Pronunciació
La pronunciació o pronúncia és la forma en què es fa l'acció i manera de pronunciar un llenguatge, és a dir, produir els sons amb els òrgans de fonació per a parlar. El terme es pot referir tant a un determinat dialecte com a un individu en concret.[1][2][3]
Diverses persones o grups poden pronunciar una paraula de diferents maneres, depenent de molts factors, com ara la durada de l'exposició cultural de la seva infància, la ubicació de la seva residència actual, trastorns de la parla o de la veu,[4] el seu grup ètnic, la seva classe social o la seva educació.[5][6][7]
Terminologia
[modifica]Les síl·labes són combinacions d'unitats de so (fons), per exemple «nyu» té una síl·laba formada per [ɲ] i [u]. La fonètica és la branca de la lingüística que s'ocupa de les unitats bàsiques dels sons, i la fonologia s'ocupa d'aquests sons agrupats en fonemes. El seu estudi s'anomena fonologia. Els fons com a components de l'articulació se solen descriure mitjançant l'alfabet fonètic internacional (IPA).[8][9][10]
Producció dels sons de la parla
[modifica]La pronunciació és el resultat coordinat de diversos processos fisiològics. L'aire expirat pels pulmons passa per la tràquea i arriba a la laringe, on les cordes vocals poden vibrar i produir la sonoritat o bé romandre separades i deixar passar l'aire sense vibració. Posteriorment, el flux d'aire és modificat dins les cavitats faríngia, oral i nasal per l'acció dels òrgans articulatoris.[11]
En la descripció articulatòria es distingeix entre els articuladors actius, que es mouen per modificar el flux d'aire, i els passius, contra els quals s'articulen els sons. La llengua, el llavi inferior i el vel del paladar són articuladors actius; les dents superiors, els alvèols, el paladar dur i el vel del paladar poden actuar com a punts d'articulació.[11] Així, en l'articulació de [p], els dos llavis interrompen momentàniament el pas de l'aire, mentre que en [t] la punta o la làmina de la llengua entra en contacte amb els alvèols.
La major part de les llengües orals utilitzen un mecanisme d'aire pulmonar egressiu, és a dir, l'aire expirat pels pulmons. Tanmateix, algunes llengües també fan servir sons produïts amb altres mecanismes, com els clics, les consonants ejectives i les implosives.[12]
Consonants
[modifica]Les consonants se solen classificar segons tres propietats principals: el punt d'articulació, el mode d'articulació i la sonoritat. El punt d'articulació indica el lloc on es produeix l'estrenyiment o l'oclusió del flux d'aire. Entre els punts més habituals hi ha el bilabial, el labiodental, el dental, l'alveolar, el postalveolar, el palatal, el velar i el glotal.[11]
El mode d'articulació descriu la manera com es modifica el pas de l'aire. En una oclusiva, com [p], [t] o [k], el flux s'interromp completament abans de ser alliberat. En una fricativa, com [f], [s] o [ʃ], l'aire passa per una constricció estreta i produeix fricció audible. També hi ha africades, nasals, laterals, vibrants, aproximants i altres tipus de consonants.[13]
La sonoritat depèn principalment de la vibració de les cordes vocals. Les consonants [b], [d] i [g], per exemple, són sonores, mentre que [p], [t] i [k] són sordes. Aquesta oposició no és universalment idèntica a totes les llengües: pot expressar-se mitjançant diferències en el temps d'inici de la sonoritat, l'aspiració, la tensió articulatòria o altres correlats acústics.[11]
Vocals
[modifica]Les vocals es descriuen habitualment d'acord amb la posició de la llengua i l'arrodoniment dels llavis. Els dos eixos principals són l'altura, que va de les vocals obertes a les tancades, i l'anterioritat o posterioritat de la llengua. L'arrodoniment permet distingir, entre d'altres, [i] d'[y] o [u] d'[ɯ] en les llengües que presenten aquestes oposicions.[14]
Des del punt de vista acústic, les vocals es caracteritzen per unes concentracions d'energia anomenades formants. El primer formant està relacionat sobretot amb l'obertura de la vocal, mentre que el segon reflecteix principalment la posició anterior o posterior de la llengua. Aquestes propietats permeten analitzar i visualitzar la pronunciació mitjançant un espectrograma.[11]
En moltes llengües, la durada vocàlica té valor distintiu. Per exemple, algunes llengües germàniques, fineses o japoneses oposen vocals breus i llargues. En altres, com el català, la quantitat vocàlica no té habitualment valor fonològic independent, encara que la durada pot variar segons la posició dins de la paraula, l'accent, el ritme o la velocitat d'elocució.[15]
Nasalitat i coarticulació
[modifica]El vel del paladar regula la comunicació entre la cavitat oral i la cavitat nasal. Quan està abaixat, part de l'aire surt pel nas i es produeixen sons nasals, com [m], [n] i [ɲ]. En algunes llengües, la nasalitat pot afectar les vocals i tenir valor distintiu; en d'altres, és només una conseqüència del contacte amb consonants nasals.[16]
En la parla natural, els sons no es produeixen de manera aïllada, sinó que se superposen parcialment. Aquest fenomen, anomenat coarticulació, explica que un so adopti característiques dels sons veïns. Per exemple, una vocal pot avançar o endarrerir el punt d'articulació d'una consonant adjacent, i una consonant nasal pot nasalitzar parcialment una vocal pròxima.[11] La coarticulació és una de les raons per les quals la pronunciació efectiva de les paraules pot diferir de les representacions fonèmiques simplificades.
Pronunciació, fonètica i fonologia
[modifica]La fonètica estudia les propietats físiques, fisiològiques i perceptives dels sons de la parla, mentre que la fonologia analitza com una llengua organitza aquests sons en un sistema de contrastos. La pronunciació constitueix, per tant, la realització concreta dels elements fonològics en la parla.[17]
Un fonema és una unitat abstracta que permet distingir significats dins d'una llengua. En català, per exemple, /p/ i /b/ són fonemes diferents, perquè l'oposició entre tots dos permet diferenciar paraules com pala i bala. En canvi, les diverses realitzacions d'un mateix fonema que no modifiquen el significat s'anomenen al·lòfons.[14]
Aquesta distinció explica la diferència entre una transcripció fonèmica, escrita entre barres inclinades, com /ˈkasa/, i una transcripció fonètica, escrita entre claudàtors, com [ˈkazə] o [ˈkasə], segons la varietat lingüística i el context fònic. La primera representa les unitats contrastives; la segona pot reflectir amb més detall la pronunciació efectiva.[18]
Elements suprasegmentals
[modifica]La pronunciació no depèn únicament de consonants i vocals. També intervenen propietats que s'estenen sobre síl·labes, paraules o grups de paraules, conegudes com a elements suprasegmentals o prosòdics. Entre aquests elements hi ha l'accent, el ritme, l'entonació, la velocitat d'elocució, les pauses i la intensitat.[19]
Accent
[modifica]L'accent prosòdic és la prominència relativa d'una síl·laba dins d'una paraula o d'un mot dins d'un enunciat. Aquesta prominència pot manifestar-se per una combinació de durada, intensitat, to i qualitat vocàlica. En algunes llengües, la posició de l'accent pot distingir paraules; en d'altres, està fixada o condicionada per regles regulars.[20]
L'accent lèxic no s'ha de confondre amb l'accent d'enunciat. En una frase, alguns mots reben més relleu informatiu que d'altres. Aquesta distribució pot modificar el focus o el significat pragmàtic de l'oració; per exemple, emfasitzar un mot pot corregir una informació anterior o contraposar-la a una alternativa.
Entonació
[modifica]L'entonació és la variació de l'altura tonal al llarg d'un enunciat. Contribueix a assenyalar els límits entre grups sintàctics, a indicar si una frase és enunciativa o interrogativa i a transmetre actituds com la sorpresa, el dubte, la ironia o la cortesia.[21]
La relació entre entonació i significat no és mecànica ni universal. Una mateixa configuració tonal pot tenir funcions diferents segons la llengua, el dialecte, el context comunicatiu i la intenció del parlant. Per això, la pronunciació adequada d'una segona llengua requereix també adquirir patrons prosòdics, i no només aprendre l'inventari de consonants i vocals.[22]
Ritme, velocitat i pauses
[modifica]El ritme de la parla resulta de la combinació de síl·labes accentuades i àtones, de les durades relatives dels segments i de la distribució de les pauses. Les llengües no es poden dividir de manera estricta entre «llengües d'accent» i «llengües sil·làbiques», però aquesta distinció pot servir per descriure tendències rítmiques generals.[23]
La velocitat d'elocució sol afavorir processos com l'elisió, l'assimilació o la reducció de vocals. En els registres formals, en la lectura en veu alta o en situacions de comunicació pública, els parlants poden articular més clarament determinats segments i incrementar les pauses. En una conversa espontània, en canvi, és freqüent que els sons s'enllacin i que algunes seqüències es redueixin.[16]
Variació de la pronunciació
[modifica]La pronunciació varia entre llengües, dialectes, comunitats i individus. Aquestes diferències no impliquen per elles mateixes cap jerarquia lingüística: són una part normal de la variació de les llengües naturals.[24]
Variació geogràfica
[modifica]Els dialectes poden diferir en l'inventari de sons, en la realització d'un fonema, en l'accent, en el ritme o en l'entonació. Aquestes diferències es descriuen sovint com a accents quan se centren principalment en la fonètica i la fonologia. La mobilitat de la població, el contacte entre llengües i la influència dels mitjans de comunicació poden afavorir canvis en la pronunciació, però no eliminen necessàriament la variació local.[25]
Variació social i estilística
[modifica]Els patrons de pronunciació també poden estar relacionats amb factors socials, com l'edat, la xarxa de relacions, l'educació, l'activitat professional, la identitat de grup o el grau de formalitat de la situació comunicativa. Els parlants solen modificar parcialment la seva pronunciació segons el context, un fenomen conegut com a canvi d'estil o adaptació comunicativa.[26]
La pronunciació estàndard és un model de referència associat a determinats usos públics, educatius o mediàtics, però no substitueix les varietats dialectals. Les normes de pronunciació poden ser útils per facilitar la intercomprensió en àmbits formals, mentre que les varietats locals constitueixen formes plenament legítimes d'ús lingüístic.[27]
Pronunciació del català
[modifica]El català presenta una variació fonètica i fonològica considerable entre els seus dialectes. La distinció principal se sol establir entre el català oriental i el català occidental, especialment pel que fa al vocalisme àton. En moltes varietats orientals, les vocals àtones /a/ i /e/ tendeixen a realitzar-se com a vocal neutra [ə], mentre que /o/ i /u/ poden confluir en [u]. En les varietats occidentals, en canvi, es conserven més oposicions vocàliques en posició àtona.[28]
També hi ha diferències dialectals en la pronúncia de les consonants, en l'ús de la vocal neutra, en la realització de les consonants palatals i en patrons d'entonació. La pronunciació estàndard del català es descriu en obres de referència i en materials elaborats per institucions lingüístiques, i admet solucions pròpies de les grans varietats territorials.[29]
L'ortografia catalana no representa sempre de manera unívoca la pronunciació. Les regles d'accentuació, la distribució de les vocals obertes i tancades, les consonants mudes, les assimilacions i les elisions exigeixen coneixements fonètics i fonològics per interpretar correctament molts mots en la parla. La transcripció amb l'alfabet fonètic internacional és útil per indicar aquestes realitzacions sense dependre de les convencions ortogràfiques.[30]
Aprenentatge i ensenyament
[modifica]En l'aprenentatge d'una segona llengua, la pronunciació inclou la percepció i la producció de sons, l'adquisició de patrons accentuals i entonatius, i l'adaptació de la parla al context. Les dificultats de pronunciació sovint estan relacionades amb la influència de la llengua primera: els aprenents tendeixen a interpretar els sons nous a partir de les categories fonètiques que ja coneixen.[31]
La recerca en didàctica de la pronunciació distingeix entre la intel·ligibilitat, és a dir, el grau en què el missatge pot ser comprès, i la imitació d'un accent concret. L'objectiu de l'ensenyament no és necessàriament eliminar qualsevol rastre de l'accent d'origen, sinó facilitar una comunicació clara i adequada a la situació.[32]
Les eines d'aprenentatge poden incloure la imitació de models de parla, l'enregistrament i l'autoavaluació, la transcripció fonètica, l'anàlisi espectrogràfica i les activitats de percepció de contrastos sonors. L'ús de recursos d'àudio és especialment rellevant, ja que la pronunciació és un fenomen acústic i articulatori que no es pot deduir completament de l'escriptura.[33]
Referències
[modifica]- ↑ «Pronunciation | Definition & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 19 agost 2024].
- ↑ «Pronuncia - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 21 agost 2024].
- ↑ «Definición de pronunciación - Qué es, Significado y Concepto». [Consulta: 7 setembre 2026].
- ↑ Beech, John R. «Assessment of Articulation and Phonology». A: Grunwell. Assessment in Speech and Language Therapy. CUP Archive, 1993, p. 55. ISBN 0-415-07882-2.
- ↑ Paulston, Christina Bratt. «Some Sociolinguistic Principles». A: Labov. Sociolinguistics: The Essential Readings. Wiley-Blackwell, 14 febrer 2003, p. 234–250. ISBN 0-631-22717-2.
- ↑ «Pronunciación - Definicion.de» (en castellà). [Consulta: 31 agost 2024].
- ↑ «PRONUNCIACIÓN: QUÉ ES y cómo DEFINIRLA CORRECTAMENTE» (en castellà), 02-04-2025. [Consulta: 7 setembre 2026].
- ↑ Schultz, Tanja. «Language Characteristics». A: Kirchhoff. Multilingual Speech Processing. Elsevier, 12 juny 2006, p. 12. ISBN 0-12-088501-8.
- ↑ (ASI) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A. «ésAdir > Transcripció fonètica». ésAdir.
- ↑ «🌐¿Qué es el IPA o Alfabeto Fonético Internacional? – Elblogdeidiomas.es» (en espanyol europeu), 08-09-2021. [Consulta: 7 setembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 Ladefoged, Peter; Johnson, Keith. A Course in Phonetics. 7a. Cengage Learning, 2015. ISBN 978-1-285-46340-7.
- ↑ International Phonetic Association. Handbook of the International Phonetic Association: A Guide to the Use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-63751-0.
- ↑ Ashby, Patricia. Understanding Phonetics. Routledge, 2011. ISBN 978-0-340-92924-7.
- 1 2 International Phonetic Association. Handbook of the International Phonetic Association: A Guide to the Use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-63751-0.
- ↑ Hualde, José Ignacio. The Sounds of Spanish. Cambridge University Press, 2005. ISBN 978-0-521-54538-9.
- 1 2 Ashby, Patricia. Understanding Phonetics. Routledge, 2011. ISBN 978-0-340-92924-7.
- ↑ Crystal, David. A Dictionary of Linguistics and Phonetics. 6a. Blackwell Publishing, 2008. ISBN 978-1-4051-5296-9.
- ↑ Carr, Philip. English Phonetics and Phonology: An Introduction. Wiley-Blackwell, 2013. ISBN 978-1-4051-3456-9.
- ↑ Ladd, D. Robert. Intonational Phonology. 2a. Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-88571-6.
- ↑ Gussenhoven, Carlos. The Phonology of Tone and Intonation. Cambridge University Press, 2004. ISBN 978-0-521-01200-2.
- ↑ Ladd, D. Robert. Intonational Phonology. 2a. Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-88571-6.
- ↑ Celce-Murcia, Marianne; Brinton, Donna M.; Goodwin, Janet M.; Griner, Barry. Teaching Pronunciation: A Course Book and Reference Guide. 2a. Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-0-521-72976-4.
- ↑ Ramus, Franck; Nespor, Marina; Mehler, Jacques. Correlates of linguistic rhythm in the speech signal. 73, 1999, p. 265-292. DOI 10.1016/S0010-0277(99)00058-X.
- ↑ Trudgill, Peter. Sociolinguistics: An Introduction to Language and Society. 4a. Penguin Books, 2000. ISBN 978-0-14-028921-7.
- ↑ Chambers, J. K.; Trudgill, Peter. Dialectology. 2a. Cambridge University Press, 1998. ISBN 978-0-521-59646-6.
- ↑ Labov, William. Sociolinguistic Patterns. University of Pennsylvania Press, 1972. ISBN 978-0-8122-1052-8.
- ↑ Milroy, James; Milroy, Lesley. Authority in Language: Investigating Standard English. 4a. Routledge, 2012. ISBN 978-0-415-69777-4.
- ↑ Recasens, Daniel. Fonètica descriptiva del català. Institut d'Estudis Catalans, 1991. ISBN 978-84-7283-205-7.
- ↑ «ésAdir: portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 20 setembre 2026].
- ↑ «Transcripció fonètica». ésAdir. [Consulta: 20 setembre 2026].
- ↑ Flege, James Emil. «Second language speech learning: Theory, findings, and problems». A: Speech Perception and Linguistic Experience: Issues in Cross-Language Research. York Press, 1995, p. 233-277. ISBN 978-0-912752-36-3.
- ↑ Derwing, Tracey M.; Munro, Murray J. Pronunciation Fundamentals: Evidence-based Perspectives for L2 Teaching and Research. John Benjamins, 2015. ISBN 978-90-272-7153-4.
- ↑ Celce-Murcia, Marianne; Brinton, Donna M.; Goodwin, Janet M.; Griner, Barry. Teaching Pronunciation: A Course Book and Reference Guide. 2a. Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-0-521-72976-4.
Vegeu també
[modifica]