Najdat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Najdat fou una branca kharigita fundada per Najda ibn Àmir al-Hanafí —en àrab نجدة بن عامر الحنفي— que es va desenvolupar al segle vii a les regions de Yamama i Bahrayn, i un grup al Sistan.

Història[modifica]

Najda es va revoltar a la Yamama a la mort d'Al-Hussayn el 680, i el 683 es va aliar a Abd-Al·lah ibn az-Zubayr i el va ajudar a fer aixecar el setge de la Meca pels sirians. El 684 va anar a Bàssora i sota la direcció de Nafi ibn al-Azrak va participar en el khuruj contra el governador Muslim ibn Uways, enviat per Ibn az-Zubayr, que es disposava a atacar la ciutat. Els azraquites es van retirar a Ahwaz, però Najda se'n va separar i va tornar a la Yamama. Allí el cap temporal dels kharigites, Abu-Talut Salim ib Matar, s'havia apoderat de Jawn al-Khadarim, la part de la Yamama en poder dels omeies i dominava la regió. El 785 després d'alguns èxits particulars, els kharigites van reconèixer a Najda com a cap i aquest va aconseguir nombroses petites victòries. El 686 va anar a Bahrayn i amb suport dels azdites es va instal·lar a Katif. Els zubayrites el van atacar sense èxit, Najda va conquerir Oman però foren expulsats per una revolta local passant Oman als dos fills d'Abbad ibn Abd-Al·lah.

El 687 un grup dirigit per Atiyya ibn al-Aswad es va separar i es va dirigir al Sistan on va fundar la pròpia branca (els Atawiyya). El mateix any, Badjda va atacar el Iemen i se'n va apoderar d'una part incloent Sanaa i el seu lloctinent Abu-Fudayk va conquerir l'Hadramaut. Va bloquejar els subministraments a la Meca i Medina i va aïllar Taizz, però no va voler atacar les viles santes. Llavors dominava quasi tota Aràbia.

Abu-Fudayk el va assassinar el 691/692 i va ocupar el seu lloc. El 692 va rebutjar un atac califal des de Bàssora. Però el 693 una segona expedició el va derrotar a Muixakhar i Abu-Fudayk va morir al combat, i l'estat dels najadites es va enfonsar però els ensenyaments (najdat) van restar fins al segle xi.

Referències[modifica]

  • Enciclopèdia de l'Islam, VII, 861 i 862