Missions jesuítiques guaranís
 San Ignacio Miní, Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor (Argentina) São Miguel das Missões (Brasil), Santísima Trinidad del Paraná i Jesús de Tavarangue (Paraguai). | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Missió, transboundary site (en)  i patrimoni cultural  | |||
| Construcció | 29 desembre 1609 | |||
| Cronologia | ||||
| 1983 | extensió lloc Patrimoni de la Humanitat | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | São Miguel das Missões (Brasil), San Ignacio (Argentina) (en) , Loreto (Argentina) (en) , Santa Ana (Argentina) (en) i Santa María (Argentina) | |||
| Localització | Província de Misiones  Argentina Rio Grande do Sul  Brasil  Paraguai | |||
| ||||
| Format per | Jesuit Missions of La Santísima Trinidad de Paraná and Jesús de Tavarangüé (en) Missió jesuítica de Santa Ana San Ignacio Miní Santa María la Mayor Nuestra Señora de Loreto São Miguel das Missões | |||
Patrimoni de la Humanitat  | ||||
| Tipus | Patrimoni cultural → Amèrica Llatina-Carib | |||
| Data | 1983 (7a Sessió), Criteris PH: (iv) | |||
| Extensió lloc Patrimoni de la Humanitat | 1983 | |||
| Identificador | 275 | |||
| Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Jesuit Missions of La Santísima Trinidad de Paraná and Jesús de Tavarangüé | ||||
| Tipus | Patrimoni cultural → Amèrica Llatina-Carib | |||
| Data | 1993 (17a Sessió), Criteris PH: (iv) | |||
| Identificador | 648 | |||
|
| ||||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Nuestra Señora de Loreto | ||||
| Data | 1984 (8a Sessió) | |||
| Identificador | 275-004 | |||
| Monument Històric Nacional d'Argentina | ||||
| Nuestra Señora de Loreto | ||||
| Data | 31 agost 1983 | |||
|
| ||||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Santa María la Mayor | ||||
| Data | 1983 (7a Sessió) | |||
| Identificador | 275-005 | |||
| Monument Històric Nacional d'Argentina | ||||
| Santa María la Mayor | ||||
| Data | 10 desembre 1945 | |||
|
| ||||
| Monument Històric Nacional d'Argentina | ||||
| Missió jesuítica de Santa Ana | ||||
| Data | 31 agost 1983 | |||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Missió jesuítica de Santa Ana | ||||
| Data | 1983 (7a Sessió) | |||
| Identificador | 275-003 | |||
|
| ||||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| San Ignacio Miní | ||||
| Data | 1983 (7a Sessió) | |||
| Identificador | 275-002 | |||
| Monument Històric Nacional d'Argentina | ||||
| San Ignacio Miní | ||||
| Data | 17 desembre 1943 | |||
| Plànol | ||||
 Distribució de les missions | ||||
| Activitat | ||||
| Religió | Església Catòlica | |||
Les missions jesuítiques guaranís foren pobles missionals fundats per la Companyia de Jesús entre els pobles Guaraní i afins, que tenien com a fi evangelitzar els nadius i els de l'actual província de Misiones a l'Argentina, el nord de Corrientes i territoris actualment al sud del Brasil i Paraguai.
Les reduccions entre els guaycurúes, guaranís i pobles afins a les regions del Guayre, Itatín, Tape (les tres a l'actual Brasil), Uruguai (Brasil, Argentina i Uruguai actuals), Paraná (Argentina, Paraguai i Brasil actuals) i les àrees guaycurúes al Gran Chaco (Argentina i Paraguai actuals), van ser establertes en el segle xvii dins de territoris pertanyents a l'Imperi Espanyol a la Governació del Riu de la Plata i del Paraguai i les seves governacions successòries a partir de la seva divisió el 1617: Governació del Paraguai i Governació del Riu de la Plata. Eclesiàsticament formaven part dels bisbats catòlics de Buenos Aires i d'Asunción i integraven la Província Jesuítica del Paraguai.
En ser expulsats els jesuïtes per ordre del rei Carles III mitjançant la Pragmàtica Sanció del 27 de febrer de 1767, franciscans, dominics i mercedaris van prendre al seu càrrec els pobles missioners, constituint la Governació de les Missions Guaranís.
A les reduccions cap a l'any 1744, la Companyia de Jesús va realitzar un cens poblacional de les seves reduccions, el que va resultar un total de 84.000 indígenes.
Població
[modifica]Estimació de la població de las missions:[1][nota 1][nota 2]
| Any | Població | Any | Població | Any | Població |
|---|---|---|---|---|---|
| 1641/1643 | 36.190[nota 3] | 1724 | 117.164[nota 4] | 1750 | 95.089[nota 5] |
| 1647 | 28.714 | 1732 | 141.242 | 1755 | 104.483[nota 6] |
| 1648 | 30.548 | 1733 | 128.389 | 1756 | 89.536 |
| 1657 | 37.412 | 1734 | 116.250[nota 6] | 1762 | 102.988 |
| 1667 | 43.753 | 1735 | 108.228[nota 7] | 1765 | 85.266 |
| 1668 | 47.088 | 1736 | 102.721 | 1767 | 88.796[nota 8] |
| 1676 | 53.298 | 1737 | 104.473[nota 6] | 1768 | 88.864[nota 9] |
| 1677 | 58.118 | 1738 | 90.287 | 1772 | 80.891 |
| 1678 | 55.125[nota 4] | 1739 | 81.159 | 1783 | 56.092 |
| 1682 | 61.083 | 1740 | 73.910 | 1784 | 57.949 |
| 1700 | 86.173 | 1741 | 76.960 | 1791 | 44.677 |
| 1702 | 89.500[nota 4] | 1742 | 78.929 | 1793 | 51.991 |
| 1717 | 121.168 | 1743 | 81.355 | 1801 | 45.637 |
Organització política
[modifica]La política guaraní obeïa a la seva pròpia lògica, la qual fomentava la unificació de les tekuas o llogarets (de fins a 300.000 habitants) en volàtils aliances que perseguien com a fi últim no només el control dels recursos de l'ecosistema selva sinó també la recerca de la Terra Sense Mal. Tant la figura dels karaí o profetes pan-guaranís (no adscrits a una tekua en particular sinó a la "nació" en general) com la recerca de la terra sense mal, van ser dos trets de la cultura guaraní que els jesuïtes van saber aprofitar. Ells també eren com els karaí (amb els quals van competir durant els primers anys) portadors d'una nova: el "Camí al Paradís" era compatible amb l'Aguyé o camí de la perfecció guaraní amb destinació a la Terra Sense Mal, i una forma d'aconseguir-ho era la unificació sota la protecció de les lleis de la corona de les que els jesuïtes eren garants. Els guaranís també van saber aprofitar aquest fet davant la creixent expansió del front colonial hispà-portuguès.
D'aquí que els líders polítics de moltes tekuas acceptessin aixecar símbols de protecció divina i jurídica (les esglésies) i aliar-se en definitiva amb el que la Companyia de Jesús representava. Altres líders al contrari es van mantenir en guerra i van continuar el cicle d'enfrontaments amb els seus propis connacionals; recordem que per a un guaraní menjar-se a un altre d'ells era de motiu religiós i no ho feien sovint. Perquè només els guaranís són capaços d'acumular energia per arribar a la Terra sense mal.
El sistema polític imperant mantenia a les reduccions estrictament subordinades al monarca espanyol, qui exercia la seva autoritat a Amèrica per mitjà de les Reials Audiències de Lima i Buenos Aires. Per això els jesuïtes recorrien permanentment al rei, sol·licitant autoritzacions o comandes diverses, favors i fins privilegis. En alguns casos les sol·licituds es dirigien a les audiències i als Governadors.
Com govern local, en cada reducció funcionava un Cabildo precedit pel corregidor, que era a més l'autoritat principal del poble, conegut entre els guaranís com parokaitara, "el que disposa el que s'ha de fer". Era confirmada la seva elecció pel governador i generalment l'elegit era un dels cacics del poble i solia ser a perpetuïtat.
Altres autoritats eren els alcaldes de primer vot i segon vot (també anomenats ivírayucu, "el primer entre els que porten vara"). Ells vetllaven pels bons costums, castigaven els ganduls i vagabunds i vigilaven els quals no complien els seus deures. Aquesta autoritat s'exercia dins del poble, juntament amb quatre alcaldes de barri, fora d'ell hi havia entre sis i vuit comissaris per les casernes. Una proveïdora vigilava les dones, quatre zeladors als nois i quatre inspectores a les nenes.
A més del corregidor i els alcaldes, el Cabildo estava integrat per un tinent de corregidor, un agutzil, quatre regidors, un agutzil major, un alferes real, un escrivà i un majordom, del qual depenien els comptadors, els fiscals i els magatzemistes. Els integrants del Cabildo eren elegits cada 1 de gener pels que deixaven el càrrec en una assemblea general i posats a consideració dels sacerdots i després a confirmació del governador.
Els regidors s'encarregaven d'inspeccionar la higiene i la neteja en els llocs públics i privats, controlant també la concurrència dels nens a l'escola i el catecisme.
L'agutzil era qui s'havia d'encarregar d'executar les ordres del Cabildo i de la justícia.
Notes
[modifica]- ↑ "Muchos miles de guaraníes huían de las misiones al actual territorio uruguayo debido a que no soportaban la disciplina del estilo de vida de esos lugares o por las frecuentes epidemias de viruela." «Renzo Pi Hugarte y los charrúas: Tabaré, that's right». Montevideo Portal. [Consulta: 16 agost 2012]. Reproducido a su vez en Portal Guaraní. 26 de febrer de 2010. Consultat el 25 de juny de 2012.
- ↑ La mayoría habitantes de la provincia de Santa Fe (15.000 a 20.000 en 1820) a inicios del siglo XIX eran descendientes de inmigrantes de las misiones jesuítas. Sir Woodbine Parish (1853). Buenos Aires y las provincias del Rio de la Plata: desde su descubrimiento y conquista por los Españoles. Tomo II. Buenos Aires: Imprenta de Mayo, pp. 14-15.
- ↑ Hacia 1640 las misiones de los jesuitas eran 152 y tenían medio millón de indios cristianizados (incluyendo guaraníes, omaguas, ucayabes, etc.) y se extendían por desde Maynas, Marañón, Quito hasta Pará y la cuenca del Plata, sin embargo, ese año se produce la independencia de Portugal y estos empiezan a lanzar incursiones contra las misiones de los jesuitas españoles con la intención de conseguir esclavos para sus minas y plantaciones. Lorenzo Hervás, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas..., pp. 260-261.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1680 miles de guaraníes de las misiones empezaron a ingresar a la Banda Oriental para atacar Colonia, en poder portugués, a estos se les unieron otros tantos que huían de las frecuentes pestes que estallaban en ellas. También lucharon contra los charrúas, en 1702 2.000 indios guaraníes los atacaron para reducirlos a misiones. Otros 2.000 guaraníes participaron de la construcción de las murallas de Montevideo (1724-1726) al ser una mano de obra muy cualificada.
- ↑ Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. A partir de 1750 los guaraníes empezaron a abandonar las misiones y radicarse en varias regiones del Río de La Plata, en especial la Banda Oriental. En 1754 España le entrego a Portugal parte del territorio de las misiones a cambio de Colonia del Sacramento, ante esto los indios temerosos de que los lusitanos los esclavizaran se rebelaron y tras dos años de guerra fueron vencidos. Aprovechando los sucesos estos últimos raptaron a 3.000 guaraníes y los llevaron a Viamão como esclavos, pero muchos consiguieron escapar a la Banda.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 En 1732 las misiones tenían 144.252 indios pero en 1734 murieron por una epidemia de sarampión 18.663 y en 1737 30.000 más, en 1755 miles más huyeron a los bosques al saber las consecuencias del Tratado de Madrid. Lorenzo Hervás (1800). Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas: y numeración, división, y clases de estas según la diversidad de sus idiomas y dialectos. Tomo V. Madrid: Imprenta de la Administración del Real Arbitrio de Beneficencia, pp. 141.
- ↑ En 1735 las milicias guaraníes sumaban de 7.000 a 8.000 indígenas de las mismas misiones. Branislava Sušnik (1980). Los aborígenes del Paraguay: Etnohistoria de los guaraníes. Época colonial. Tomo II. Asunción: Museo Etnográfico Andrés Barbero, pp. 235; Carmen Helena Parés (1995). Huellas KA-TU-GUA: Cronología de la resistencia KA-TU-GUA: S. XVI. Caracas: Anauco Ediciones. Consejo de Desarrollo Científico y humanistico de la Universidad Central de Venezuela, pp. 421. ISBN 980-00-0631-1
- ↑ Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1767 el proceso de abandono de las misiones se acelero, tras la expulsión de los jesuitas (la Corona española venía aplicando políticas cada vez más centralistas desde la instauración de la Casa de Borbón las que chocaban directamente con la tradicional autonomía de las misiones), unos 15.000 indios huyeron a las llanuras del río Uruguay en la Banda Oriental y muchos más en 1777 cuando muchas misiones pasaron a poder lusitano.
- ↑ En 1769 las misiones incluían 57 pueblos, 12 colegios y una universidad con 113.716 indios. Fernando Arellano (1987). Una introducción a la Venezuela prehispánica: culturas de las naciones indígenas venezolanas. Universidad Católica Andrés Bello, pp. 186. ISBN 978-9-80244-006-1
Referències
[modifica]- ↑ Robert H. Jackson (2004). "Una mirada a los patrones demográficos de las misiones jesuitas de Paraguay[Enllaç no actiu]". Fronteras de la Historia. Instituto Colombiano de Antropología e Historia (ICANH), vol. 9, Bogotá, Colombia, pp. 129-178, véase pp. 162, ISSN 0123-4676.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Detallada descripció il·lustrada de les reduccions jesuítiques a Bolívia (en Anglès). Arxivat 2011-07-08 a Wayback Machine.
 |  | ||
|  | ||
| Nord-est | Ouro Preto · Centre històric d'Olinda · El Pelourinho de Salvador de Bahia · Parc Nacional de la Serra da Capivara · São Luís · Reserves de Selva Atlàntica a la Costa do Descobrimento · Illes Atlàntiques brasileres de Fernando de Noronha i l'Atol de les Roques · La plaça de São Francisco, a la ciutat de São Cristóvão |  |
|---|---|---|
| Amazònia | ||
| Centre-oest | ||
| Sud-est | ||
| Sud | ||