Francesc Vicent Garcia i Ferrandis
.jpg) Rector de Vallfogona, en un gravat difós l'any 1840  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 1579 Tortosa |
| Mort | 2 setembre 1623 (43/44 anys) Vallfogona de Riucorb |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor |
| Gènere | Poesia |
Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Saragossa, 1579[1] - Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 de setembre de 1623)[2] fou un poeta i eclesiàstic català. Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que abraça tots els gèneres —poesia, teatre, prosa—, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle xix. La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada —superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)— fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada.[1] Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[3]
Biografia[modifica]
Va néixer l'any 1579 a Saragossa. Tot i que durant uns anys no s'havia trobat la seva partida de baptisme a Tortosa, ciutat d'on eren els seus avantpassats i on devia passar la major part de la seva infantesa, feia que no es pogués afirmar amb seguretat que fos aquest el lloc de naixement, encara que ell sempre es va considerar tortosí. I el fet que el seu pare, Francesc Garcia, residís a Saragossa en el moment de morir (1582) havia fet plantejar la possibilitat que el poeta hagués nascut durant aquesta estada a l'Aragó. Això no obstant, ja al segle xix (1882), Sinesi Sabater esmenta l'acte de bateig a l'Arxiu Parroquial de la Catedral de Tortosa, amb data 1582, acte que seria confirmada per Jesús Massip (Serra d'Or, gener 1982).[4] La mare, Margalida Ferrandis, que amb la mort de Francesc Garcia havia quedat vídua per segona vegada, es va tornar a casar amb el llibreter de Tortosa Pau Bono (1585), amb qui va tenir almenys cinc fills.[1]
Segurament que va cursar els estudis eclesiàstics a Barcelona, perquè en aquesta ciutat va ser promogut a la primera tonsura i l'ostiariat (1601), però finalment es va ordenar sacerdot a Vic el 1605, on apareix documentat com a familiar (servidor) del bisbe Francesc Robuster. El 1606 va obtenir d'aquest la rectoria de Vallfogona de Riucorb. Vicent Garcia va servir també en diverses ocasions Pere de Montcada, fill natural de Gascó de Montcada, marquès d'Aitona i gran d'Espanya: l'última va ser cap al final de la seva vida (1621), quan Pere de Montcada era bisbe de Girona i Garcia el seu secretari particular. El 1622 va guanyar el títol de doctor en teologia al Col·legi de sant Jordi i sant Maties de Tortosa.
Va morir a Vallfogona de Riucorb l'any 1623.[1] És enterrat a la tomba dels preveres, a la façana de l'església de Vallfogona.
Obra[modifica]
Va escriure prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant, com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires literàries, festives i amoroses i composicions eròtiques i escatològiques. És autor de la primera mostra del teatre barroc català que segueix les regles de la «comedia nueva» que establí Lope de Vega (1609): la comèdia hagiogràfica dedicada a Santa Bàrbara i estrenada davant l'església de Vallfogona el 1617.[5] El seu estil fou imitat per diversos autors catalans del segle xviii, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època romàntica i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la mal anomenada Decadència.[6] Va fundar una escola literària que va perdurar fins al segle xix.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú té un paper assignat per Déu. Els principals temes són la solitud, el desengany, el pas del temps, la mort, etc. Fa servir metàfores complexes, llatinismes, al·lusions mitològiques, hipèrbatons, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules i polisèmies. Utilitza dos tipus de contingut descriptiu: la bellesa (colors clars, flors, alegria…) i la lletjor (color negre, mort, tristesa…).
Vicent Garcia fou famós pel seu humorisme gruixut, ja que emprava molt la burla i li agradava escriure sobre temes escabrosos. És autor de sonets de gran lirisme, al costat d'altres amb una gran força lírica de caràcter negatiu. Fa servir les dues branques barroques: el culteranisme —que busca l'elegància artificiosa, floralesca i sensual—, i el conceptisme —la pràctica la sàtira barroca.
Cap a 1631, un desconegut Batista Mirambell va compilar amb obres de Vicent Garcia i d'altres autors un cançoner que va intitular Recreo i jardí del Parnàs. D'aquí arrenca la tradició manuscrita que ha transmès la majoria de les obres del Rector de Vallfogona.[1]
Ben poques de les seves obres van ser publicades en vida de l'autor: algun poema liminar, unes quantes poesies de certamen, i quasi mai sota el seu nom. D'obres majors, Garcia només es va preocupar d'estampar el Sermó predicat a Girona en les exèquies de Felip III (Barcelona, 1622). Ell escrivia sobretot per als amics, o de manera circumstancial, sense pensar en la impremta ni en la posteritat.[1] Per bé que hi ha constància d'impressió d'una primera edició el 1700, el 1703 i el 1712 es publicaren de nou una part de la seva obra i que hi hagué impressions furtives entre aquestes dates.[2] L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició. L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava el rei. Fins als anys cinquanta del segle xx, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
Estil[modifica]
Dins el seu estil, destaca el tractament de l'erotisme, tema tabú a les literatures occidentals de l'època, treballat de forma desinhibida i moderna, de fins i tot fregant la pornografia amb escenes sexuals. Garcia ha estat menyspreat per alguns autors posteriors conservadors com Antoni de Bofarull o Joaquim Rubió i Ors i reivindicat per altres com Frederic Soler o Rosselló-Pòrcel.[5]
Vegeu també[modifica]
- Francesc d'Aldana
- Francisco de Quevedo
- Lo rector de Vallfogona, drama en tres actes, original de Frederic Soler.
- Cavalcada de Vallfogona
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Albert, Rossich. «La vida i l'obra de Francesc Vicent Garcia». A: Dos panegírics d'Andreu Rey d'Artieda (1604) i Vicent Garcia (1613) pronunciats a l'Estudi General de Lleida: Edició crítica. Universitat de Lleida, 2019-06-20, p. 74-75. ISBN 978-84-9144-184-7.
- ↑ 2,0 2,1 Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, p. 271-274 [Consulta: 25 setembre 2013].
- ↑ Duran, Agustí. «La galeria de catalans il·lustres». A: Barcelona i la seva història. Barcelona: Curial, 1975, p. 458-461.
- ↑ Vicenç Garcia, Francesc. Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, p. 5 (nota 3). ISBN 84-7528-338-1.
- ↑ 5,0 5,1 Garcia, Vicent. Àngels Massip i Francesc Massip (ed.). Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987.
- ↑ Llavina, Jordi «Repensar la 'Decadència'». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, pàg. 68. ISSN: 1695-2014.
