Perot Rocaguinarda

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPerot Rocaguinarda
Dades biogràfiques
Naixement 1582
Oristà
Mort 1635 (52/53 anys)
Nàpols
Activitat professional
Ocupació Bandoler
Modifica dades a Wikidata
Perot Rocaguinarda en un antic gravat

Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?) va ser un bandoler català.[1] Fou també conegut com a Perot lo Lladre.[2]

Com que no era l'hereu de la família se'n va anar de casa a cercar fortuna, i per culpa d'un malentès es va haver de fer bandoler. Era nyerro (estava a favor dels senyors de Nyer, del llinatge dels Banyuls i en contra dels cadells). Des de ben jove, es va veure implicat en lluites entre senyors del bàndol nyerro.

Era un bon estrateg, hàbil i audaç, temut pels soldats i per l'autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament; si no, no hauria aconseguit ser el cap del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Sense aquesta habilitat, tampoc no se n'hagués sortit de les contínues persecucions a què va ser sotmès per part de tots els virreis i de molts comissaris. Entre 1605 i 1609, les campanyes contra ell des de Catalunya varen estar dirigides per Joan de Queralt i de Ribes, governador general de Catalunya.

Més enllà dels Països Catalans, Rocaguinarda és considerat com un dels grans bandolers populars europeus.

No se sap quan va morir exactament, però se suposa que la seva vida fou llarga (consta que encara era viu el 1635). Se'n va anar del país amb 29 anys i a 53 anys potser encara era capità a Nàpols.

Biografia[modifica]

Perot era fill de pagès, d'una família benestant propietària del mas Rocaguinarda d'Oristà, Lluçanès. A 19 anys, va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici; allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (al servei del qual hi treballava una seva germana, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels cadells, ajudat pels germans Coixard. L'any 1602, destacà en l'atac i la presa del palau episcopal i començà la seva vida de bandoler.

Entre 1603 i 1604 formà quadrilla, i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins al 1611; lloctinents importants seus foren Jaume Alboquers, Gabriel Galí, àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, i això obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a amagar-se a les muntanyes; actuà pel Lluçanès i Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Moltes vegades actuà en connivència amb l'abat de Ripoll, contra el capitost cadell Trucafort, amb els cavallers de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb parents del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic.

Està documentat que en aquell temps restava amagat a Santa Magdalena de Conangle, i cap a febrer de 1610 assetjà Vic amb 200 nyerros, imposant l'hegemonia d'aquests sobre la ciutat. Tingué topades amb les forces del lloctinent i causà la mort dels seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o moriren socis de la seva quadrilla (Pere Roca de Muntanyola el 1608, Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610).

Pel juny de 1610 el duc de Monteleone, sabedor que Rocaguinarda considerava acollir-se a un indult en canvi d'anar a servir el rei, cursà la petició d'indult a Madrid, (Castella), però el Consell d'Aragó la denegà. Prosseguí, doncs, la persecució i, arran d'una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, després d'un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s'acollissin a un perdó el 30 de juliol de 1611 i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb els seus guerrillers com a capità dels terços hispànics vers Nàpols, on encara era el 1635.[1]

Referències literàries[modifica]

L'esment que l'ha fet més conegut és l'aparició com a personatge a la segona part del Quixot de Miguel de Cervantes, amb el nom de Roque Guinart. També és esmentat en l'entremès del mateix autor La cueva de Salamanca, aquesta vegada com a Roque Guinarde.

Altres referències literàries són les del rector de Vallfogona, mossèn Cinto, Soler i Terol, i l'ha recordat l'imaginari popular per mantenir fresques a la memòria les seves gestes i proeses.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Perot Rocaguinarda». L'Enciclopèdia. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16 juny del 2009].
  2. 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014].