Palau Pitti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jardí que encara l'amfiteatre dels Jardins de Bòboli

El Palau Pitti (Palazzo Pitti, oficialment i en italià) és un gegantesc palau renaixentista de Florència, Itàlia. Està situat a la ribera sud del riu Arno, a molt curta distància del Ponte Vecchio. L'aspecte de l'actual palau data del 1458 i era originalment la residència urbana de Lucca Pitti, un banquer florentí.

Fotografia tintada del Palau Pitti (principis del segle XX), encara conegut com La Residenza Reale per ser la residència de rei d'Itàlia entre 1865 - 1871, quan Florència era la capital del regne.

Va ser comprat per la família Mèdici el 1539 com a residència oficial dels grans ducs de la Toscana. En el segle XIX, el palau va ser usat com a base militar per Napoleó I, i després va servir, durant un curt període de temps, com a residència oficial dels reis d'Itàlia. A principis del segle XX, el palazzo, juntament amb el seu contingut, va ser donat al poble italià per Víctor Manuel III; per la qual cosa, es van obrir les portes al públic i es va convertir en una de les més grans galeries d'art de Florència. Avui dia, continua sent un museu públic, però se n'han ampliat les col·leccions inicials.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Elionor de Toledo, gran duquessa de Toscana, va adquirir el palau de la família Pitti el 1549. Retrat d'Agnolo Bronzino

La construcció d'aquest sever i imponent edifici va ser encarregada el 1458 pel banquer florentí Lucca Pitti, amic i aliat de Cosme de Mèdici. La història primerenca d'aquest palau és una barreja de mite i realitat. Es diu que Lucca Pitti volia construir un gran palau que desbanqués el Palau Mèdici Riccardi, donant precises instruccions sobre la grandària de les finestres (aquestes havien de ser majors que el pòrtic del palau).

Personalitats com Vasari van mantenir que Brunelleschi fou el veritable arquitecte del palau i que el seu aprenent Lucca Fancelli hi va realitzar simplement la tasca d'ajudant. Actualment, s'atribuïx el disseny del palau a Fancelli. A part de les òbvies diferències estilístiques entre ambdós arquitectes, Brunelleschi va morir dotze anys abans que comencessin les obres del palau. El disseny i la posició dels vans suggereixen que Fancelli tenia més experiència en arquitectura utilitària domèstica que en les regles humanistes definides per Alberti en el seu manual De Re Aedificatoria.

El palau original, encara que impressionant, no va assolir rivalitzar en termes de grandària i contingut amb la magnificència de les residències de la família Mèdici. L'arquitecte anava contracorrent a la moda de l'època, perquè la maçoneria encoixinada de la pedra reforçada per la repetició de vans i arcades donen a l'edifici una aparença severa i dura, que recorda un aqüeducte de l'Imperi romà (art all'antica). Aquest disseny original ha superat el pas del temps, ja que la fórmula de la seva façana es va mantenir durant les successives ampliacions del palau, i s'ha estès la seva influència en nombroses imitacions durant la seva època i en les recreacions del segle XVIII. Els treballs del palau es van parar després dels incidents financers que va sofrir Lucca Pitti arran de la mort de Cosme de Mèdici el 1464, i quedà el palau inconclús a la mort d'aquest, el 1472.

Els Mèdici[modifica | modifica el codi]

Volta pintada el 1599 per Giusto Utens, que reprodueix el palau original, els Jardins del Bòboli i l'amfiteatre.

L'edifici va ser venut el 1549 per Buonaccorso Pitti, descendent de Lucca, a Elionor de Toledo, esposa de Cosme I de Mèdici, gran duc de Toscana, i que havia estat educada en la luxosa cort de Nàpols. En mudar-se al palau, Cosme va encomanar-ne a Vasari l'ampliació per a adequar-lo als seus gustos i necessitats.

La grandària del palau va augmentar considerablement i es va construir un passadís elevat des de l'antiga residència reial, el Palazzo Vecchio, travessant els Uffizi i el Ponte Vecchio, al Palazzo Pitti. A més, es van adquirir uns terrenys al fons del palau, al pujol del Bòboli, per a crear un gran parc, els Jardins de Bòboli. Els paisatgistes que van treballar en aquest projecte van ser Niccolo Tribolo i Bartolommeo Ammanati. El disseny original del jardí envoltava un amfiteatre, situat darrere del corps de logis del palau, en el qual es representaven obres de teatre de dramaturgs de la talla de Giovanni Battista Cini per a la culta cort florentina

Martiri de santa Àgata, de Sebastiano del Piombo, comprat pels Mèdici per a les seves famoses col·leccions

Ampliacions[modifica | modifica el codi]

Plànol arquitectònic del segle XIX sobre el palau Pitti

Quan es va acabar el projecte dels jardins, Ammanati va centrar l'atenció en la construcció d'una gran cortile (pati) després de la façana principal, per a unir el palau amb els flamants jardins. Perquè estigués al mateix nivell que la plaça, es va haver d'excavar en el vessant del pujol del Bòboli. La maçoneria acanalada d'aquest pati ha estat copiada en nombrosos palaus, com va fer Maria de Mèdici (regent de França) en la seva residència parisenca, el Palau de Luxemburg.

Així mateix, es van introduir a la façana les finestre inginocchiate, finestres agenollades, en referència a la seva semblança amb un reclinatori, o Prie-Dieu, que van ser creades per Miquel Àngel.

Entre els anys 1558 i 1570, Ammanati hi va construir una escala monumental, que permetés accedir amb més pompa al piano nobile, i va afegir dues ales al palau, que envoltaven el tot just creat pati. En el lateral que dóna al jardí, va projectar una gruta anomenada grotto de Moisés, per a l'estàtua de pòrfir allí situada, i sobre la terrassa superior, a nivell de les finestres del piano nobile, la font de Carciofo, 'la font de la carxofa', dissenyada per l'assistent de Giambologna, Francesco Susini (1641).

El 1616, es va obrir un concurs per a dissenyar l'ampliació de la principal façana urbana mitjançant tres mòduls en cada extrem. El guanyador va ser-ne Giulio Parigi. Els treballs en l'ala nord van començar el 1618 i en la sud el 1631, aquesta última a càrrec d'Alfonso Parigi.

Durant el segle XVIII, s'hi van construir dues ales perpendiculars, dissenyades per l'arquitecte Giuseppe Ruggeri, a fi de crear una plaça central frontal a la façana, prototip de cour d'honeur, després copiat a França. Moltes altres alteracions i addicions menors s'hi van fer durant anys sota distints governants i a càrrec d'arquitectes diversos.

Els Lorena i els Saboya[modifica | modifica el codi]

El palau va ser la residència principal dels Mèdici fins a la mort, el 1737, de l'últim hereu del llinatge, Joan Gastó de Mèdici, gran duc de Toscana. La propietat va passar llavors a les mans dels nous ducs, membres de la Casa de Lorena, en la persona de Francesc I, emperador del Sacre Imperi romà germànic. La propietat del palau per part dels austríacs va ser breument interrompuda per Napoleó, qui va utilitzar el palau com a residència durant el seu domini d'Itàlia.

Quan, el 1860, la Toscana es va convertir en una província del Regne d'Itàlia, el palau esdevingué propietat de la Casa de Saboya. Després del Risorgimento, mentre Florència va servir per poc temps com capital d'Itàlia, el Rei el va utilitzar com a residència fins al 1871.

El seu nét, Víctor Manuel III, va donar el palau a la nació el 1919. El palau i altres edificis dins dels Jardins de Bòboli van ser dividits en cinc galeries d'art i un museu, que alberguen la major part del seu contingut original i diverses adquisicions estatals. Les 140 habitacions obertes al públic pertanyen a les ampliacions del nucli original que es van fer en els segles XVII i XVII. Es conserven interiors antics i addicions posteriors, com el saló del tron. L'any 2005, s'hi van descobrir uns banys del segle XVIII, que mostren instal·lacions de fontaneria molt similars als sanitaris actuals.

Coord.: 43° 46′ 2.68″ N, 11° 14′ 46.17″ E / 43.7674111°N,11.2461583°E / 43.7674111; 11.2461583

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Pitti Modifica l'enllaç a Wikidata