Muralla medieval i moderna de Barcelona

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Muralla medieval i moderna de Barcelona
Wyngaerde Barcelona 1563.jpg
Ciutat de Barcelona des de la muntanya de Montjuïc (1563), amb el seu recinte emmurallat d'època medieval.
Dades bàsiques
Tipus muralla
Característiques
Estil Muralla
Construcció S. XIII-XVII
Ubicació
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Barcelona
Modifica dades a Wikidata

La muralla medieval i moderna de Barcelona va ser la construcció defensiva de la ciutat de Barcelona entre els segles XII i XIX, en què varen ser enderrocades. Correspon, de fet, a la segona i tercera muralla que ampliaren la muralla romana de Barcelona; la segona feta en temps de Pere el Gran per protegir els burgs extramurs creats fins a l'actual Rambla i, posteriorment la tercera que incorporava el Raval. El perímetre total que confereix l'actual urbanisme del districte conegut com a Ciutat Vella, va mantenir-se fins al segle XIX en què les muralles varen ser enderrocades i Barcelona es va expandir seguint el Pla Cerdà.[1][2]

Antecedents[modifica]

Entre el segle VI i mitjans del segle XI la muralla romana de Barcelona es reaprofita, i en els darrers moments d'aquest període hi degué haver un reforçament del caràcter de plaça forta de la ciutat, amb la refortificació de tres de les portes d'accés a la ciutat (el castell Vell, el castell Nou i el castell de Regomir). L'encara magnífic aspecte i les bones prestacions poliorcètiques i defensives d'aquesta fortificació, fa que Barcelona sigui escollida com a seu regia de la cort visigoda, que esdevingui plaça forta andalusina, i que s'estableixi com seu comtal del regne franc.

També en aquest darrer moment molts trams de la muralla baix-imperial varen reaprofitar-se per adossar noves edificacions privades, a més de l'eliminació d'alguns passos de vianants de les portes d'entrada, només deixant oberta l'arcada principal. Extramurs, es produí un creixement urbanístic considerable amb l'aparició de diversos burgs o ravals a redós de les esglésies, just als afores de les portes d'entrada a la ciutat. Però fou sobretot durant els segles XII i XIII quan Barcelona entra en una etapa de gran creixement urbanístic, amb l'expansió planificada dels burgs (vilanoves dels Còdols, de Sant Pere, del Sant Sepulcre, de la Mar, del carrer Montcada...), gràcies a la iniciativa de la Corona, o bé en relació amb la fundació de nous convents sota la cobertura dels ordes mendicants de franciscans i dominics. Tot aquest creixement urbanístic calgué integrar-ho dins de la trama urbana de la ciutat, sobretot a nivell defensiu, i fou per aquest motiu que s'habilitaren nous portals (Pont d'en Campderà, de la Boqueria, del Pou d'en Moranta, de la Drassana, del Born, de la Portaferrissa, de Santa Anna i Jonqueres) a les vies d'entrada fora del nucli murat, configurant-se uns nous límits que van marcar el futur nou traçat del llenç medieval. Malauradament no s'han localitzat cap prova arqueològica de cap d'aquests portals, però els indicis apunten que la seva configuració aprofitava els accidents geogràfics (llits de rieres i torrents), les obres públiques (clavegueres o el Rec Comtal), o una combinació d'ambdues.

La primera muralla medieval del segle XIII[modifica]

Articles principals: Història de Barcelona i Poliorcètica

L'any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordenà fortificar urgentment Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta, com es constata a la Crònica de Bernat Desclot, i on pretenia tancar tota la ciutat excepte per la part de mar. Un cop el conflicte bèl·lic decaigué, les tasques de fortificar degudament Barcelona recaigueren en el Consell de Cent, convertint-se en la gran primera obra pública de la qual es feia càrrec. El nou llenç defensiu inclogué alguns portals ja construïts (Boqueria, Portaferrissa o Jonqueres), i n'afegí de nous com el del Portal Nou l'any 1295. Únicament la documentació escrita de principis del segle XIV permet constatar aquest nou perímetre: La Rambla, plaça Catalunya, plaça Urquinaona, passeig de Sant Joan, carrer Trafalgar, Arc de Triomf i Parc de la Ciutadella.

La ciutat de Barcelona el 1563 i el seu recinte emmurallat d'època medieval. Autor Anthonis van den Wyngaerde.

Campanyes de fortificació de la segona meitat del segle XIV[modifica]

A causa d'un conflicte bèl·lic amb Castella, l'any 1357 el Consell de Cent decidí refermar i millorar les muralles de finals del XIII, i amb aquest objectiu adquirí tres pedreres a la muntanya de Montjuïc. Els treballs s'iniciaren als dos extrems del front marítim, Sant Daniel i Sant Francesc, i a tocar del monestir de Santa Clara. Tot i això els treballs de finals del segle XIII no van resoldre la defensa d'aquests punts, i fou necessària la seva fortificació urgent.

Vista de Barcelona, 1579. Autor F. Valesio

Pel costat de La Rambla es va realitzar el tancament definitiu del clos, potser aprofitant el tancament de finals del XIII, i que va permetre fixar el perímetre de la Ciutat Vella, exceptuant el Raval. Els treballs constructius a la Rambla foren especialment complexos, incloent-hi el trasllat de la riera.

Respecte a l'espai ocupat pel front marítim, atesa l'habilitació d'aquesta zona de la ciutat per nous usos comercials i mercantils, comportà la construcció d'edificis específics com la Llotja. Això determinà que no es tanqués aquest front de la ciutat, tot prioritzant la principal porta d'accés de la ciutat: el mar.

Diferents intervencions arqueològiques han permès trobar diversos trams d'aquest llenç (passeig Picasso-parc de la Ciutadella, la Rambla, monument de Colom-torre de les Puces), i constaten que la muralla es bastí amb un doble full de parament, omplint l'espai intermedi amb la terra extreta del vall o fossat defensiu extern, com el localitzat en el sector de la Rambla. Les torres tindrien una planta semiheptagonal o semioctagonal, o heptagonal en el cas de la Torre de les Puces. Les restes arqueològiques documentades a la Torre de les Puces o torre cantonera de la muralla marítima i de la Rambla, permeten constatar que la part inferior del mur és compacte, amb un gruix de 3 metres, i uns paraments externs fets amb carreuó regular lligat amb morter de calç. El parament extern presenta una pàtina de color ataronjat (òxid de ferro), de funció estètica. Aquest element defensiu fou enderrocat a mitjan segle XVIII.

Portal de Sant Daniel (S. XIV)

Els treballs arqueològics realitzats al Portal de Sant Daniel (Parc de la Ciutadella) van permetre documentar la muralla, el portal i el pont del mateix nom, el qual permetia l'accés a la ciutat pel costat oriental.[3] Aquest portal estava flanquejat per dues torres poligonals, i mitjançant el pont de pedra de Sant Daniel es travessava el fossat defensiu que protegia aquest punt.

La intervenció realitzada a l'avinguda dels Til·lers del Parc de la Ciutadella identificà els segments de muralla compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues torres, una de poligonal i una segona quadrangular, separades uns 30 metres. El pany de muralla presentava una alçada conservada de 2 metres i un gruix de 3 metres, i estava feta amb filades horitzontals de carreus regulars i amb un doble full de paredat, farcit amb pedres i morter.

En els treballs realitzats al Pla de la Boqueria-Estació Metro Liceu es van localitzar les restes parcials de la torre oriental del portal de la Boqueria, que ja es coneixia des del segle XIII i que fou reconstruït en aquest moment. Segons les planimetries del projecte d'alineació de la Rambla en el segle XVIII, eren de forma poligonal i de grans dimensions.[4]

Molt pròxima, a la plaça de Joaquim Xirau, es localitzà un tram important de la muralla, tradicionalment anomenada de “Jaume I”, molt propera al portal d'Escudellers, anomenat antigament de Trentaclaus o dels Ollers. Els materials associats a aquest tram de muralla van permetre datar-la entre els segles XIII i XIV.

Entre la Rambla i el Portal de l'Àngel, tenint en compte el mètode constructiu i la seva ubicació, es van identificar dos trams de murs que es podrien correspondre a les restes de les fonamentacions de dues torres associades al llenç de muralla aixecada a mitjan segle XIV, i tradicionalment atribuïda a Jaume I.

No fou fins al 1368 quan el Consell de Cent demanà als ciutadans de Barcelona que col·laboressin en la construcció dels nous recintes defensius, tot i que es va executar mitjançant la iniciativa privada, on l'excavació dels diversos trams del vall eren contractats per constructors privats.

Els veïns del barri del Carme (el Raval) van exigir que s'inclogués el seu barri dins de la zona emmurallada. Aquest barri va adquirir una gran notorietat durant el segle XIV, creixent entorn del convent del Carme, del monestir de Natzaret i de l'hospital de Colom. Aquí es va reproduir el mateix model que l'acorregut al segle XIII: un tancament de les vies de comunicació amb possibles elements defensius (com el portal d'en Godai), que es configuraven resseguint els accidents geogràfics de la zona (rieres i torrents). Així el 1368 es començà a construir la muralla dita del Raval.

Plànol de la ciutat de Barcelona amb el traçat de l'antiga muralla medieval

Aquesta idea original fou modificada entre els anys 1372 i 1378, quan amb la modificació i ampliació de les Drassanes, comportà que el clos murat s'estengués fins aquest zona, incloent-hi aquest edifici, així com el monestir de Sant Pau del Camp i l'Hospital de Sant Llàtzer, fins a anar a tancar amb el portal de Tallers. La construcció d'aquest tram de muralla i de les torres es perllongà durant tot el segle XV. Es tracta d'una muralla de pedra, amb tal·lus defensiu, i amb torres tant de planta circular o ultracircular (carrer Pelai i carrer de les Flors), com de quadrades (Drassanes). Aquest canvi de tipologia constructiva permet diferenciar entre les construccions del segle XIV i inicis del XV al sector de Santa Madrona. En aquest indret es buscà una mateixa integració amb les Drassanes del XIII, i amb la resta del conjunt, des de Sant Pau fins a la Rambla, que serien del segle XV. El tipus de parament també permet diferenciar el seu moment constructiu. Mentre que al sector annex a Drassanes s'empra un carreuó anàleg a la muralla del XIV, el parament de les restes del carrer Pelai estan fets amb pedra de fil i amb uns carreus més grans. Els carreus eren de pedra de Montjuïc, i la part exterior estava encintada. Al llarg del carrer Pelai diverses intervencions arqueològiques han permès documentar part del llenç que tancava el barri del Raval per aquest sector, des de l'actual Rambla fins a la plaça Universitat.[5]

La muralla moderna (S. XVI-XVII): la muralla de mar i els baluards[modifica]

Article principal: Baluard
Mapa de la ciutat de Barcelona de l'any 1694 realitzat amb finalitats militars per l'autor N. de Fer (1646-1720). S'aprecien el traçat de la muralla moderna amb els seus baluards

L'evolució de les armes de foc, en concret dels canons i les bombardes, determinà que, en menys de dos-cents anys, s'hagués de modificar en gran mesura la forma de construir les fortificacions. La primera notícia d'una arma de foc a Barcelona fou durant la Batalla naval de Barcelona de 1359: la Pere el Cerimoniós fa esment de com la nau major que defensava la ciutat d'una flota castellano-genovesa, va disparar dues bombardes que feren fugir els agressors.[6] Quasi dos-cents anys més tard, ençà el segon quart del segle XVI, es va fer necessària una nova configuració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

La muralla de mar fou el tram escollit per construir els primers baluards. Les obres en aquest sector es van iniciar l'any 1358,[7] però no fou fins a finals del segle XV quan es va decidir tancar en la seva totalitat aquest front. Els constants temporals que colpejaven aquest tram de muralla, foren un altre motiu de preocupació per part del Consell de Cent, ja que periòdicament malmetien i destruïen punts d'aquesta fortificació, i eren necessàries reparacions constants per refer-la o enfortir-la més. La duració d'aquests treballs es perllongaren encara més amb la construcció d'aquests nous baluards. Segons les Rúbriques els treballs de fortificació de la façana marítima s'iniciaren el 1513 amb la construcció del baluard de Llevant i continuaren l'any 1527 amb el baluard de Migdia, i el 1540 el de ponent, també anomenat Baluard de Sant Ramon o de la plaça del Vi. Aquests treballs van comportar la desaparició de quatre illes de cases del carrer de les Polleres, fet que va fer augmentar el cost i el temps, degut a la seva expropiació i enderroc.

En 1542, durant la Guerra d'Itàlia, l'exèrcit francès va assetjar Perpinyà, la pressió dels pirates es va intensificar, i va esclatar una epidèmia de bandolerisme al principat[8] i a l'agost el capità general de l'exèrcit Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel va decidir, conjuntament amb els consellers de Barcelona, la fortificació de la muralla de Barcelona per convertir-la en una plaça fortificada,[9] mentre els diputats de la Generalitat i els consellers van decidir armar les confraries dels gremis barcelonins.

Des de la segona dècada del segle XVI, hi havia la intenció de construir un baluard com a final de la muralla moderna de la ciutat, formant part d'una dàrsena al costat de les Drassanes,[10] que es va començar a construir en 1552.[11] Finalment, entre el 1554 i el 1559 es va dur a terme la darrera gran obra en la muralla de la façana marítima: el portal de Mar. Amb aquesta construcció es donà per tancat la totalitat del perímetre de la ciutat.

Baluard del Migdia (S. XVI)de Barcelona. Excavació arqueològica realitzada l'any 2006. Foto Pere Vivas

Diferents intervencions arqueològiques han permès documentar les restes de la muralla moderna de mar. L'excavació en extensió del solar ubicat a la plaça Pau Vila i carrer Dr. Aiguader han posat al descobert el baluard del Migdia, de planta quadrada, i un tram de la muralla del primer terç i mitjans del segle XVI que defensava la ciutat per la banda de mar, així com la contraescarpa construïda a principis del segle XVIII. La cara exterior del baluard està realitzada amb carreuons rectangulars (35 per 25 cm), amb un paredat de morter de calç i pedra irregular. El seu fonament està fet amb encofrat i el segon amb pedres irregulars.

En un punt molt proper, entre Pla de Palau i la Plaça de Pau Vila, la realització d'una rasa de 120 metres lineals va posar al descobert el Portal de Mar, construït a mitjan segle XVI, així com una reforma realitzada a davant mateix de la porta el 1632, consistent en la construcció d'un parapet, amb planta tipus baluard, així com un fossat de 17 metres d'amplada i, finalment, una contramuralla a mitjan segle XVII, que amortitzava parcialment el fossat suara esmentat.

Pel costat de la muralla de terra, el nou conjunt de reformes van consistir a escapçar les torres i fins i tot enderrocar un bon nombre, a més d'afegir terraplens i baluards. Així doncs, la fortificació moderna a Barcelona es va afegir a la medieval, sense alterar el traçat en cap sector més enllà de l'ampliació al sector del carrer de les Polleres. D'aquesta manera, entre mitjans i finals del segle XVII, Barcelona quedà protegida per onze baluards: el baluard de Migdia, el baluard de Llevant, el baluard de Santa Clara, el baluard del Portal Nou, el baluard de Jonqueres, el baluard de Sant Pere, el baluard de l'Àngel, el baluard de Tallers, el baluard de Sant Antoni, el baluard de Santa Madrona, i el baluard de Sant Francesc.

Gravat dibuixat pel pintor francès J. Rigaud l'any 1714 on es mostra el setge de la ciutat de Barcelona per part de les tropes de Felip V, i que es correspondria al baluard del Portal Nou.

L'any 1635 es va iniciar un llarg conflicte amb França, i que malgrat el Tractat dels Pirineus, no es va solucionar fins a la fi de la Guerra de Successió espanyola. Entre els anys 1636 i 1650 es dugueren a terme un gran nombre d'actuacions a la muralla, que comportaren obres d'abast divers. L'any 1637, el Consell de Cent redactà un memorial de les actuacions necessàries que requeria la fortificació barcelonina, com terraplens i altres estructures defensives davant dels portals, obres les quals continuaren fins a l'any 1648, invertint en aquest moment fins a 30.000 lliures. El baluard de Santa Madrona fou començat entorn del 1641, any en què es terraplenà la muralla davant del monestir.

Encara dins del marc d'aquesta llarga confrontació amb França, també se succeïren períodes de revolta per part dels catalans, com la Guerra dels Segadors (1652), que va convertir Barcelona en una ciutat estratègica. Arran d'aquesta darrera revolta, el Consell de Cent va perdre la competència de la gestió i manteniment de les fortificacions de la ciutat a mans de la Corona,[12] i provocà la construcció dels primers baluards, amb un objectiu i finalitat molt definida: a més de defensar la ciutat dels atacs exteriors, es convertí en un instrument de la Corona per controlar una ciutat que es revoltava constantment contra l'autoritat reial. La Corona també va preveure un reforçament de les defenses mitjançant la construcció de forts associats, però complicacions financeres només van permetre actuacions parcials al castell de Montjuïc. Passada la Guerra dels Segadors, entre el 1672 i el 1675 s'inicià, per part de l'Estat, la construcció dels baluards del Portal Nou i de l'Àngel, mentre que l'any 1694 s'acabà el baluard de Sant Francesc, i el 1697 es finalitzaren els treballs dels baluards dels Tallers, Sant Pere i Jonqueres.

L'enderrocament de les muralles (1854-1881)[modifica]

En iniciar-se el segle XIX el poble de Barcelona detestava les muralles i n'exigia l'enderrocament, de forma pràcticament unànime. Això s'explica per dos grans factors. Primer, la ciutat, en plena expansió modernitzadora i amb voluntat d'esdevenir una gran capital europea, necessitava nous espais per la indústria, l'habitatge i la mobilitat; per contra, s'ofegava dins el clos murallat: augment de la població, sobreocupació del sòl, esclat de la industrialització, insalubritat. Un segon factor, i de gran importància, va ser la càrrega simbòlica que implicava la muralla, clarament vinculada a l'antic règim i a la repressió militar imposada a partir del 1714.[13]

Així, ja en el Trienni Liberal (1820-1823) es reclamà l'enderrocament de les muralles, sense èxit. Engegada la Regència d'Espartero, el 31 de desembre de 1840 l'Ajuntament de Barcelona convocà un concurs públic de textos que argumentessin la necessitat d'eliminar les muralles; l'11 de setembre de 1841 el guanyà Pere Felip Monlau amb el cèlebre opuscle Abajo las murallas!!!. En dues ocasions, l'octubre de 1841 i el juny de 1843, sengles insurreccions populars engegaren l'enderrocament, i en ambdues ocasions l'Estat respongué amb el bombardeig de la ciutat, fortes multes i l'obligació de reconstruir els trams destruïts.

Finalment, l'estiu de 1854 es produí l'enderrocament de la muralla de terra. Ho facilità una conjuntura molt especial: canvi de règim a Madrid (Bienni Progressista) i enorme inestabilitat social a Barcelona, amb epidèmia de còlera i gran nombre de jornalers aturats a què calia donar feina. L'Ajuntament engegà l'enderroc el 7 d'agost, tot i que l'autorització governativa no es publicà a Madrid fins al dia 15. Conclosa la tasca, la Junta d'Enderroc fou dissolta el 2 de gener de 1856. Barcelona passava a estar oberta al Pla. Immediatament s'engegà el procés que menaria al pla Cerdà (1859) i la construcció de l'Eixample (a partir de 1860).

Una segona etapa fou l'enderrocament de la Ciutadella, particularment odiada perquè la seva funció exclusiva, des de sempre, havia estat la vigilància i repressió contra la ciudad. En el context de la Revolució Gloriosa, el nou Ajuntament inicià l'enderrocament de la Ciutadella el 16 d'octubre de 1868, un cop més sense esperar l'autorització governativa. El 15 de desembre de 1869 el govern espanyol, mercès a la intervenció de Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a l'Ajuntament de Barcelona. En sorgirien el parc de la Ciutadella i el barri que l'envolta.

Només hi restava la muralla de mar, força popular entre els barcelonins com a passeig. Fou enderrocada entre 1878 i 1881, i permeté la reforma del port i la definitiva integració de la Barceloneta en el contínuum urbà.

Intervencions arqueològiques[modifica]

Arqueològicament, diferents intervencions i obres en els darrers anys han permès documentar i constatar les restes d'aquest llenç de la muralla moderna, així com dels diferents baluards construïts entre mitjans i finals del segle XVII.

A la zona entre Plaça Universitat i carrer Tallers dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça Universitat van posar al descobert les restes d'un dels baluards defensius, l'anomenat baluard de Tallers. Per l'altra banda, el mur localitzat a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers, 82, es correspon a l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla de la ciutat, que s'acaba desenvolupant al segon terç del segle XVII.

Una intervenció realitzada entre els carrers Pelai, Jovellanos i Ramalleres va constatar la presència de la fonamentació del baluard de Canaletes o dels Estudis, que integrava dues torres medievals semicirculars, i que es va edificar un cop closa la Guerra dels Segadors (1652).

Al carrer Fontanella, es documentaren les restes d'un mur i d'una estructura d'aparell constructiu molt sòlida i que es va identificar com a part del parament d'un dels baluards de la muralla moderna, edificat després de la Guerra dels Segadors, davant del portal de l'Àngel i molt similar al baluard suara esmentat del carrer Tallers.

Recents intervencions al Mercat de Sant Antoni han posat al descobert les restes del baluard de Sant Antoni i el seu sistema defensiu (fossat, contraescarpa i el glacis), el qual s'ubicava davant del portal homònim. Les restes conservades del baluard, de planta pentagonal, i el mur eren de 90 m de longitud, 2,10 m d'amplada conservada i 2,33 m d'alçada, i estava bastit en carreus de pedra de Montjuïc, i un cos intern de pedra i morter de calç.

Al sector de l'actual parc de la Ciutadella, diferents intervencions han permès documentar les restes de la muralla moderna, prèvia a la construcció de la fortificació borbònica, i que l'amortitzarà en part. A la zona de la muralla medieval del Portal de Sant Daniel, a finals del segle XVII es construeix el baluard de Santa Clara, fet que canvia força la fesomia del portal. Així mateix, i coincidint amb els darrers moments de la Guerra de Successió, també es documenten diferents elements defensius, com línies de barricades o reducció del pas de la porta, per tal d'assegurar l'accés dels defensors al baluard de Santa Clara.

A l'alçada del Passeig Lluís Companys amb avinguda Vilanova es documenta el baluard del Portal Nou, construït entre els anys 1672 i 1675, i destruït arran del setge a la ciutat de l'any 1697. Aquest element presentava una alçada conservada de 4,75 m, amb un parament de doble full de paredat.


Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Muralla de Pere el Gran». Ajuntament de Barcelona, 2012. [Consulta: 3 gener 2015].
  2. «Muralla de Pere el Cerimoniós». Ajuntament de Barcelona, 2012. [Consulta: 3 gener 2015].
  3. GEA, M. 2008. "El portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MHCB, Barcelona, pp. 116-136
  4. SANTANACH, L.; TRIAY, V. Memòria conjunta de les intervencions arqueològiques preventives efectuades a l'estació del Liceu (costat del Besòs) de la Línia 3 dels FMB (Rambla-Pla de la Boqueria. Atics, 2006
  5. FABREGAS, M. Memòria de l'excavació arqueològica d'urgència al carrer Pelai. Atics, 2000
  6. Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona
  7. Història de la Universitat de Barcelona: I simposium, 1988. Edicions Universitat Barcelona, 1990, p. 718. ISBN 8478751661. 
  8. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Alpha, 1963, p. 895. 
  9. Hernàndez i Cardona; Riart i Jou; Rubio i Campillo, 2010, p. 13.
  10. Terradas Muntañola, 2011, p. 77.
  11. Terradas Muntañola, 2011, p. 84.
  12. Hernàndez i Cardona; Riart i Jou; Rubio i Campillo, 2010, p. 22.
  13. Nicolau 2004

Bibliografia[modifica]

  • Abajo las murallas!!!: 150 anys de l'enderroc de les muralles de Barcelona. [Textos: Oriol Bohigas ... [et al.]]. Barcelona: Museu d'Història de la Ciutat, DL 2005. Catàleg de l'exposició.
  • BANKS, PH. L'estructura urbana de Barcelona, La formació de la Barcelona medieval, vol. 2. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, p. 28.
  • BANKS, PH. El creixement físic de Barcelona. Segles X-XIII, El procés urbà i la identitat gòtica de Barcelona, Barcelona Quaderns d'Història, 8, Ajuntament de Barcelona,2003, pp. 11-33
  • BROTONS i SEGARRA, Ròmul. La ciutat captiva: Barcelona, 1714-1860. Barcelona: Albertí, 2008.
  • BROTONS i SEGARRA, Ròmul. La ciutat expansiva: Barcelona, 1860-1900. Barcelona: Albertí: Ajuntament de Barcelona, 2015.
  • CUBELES, A. Les muralles de Barcelona dels segles XIII i XIV, Barcelona, tesi de llicenciatura inèdita, 1993.
  • CUBELES, A. Les muralles de Barcelona, L'art gòtic a Catalunya. Arquitectura III. Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2003, pp. 138-141
  • CUBELES, A.; PUIG VERDAGUER, F. La Drassana i la gestació de la façana marítima de Barcelona. Drassana, 11. Barcelona, 2003, pp. 50-61.
  • CUBELES, A.; PUIG VERDAGUER, F. Les fortificacions de Barcelona, Abajo las murallas!!!. 150 anys de l'enderroc de les muralles de Barcelona, MHCB, Barcelona, 2004, pp.48-71
  • DURAN I SANPERE, A. Barcelona i la seva història. La formació d'una ciutat, Barcelona: Curial, 1973, Vol. 1
  • GALERA, M., ROCA, F., TARRAGÓ, S. Atles de Barcelona. Segle XVI-XX. Barcelona: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, 1982
  • GARCIA ESPUCHE, A.; GUÀRDIA BASSOLS, M. Canvis i permanències de l'herència espacial medieval: de la ciutat de la Ribera a la ciutat de la Rambla, II Congrés d'Història de Barcelona, vol. 1, Ajuntament de Barcelona, 1990
  • GEA, M. El portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella, Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MHCB, Barcelona, 2008, pp. 116-136.
  • FLORENSA, Antoni. Evolución de la ciudad en la Baja Edad Media,en: Cuadernos de Arqueologia e Historia de la Ciudad. Barcelona: Ayuntamiento. Museo de Historia de la Ciudad, 1957
  • Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier; Riart i Jou, Francesc; Rubio i Campillo, Xavier. La Coronela de Barcelona 1705-1714. Rafael Dalmau Editor, 2010. ISBN 9788423207503. 
  • HINOJO GARCÍA, E. Mercat de Sant Antoni, Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2009. Muhba, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2010, p. 82-87.
  • HUERTAS, J.; RODRÍGUEZ, M. Muralla medieval de Barcelona: darreres intervencions arqueològiques, I Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. 15 anys d'intervencions arqueològiques: mancances i resultats. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Igualada, 2000, pp. 36-46
  • NICOLAU, A.; CUBELES, A. El 150è aniversari de l'enderrocament de les muralles: repensant la ciutat contemporània, Abajo las murallas!!!. 150 anys de l'enderroc de les muralles de Barcelona, MHCB, Barcelona, 2004, pp.14-39
  • PERELLÓ, M. L'Arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Biblioteca Abat Oliba, 178, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996
  • PUJADES, J. Balanç anual de l'activitat arqueològica a la ciutat, Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 02, MHCB, Barcelona, 2006, pp. 155-171
  • PUJADES, J. Balanç anual de l'activitat arqueològica a la ciutat, Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 03, MHCB, Barcelona, 2007, pp. 183-213
  • RIBA i ARDERIU, O. Assaig sobre la geomorfologia medieval de la ciutat vella de Barcelona, II Congrés d'Història de Barcelona, vol. 1. Ajuntament de Barcelona, 1993
  • SALES, J. Un nou tram de la muralla baixmedieval de Barcelona localitzat a la Ronda de Sant Pau. Primers resultats de l'excavació, II Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Sant Cugat del Vallès, 2003, pp. 262-268
  • Terradas Muntañola, Robert «Evolució de la imatge de les Drassanes de Barcelona». Drassana. Diputació de Barcelona, Núm. 19, 2011, p. 68-87.
Portal

Portal de la història militar de Catalunya