Mercat de Santa Caterina

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Mercat de Santa Caterina
Jfader santa catalina.jpg
Mercat de Santa Caterina, façana principal, amb la teulada de colors
Dades bàsiques
Tipus mercat
Arquitecte Enric Miralles i Moya i Benedetta Tagliabue
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Barri Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera

41° 23′ 11″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.3865°N,2.17806°E / 41.3865; 2.17806
Modifica dades a Wikidata
Façana nord-est del mercat

El Mercat de Santa Caterina és un mercat situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, al Districte de Ciutat Vella de Barcelona. Està construït al solar que havia ocupat el Convent de Santa Caterina de Barcelona. L'edificació neoclàssica original de Josep Buixareu data de 1847 però fou remodelat totalment per Enric Miralles i inaugurat el 10 de maig de 2005.[1] Inclou l'espai MUHBA Santa Caterina on són visibles part dels vestigis de l'antic Convent de Santa Caterina.[2][3]

Intervenció arqueològica[modifica]

La intervenció arqueològica duta a terme entre els anys 1999 i 2004 a l’antic mercat de Santa Caterina, vinculada a les obres de remodelació, van permetre datar fins a set fases d’ocupació:

  • Fase I. Ocupació prehistòrica. Es corresponia a una ocupació a l’aire lliure dins un context de la fase del Bronze Inicial, en un moment epicampaniforme, datable entre el 1800 i el 1500 aC. El conjunt recuperat estava definit per tres retalls excavats al terreny natural a manera de sitja; una d’elles utilitzada com a lloc d’enterrament amb una inhumació primària doble. Un altre retall va permetre recuperar un important conjunt de ceràmiques pertanyent a l’anomenat Grup del Nord-est. La tercera estructura contenia l’esquelet d'ovicàprid jove en connexió anatòmica. Sembla que el paisatge de la zona estaria format per petites elevacions i depressions que marcarien un paisatge de suaus pendents en direcció al mar.
  • Fase II. Terrisseria romana. Les restes documentades d’aquesta fase es corresponien a estructures d’escassa entitat d’un centre productor de ceràmica. Directament vinculat a aquest centre productor es documentà un gran retall, de més de 600 m², d’extracció d'argiles, localitzat a la meitat nord-oriental del solar, i un gran pou de planta quadrada obrat amb peces de rebuig i pedra treballada. Els productes ceràmics extrets del jaciment eren de caràcter constructiu (tegulae), contenidors ceràmics (àmfora i ceràmica comuna), i elements de caràcter productiu (pondus). El tipus d’àmfora documentat eren les Pascual 1 i les Dressel 2-4. Les restes permeteren situar la producció i vida de l’assentament en estreta relació amb l’inici de la colònia, al voltant del canvi d’era i el seu moment final a les darreries del segle I dC. A partir d'aquest moment, en aquesta zona, es van produir grans aportacions de sediments, i donat la gran quantitat de ceràmica exhumada, es podria interpretar com una actuació antròpica i no natural.
  • Fase III. Necròpolis tardoantiga. Des d’inicis del segle IV dC. la zona tornà a ser ocupada per una àrea de necròpolis que perdurarà fins al segle VI. La necròpolis, amb una extensió aproximada de 1350 m², ocupava el sector més sud-oriental del solar, i estava formada per diversos tipus d’enterraments: inhumació en fossa simple, àmfora, taüt, tegulae a doble vessant, tegulae de secció quadrada i construccions funeràries, principalment formae. En el decurs del procés s’arribaren a documentar un total de 130 individus. Cal destacar com a element més significatiu la utilització de murs de morter, pedra i elements ceràmics que delimitaven i dividien l’espai d’enterrament. Entre aquestes construccions ressaltà l’aparició d’algunes restes de murs que, per les seves característiques, semblava que podrien delimitar un gran edifici de caràcter àulic, així com diversos mausoleus.
  • Fase IV. Les restes documentades pertanyen a sitges o fosses de petites dimensions i pous d’extracció d’aigua relacionats amb el conreu de la terra. Aquest conjunt de restes quedaren amortitzades, principalment, entre els segles IX i X, en funció dels materials recuperats als nivells que amortitzaven les estructures.
  • Fase V. Urbanització d’època medieval. Aquesta fase suposà la primera edificació important del solar. S’exhumaren els fonaments d’un conjunt conventual integrat per una església i diferents espais que se li annexaven i es distribuïen en el costat septentrional. L’església, d’una sola nau amb absis semicircular ultrapassat, feia unes mides interiors de 21 m de llargada per 8 d’amplada. L’edificació del temple, identificada amb la de Sant Salvador, documentada ja el 1081, s’ha de situar en un context romànic, probablement del segle XI. Associat a aquest temple i al seu costat septentrional, es documentà l’existència d’un pòrtic, els fonaments del qual presentaven les mateixes característiques físiques que el temple. Des del pòrtic s’accedia a un pati, al voltant del qual semblaven organitzar-se la resta d’àmbits d’aquest conjunt religiós. Cal assenyalar que aquest conjunt semblava adaptar-se a l’antiga parcel·lació documentada ja en època romana. L’excavació arqueològica també va permetre constatar com entre els segles XII i principis XIII es basteixen un seguit d’edificacions de caràcter domèstic al voltant del conjunt conventual amb una orientació diferent. Serà en aquest moment, quan semblava alterar-se clarament, per primer cop, la parcel·lació fundacional de la colònia romana. El 1223 amb la donació d’aquests terrenys a l’orde dels Predicadors, l’edifici fou ampliat i adaptat en funció de les necessitats de la nova comunitat religiosa, paral·lelament a l’inici d’una dinàmica d’adquisició dels terrenys que limitaven amb l’antic convent. Es mantingué l’església i es reformà l’espai al voltant del claustre. Les obres més importants, però, correspongueren a noves construccions que ampliaven considerablement el convent; foren afegits dos espais exteriors porticats i es bastiren dos edificis a la part occidental del solar, de planta rectangular.
Vista aèria de la intervenció arqueològica al solar del Mercat de Santa Caterina
  • Fase VI. El gran convent dominic. A partir de mitjan segle XIII, per necessitats de la comunitat s’inicià el procés de construcció d’una nova església més gran a llevant del convent, de la qual es recuperaren les estructures dels fonaments en la seva totalitat. Presentava unes mides interiors de 13,5 m. d’amplada per 20 metres de llarg, amb una única capella adossada posteriorment a la banda del carrer Colominas. Així mateix, també es localitzà la base del campanar adossat al mur occidental del temple. Íntimament relacionat amb la construcció de la nova església, s’inicia l’execució d’un gran projecte edilici que permeté la renovació global del convent. El nou projecte arquitectònic, dut a terme a partir de 1240, estava format per diversos edificis disposats al voltant d’un claustre, entre ells un enorme dormitori (més de 60 m de llarg per 10,5 m. d'ample interiors), la sala capitular de planta quadrangular i 10 metres interiors de costat, la cuina, el refectori, un possible graner... L’espai que articulava totes les construccions esmentades era el claustre. Aquest, de planta rectangular, presentava unes mesures de 26 per 29 m., amb unes galeries d’uns 3 m. La zona immediata a l’església es destinà a cementiri; la necròpolis es situà bàsicament rere la capçalera i en l’espai situat entre la seva façana oriental i el carrer Colomines. Amb tot, també es trobaren enterraments simples al pati del claustre.Al llarg de la primera meitat del segle XIV, es va procedir a ampliar i monumentalitzar l’església conventual, substituint l’antiga capçalera per un absis poligonal amb capelles laterals, obrat amb tècnica d’encofrat perdut. Aquestes obres motivaren la desaparició de la sagristia i la capella adossada, així com canvis al claustre i el desplaçament de les obres funeràries. Arqueològicament, a nivell de fonaments, es documentaren diversos moments de construcció i diferents tipologies de fonaments (encara que només en la forma i no en la concepció), condicionats per la necessitat de reforçar el costat de l’església que no recolzava sobre d’altres estructures. Aquesta monumentalització afectà de manera directa el claustre, ja que va comportar el desplaçament de la galeria meridional i que les galeries oriental i occidental fossin més curtes. Finalment, a la zona de l’antic pati de predicació situat als peus de l’església, començà a funcionar un nou espai funerari que complementaria l’existent, anomenat claustre forà. En un moment anterior a finals del segle XV sembla que s’enfonsà la sala capitular, fet que obligà a dividir el dormitori i a ubicar a l’extrem oriental d’aquest la nova sala capitular. El lloc que ocupava l’antiga sala fou ocupat a partir d’inicis del segle XVI per un nou claustre que mai no va arribar a acabar-se. La galeria meridional amidava al voltant de 29 m., i l’oriental sobre els 30 m. L’amplada de les dues galeries es podria situar entre els 3,5 i els 5 m.

La gran reforma de finals del segle XVI i inicis del segle XVII és la construcció d’una segona línia de capelles a la zona del cementiri del carrer Colomines, dins un programa constructiu que es complementà amb una gran capella dedicada al Santíssim Sacrament i una nova sagristia, situades a dreta i esquerra, respectivament, del presbiteri. També en aquest moment s’han de situar diverses reformes a la zona del claustre forà, amb un canvi del pòrtic, així com canvis a la tanca del convent i dependències secundàries.

Ja al segle XVIII, la reforma més important fou la construcció d’una cripta funerària situada als peus del presbiteri de l’església, de forma rectangular, formada per 33 nínxols horitzontals allargats disposats en bateries de quatre per quatre.

El segle XIX marca la davallada i desaparició del convent. Després de diversos estira-i-arronsa amb l’Ajuntament de Barcelona el convent perdé terrenys a la banda occidental que tornà a recuperar amb l’arribada dels reialistes al poder. L’any 1830 s’endegaren noves obres per bastir dependències a l’espai entre els claustres i el carrer Freixures. Finalment, però, el 1837 s’enderrocaren el convent i l’església..[4]

Referències[modifica]

  1. «Santa Caterina, una nueva joya arquitectónica y gastronómica». La Vanguardia, 29-04-2005.
  2. «MUHBA Santa Caterina».
  3. «Arquitectura i urbanisme contemporanis». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  4. «Mercat de Santa Caterina». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mercat de Santa Caterina Modifica l'enllaç a Wikidata