Pablo Morillo

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPablo Morillo
Pablo-morillo.jpg
Retrat del general Morillo
Biografia
Naixement (es) Pablo Morillo y Morillo
5 de maig de 1778
Zamora Fuentesecas, província de Zamora, Espanya
Mort 27 de juliol de 1837(1837-07-27) (als 59 anys)
Banhèras, França
Altres noms Pacificador.
Activitat
Ocupació Militar
Període d'activitat 1792–1836
Lleialtat Espanya Espanya
Branca militar Infanteria
Rang militar General del Regne d'Espanya
Comandament Cap de les forces espanyoles a l'Amèrica Llatina
Governador militar de Madrid
Conflicte Batalla de Vitòria
Batalla de Trafalgar
Arroyo de Molinos
Batalla de Bailèn
Altres ocupacions Política
Altres
Títol Comte
Premis
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Pablo Morillo (Fuentesecas, província de Zamora, Espanya, 5 de maig de 1778 - Banhèras de Bigòrra, França, 27 de juliol de 1837) fou un militar i polític espanyol.

Alguns dels seus biògrafs asseguren que era gallec, perquè en una carta seva dirigida a Quiroga deia: «Tu, nascut, a més, com jo, en la bella Galícia» però així i tot, en els arxius consta com a natural de Fuentesecas. Pertanyent a una família humil, en la seva joventut fou pastor, assentant plaça als tretze anys, a Toro (Zamora), en el cos d'infanteria de marina, que llavors tenia una comissió per al reclutament de les seves forces en aquella vila. En aquest cos serví alguns anys com a soldat, caporal i sergent, assistí a diverses campanyes marítimes, distingint-se especialment en el setge de Toló contra els republicans francesos, i més encara, en dos combats navals: la batalla del cap de Sant Vicent i la memorable batalla de Trafalgar, en la qual, a més de rebre diverses ferides, salvà una bandera que havia caigut al mar.

Ascendit a oficial[modifica]

Quan esclatà el moviment nacional contra Napoleó, el seu batalló formà part de l'exèrcit del general Castaños, en el qual la infanteria de marina es comportà valerosament, i per la seva brillant conducta en la Batalla de Bailèn, fou ascendit a oficial (1808) i passà a l'exèrcit de terra. Llavors tenia trenta anys i només era tinent, però abans de complir els quaranta havia assolit les més elevades graduacions.

Primer tingué el comandament d'una guerrilla en la província de Múrcia, després passà a Galícia, i portà a terme tals proeses, que el 1809 va rebre el grau efectiu de coronel, de manera que en un any havia aconseguit quatre ascensos. El 1811 ja era general, i servint a les ordres del general Castaños a Extremadura, rebé d'aquell el comandament d'un exèrcit i amb ell la missió d'ocupar la plaça de Valencia de Alcántara, que portà a terme amb tanta audàcia com rapidesa. El 28 d'octubre del mateix any contribuí eficaçment a la brillant victòria d'Arroyo de Molinos, en la qual els francesos foren perseguits per Morillo fins al port de Quebradas. A principis del 1812 realitzà una profitosa expedició a la Manxa, derrotant l'invasor en diversos punts, i després continuà les seves operacions a Extremadura, ascendint el mateix any a general de divisió. El maig de 1813 s'incorporà a l'exèrcit anglo-hispànic de Wellington, i aquest mateix mes infligí una sagnant derrota als francesos a la vora del riu Tormes. En la cèlebre batalla de Vitòria, emprengué la lluita atacant als francesos amb la seva divisió, i en acabar aquella campanya ja era tinent general i un dels cabdills més reputats de l'exèrcit espanyol.

Campanya americana[modifica]

El rei Ferran VII, que coneixia la vàlua personal de Morillo i el seu seny i encert per a la direcció de les tropes, li donà el comandament d'un exèrcit destinat a combatre els rebels d'Amèrica, i el 1815 embarcà vers els dominis espanyols, emportant-se amb ell, entre altres bons oficials, a Ricafort Palacín qui més tard seria l'autor del text del Conveni de Bergara, i Francisco Linage, els quals mantingueren sota el seu comandament una heroica i brillant campanya, malgrat que enfosquida per diversos actes de crueltat.

De l'illa Margarita, on perdé 1.500 homes, passà a Veneçuela i posà setge a Cartagena, que resistí heroicament tres mesos, malgrat tenir queviures només per a mes i mig, morint de fam més de 5.000 defensors. De Veneçuela passà a Colòmbia i s'apoderà de la capital, que també li oposà una resistència increïble, per la qual cosa, irritat, portà a terme tant sagnants represàlies que el país sencer es revoltà en la seva contra.

Vencedor de Puente el febrer de 1816, fou derrotat pels patriotes americans a Ocaña, agreujant-se més encara la situació en apoderar-se Bolivar de l'illa Margarita; per això els espanyols es varen veure obligats a sortir de Santa Fe de Bogotà. Però, vençut Bolívar a Cachiri, Morillo va recuperar de bell nou la capital, establint llavors Bolívar el seu Govern provisional a Barcelona. El maig de 1817 les hosts de Morillo foren derrotades per les de l'americà Arismendi, però no tardà a reaccionar el cabdill espanyol que, desembarcant a l'illa Margarita, atacà amb ímpetu a Porlamar (capital de l'illa), s'apoderà d'aquesta per assalt, passà a ganivet a tota la seva guarnició i després, retrocedint, va assolir Mariño, al que derrotà a la vora del riu Cariaca.[1]

L'any següent portà a fi campanyes importants, i fou ferit greument en la batalla de Coro. Amb diverses alternatives es sostingué a Amèrica fins que signà la treva de Trujillo (26 de novembre de 1820), sent admirable, com diu un escriptor francès, «l'habilitat amb què va saber mantenir-se durant cinc anys en el cor d'un país enemic, al capdavant d'un petit nombre d'homes, separat d'Espanya per grans mars i rebent molt pocs socors.»

Retorn a Espanya[modifica]

Quadre de la batalla de Trafalgar on destacà el valor de Morillo

Al seu retorn se li concedí el títol de comte de Cartagena i poc de temps després el de marquès de la Puerta, i en iniciar-se en la Península el moviment constitucional, primer abraçà la causa absolutista i fou nomenat governador militar de Madrid, però portat per les seves conviccions o, segons altres, per la seva conveniència, prengué partit pels constitucionals què, malgrat acollir-lo amb cert recel, l’anomenaren capità general de Madrid.

El 4 de febrer de 1822 va salvar d'una mort certa el comte de Toreno i Martínez de la Rosa, els quals al sortir del Congrés foren escomesos pel poble, que es retirà davant la ferma i decidida actitud d'en Morillo.

L'1 de juliol del mateix any fou nomenat coronel de les guàrdies espanyoles i valones, i el 7 es va batre pels carrers de la capital contra els absolutistes; poc després, fou desterrat de Madrid. Quan l'expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), fou posat al front del 4t Cos d'Exèrcit, i es trobava a Lugo en establir-se el Govern a Cadis: Morillo protestà per la destitució del rei i es negà a reconèixer el Govern nomenat per les Corts, organitzant llavors una Junta governativa composta pel bisbe de Lugo, pels presidents de cadascuna de les tres Diputacions provincials d'Ourense, la Corunya i Vigo, i d'altres personatges, a la qual informà de la situació.

Invasió de Galícia[modifica]

Sent imminent l'aparició d’un exèrcit invasor a Galícia, entaulà negociacions amb el general Bourke, i signà amb aquest un armistici, en virtut del qual serien respectades les persones i les propietats, no es perseguiria ningú per les seves idees polítiques i es reconeixerien els seus graus a tots els caps i oficials. Quiroga, que havia reconegut en un principi l'autoritat de Morillo, no acatà l'armistici concertat i es disposà al compliment d'aquest, rebent llavors una carta de Morillo. A mitjan 1823 reconegué el Govern absolutista de Madrid, però a causa de la seva equívoca conducta, no inspirava confiança a ningú. Al retornar Ferran VII emigrà a França, tornant a Espanya el 1832 per encarregar-se de la Capitania General de Galícia.

En iniciar-se la Primera Guerra Carlina comandà un exèrcit contra els partidaris de Carles, i poc de temps després es traslladà a prendre les aigües de Banhèras, on morí als 59 anys, després de 46 de brillants serveis ininterromputs.

Deixà diversos escrits, entre ells

« <Manifiesto que hace a la nación espanyola el teniente general don Pablo Morillo, conde de Cartagena, marqués de la Puerta y general en jefe del ejercito expedicionario de Costa Firme, con motivo de las calumnias é imputacions atroces i falses publicades contra su persona el 21 y el 28 del mes de abril último en la "Gaceta de la Isla de León", bajo el nombre de Enrique Somoyar (Caracas,. f. Y Madrid, 1821).> »


Memorias relativas á los principales acontecimientos de las campañas de América, traduïdes al francès per Blosseville (París, 1826).

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pablo Morillo Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. Archer, Christon I. The Wars of Independence in Spanish America (en anglès). Rowman & Littlefield, 2000, p. 221. ISBN 0842024697.