Obsolescència digital

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L’obsolescència digital és aquella situació en la qual un recurs digital ja no és llegible, perquè el lector, el maquinari o el programari necessari per accedir-hi ja no estan disponibles. [1]

Símbol de versió obsoleta

Introducció[modifica | modifica el codi]

Un document digital és aquell que conté la informació codificada per una sèrie de dígits binaris anomenada bitstream i, per llegir, visualitzar o gravar la informació es precisa d'un dispositiu que transmeti o gravi informació codificada en bits. En representar-se digitalment, les dades d'entrada són convertides en dígits (0,1) intel·ligibles per a la màquina i no per als sentits humans; i a la sortida, un altre dispositiu els convertirà en senyals analògics, intel·ligibles per als sentits humans. Per això, per descobrir el que està codificat en les cadenes binàries, és necessari el programa que les va crear o un altre que pugui interpretar el seu significat. Tal com va observar Abby Smith, en una reflexió gairebé existencialista «els "objectes" digitals només existeixen mitjançant la seva recuperació. Sense aquest acte "d'assemblatge" només tenim una sèrie de bits».

«When all data are recorded as 0s and 1s there is essentially no object thats exist outside of the act of retrieval. The demand for a access created the “object” that is the act of retrieval which precipitates the temporary reassembling of 0s and 1s into a meaningful sequence that can be decoded by software and hardware». [2]

La complexitat pot augmentar si el sistema operatiu que interpreta els codis perquè el maquinari funciona faltés ja que el programa d'aplicació necessari per desxifrar aquests bits està basat en un sistema operatiu. Per tant, l'emmagatzematge dels recursos digitals actuals no aporta cap avantatge si es perd la capacitat de llegir-los en el futur.

Obsolescència d'aplicacions i arxiu informàtics[modifica | modifica el codi]

L’aparició de nou programari que reemplaci versions anteriors pot ocasionar problemes a l'hora de llegir arxius més antics i fer impossible l’accés a la informació perquè el programari que la va originar ja no està disponible. El major risc el tenen els arxius d’informació creats en els anomenats formats propietaris.

Formats propietaris
MS Word (DOC o DOCX)
MS Excel (XLS o XLSX, XLW)
MS Power Point (PPS, PPT o PPTX, PPSX)
Bitmap images (BMP, TIFF)
Vectorial images (WMF)
MP3 Audio files
Windows Media Audio (WMA)

Existeix la possibilitat d’utilitzar formats oberts les especificacions dels quals estan disponibles públicament, permetent la interoperabilitat del programari i la compatibilitat entre diferents programaris malgrat el pas del temps.

Formats oberts
Plain text (ASCII)
Hyper Text Markup Language (HTML)
Extensible Markup Language (XML)
Open Document Format for Office Application
Rich Text Format (RTF)
PostScript (PS)
Portable Document Format (PDF) i les seves variants PDF/A i PDF/X
Formats oberts per a gràfics Formats oberts per a àudio
Joint Photographic Expert Group (JPEG) Ogg Vorbis (Ogg)
Portable Network Graphics (PNG) Musepack (MPC)
Scalable Vector Graphics (SVG) Free Lossless Audio Codec (FLAC)

Tanmateix, fins al moment les aplicacions i arxius més reeixits i duradors són els “formats propietari”.

Arrel dels ràpids canvis en els entorns tecnològics, el lapse de temps en què s’han de considerar els problemes de preservació i conservació dels documents digitals és més curt que en els entorns no digitals.

Importància de la no obsolescència[modifica | modifica el codi]

Els documents i arxius digital són bens informacionals de les empreses, de les organitzacions, els governs, els estats i de la humanitat en general. Amb el temps esdevenen patrimoni, ja que aporten valor administratiu, informatiu, històric, sociològic, legal i cultural. La gran majoria de la memòria de la humanitat es conserva en diferents suports, els quals amb el pas del temps queden obsolets. És per això que és necessària la seva preservació, i, per tant, és important evitar, o si més no minimitzar, els graus d’obsolescència d’aquests arxius digitals.

Amenaces tècniques[modifica | modifica el codi]

Donat que els arxius digitals necessiten d’un dispositiu de consulta el qual descodifiqui el codi d’emmagatzematge dels arxius, existeixen dos grans tipus d’amenaces tècniques de l’obsolescència dels arxius digitals: les amenaces tècniques de software i les amenaces tècniques de hardware.

  • Hardware

Quan  parlem del hardware dels arxius digitals fem referència als components físics dels dispositius, és a dir, els propis dispositius necessaris per a descodificar els codis d’emmagatzematge dels diferents tipus de documents i arxius. El desús de qualsevol dispositiu electrònic, el qual encara compleix la funció per el qual ha estat dissenyat i creat, però ja no satisfà les necessitats dels usuraris, és una amenaça.  

Causes del desús: 

    • La presència al mercat d’altres dispositius i productes que fan la mateixa funció però amb millores incorporades, ja sigui majors prestacions, disseny més actual, rapidesa de processament, etc.. 
    • La impossibilitat de trobar recanvis de peces necessàries per causa de l’encariment de la producció, al tractar-se de produccions en sèrie curtes, ja que aquell hardware ja no es produeix en sèrie perquè ha estat reemplaçat per un altre de més modern. 
  • Software

Quan parlem de software dels arxius digitals ens referim al programari o aplicacions necessàries per descodificar els arxius.  

Causes del desús: 

    • Quan es canvien els formats estàndards dels arxius.
    • Arrel de la difícil transferència d’un format d’arxius antic a un de nou.
    • Arrel de la incompatibilitat del software antic amb hardwares moderns.
    • El format no és prou massiu, per la qual cosa desapareixen les aplicacions compatibles.

Com evitar l'obsolescència d'arxius[modifica | modifica el codi]

Per lluitar contra l’obsolescència s’ha d’assegurar la preservació del conjunt documental independentment de l’evolució dels formats informàtics, el hardware d’emmagatzematge i el software de consulta.

Diferents estratègies per evitar l'obsolescència[modifica | modifica el codi]

  • Preservació tecnològica, és a dir, preservació de la operativitat a nivell de hardware i software per tal de poder accedir als documents en el format que van ser creats. En aquest cas el problema recau en el moment que s’espatllen i no hi ha peces de recanvi o aquestes tenen preus molt elevats.
  • Migració, és a dir, importar la informació de documents en formats digitals obsolets, o amb incipient obsolescència, cap a suports vigents, per tal de garantir l’accés a la informació. S’aconsella la reproducció de documents en formats estàndards d’ús generalitzat.
  • Emulació, és a dir, la simulació del software original en el qual es van crear els documents, amb la finalitat d’executar els documents originals, sense la necessitat de disposar del programa ni maquinaria original.
  • Formats oberts, és a dir, fer ús de formats de domini públic, excloent els formats de propietat, per a minimitzar els riscos d’obsolescència.
  • Preservació en línia, és a dir, conservar la informació en servidors, en format Html o Xml.

Què es preserva[modifica | modifica el codi]

En l'ordre de les activitats de preservació digital, s'han de privilegiar els objectes creats amb aplicacions obsoletes o amb perill d'obsolescència. Per descomptat, examinant prèviament si el contingut d'aquests documents mereix l'esforç.[3] Per a l'elecció dels formats, s'ha d'optar per aquells que tinguin més immunitat a l'obsolescència, per exemple:

  • Que tinguin bona compatibilitat cap enrere.
  • Que siguin àmpliament utilitzats globalment.
  • Que no siguin excessivament complexos ni tampoc massa simples.
  • Que tinguin revisió d'errors incorporada.
  • Que tinguin un cicle d'actualitzacions relativament freqüent.
  • De preferència, que siguin formats oberts.

Evolució dels formats d'emmagatzematge digital[modifica | modifica el codi]

Amb l’evolució de la tecnologia també evolucionen els formats dels arxius, no es tracta només de canvis de formats sinó d’una evolució dels propis formats per aconseguir una major eficiència i productivitat. Alhora que, amb el temps, els diferents formats digitals han permès comprimir més la informació i s’ha ampliat la memòria dels dispositius d’emmagatzematge d’informació. Un altre dels elements que es persegueix amb l’evolució dels formats és un augment de la seguretat de la informació.

Suports d'emmagatzematge de dades[modifica | modifica el codi]

1. Targeta perforada
2. Cinta perforada
3. Cinta magnètica Compact CassetteVCR (Video Cassette Recorder)

VHS (Video Home System)

4. Disc magnètic DisquetDisc dur

Disc dur portàtil

5. Disc magnètic-òptic Minidisc
6. Disc òptic CD (Disc Compacte)

CD-ROM

CD-R

CD-RW

DVD

DVD-R

DVD+R

DVD-RW

DVD+RW

DVD-RAM

BD (Disc Blue-ray)

7. Memòria flash Memòria USBTargeta de memòria

Secure Digital (SD)

MultiMediaCard (MMC)

Memory Stick (MS)

CompactFlash (CF) I i II

Microdrive (MD)

SmartMedia (SM)

xD-Picture Card

8. Unitat d'estat sòlid
9. Emmagatzematge en núvol
10. Servei d'allotjament de fitxers

Arxius d'emmagatzematge de dades[modifica | modifica el codi]

Text

Imatge

Àudio

Video

Exemples[modifica | modifica el codi]

La missió del Viking Mars[modifica | modifica el codi]

Un exemple famós fa referència a la missió del Mars_landing de 1976 de la NASA. Les dades de l’aterratge foren enregistrades en cintes magnètiques que no varen ser processades durant més d'una dècada. Quan posteriorment es van intentar analitzar, les dades no eren llegibles perquè estaven en un format desconegut i els programadors originals havien mort o deixat la NASA. Les imatges varen ser finalment extretes després de molts mesos de cavil·lacions sobre les dades i examinant com la maquinària de gravació funcionava.[4]

Projecte BBC Domesday[modifica | modifica el codi]

Un altre exemple és el BBC Domesday publicat el 1986, en què es va compilar una enquesta de la nació. El nom prové del llibre Doomsday, ja que l’enquesta commemorava els 900 anys la publicació del llibre. Si bé la informació en el llibre de Domesday segueix sent accessible avui en dia, hi havia grans temors que els discos del projecte Domesday es convertirien en il·legibles, ja que els ordinadors capaços de llegir el format utilitzat i els dispositius capaços d’accedir als discos esdevingueren rars. No obstant això, el sistema va ser emulat el 2002 usant un sistema anomenat DomesEm pel projecte CAMILEON.[5] Això permet que la informació sigui accessible avui dia per ordinadors moderns. Les dades encriptades també poden arribar a ser un problema, ja que el procés necessari per descodificar les dades és intencionalment dissenyat per a ser el més difícil possible. Històricament, l'encriptació de dades ha estat força rar, però fins i tot els escassos casos del passat en mostren exemples de documents que només poden ser llegits després d'un gran esforç. Per exemple, va ser necessària la capacitat d'un projecte de computació distribuïda per trencar el codi generat mecànicament pel xifrat de missatges durant la Segona Guerra Mundial.[6] L'encriptació moderna gaudeix d'un ús molt més extens perquè molts editors requereixen la protecció atorgada per gestió de drets digitals (abreviat DRM en anglès).

Projectes per combatre l'obsolescència digital[modifica | modifica el codi]

La càmera dels horrors[modifica | modifica el codi]

La Biblioteca de la Universitat de Cornell ha desenvolupat un lloc web, anomenat “La càmera dels horrors” en el qual s'enumeren i descriuen la major part dels suports que estan obsolets o en vies d'obsolescència.[7]

La Biblioteca de la Universitat de Stanford[modifica | modifica el codi]

La col·lecció Cabrinety és una de les majors col·leccions històriques de programari de microinformàtica del món. Conté títols de pràcticament totes les principals plataformes, no només d’ordinador sinó també de consoles de videojocs. La Universitat de Stanford va adquirir la col·lecció completa com un regal de la família Cabrinety el 1998. La seva intenció és preservar tot aquest programari copiant els suports originals per a emmagatzemar-los com a imatges de disc. La tasca esdevé complicada, no només pel deteriorament inherent dels suports que foren gravats anys ençà, sinó pel problema dels dispositius físics d’accedir a molts d'ells.[8]

El projecte CAMiLEON[modifica | modifica el codi]

El projecte CAMiLEON (Creative Archiving at Michigan & Leeds) va ser una iniciativa conjunta de la Universitat de Michigan i la Universitat de Leeds per desenvolupar i avaluar una sèrie d'estratègies tècniques per a la conservació a llarg termini del material digital que pateix d'obsolescència digital. El projecte va ser finançat conjuntament pel Comitè Mixt d'Informació del Regne Unit Systems Committee] (JISC) i el National Science Foundation de EUA per un període de 3-4 anys a partir de l'1 d'octubre de 1999. El component del projecte del Regne Unit es va completar el 31 de desembre de 2002, el component dels EUA va acabar el 30 de setembre de 2003. El cas d'estudi fou el Domesday Project de la BBC, que fou publicat en Laser discs en el format LaserVision Read Only Memory (LV-ROM). La proposta de CAMiLEON fou emular el maquinari obsolet mitjançant el sistema DomesEM, usant equipament modern que permet la visualització del contingut.[9][10]

Hear My Voice[modifica | modifica el codi]

Amb el projecte Hear My Voice, l’Institut Smithsonian permet recuperar el contingut d’una gravació feta fa 130 anys, d’Alexander Graham Bell.

El procés de recuperació de la informació crea un mapa digital d’alta resolució del dics o cilindre. Aquest mapa es processa per tal d’eliminar les evidencies del desgast o danys. Finalment el software calcula el moviment d‘una agulla la qual es mou a través del disc i les perforacions del cilindre, reproduint així el contingut de l’àudio que guardava l’arxiu.[11]

 La major part de la gravació correspon a la veu de Bell amb accent escossés dient una sèrie de números, i després xifres en dòlars, com “ tres dòlars i mig”, “ set dòlars i 29 centaus”. Segons Carlene Stephens, la conservadora del Museu Nacional de Historia Americana del Smithsonian, això suggereix que Bell pensava en una màquina per a la gravació de negocis.[12] 

De la videoteca a l'arxiu digital[modifica | modifica el codi]

L’any 2003 es va implementar a Televisió de Catalunya (TVC) el procés de producció i arxiu digital. Al final del 2006 es va iniciar el procés de digitalització del fons de l’arxiu en cintes per incorporar-lo a l’arxiu digital, que és un projecte en què es continua avançant. La digitalització del fons de l’arxiu de TVC compleix un doble objectiu, que permet trencar la dicotomia entre preservació i ús: assegurar la preservació de les imatges amb la millor qualitat possible i facilitar-hi un accés fàcil i permanent.[13]

Al digitalitzar la redacció de TVC si no es digitalitzava tot el fons antic i analògic, aquest a la llarga s’acabaria perdetn, ja que es faria malbé, alhora que no s’utilitzaria ja que és incompatible amb el nou sistema de redacció i creació de programes.  

Obsolescència intencional[modifica | modifica el codi]

En alguns casos, s'utilitzen tecnologies obsoletes en un intent deliberat per evitar la intrusió de dades en una estratègia coneguda com a " seguretat a través de l'obsolescència".[14]

Arqueologia digital[modifica | modifica el codi]

Arqueologia digital¸ fa referència a una tècnica especialitzada en la recuperació d’informació de gran antiguitat, malmesa o perduda arrel de les males practiques, mala conservació, obsolescència dels sistemes o dels formats o dels aparells de reproducció i descodificació dels formats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. National Archives. «Managing Digital Obsolescence Risks». 2009. [Consulta: 11 març 2013].
  2. Smith, Abby. «Preservation in the future tense». CLIR issues, 3, maig/juny, 1998.
  3. Rivera Donoso, M.A.. «Directrices para la creación de un programa de preservación digital». Serie Bibliotecologia y Gestión de Información. 2009, 43, pàg. 1-63 [Consulta: 22 març 2013].
  4. Blakeslee, Sandra. «Lost on Earth: Wealth of Data Found in Space». The New York Times, 1990-03-20 [Consulta: 16 març 2013].
  5. «CAMiLEON».
  6. Wearden, Graeme. «"Distributed computing cracks Enigma code». CNET News, 2006-02-27 [Consulta: 15 març 2013].
  7. «La càmera dels horrors».
  8. Santdford University Libraries. «Stanford Libraries preserves historical software collection with Federal Agency». , 2013-03-05 [Consulta: 17 març 2013].
  9. Robin, Mckie. «Digital Domesday Book lasts 15 years not 1000». The Guardian, 2002-03-03.
  10. «CAMiLEON Research».
  11. «"Hear My Voice”: Smithsonian Identifies 130-Year-Old Recording as Alexander Graham Bell’s Voice» (en anglès). Smithsonian, 25/04/2013. [Consulta: 4 juny 2015].
  12. «Recuperan la voz de Alexander Graham Bell» (en castellà). El Mundo, 30/04/2013. [Consulta: 4 juny 2015].
  13. Conesa, Alicia. «[http://www.raco.cat/index.php/Tripodos/article/viewFile/262075/349257 De la videoteca a l’arxiu digital: evolució del Departament de Documentació de Televisió de Catalunya]». Tripodos, 10/12/2012, pàg. 10.
  14. Miller, Robin. «Security through obsolescence». Linux.com, 2002-06-06. [Consulta: 22 març 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]