Treviño, qui la va cedir a Antoni Zulueta i Guasch. El contractista cobraria una quantitat estipulada per cada lloc de venda del mercat durant un determinat nombre d'anys, i a més, va obtenir un préstec de 20.000 duros a retornar entre 1848 i 1849. Finalment, el nou mercat va ser inaugurat el 15 d'agost del 1848.

Només restaven encara en peu les cases núms. 2-4 del carrer de les Freixures, propietat d'Ignasi Girona i Targa (vegeu casa-fàbrica Girona), que foren expropiades el 1853 per a construir-hi la peixateria de la part septentrional (actual avinguda Cambó). El 1864, Miquel Garriga i Roca hi va projectar una ampliació per la banda del carrer de Colomines, i el 1873, Antoni Rovira i Trias va projectar el reforç de les encavallades de la coberta, així com de l'acabament de les peixateries.

Mercat de Saint Germain a París

Quarteró núm. 31 de Garriga i Roca (c. 1860)

Vista aèria de la intervenció arqueològica al solar del Mercat de Santa Caterina

Intervenció arqueològica

A finals del segle xx es va buidar el mercat per a remodelar-lo. Llavors es va dur a terme una excavació arqueològica al subsol (1999-2004), que va permetre datar fins a set fases d'ocupació:

• Fase I. Bronze Inicial (1800-1500 aC). El conjunt recuperat estava definit per tres retalls excavats al terreny a manera de sitja; una d'elles era utilitzada com a enterrament amb una inhumació primària doble. D'un altre retall es va recuperar un important conjunt de ceràmiques pertanyent a l'anomenat Grup del Nord-est. La tercera estructura contenia l'esquelet d'un ovicàprid jove en connexió anatòmica. Sembla que el paisatge de la zona estaria format per petites elevacions i depressions que marcarien un paisatge de suaus pendents en direcció al mar.
• Fase II. Les restes documentades d'aquesta fase es corresponien a estructures d'escassa entitat d'un centre productor de ceràmica, amb un gran retall d'extracció d'argiles, de més de 600 m², localitzat a la meitat nord-oriental del solar, i un gran pou de planta quadrada obrat amb peces de rebuig i pedra treballada. Els productes ceràmics eren de caràcter constructiu (tegulae), contenidors ceràmics (àmfora i ceràmica comuna), i elements de caràcter productiu (pondus). Els tipus d'àmfora documentast eren les Pascual 1 i les Dressel 2-4. Les restes permeteren situar la producció i vida de l'assentament en estreta relació amb l'inici de la colònia, al voltant del canvi d'era i el seu moment final a les darreries del segle i dC. A partir d'aquest moment, en aquesta zona, es van produir grans aportacions de sediments, i donat la gran quantitat de ceràmica exhumada, es podria interpretar com una actuació antròpica i no natural.
• Fase III. Des d'inicis del segle iv dC, la zona tornà a ser ocupada per una necròpolis que perduraria fins al segle vi. La necròpolis, amb una extensió aproximada de 1350 m², ocupava el sector més sud-oriental del solar, i estava formada per diversos tipus d'enterraments: inhumació en fossa simple, àmfora, taüt, tegulae a doble vessant, tegulae de secció quadrada i construccions funeràries, principalment formae. En el decurs del procés s'arribaren a documentar un total de 130 individus. Cal destacar com a element més significatiu la utilització de murs de morter, pedra i elements ceràmics que delimitaven i dividien l'espai d'enterrament. Entre aquestes construccions ressaltà l'aparició d'algunes restes de murs que, per les seves característiques, semblava que podrien delimitar un gran edifici de caràcter àulic, així com diversos mausoleus.
• Fase IV. Les restes documentades pertanyen a sitges o fosses de petites dimensions i pous d'extracció d'aigua relacionats amb el conreu de la terra, amortitzats entre els segles ix i x.
• Fase V. S'exhumaren els fonaments d'un conjunt conventual integrat per una església i diferents espais annexos en el costat septentrional. L'església, d'una sola nau amb absis semicircular ultrapassat, feia unes mides interiors de 21 x 8 m. El temple era dedicat a Sant Salvador i està documentat el 1081. A seu costat septentrional hi ha havia un porxo, des del que s'accedia a un pati, al voltant del qual s'organitzaven la resta d'àmbits. Entre el segle xii i principis del xiii es bastiren un seguit d'edificacions de caràcter domèstic al voltant del conjunt conventual amb una orientació diferent. El 1223, amb la donació d'aquests terrenys a l'orde dels Predicadors, l'edifici fou ampliat i adaptat en funció de les necessitats de la nova comunitat religiosa, paral·lelament a l'inici d'una dinàmica d'adquisició dels terrenys que limitaven amb l'antic convent. Es mantingué l'església i es reformà l'espai al voltant del claustre. Les obres més importants, però, correspongueren a noves construccions que ampliaven considerablement el convent; foren afegits dos espais exteriors porticats i es bastiren dos edificis a la part occidental del solar, de planta rectangular.
• Fase VI. A partir de mitjan segle xiii, s'inicià el procés de construcció d'una nova església més gran a llevant del convent, de la qual es recuperaren les estructures dels fonaments en la seva totalitat. Presentava unes mides interiors de 13,5 x 20 m, amb una única capella adossada posteriorment a la banda del carrer d'en Colominas. Així mateix, també es localitzà la base del campanar adossat al mur occidental del temple. També s'inicia l'execució d'un gran projecte edilici que permeté la renovació global del convent, dut a terme a partir del 1240. Estava format per diversos edificis disposats al voltant d'un claustre, entre ells un enorme dormitori (més de 60 x 10,5 m), la sala capitular de planta quadrangular i 10 m interiors de costat, la cuina, el refectori, un possible graner, etc. El claustre era de planta rectangular de 26 x 29 m, amb unes galeries d'uns 3 m. La necròpolis se situà bàsicament rere la capçalera i en l'espai situat entre la seva façana oriental i el carrer de Colomines. Amb tot, també es trobaren enterraments simples al pati del claustre.
• Al llarg de la primera meitat del segle xiv, es va procedir a ampliar i monumentalitzar l'església conventual, substituint l'antiga capçalera per un absis poligonal amb capelles laterals, obrat amb tècnica d'encofrat perdut. Aquestes obres motivaren la desaparició de la sagristia i la capella adossada, així com canvis al claustre i el desplaçament de les obres funeràries. Aquesta monumentalització afectà de manera directa el claustre, ja que va comportar el desplaçament de la galeria meridional i que les galeries oriental i occidental fossin més curtes. Finalment, a la zona de l'antic pati de predicació situat als peus de l'església, començà a funcionar un nou espai funerari que complementaria l'existent, anomenat claustre forà. Abans de finals del segle xv sembla que s'enfonsà la sala capitular, fet que obligà a dividir el dormitori per a ubicar-ne la nova sala capitular a l'extrem oriental. A partir d'inicis del segle xvi, el lloc de l'antiga sala capitular fou ocupat per un nou claustre que no va arribar a acabar-se. La galeria meridional amidava al voltant de 29 m, i l'oriental sobre els 30 m. L'amplada de les dues galeries es podria situar entre els 3,5 i els 5 m.
• La gran reforma de finals del segle xvi i inicis del segle xvii fou la construcció d'una segona línia de capelles a la zona del cementiri del carrer de Colomines, dins un programa constructiu que es complementà amb una gran capella dedicada al Santíssim Sagrament i una nova sagristia, situades a dreta i esquerra, respectivament, del presbiteri. També en aquest moment s'han de situar diverses reformes a la zona del claustre forà, amb un canvi del porxo, així com canvis a la tanca del convent i dependències secundàries. Ja al segle xviii, la reforma més important fou la construcció d'una cripta funerària de forma rectangular, situada als peus del presbiteri, formada per trenta-tres nínxols horitzontals allargats disposats en bateries de quatre per quatre.

Bibliografia

• Babiano i Sànchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias, Arquitecte de Barcelona. Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions, 2007, p. 141-144. ISBN 9788483304358. 
• Barraquer i Roviralta, Gaietà. «Los conventos barceloneses después del incendio». A: Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, tomo IV, libro III. F.J. Altés y Alabart, 1915-1917. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mercat de Santa Caterina

• «Mercat de Santa Caterina». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Mercat de Santa Caterina: Llum, color i productes mediterranis». Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Mercat de Santa Caterina». UPCommons.