Vés al contingut

Milà negre

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuMilà negre
Milvus migrans Modifica el valor a Wikidata

Milvus migrans migrans Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes56 g (pes al naixement)
828 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura1,52 m Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries2,4 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN181568721 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreAccipitriformes
FamíliaAccipitridae
GènereMilvus
EspècieMilvus migrans Modifica el valor a Wikidata
Boddaert, 1783
Tipus taxonòmicMilvus Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
Distribució

Àrea de distribució del milà negre: verd (poblacions sedentàries), taronja (àrea de cria) i blau (àrea d'hivernada) Modifica el valor a Wikidata
Ruta migratòria de la subespècie Milvus migrans migrans

El milà negre[1] (Milvus migrans) és un ocell rapinyaire de la família dels accipítrids (Accipitridae).[2][3] Es troba en ambients aquàtics d'Euràsia, l'Àfrica subsahariana i Austràlia. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[4]

És més fosc i més petit que el milà reial. Espècie característica pel seu vol àgil i elegant, d'ales amples i excel·lent planatge.[5]

Morfologia

[modifica]

Rapinyaire de mida mitjana, amb les ales i la cua llargues, en gran part de color marró fosc.[6]

  • Fa entre 50 i 55 cm de llargària.
  • Envergadura alar entre 135 i 155 cm.
  • Té la forquilla de la cua menys marcada que el milà reial.

Subespècies

[modifica]

Reproducció

[modifica]

El mascle s'encarrega d'aportar el menjar mentre que la femella cova els 2 a 4 ous corresponents durant 32 dies. Com en la majoria dels rapinyaires, després de l'eclosió de l'ou, la femella comença a absentar-se del niu i vigila els progressos dels petits des d'una talaia propera. Després de 40 dies els milans negres petits ja poden acompanyar els seus pares en els vols d'instrucció.

Alimentació

[modifica]

Caça ocells, petits mamífers, rèptils, amfibis. També menja carronya.

Hàbitat

[modifica]

Competeix per l'hàbitat amb el milà reial, però està més relacionat amb l'aigua, d'on obté part de l'aliment: peixos morts. En general, té una tendència més carronyera.

Té especial predilecció per llocs com els abocadors, i tant a Àfrica com a Àsia és una au urbana en moltes àrees.[5]

Distribució geogràfica

[modifica]

Viu, a prop de llacs i rius, al centre i al sud d'Euràsia, en tot Àfrica (llevat del Sàhara) i en una gran part d'Austràlia. És comú a la Catalunya continental i passa en migració per les Illes Balears.

A Catalunya és un ocell estival nidificant, migrant i hivernant rar. Nidifica en bona part de la conca de l'Ebre, pre-Pirineu i Pirineu de Lleida. Es pot observar arreu de Catalunya durant la migració i alguns exemplars aïllats durant l'hivern.[5]

És més comú i és un dels rapinyaires més gregaris. Com el seu nom científic indica, són bons migradors, que van i venen de l'Àfrica tropical.[8]

Ocell propagador del foc

[modifica]

A les sabanes tropicals austràlianes està documentat que el milà negre i altres espècies de rapinyaires, com el milà xiulador i el falcó berigora, poden actuar com a propagadors intencionals del foc en època d'incendis forestals, per tal de facilitar la seva activitat cinegètica. Aquest comportament consistiria en traslladar troncs de fusta o flocs d'herba encesa, des d'àrees on s'està produint la ignició cap a àrees properes, cercant d'atrapar preses expulsades pels incendis. Els aborígens australians tenen coneixement ecològic tradicional d'aquest fet des de fa molt de temps, el qual està incorporat fins i tot en la seva mitologia.[9]

Referències

[modifica]
  1. «Milà negre». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
  2. «Hoatzin, New World vultures, Secretarybird, raptors» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, juliol 2022. [Consulta: 30 novembre 2022].
  3. del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 282. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  4. BirdLife International. «Black Kite. Milvus migrans» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2021. [Consulta: 7 novembre 2022].
  5. 5,0 5,1 5,2 Trabalón, Fran; Ollé Torner, Àlex. Guia de rapinyaires de Catalunya. Valls: Cossetània, 2017, p. 41-44. ISBN 978-84-9034-525-2. 
  6. Forsman, Dick. Identificación en vuelo Aves rapaces de Europa, África del Norte y Oriente Medio (en castellà). Barcelona: Omega, 2016. ISBN 978-84-282-1644-9. 
  7. Gill, F & D Donsker (Eds). 2017. IOC World Bird List (v 7.2). doi : 10.14344/IOC.ML.7.2.
  8. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, plana 35. ISBN 84-315-0434-X
  9. Bonta, Mark; Gosford, Robert; Eussen, Dick; Ferguson, Nathan; Loveless, Erana; Witwer, Maxwell «Intentional Fire-Spreading by "Firehawk" Raptors in Northern Australia». Journal of Ethnobiology, 37, 4, 2017, pàg. 700. DOI: 10.2993/0278-0771-37.4.700.

Enllaços externs

[modifica]