Porxos d'en Xifré

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Porxos d'en Xifré
Archways in Barcelona Spain.JPG
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Josep Buxareu i Francesc Vila
Construït 1836-40
Característiques
Estil Academicisme
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Pg. Isabel II, 8-14 - c. Llauder, 1-3 - pla de Palau, 20-21 - c. Reina Cristina, 5-13

41° 22′ 55″ N, 2° 11′ 00″ E / 41.382001°N,2.183342°E / 41.382001; 2.183342
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40409
Modifica dades a Wikidata

Els Porxos d'En Xifré és un edifici de Barcelona protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.[1]

L'edifici es va acabar el 1840 pels arquitectes Francesc Vila i Josep Boixareu, per encàrrec de Josep Xifré i Casas, al passeig d'Isabel II, davant de l'edifici de la Borsa i la Llotja de Barcelona, i al costat de l'enderrocada muralla del mar. L'edifici va començar a construir-se el 1836, i al llarg de la façana es poden veure una sèrie de medallons amb personatges notables i altres amb motius de tipus mitològic, als quals diversos autors confereixen un sentit de simbologia maçònica. Està dotat d'unes porxades coneguts com els Porxos d'en Xifré , en què es troba des de la seva construcció el famós restaurant 7 Portes.

Fotografia[modifica]

El dia 10 de novembre de 1839 aquest edifici, al costat de la Llotja, va ser el primer a ser fotografiat a Espanya, sent un esdeveniment a la ciutat, ja que es va sol·licitar la col·laboració ciutadana per realitzar la presa del daguerreotip; encara que no es conserva el daguerreotip original. L'encarregat de realitzar la fotografia va ser Ramon Alabern.[2][3][4][5]

Hi ha un altre daguerreotip posterior, identificat erròniament com d'aquest edifici, realitzat el setembre de 1848.[6] Cal tenir en compte que aquest daguerreotip té la imatge invertida lateralment, de manera que el que sembla ser la casa Xifré és la veïna casa Vidal Quadras, presa des del Passeig de Colom. A més a més, la casa Xifré és de planta totalment rectangular, amb cantonades en angle recte, mentre que la veïna illa de la casa Vidal Quadras té una planta irregular, tot i que al passeig d'Isabel II també té porxos, i un estil similar, però amb decoració més austera. Ambdues cases van ser encarregades per indians, perquè els senyors Xifré i Vidal Quadras es van enriquir a Amèrica i van tornar a Catalunya.

El desembre del 2014 es van transformar en un espai de vianants.[7]

Descripció[modifica]

Ubicats al Districte de Ciutat Vella, a tocar de la Barceloneta, els Porxos d'en Xifré ocupen l'illa delimitada pel Passeig d'Isabel II, el Pla de Palau i els Carrers de la Reina Maria Cristina i de Llauder. Forma part d'una parcel·la rectangular en uns terrenys urbanitzats de bell nou a partir de 1834, amb l'enderroc de la muralla de mar.[8]

L'estructura en alçat del conjunt comprèn planta baixa i entresòl (porticats en els frontis d'Isabel II i Pla de Palau), tres pisos i terrat transitable. En el terrat s'hi ubiquen els badalots de cada immoble i, a cadascun dels angles del conjunt, una cúpula rebaixada feta de filades concèntriques de maó que, en origen, contindrien els dipòsits d'aigua d'un dels primers sistemes d'aigua corrent de la ciutat. A més dels celoberts entre mitgeres, un pati central llarg i relativament estret proporciona llum a totes les plantes dels deu immobles.[8]

Els quatre frontis del conjunt presenten les obertures perfectament alineades en eixos verticals, dialogant amb un ric programa ornamental a base de relleus que cobreix la façana, ple de referències al comerç marítim. Les cantonades venen emmarcades per quatre altes pilastres jòniques estriades de pedra de Vinaixa que abracen els tres pisos, idèntiques a les que en el cos central de la façana principal formen un fals pavelló hexàstil coronat per un rellotge. L'amplada i l'alçada de les obertures és decreixent, com també la volada i llargada de les llosanes dels balcons, sent gairebé ampitadors els de la darrera planta. Mentre els elements vinculats a les obertures són fets de pedra, els tancaments de façana ho són de maó arrebossat que, separant verticalment els eixos d'obertura, articulen llargs quarterons decoratius policroms. Les baranes dels balcons, combinant ferro forjat i colat, presenten nombroses decoracions referents a les arts, el comerç, el mar i les antigues civilitzacions americanes. També de ferro colat són els relleus que decoren les sobreportes dels balcons del primer pis, a base de cignes i grius. Tots aquests elements metàl·lics sortiren del taller de Valentí Esparó. Coronant l'edifici, una cornisa sostinguda per carteles acull espiralls per la ventilació de la càmera d'aire sota terrat i busts femenins en relleus de terracota i serveix de basament a la balustrada de terracota del terrat.[8]

L'accés als immobles es produeix per llurs vestíbuls, coberts per una volta de canó de maó de pla. Aquests espais menen directament a uns celoberts quadrangulars que donen accés, per mitjà d'un portal de pedra coronat per un arc de mig punt, a la caixa d'escala comunitària. Les escales presenten les petges de pedra i les baranes de ferro de fosa fins al pis principal; a partir d'aquest nivell, les petges són de rajola amb cantell de fusta i les baranes de ferro forjat. Sota les capes de pintura modernes, els murs presenten arrimadors d'estuc policrom a base de quarterons i motius florals.[8]

Pel que fa els habitatges, configuren les seves estances per mitjà d'envans i murs de maó. Els forjats estan constituïts per bigues de fusta de secció rectangular amb cantell bisellat i amb encaix pels revoltons d'obra de maó de pla, decorats amb pintures a base de motius geomètrics i florals, en molts casos perdudes.[8]

Els porxos són l'element més destacat del conjunt. Els pilars cruciformes i les pilastres a quarterons íntegrament fets de pedra de Montjuïc suporten els arcs de mig punt i escarsers que sostenen les voltes de mocador de maó de pla. Aquests pòrtics acullen, sota llurs arcs, els vestíbuls d'accés als immobles i tot de locals comercials. Pel que fa la decoració exterior, els matxons cantoners del porxo acullen un total de setze plafons de terracota amb relleus mitològics vinculats al mar dissenyats, presumiblement, per Damià Campeny i realitzats per Ramon Padró i Domènec Talarn. Els carcanyols de la resta d'arcs acullen relleus petris amb al·legories de la indústria, el comerç, la navegació i el Nou Món. Els carcanyols del cos central acullen, però, medallons en relleu amb busts dels descobridors de les diverses regions d'Amèrica.[8]

El Cafè de les 7 portes, el més antic de Barcelona en el seu gènere, s'establiria a la cantonada Pla de Palau / Isabel II a partir de 1838. Tanmateix, els seus elements mobles, decoratius i pictòrics (presumiblement a càrrec de Lluís Rigalt), no han perviscut.[8]

L'Edifici Xifré d'Arenys de Mar és un edifici destinat a ser hospital de malalts i pobres, pagat per Josep Xifré i Casas, dalt d'un turó a la rambla del Pare Fita d'Arenys de Mar, fet a inspiració i pels mateixos arquitectes que la Casa Xifré del passeig d'Isabel II, davant de l'edifici de la Borsa i la Llotja de Barcelona.

Història[modifica]

Els Porxos d'en Xifré s'engloben dins les normes establertes per a l'eixamplament i monumentalització del Pla de Palau, dictades pel Capità General Francisco de Castaños, Duc de Bailèn i projectades per l'enginyer Josep Massanès. Els solars del nou eixample de mar, propietat directa de la Corona, foren posats a subhasta i l'indià Josep Xifré i Casas adquirí tota l'illa de cases en diferents compres realitzades entre 1835 i 1836. Al mateix temps, l'Ajuntament aprovaria els plànols del conjunt d'immobles, signats pels arquitectes Josep Buxareu i Francesc Vila, seguint les directrius urbanístiques que Massanès havia traçat per al nou eixample porticat de mar. La construcció fou executada pels paletes Josep Estrada, Jaume Fàbregas i Antoni Bosch. Segons la documentació, la decoració d'interiors anà a càrrec de pintors com Lluís Rigalt, Francesc Malató, Josep Bibiloni, Joan Planella i Domènec Moragas.[8]

Entre 1874 i 1878 l'arquitecte Elies Rogent, contractat pel nét de Josep Xifré, José Xifré Hamel, féu un seguit de reformes del conjunt, per millorar-ne la distribució, els accessos, les cuines, els serveis i el circuit d'aigua. Poc temps després, l'any 1901, el mateix Xifré Hamel vengué les deu cases al comerciant Rafael Morató, els hereus del qual continuen ostentant la propietat de l'edifici.[8]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Xavier Moret. Una casa de novel·la. El País, 14 octubre 2004 [Consulta: 13 febrer 2010]. 
  2. López Mondéjar, P. Història de la fotografia a Espanya. 4a ed.. Barcelona: Lunwerg editors, 1999, p. 16. ISBN 8477826609. 
  3. Fontanella, L. La història de la Fotografia a Espanya des dels seus orígens fins a 1900. Madrid: Edicions l'Aspecte, 1981, p. 28. ISBN 84-86022-00-2. 
  4. Newhall, B.; Fontcuberta, J.. Història de la fotografia. Des dels seus orígens fins als nostres dies. Barcelona: Editorial Gustavo Gili SA, 1983, p. 300. ISBN 84-252-1163-8. 
  5. Sergi Doria. Quan Barcelona es va revelar. Diari ABC, 10 novembre 2009 [Consulta: 13 febrer 2010]. 
  6. Mir Curcó, Conxita. Un temps entre el Passat i el futur. Un segle d'història de Catalunya en fotografies. Volum 1: Fins al 1936 (en català). I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2010, p. 15. ISBN 978-84-412-1937-3. 
  7. «Els Porxos de Xifré es converteixen en una nova àrea de vianants». web. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 15 desembre 2014].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 8,8 «Porxos d'en Xifré». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Porxos d'en Xifré Modifica l'enllaç a Wikidata