Pablo Morillo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pablo Morillo
Retrat del general Morillo
Retrat del general Morillo
Naixement 5 de maig de 1778
Zamora Fuentesecas, província de Zamora, Espanya
Mort 27 de juliol de 1837 (als 59 anys)
Banhèras, França
Període en actiu 1792–1836
Lleialtat Espanya Espanya
Arma/servei Infanteria
Rang General del Regne d'Espanya
Comandaments Cap de les forces espanyoles a l'Amèrica Llatina
Governador militar de Madrid
Batalles/guerres Batalla de Vitòria
Batalla de Trafalgar
Arroyo de Molinos
Batalla de Bailèn
Condecoracions Comte de Cartagena
Marquès de la Puerta
Altres ocupacions Política.

Pablo Morillo (Fuentesecas, província de Zamora, Espanya, 5 de maig de 1778 - Banhèras de Bigòrra, França, 27 de juliol de 1837) fou un militar i polític espanyol.

Alguns dels seus biògrafs asseguren que era gallec, perquè en una carta seva dirigida a Quiroga deia: «Tu, nascut, a més, com jo, en la bella Galícia» però així i tot, en els arxius consta com a natural de Fuentesecas. Pertanyent a una família humil, en la seva joventut fou pastor,[text imprecís] assentant plaça als tretze anys, a Toro (Zamora), en el cos d'infanteria de marina, que llavors tenia una comissió pel reclutament de les seves forces en aquella vila. En aquest cos serví alguns anys com a soldat, caporal i sergent, assistí a diverses campanyes marítimes, distingint-se especialment en el setge de Toló contra els republicans francesos, i més encara en els combats del cap San Vicente i en la memorable batalla de Trafalgar, en la qual, a més de rebre diverses ferides, salvà una bandera que havia caigut al mar.

Ascendit a oficial[modifica | modifica el codi]

Quan el moviment nacional contra Napoleó, el seu batalló formà part de l'exèrcit del general Castaños, en el que la infanteria de marina es comportà valerosament, i per la seva brillant conducta en la Batalla de Bailèn, fou ascendit a oficial (1808) i passà a l'exèrcit de terra. Llavors tenia trenta anys i només era tinent, i abans de complir els quaranta havia assolit les més elevades graduacions.

Primerament tingué el comandament d'una guerrilla en la província de Múrcia, després passà a Galícia, i porta a fi tals proeses, que el 1809 se li donà el grau efectiu de coronel, de forma que en un any aconseguí quatre ascensos. El 1811 ja era general, i servint a les ordres del general Castaños a Extremadura, rebé d'aquell el comandament d'un exèrcit i amb ell la missió d'ocupar la plaça de Valencia de Alcántara, el que portà a terme amb tanta audàcia com rapidesa. El 28 d'octubre del mateix any contribuí eficaçment a la brillant victòria d'Arroyo de Molinos, en la que els francesos foren perseguits per Morillo fins al port de Quebradas. A principis del 1812 realitzà una profitosa expedició a la Manxa. Derrotant en diversos punts al invasor, i després continuà les seves operacions a Extremadura, ascendint el mateix any a general de divisió. El maig de 1813 s'incorporà a l'exèrcit anglo-hispànic de Wellington, i aquest mateix mes infligí una sagnant derrota als francesos a la vora del riu Tormes. Quan la cèlebre batalla de Vitòria, inicià la lluita atacant als francesos amb la seva divisió, i en acabar aquella campanya era tinent general i un dels cabdills més reputats de l'exèrcit espanyol.

Campanya americana[modifica | modifica el codi]

El rei coneixent la vàlua personal i el seu seny i encert per la direcció de les tropes, li donà el comandament d'un exèrcit destinat a combatre als rebels d'Amèrica, i el 1815 embarcà vers els antics dominis espanyols, emportant-se amb ell entre altres bons oficials a Ricafort Palacín i el més tard seria l'autor del text del Conveni de Bergara en Francisco Linage, els quals portaren sota el seu comandament una heroica i brillant campanya, malgrat que enfosquida per diversos actes de crueltat.

De l'illa Margarita, on perdé 1.500 homes, passà a Veneçuela i posà setge a Cartagena, que resistí heroicament tres mesos, malgrat tenir queviures només per a mes i mig, morint de fam més de 5.000 defensors. De Veneçuela passà a Colòmbia i s'apoderà de la capital, que també li oposà una resistència increïble, pel que, irritat, portà a terme tant sagnants represàlies, que el país sencer es revoltà en la seva contra.

Vencedor de Puente el febrer de 1816, fou derrotat pels americans a Ocaña, agreujant-se més encara la situació en apoderar-se Bolivar de l'illa Margarita, per el qual els espanyols es varen veure obligats a sortir de Santa Fe de Bogotà. Aviat va poder re-establir la situació, doncs vençut Bolívar a Cachiri, Morillo va poder penetrar de bell nou en la capital, establint llavors Bolívar el seu Govern provisional a Barcelona. El maig de 1817 les host de Morillo foren derrotades per les del americà Arismendi, però no tardà a reaccionar el cabdill espanyol que, desembarcant a l'illa Margarita, atacà amb ímpetu a Porlamar (capital de l'illa), s'apoderà d'aquesta per assalt, passà a ganivet a tota la seva guarnició i, després retrocedint, assoli a Mariño, al que derrotà a la vora del riu Cariaca.

L'any següent portà a fi campanyes importants, i fou ferit greument en la batalla de Coro. Amb diverses alternatives es sostingué a Amèrica fins que signà la treva de Trujillo (26 de novembre de 1820), sent admirable, com diu un escriptor francès, «l'habilitat amb què va saber mantenir-se durant cinc anys en el cor d'un país enemic, al capdavant d'un petit nombre d'homes, separat d'Espanya per grans mars i rebent molt pocs socors.»

Retorn a Espanya[modifica | modifica el codi]

Quadre de la batalla de Trafalgar on destacà el valor de Morillo

Al seu retorn se li concedí el títol de comte de Cartagena i poc temps després el de marquès de la Puerta, i en iniciar-se en la Península el moviment constitucional, primer abraçà la causa absolutista i fou nomenat governador militar de Madrid, però portat per les seves conviccions o, segons altres, de la seva conveniència, prengué partit pels constitucionals què, malgrat acollir-lo amb cert recel, l’anomenaren capità general de Madrid.

El 4 de febrer de 1822 salva d'una mort certa al comte de Toreno i en Martínez de la Rosa, els quals al sortir del Congrés foren escomesos pel poble, que es retirà davant la ferma i decidida actitud d'en Morillo.

L'1 de juliol del mateix any fou nomenat coronel de les guàrdies espanyoles i valones, i el 7 es va batre pels carrers de la capital contra els absolutistes, i poc després fou desterrat de Madrid. Quan l'expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), fou posat al front del 4t. Cos d'exèrcit, i es trobava a Lugo en establir-se el Govern a Cadis: Morillo protestà de la destitució del rei i es negà a reconèixer el Govern nomenat per les Corts, organitzant llavors una Junta governativa composta pel bisbe de Lugo, dels presidents de cadascuna de les tres Diputacions provincials d'Ourense, la Corunya i Vigo, i d'altres personatges, a la que informà de la situació.

Invasió de Galícia[modifica | modifica el codi]

Sent imminent l'aparició d’un exèrcit invasor a Galícia, entra amb negociacions amb el general Bourke, i signà amb aquest un armistici, en virtut del qual serien respectades les persones i les propietats, no es perseguiria a ningú per les seves idees polítiques i es reconeixerien els seus graus a tots els caps i oficials. Quiroga, que havia reconegut en un principi l'autoritat de Morillo, no acatà l'armistici concertat i es disposà a el compliment del mateix, rebent llavors una carta de Morillo. A mitjan 1823 reconegué el Govern absolutista de Madrid, però a causa de la seva equívoca conducta, no assolí inspirar confiança a ningú. Al retornar Ferran VII emigrà a França, tornant a Espanya el 1832 per encarregar-se de la Capitania general de Galícia.

En iniciar-se la Primera Guerra Carlina comandà un exèrcit contra els partidaris de Carles, i poc temps després es traslladà a prendre les aigües de Banhèras, on morí als 59 anys i després de 46 de brillants serveis ininterromputs.

Deixà diversos escrits, entre ells

« <Manifiesto que hace a la nación espanyola el teniente general don Pablo Morillo, conde de Cartagena, marqués de la Puerta y general en jefe del ejercito expedicionario de Costa Firme, con motivo de las calumnias é imputacions atroces i falses publicades contra su persona el 21 y el 28 del mes de abril último en la "Gaceta de la Isla de León", bajo el nombre de Enrique Somoyar (Caracas,. f. Y Madrid, 1821).> »


Memorias relativas á los principales acontecimientos de las campañas de América, traduïdes al francès per Blosseville (París, 1826).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pablo Morillo Modifica l'enllaç a Wikidata