Nou Grup de Teatre Universitari

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióNou Grup de Teatre Universitari
Dades
Tipusgrup de teatre Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1970 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1973 Modifica el valor a Wikidata

El Nou Grup de Teatre Universitari va ser una companyia de teatre catalana.

L'any 1970 el teatre universitari es feia en castellà. Això va motivar Frederic Roda Fàbregas a promoure un grup que s'especialitzés a fer teatre en català. Es va posar en contacte amb en Ricard Salvat i junts es van adreçar a Fabià Estapé, aleshores rector de la Universitat de Barcelona, per proposar-li de fer un grup d'investigació teatral.[1] La disposició era bona, però no es va arribar a concretar res. Era evident que si s'havia de dependre de la universitat no es faria res així és que en Frederic Roda va tirar pel dret i va fundar l'NGTU amb gent de la Universitat i d'altres procedències. El 23 de desembre de 1970 feien la seva presentació a l'aula número 7 de la Facultat de Ciències (avui dia Facultat de Física i Química) amb l'obra Dins un gruix de vellut del dramaturg mallorquí Alexendre Ballester. El grup es va dissoldre el 1973.

Història [cal citació][modifica]

Origen

L'NGTU va néixer a una època, en què els grups de teatre universitari feien teatre clàssic en castellà. Malgrat això la intenció del grup era fer un teatre contemporani, desimbolt, fresc, combatiu, compromès amb la lluita antifranquista i en català.

El germen de l'NGTU van ser unes classes de teatre que Frederic Roda va impartir al col·legi major Verge de Núria de Barcelona, el curs 1968/69. Arran d'aquest fet va veure la possibilitat de donar continuïtat a aquella experiència i assessorat per Ricard Salvat, Roda va presentar al Rector de la Universitat de Barcelona, Fabià Estapé, la proposta de creació d'un grup d'investigació teatral, proposta que no va tirar endavant.

Per això va decidir fundar un grup nou, amb actors del col·legi major Verge de Núria, de la Universitat i d'altres procedències. En un context marcat pel maig del 68, en què “es van posar les bases d'un món conceptualment nou”  com diu Patricia Gabancho en la seva col·laboració en el llibre NGTU. Del teatre universitari al teatre independent. La idea era fer teatre d'acord amb el context polític i social desafiant d'aquells anys.

Ja que no es podia comptar amb la Universitat, s’havia de buscar un local on assajar. Les primeres lectures es van fer a un pis de la família Roda, al carrer Infanta Carlota 117 (avui, Josep Tarradellas), fins que els pares de Carme Barberà, membre del grup, van cedir el garatge de casa seva, al passatge Sant Antoni Abad de Barcelona, que es va convertir en la seu del grup.

Característiques

L'NGTU era grup heterogeni, que estava format per actors amateurs amb poca experiència en l'art del teatre, però units per una ideologia més o menys comuna: tothom era d'esquerres i amb ganes de canviar el món, sobretot el món del teatre.

Conseqüència d'aquesta ideologia va ser la cerca d'obres de denúncia contra el poder polític corrupte (Dins un gruix de vellut), el poder maquiavèl·lic dels diners (Un bagul groc per a Nofre Taylor), l'explotació interessada del sòl (Cap cap pla cap al cap del replà), la corrupció del món de la justícia (Els pledejaires) i l'explotació desbordada del turisme (A punt de pesta). Totes d'Alexandre Ballester, menys Els pledejaires, de Jean Racine.

La direcció de Frederic Roda, en totes les obres, feia ressaltar la sàtira i la crítica, amb una posada en escena desenfadada, on el guinyol, i el to burlesc i grotesc dels personatges marcava un estil propi del grup. Només hi ha una excepció: A punt de pesta, proposta crua, de denúncia, d'un tall realista i melodramàtic, més entroncada amb altres obres serioses de l'autor: Foc colgat (1967) o Siau benvingut (1968).

En les escenografies vestuari i “l'attrezzo” el grup va comptat amb la col·laboració d'artistes com Frederic Amat o Claudi Puchades. Eren espais escènics originals i innovadors tot i els pocs recursos de grup i sovint recorrent a les golfes de casa.

Obres

Dins un gruix de vellut. Alexandre Ballester

L'NGTU va estrenar aquesta seva primera obra el 23 de desembre de 1970  a l'aula 7 de la Facultat de Ciències de la UB. Aquesta aula va desaparèixer quan es van fer les obres per unir la Facultat de física i la de química. Actualment hi ha instal·lada una placa commemorativa d'aquella estrena

L'estrena es va produir en un moment àlgid de la lluita antifranquista. Aquells dies s’havia fet pública la sentència del Judici de Burgos iniciat el 3 de desembre del 1970. També va coincidir amb la tancada d'intel·lectuals al Monestir de Montserrat.

L'estiu del 1972 el grup va recuperar el muntatge per dur-lo de gira per tot Catalunya. El títol de l'obra va canviar a causa de que amb el títol original no va superar la censura. El grup la va tornar a presentar amb el nom de Facem comèdia, tot fent uns retocs per tal que passés el tràmit censor. Tot i així, en les representacions es conservava el text original.

Aquell mateix any Pau Garsaball va dirigir i representar l'obra al Teatre Capsa de Barcelona. Va ser un fet insòlit que un mateix autor tingués una mateixa obra representada per dos companyies.

Frederic Roda Fàbregas es va encarregar de la direcció i Joan Barril, de les lletres i les músiques de les cançons, excepte la Cançó d'Albopàs que és del mateix director. El país fictici que Ballester va imaginar, Albopàs, és el nom del poble natal de l'autor llegit al revés. Sa Pobla

Per aquesta obra, Ballester havia rebut el Premi Josep M de Sagarra  l'any1967, fet que va obrir les portes dels escenaris barcelonins a un dramaturg incipient de les Illes, que connectava d'una manera molt directa amb el sentir crític del moment. En aquesta peça, Ballester rep influències, sobretot, d'Ubú Rei (1896) d'Alfred Henri Jarry (França, 1873-1907). Però també del teatre de Bertolt Brecht (Alemanya 1898-1956) i la seva proposta de Teatre èpic.

Un bagul groc per a Nofre Taylor. Alexandre Ballester

Es va estrenar a la mateixa Aula 7 de la Facultat de Ciències de la UB, el 18 de desembre del 1971. De nou Frederic Roda Fàbregas es va encarregar de la direcció i Claudi Puchades, de la realització dels figurins. En Joan Barril es va fer carres de les de les cançons incorporades a l'espectacle.

Classificada per l'autor de “tragicomèdia” i estructurada en un pròleg, dos actes i un epíleg, Un bagul groc per a Nofre Taylor planteja la imposició del poder econòmic sobre “el poble”, mitjançant un personatge contradictori, bastit amb trets de l'americà fet a ell mateix. Representa la caricatura d'una societat de consum que aleshores emergia al nostre país. Com a dada curiosa, la idea comercial de Nofre Taylor coincideix amb el pensament actual sobre les energies alternatives, entre les quals, la solar, que Nofre volia explotar econòmicament.

Cal destacar la incorporació al muntatge de la projecció d'un espot publicitari en la línia dels espots televisius de l'època. L'NGTU va ser un dels primers grups en incorporar imatges projectades en un muntatge.

Cap cap pla cap al cap del replà. Alexandre Ballester

Es va estrenar a la pista de bàsquet del Joventut de Badalona, el març de 1972. Frederic Roda Fàbregas es va encarregar de la direcció de l'obra, i Ignasi Roda, de les lletres i les músiques de les cançons. L'Alvar Roda va col·laborar amb la sintonia final Tampoc s’havia publicat fins que ha estat inclosa en el llibre NGTU. Del teatre universitari al teatre independent. de l'obra.

La peculiaritat d'aquest muntatge és el seu espai escènic, dos estructures de les que habitualment es trobaven en els parcs públics infantils que es van llogar a la casa MEIN. Posteriorment, i donat el cost del lloguer, es va optar per comprar tots els tubs de ferro independents que s’unien a uns nusos de fona amb cargols Allen. Era tot un trencaclosques.

La singularitat d'aquesta obra és que Ballester la va escriure expressament per al grup NGTU. Val a dir també que, se’n van fer dos muntatges, amb una curta diferència de temps. La raó va ser que el primer treball estava pensat per ser estrenat dins el Cicle de Teatre per a Nois i Noies de Cavall Fort, al Teatre Romea. El Ministerio d'Informació y Turismo, però, va estroncar el muntatge, ja que l'autoritat competent (els censors) va catalogar l'obra per a majors de 18 anys. Aquest fet, lluny de desencisar el grup, el va encoratjar a refer el muntatge i adreçar-lo a adults.

Quant a l'argument, es pot dir que no n’hi ha o, si més no, no hi ha el que s’entén com a línia argumental. Es tracta d'un text que estimula l'exercici creatiu dels intèrprets a partir de la proposta d'un vell desacord: l'enfrontament del món humanístic amb el món científic. Quan finalment els bàndols es reconeixen, el joc imaginatiu es desferma i els intèrprets demanen al públic que hi participi.

A punt de pesta. Alexandre Ballester

A causa de la prohibició del Ministerio d'Información y Turismo, no va poder ser estrenada al seu moment i no s'ha representat mai. Tampoc s’havia publicat fins que ha estat inclosa en el llibre NGTU. Del teatre universitari al teatre independent.

En les notes biogràfiques de l'autor figura com a Començament a punta de pesta, però també hi havia un altre títol alternatiu Després de tot, la befa. Aquesta obra va rebre el Premi de les Lletres Catalanes Ignasi Iglésias, a Tübingen, el 1972.

A punt de pesta (1972) És una proposta crua, de denúncia, d'un tall realista i melodramàtic. Critica el fenomen turístic a Mallorca, que acaba imposant-se pertot i corromp tots els estatus i tota la població de l'illa.

Els personatges principals són: Muntaner, periodista de La Veu d'Albopàs i Joan A. de Vilanova, metge jove que comença a treballar a l'aeroport d'Albopàs. En l'obra hi apareixen paral·lelismes entre aquests personatges i els medievals: Ramon Muntaner, cronista, i Arnau de Vilanova conegut com a “Metge de reis i papes.”

L'obra s’esdevé dins d'una atmosfera densa i tensa, al voltant d'unes “ombres”, esperits que vaticinen desgràcies futures i rememoren les passades, i per la veu apocalíptica de l'església, que assegura el càstig per a tots aquells que no creuen en Jhavè o que no segueixen la seva doctrina. Tot aquest ambient s’enriqueix amb la burla sovintejada de personatges grotescos, també imaginaris, i citacions de textos medievals.

Els pledejaires (Les plaideurs, 1668). Jean Racine (traducció al català de Jaume Gras i Vila, pseudònim: Felip Aleu)

Es va estrenar a la plaça Porxada de Granollers, el juny del 1973. Frederic Roda Fàbregas es va encarregar de la direcció de l'obra i l'espai escènic, Damià Barbany, de vestuari, titelles i màscares i Ignasi Roda, de les lletres i les músiques de les cançons.

Repetint l'experiència de Facem comèdia del 1973, se’n va fer una gira per tot Catalunya. De la vintena de funcions que es van fer volem destacar la de Tuixent, un poblet situat a la serralada del Cadí a la comarca de l'Urgell, de no més d'una seixantena d'habitants, aleshores.

És l'única obra interpretada per l’NGTU, l'autor de la qual no és Alexandre Ballester, i possiblement el pare Roda, Frederic Roda Pérez hi devia tenir alguna cosa a veure, ja que era amic personal de Jaume Gras, traductor de l'obra perquè tots dos van coincidir a l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona). També és l'única comèdia que va escriure Racine, i és possible que ho fes per competir amb les comèdies exitoses del moment de Molière. L'excel·lent traducció de Jaume Gras manté la mètrica alexandrina de l'original.

L'argument de l'obra beu de les fonts de la popular Comèdia de l'Art italiana. En aquest cas es ridiculitza el món de la justícia, personificat per dos litigants i un jutge trastocat, que té la dèria de fer judicis a tort i a dret.

Final del grup

Els pledejaires va ser el darrer muntatge de l'NGTU. Va ser, però una mort suau, perquè el projecte s’havia esgotat i, a més, els components del grup van començar a tenir altres interessos personals i teatrals. Un article de Jaume Melendres a Telexprés[2] que es titula La mort de l'NGTU descriu perfectament la fi de l'NGTU. Diu Frederic Roda, prologant el llibre del grup: “Rellegint l'article de Melendres t'adones que havien estat pocs anys, però que havíem fet molt rebombori, moltes coses. Aquell va ser un moment d'exaltació i de divertiment i tinc la sensació que, encara que universitaris, la majoria de nosaltres érem molt independents i seguíem les passes del que es va anomenar Teatre Independent.

La memòria de l'NGTU i Alexandre Ballester

El 8 d'octubre del 2012 tenia lloc al Palau Robert de Barcelona un acte d'homenatge a Alexandre Ballester promogut pels membres del grup NGTU, La iniciativa d'aquest homenatge sorgeix arran de la mort del dramaturg mallorquí, el 30 de juny del 2011, i el fort vincle que el grup hi havia tingut.

A l'acte d'homenatge, que es va fer al Palau Robert, hi van intervenir, com a ponents, Frederic Roda Fàbregas (fundador del grup NGTU), Josep M Benet i Jornet (dramaturg), Biel Serra (batle de Sa Pobla), Carles Cabrera (biògraf d'Alexandre Ballester), Àlvar i Ignasi Roda (cantants), M Àngels Torras (directora dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya) i Rafel Ballester (fill d'Alexandre Ballester).

L'equip que va tirar endavant el projecte, format per Carme Barberà, Meritxell Guimet, Marta Mas, Ignasi Roda i Quico Romeu, va continuar treballant més enllà de l'homenatge, amb la finalitat de recuperar tot el que va ser l'NGTU i el seu entorn teatral i polític i social. En va sortir el llibre NGTU. Del teatre universitari al teatre independent, publicat l'any 2014 per l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el qual va ser presentat públicament a la Casa degli Italiani de Barcelona.

El llibre es va pensar en forma de relat de la història de l'NGTU, bastit amb una selecció d'articles, transcripció dels parlaments de l'acte d'homenatge, crítiques de premsa, textos de les cançons... i la transcripció de les obres inèdites d'Alexandre Ballester: Cap cap pla cap al cap del replà i A punt de pesta (obra recuperada, gràcies al Ministerio d'Información y Turismo: Cutura Popular y Espectàculos, Control y Licencias), ja que ningú en tenia l'original ni cap còpia.

Pel que fa als articles, vam comptar amb l'excel·lent col·laboració desinteressada de: Herman Bonnin: “L’institut dels ”70” de la via morta a l'alta velocitat”, Carles Cabrera: “El teatre d'Alexandre Ballester, un deute”, Josep Anton Codina: “Una dècada prodigiosa” i “Entre tots ho fèiem tot”, Patrícia Gabancho: “Lliçó i nostàlgia de quan fèiem la revolució”, Antoni Galmés: “El teatre universitari, abans i després de l'NGTU”,  Frederic Roda Fàbregas: “Petita crònica de l'NGTU” i “Epíleg: 44 anys després”, i Santiago Sants: “Amb perdó”.

El 23 de desembre de 2020, amb motiu dels 50 anys de l'estrena de l'obra Dins un gruix de vellut, primer muntatge de l'NGTU, a l'aula 7 de la Facultat de ciències (avui de Física i Química), es proposa a la UB la col·locació d'una placa commemorativa.

Membres [cal citació][modifica]

Muntatges teatrals[modifica]

  • Dins d'un gruix de vellut. Alexandre Ballester[3][4][5][6][7][8]
  • Un bagul groc per a Nofre Taylor. Alexandre Ballester[9][10][11][12]
  • Cap cap pla cap el cap del replà. Alexandre Ballester[13][14][15]
  • A punt de pesta. Alexandre Ballester
  • Els pledejaires (Les plaideurs, 1668). Jean Racine (traducció al català de Jaume Gras i Vila, pseudònim: Felip Aleu)[16][17]

Articles de premsa[modifica]

Referències[modifica]

  1. Barberà, Guimet, Mas, Roda, Carme, Meritxell, Marta, Ignasi. NGTU Del teatre universitari al teatre independent (en català). Barcelona: Assosciació ADB, 2014. ISBN 978-84-617-2999-9. 
  2. Melendres, Jaume «Mueste del NGTU». Tele/eXprés, 27-11-1973.
  3. de Segarra, Joan «Hablemos del Oficio». Fotogramas, 25-12-1970.
  4. Thomas, A.M «Testimonios graficos de un estreno teatral». Ultima Hora (Mallorca), Gener 1971.
  5. Sans, Santi «Dins un gruix de vellut». Destino, 06-02-1971.
  6. Fàbregas, Xavier «Alexandre Ballester i la Universitat». Serra D'Or, Gener 1971.
  7. Vidal Alcover, Jaume «Los dias contados». Diario de Barcelona, 03-02-1971.
  8. Monegal, Fernando «Ier ciclo de teatro en Vilanova i Geltrú». La vanguardia, 09-04-1971.
  9. Benach, Joan Anton «Otro afortunado espectáculo de Alexandre Ballester». El correo catalan, 23-12-1971.
  10. Sans, Santiago «Alexandre Ballester y el Nou Grup de Teatre Universitari». Destino, 27-12-1971.
  11. Perez de Olaguer, Gonzalo «Alexandre Ballester en la Universidad». Mundo, 08-01-1972.
  12. Fàbregas, Xavier «Alexandre Ballester i el teatre universitari». Serra d'Or, gener 1972.
  13. No signat, No signat «Sense títol». El correo catalan, 17-01-1973.
  14. T., I. «Sense títol». Tele/eXprés, 17-01-1973.
  15. Fàbregas, Xavier «Sense títol». Serra d'Or, Abril 1972.
  16. Benach, Josep Anton «Sense títol». El correo catalan, Juny 1973.
  17. Fàbregas, Xavier «Sense títol». Destino, Juny 1973.