Palau Marc de Reus

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Palau Marc)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa March de Reus
Casa March de Reus (II).jpg
Dades bàsiques
Tipus palau
Arquitecte Joan Soler i Faneca
Construït Darrer quart del segle XVIII
Característiques
Estil Neoclàssic
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Barcelona
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Rambla, 8 - ptge. Banca, 6. Barcelona

41° 22′ 39″ N, 2° 10′ 36″ E / 41.3775°N,2.176667°E / 41.3775; 2.176667
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40452
Activitat
Modifica dades a Wikidata

La Casa March de Reus és un palau que està situat al número 8 de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. Actualment és la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La finca fa cantonada amb el passatge de la Banca.[1]

L'edifici fou construït entre 1775 i 1781 en el més pur estil neoclàssic per l'arquitecte Joan Soler i Faneca, un dels màxims exponents d'aquesta arquitectura a Catalunya.[2]

El palau és un Bé Cultural d'Interès Local amb l'identificador 599. Disposa d'una sala d'exposicions[3] i una sala de conferències.[4]

L'arquitecte Joan Soler Faneca autor de les traces del palau Marc de Reus, de Barcelona. Retrat conservat a l'ETSAB. (Arranz / Fuguet, 1987, p. 113)
Retrat de Salvador de March. Obra de Manuel Tramullas, segle XVIII.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Ubicat al districte de Ciutat Vella, la casa March de Reus és un edifici senyorial que es troba a l'illa de cases delimitada per la Rambla, la plaça de Joaquim Xirau, el passatge de la Pau i el carrer de Josep Anselm Clavé.

El palau original en alçat comprenia planta baixa, planta noble, segon pis i una torratxa, actualment desapareguda. En una ampliació feta el segle XIX s’hi afegí un àtic amansardat i un terrat a la catalana transitable. L'accés principal, que es fa des de la Rambla dóna a un ample vestíbul i a un pati central. A més, dos celoberts procuren il·luminació i ventil·lació interior a les parets mitgeres. L'edifici té estructura de paral·lelepípede de base pròxima al quadrat que mesura 37 per 30 m de planta i 17 m d'altura. Fou construït entre mitjaneres i té dues façanes, una que mira a la Rambla i l'altra que donava a un jardí del darrere (avui aparcament). Ambdues van rebre un acurat tractament tan en el disseny com en els materials; tanmateix, la de la Rambla és considerada la principal. En la composició de la planta i de les façanes, l'arquitecte Soler i Faneca mostrà un excel·lent coneixement de la geometria i dels tractats italians i francesos de l'art de la construcció.[5]

La planta baixa[modifica | modifica el codi]

L'arquitecte dissenyà la planta en funció del pati central. A partir del centre d'aquest, i mitjançant la utilització de la secció àuria, establí un esquema en creu que determinà les mesures d’aquest pati amb galeria porticada, vestíbuls i espais reservats a les peces principals del davant i del darrere, tan dels baixos com de la planta noble.[6] Seguint el perímetre del pati, que fa 9 m de costat, construí la porxada practicable, amb quatre arcs d'ansa-de-paner, un per costat com era habitual als patis catalans. El pla terrer fou cobert amb voltes bufades de maó de pla de tres gruixos recolzades en parets mestres i en arcs de mig punt i carpanells.[7] En construir-lo més estret, no entrava la llum desitjable a l'interior; en conseqüència, per posar-hi remei, Soler obrí finestrals amples a la planta noble i al segon pis. Aquesta mancança es posà de manifest quan, l'any 1876, Tomàs Ribalta, nou propietari del palau, feu obrir dos patis menors de llum a l'interior.[8]

Pel que fa al tractament donat als paraments del pati, l'arquitecte els revestí de carreuada encoixinada fins a la planta noble, on col·locà una cornisa de pedra que n'assenyalava el nivell, i una motllura, també de pedra, al coronament per remarcar la bona proporció. El pis amb mansardes que s'afegí a finals del XIX, desproporcionà el pati; sortosament, la darrera restauració la recuperà, si més no visualment, en pujar a nivell del coronament una claraboia que les reformes del XIX havien col·locat sobre la cornisa de la planta noble.[9]

Una peça important de la planta fou l'escala magna que puja a la planta noble. Està situada dins de la galeria porticada, al costat nord del pati. La formen tres trams amples d'esglaons monolítics de marbre de Carrara.[10] L'escala magna és un dels elements que mereixia més l'atenció de l'arquitecte; la situà dins de la galeria perquè no es veiés des del carrer i perquè el visitant, en pujar, pogués contemplar la peça més bella de la casa que era el pati.[11]Sota mateix de la volta de l'escala arrenca una escaleta de servei[12]que puja als diferents pisos i al terrat.

A la planta hi havia molts serveis, la cotxera (amb dos cotxes "a la francesa" i una "merlina"); les cavallerisses ("ab quatre mules de cotxe" i una de "sella"); l'habitació del cotxer; la pallissa, el graner i el celler... A l'entresolat (avui desaparegut), construït a tocar del jardí, entre la planta noble i el pla terrer, hi havien els menjadors i les cuines, a més d'habitacions per als servents i d'altres dependències.[7] Segons els documents, en temps dels March, les actuals finestres de la planta que donen a la Rambla, eren portes de botigues que Salvador de March, negociant de mena, llogava.[7]

La planta noble[modifica | modifica el codi]

L'esquema de distribució de la planta baixa és el mateix de la planta noble. Al voltant del pati distribuí les cambres amb alcova, les sales i els salons, les recambres, l'arxiu, la capella, etc. A les dues crugies que toquen a l'exterior -Rambla i jardí-, ordenades simètricament, hi ubicà les peces importants de la planta que eren les cambres amb alcova, separades per portes corredisses de cristall, els "estrados" i els salons on els senyors de la casa rebrien les visites. Actualment només conserven part de l'aspecte original, el saló principal del costat de la Rambla i la cambra amb alcova i porta corredissa, del costat de muntanya. El saló i la cambra conserven pintures al sostre i una xemeneia a la francesa, de marbre de Carrara, amb lluna al damunt. Les pintures del saló són dos plafons policroms, pintats al tremp, amb temàtica al·legòrica al·lusiva al comerç i a les arts, car hi ha representades dues esveltes divinitats amb atributs propis d'aquelles activitats, voltades de "putti". Les del sostre de la cambra, que semblen de la mateixa mà, hi ha representats "putti" músics, pintats en grisalles també al tremp. Probablement aquestes pintures foren obrades a finals del segle XVIII, quan Francesc, fill hereu de Salvador de March Bellver, casà els fills.

A la part central de la crugia del jardí hi destacà una sala de planta octogonal que comunica amb el jardí. Els documents l'anomenen "salonet otxavat" i era l'espai idoni per a celebrar-hi festes i balls (que amb tota mena de detalls explica el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre).[13] D'aquest salonet estant, per l'escala doble, es podia baixar al jardí.


Les façanes[modifica | modifica el codi]

Palau Marc de Reus. Placa de marbre amb al·legories de Tomàs Ribalta que, l'any 1876 substituí l'escut heràldic de Salvador de March.

En el cas de les façanes, l’arquitecte va seguir criteris estètics de composició, aleshores en ús a França i a Itàlia, com l’ús dels quocients pitagòrics a l’hora de relacionar el tot i les parts. Això és fa palès sobretot a la façana de la Rambla, on posà en la proporció de 1:2 l'altura i l'amplada del frontispici, proporció que seguiren les portes i els balcons.[14]

Pel que fa a l’estil, fou en aquesta façana de la Rambla on l'arquitecte mostrà amb més claredat la sobrietat i puresa neoclàssiques d’ascendència francesa. El conjunt és presidit per un cos vertical ressaltat al mig, on hi ha la porta i els balcons principals, mentre les portes i balcons secundaris se situaren simètricament, a un i altre costat, segons sis eixos que determinaren un ritme de 3-1-3. El fet d’haver-hi un nombre escarser de buits –set–, i dos parells de pilastres jòniques d'ordre monumental que arriben a l’entaulament del segon pis, feu ressaltar el cos del mig. Malgrat aquest detall d'inèrcia barroca, els trets neoclàssics són els més notables de la façana. Això es manifesta quan tendeix a desjerarquitzar els elements que formen el conjunt; quan dóna èmfasi a l’horitzontalitat; quan substitueix els frontons del cos central i de les portes i finestres, per guardapols, com fan als palaus romans; quan emmarca la porta principal mitjançant pilastres emplafonades amb tríglifs enlloc de capitells d'un un ordre clàssic; quan remata la façana amb una cornisa i un fris que conté els antics respiralls de la solana del terrat...

Un detall que no afecta l'estil és l'escut d'armes (concedit per Carles III) que va fer col·locar Salvador de March damunt del balcó principal seguint el costum de les residències nobiliàries de la ciutat. Aquell blasó el feu substituir, l'any 1876, Tomàs Ribalta quan comprà el palau als March. Al seu lloc hi feu posar el relleu actual que mostra la popa d'un vaixell amb la inscripció "T.R. Rosalia", envoltat d'al·legories relatives a les activitats industrials i navilieres del nou propietari.

La façana posterior, orientada a l'antic jardí, presenta unes característiques similars a la principal, per bé que s'ordena en tres plans diferenciats: la línia de façana, els dos cossos que la flanquegen i el cos central, que sobresurt de manera més acusada i presenta els angles aixamfranats. En aquest cas, els tríglifs que ornen les llindes dels finestrals de planta baixa sostenen un gran balcó de forja corregut que enfaixa tota la façana. I la segona planta no s'obre per mitjà de balcons ampitadors, sinó per finestres rectangulars de desenvolupament horitzontal. La porta d'accés al jardí, en el cos central, serveix de basament a dues pilastres jòniques d'ordre gegant similars a les de la façana principal.

Les façanes, com el pati interior es bastiren de pedra tallantada en fi en tots els seus elements (parament pla i encoixinat i pilastres, capitells i entaulaments).


Palau March de Reus de la Rambla. Plafó pintat del saló principal que dóna a la Rambla.
Palau March de Reus de la Rambla. Plafó pintat del sostre del saló principal que dóna a la Rambla
Palau March de Reus de la Rambla. Grisalles del sostre de la cambra que mira a la Rambla, costat de muntanya.
Façana Rambla (Arranz - Fuguet, 1987 p. 216-217)
Façana jardí (Arranz - Fuguet, 1987, p. 218-219)
Palau Marc de Reus. Distribució de la planta noble segons els inventaris.
Dibuix atribuït a M. Tramullas que ben bé podria representar un dels balls que, segons el Baró de Maldà, se celebraven al palau March. (Arranz / Fuguet, 1987, p. 128).

El jardí penjat[modifica | modifica el codi]

Fins als anys cinquanta del segle passat, el palau tenia, a la part del darrere, un magnífic jardí penjat, semblant al del palau Savassona (ara seu de l'Ateneu Barcelonès). S'hi accedia des del balcó central de la planta noble, façana posterior, mitjançant una graciosa escala doble de barana corbada. Al mig del jardí hi havia un brollador voltat de parterres i arbres. Va subsistir fins als anys cinquanta del segle passat en què el Frente de Juventudes, que aleshores hi tenia la seu provincial, el destruí per convertir-lo en una anodina pista poliesportiva.[15]

En el decurs de la restauració del palau, per part de la Generalitat, s'excavà la pista poliesportiva cercant les pedres que havien format la doble escala d'accés al jardí. Les pedres foren trobades i l'arquitecte hauria volgut restituir el jardí. Sembla que per manca de pressupost no es va dur a terme aquella obra que hauria afegit qualitat a la restauració del palau. Lamentablement, el pati fou destinat a garatge. [16]

Palau Marc de Reus, a la Rambla de Barcelona. Secció longitudinal (amb representació del jardí no restituït)
Palau March de Reus a la Rambla de Barcelona. Balcó central de la façana principal, al mig l'anagrama de March.

Història[modifica | modifica el codi]

Celobert del Palau Marc
Escut d'armes de Salvador March Bellver, obtingut en temps del rei Carles III. (Arranz / Fuguet, 1987, p. 39).

La construcció d'aquesta residència es realitzà entre els anys 1775 i 1781 per encàrrec del ric comerciant d'origen reusenc Salvador de March. La seva ubicació a la Rambla no és fruit d'una decisió arbitrària, ja que el nou bulevard resultant de l'aterrament de l'antiga muralla de Barcelona va atraure les classes benestants de la ciutat, que hi construïren les seves cases a partir del darrer terç del s. XVIII. Aquesta construcció d'aspiracions palauenques exemplifica perfectament el mode de vida de la nova burgesia comercial de la ciutat i el seu desig d'assolir el mateix estatus que l'aristocràcia tradicional. El disseny de l'edifici, com demostra l'exhaustiu treball monogràfic realitzat per Arranz i Fuguet, fou obra de Joan Soler i Faneca.[2]

L'any 1876 l'indià Tomàs Ribalta i Serra, comerciant enriquit per llurs plantacions de sucre cubà, adquirí l'edifici i procedí a reformar-lo, transformant l'escala i substituint l'escut d'armes dels March pel relleu de marbre damunt el portal principal.[17]

L'any 1892 l'edifici fou seu del Banc d'Espanya, que l'adaptà a les seves necessitats seguint els projectes d'Elies i Francesc Rogent. En aquesta reforma es construí l'àtic amansardat, es varià la façana posterior, es cobrí el pati central amb una claraboia i s'enreixaren els finestrals de la façana, entre altres intervencions. L'any 1933 el Banc d'Espanya abandonaria aquesta seu, que quedaria sense ús fins que, després de la Guerra Civil, seria ocupada per la Falange Española. L'edifici fou transferit l'any 1981 a la Generalitat, que encarregà a l'arquitecte Carles Solsona i Piña una reforma que es prolongaria entre 1982 i 1984 per tal d'instal·lar-hi el Departament de Cultura.[17]

D'altra banda, l'aleshores conseller de Cultura, Max Cahner, va encarregar als historiadors Manuel Arranz i Joan Fuguet una monografia del palau que s'havia de convertir en seu del Departament de Cultura de la Generalitat. La monografia, que es dugué a terme a partir d'un important fons documental i una exhaustiva anàlisi de l'edifici i el seu context historicoartístic, aconseguí posar al dia els coneixements, fins aleshores bastant deficitaris, sobre el propietari, Salvador de March i Bellver, i l'arquitecte, Joan Soler i Faneca.[16]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Departament de Cultura». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 9 novembre 2011].
  2. 2,0 2,1 Arranz / Fuguet, 1987, p. 83-85; Arranz, 1991, p. 448-454.
  3. «Palau Marc. Sala d'Exposicions». Ajuntament de Barcelona, 10-11-2011. [Consulta: 10 novembre 2011].
  4. «Palau Marc. Sala d'Actes». Ajuntament de Barcelona, 10-11-2011. [Consulta: 10 novembre 2011].
  5. Segons l'inventari "post mortem", Soler posseïa una de les biblioteques més importants de Barcelona de llibres relatius a l'art i la tècnica de construir (Arranz / Fuguet, 1987, p. 89-90; Arranz, 1991, p. 448-454.
  6. Ibidem, p. 107-122
  7. 7,0 7,1 7,2 Ibidem, p. 111.
  8. Ibidem
  9. Ibidem, p. 109.
  10. Originàriament havien estat de pedra i els podrien haver canviat, juntament amb la barana, en la reforma de 1876.
  11. Ibidem, p. 112-116.
  12. Que portava a l'entresolat, ara desaparegut.
  13. Ibidem, p. 135.
  14. Ibidem, p. 107.
  15. Arranz / Fuguet, 1987, p. 163-168.
  16. 16,0 16,1 Informació facilitada per Joan Fuguet Sans.
  17. 17,0 17,1 «Casa March de Reus». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 desembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • ARRANZ, Manuel / FUGUET I SANS, Joan (amb un estudi annex de Carles M. Solsona i Piña, arquitecte sobre la recuperació de l'edifici) (1987): El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona, Barcelona, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.
  • ARRANZ, Manuel (1991): Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII, Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Marc de Reus Modifica l'enllaç a Wikidata