Que bonic que és viure

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de pel·lículaQue bonic que és viure
It's a wonderful life
Wonderful Life.jpg
Fitxa tècnica
Direcció Frank Capra
Protagonistes James Stewart
Donna Reed
Lionel Barrymore
Direcció artística Jack Okey
Producció Frank Capra
Disseny de producció Jack Okey
Guió Frances Goodrich
Albert Hackett
Jo Swerling
Frank Capra
Música Dmitri Tiomkin
Fotografia Joseph Walker
Joseph Biroc
Muntatge William Hornbeck
Vestuari Edward Stevenson
Maquillatge Gordon Bau
Productora Liberty Films
Distribuïdora RKO Radio Pictures
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1946
Durada 130 minuts
Idioma original Anglès
Lloc de rodatge Califòrnia
Color blanc i negre
Pressupost 3,2 milions de dòlars
Temàtica
Basat en The Greatest Gift i Philip Van Doren Stern
Gènere Drama romàntic
Fantasia
Familiar
Subjecte representat àngel
Lloc de la narració Nova York
Palmarès
Nominacions Oscar al millor actor ()
Oscar al millor director ()
Oscar al millor muntatge ()
Oscar a la millor pel·lícula ()
Oscar al millor so ()
Premis National Film Registry (1990)
Més informació
IMDb Fitxa 8.6/10 stars
FilmAffinity Fitxa 8.2/10 stars
AlloCiné Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Que bonic que és viure (It's a Wonderful Life)[1] és una pel·lícula estatunidenca de Frank Capra de l'any 1946. Amb 5 nominacions als Oscars: millor pel·lícula, director, actor (James Stewart), muntatge i so.

Basada en el relat curt The Greatest Gift, que Philip Van Doren Stern va escriure el 1939 i va publicar el 1943[2]. La pel·lícula és reconeguda avui dia com una de les més populars del cinema americà i, ateses les nombroses reposicions dels anys 80 en endavant, ha esdevingut una pel·lícula tradicionalment vista durant la temporada nadalenca.

La pel·lícula està protagonitzada per Frank Capra en el paper de George Bailey, un home que ha deixat de banda els seus somnis per ajudar els altres, i que la nit de Nadal decideix suïcidar-se, cosa que provocarà la intervenció del seu àngel de la guarda, Clarence Odbody (Henry Travers). Clarence li mostra a George totes les vides a les quals ha influït i com de distinta seria la vida a la seva comunitat, Bedford Falls, en cas que ell mai no hagués nascut.

Malgrat que en un principi no va funcionar financerament a causa de les seves elevades despeses de producció i la atapeïda competició que hi havia l’any de la seva estrena, la pel·lícula ha assolit la condició de clàssic [3][4] . A les sales el llindar de rendibilitat va ser de 6.3 milions de dòlars, aproximadament el doble del cost de producció, una xifra que mai no es va assolir en el seu llançament. Una opinió del 2016 informava: “Tot i no ser la completa fallida taquillera que avui dia li sembla a tothom... va ser, inicialment, una gran decepció i va confirmar, si més no als estudis, que Capra ja no era capaç de produir les pel·lícules populistes que feien dels seus films els esdeveniments de visió obligada i lucratius que temps enrere van ser[5] .

Que bonic que és viure és un dels films més aclamats mai rodats, lloat particularment pel seu guió. Ha estat reconegut per l’American Film Institute com una de les 100 millors pel·lícules estatunidenques, [2], situada al número 11 a la llista de 1998 sobre les millors pel·lícules, i al número 1 a la llista de l’AFI sobre les pel·lícules americanes més edificants de la història. [6] Capra va afirmar que la pel·lícula era la predilecta personalment de les que havia realitzat, afegint que la projectava a la seva família cada Nadal. [7]

Argument[modifica | modifica el codi]

Clarence és un àngel de segona classe que ha de fer mèrits per guanyar-se les ales. L'envien a la Terra amb la missió d'evitar el suïcidi d'un home desesperat, George Bailey, que té una empresa d'emprèstits que està a punt de fer fallida a causa de la desaparició de vuit mil dòlars. Potter, un especulador que posseeix pràcticament tota la ciutat, és el culpable de la situació. Clarence mostra a Bailey com seria la ciutat, els seus amics i la seva pròpia dona si ell no hagués nascut.

Comentaris[modifica | modifica el codi]

És un clàssic del cinema, programat per les televisions de mig món a les festes nadalenques. Bons sentiments i inoblidables interpretacions per a la història d'un home que contempla com hagués estat la vida dels que l'envolten si ell no hagués existit, i d'un entranyable àngel que vol aconseguir les seves ales.

El guió està basat en el relat curt The Greatest Gift, de Philip Van Doren Stern.

Producció[modifica | modifica el codi]

Rerefons[modifica | modifica el codi]

La història original, "The Greatest Gift", va ser escrita per Philip Van Doren Stern el novembre de 1939. Després de no sortir-se a l’hora d’aconseguir que es publiqués la seva història va decidir afegir-la a una nadala, i va enviar 200 còpies per correu a família i amics el desembre de 1943[14][N 1] La història va cridar l’atenció del productor de RKO Pictures, David Hempstead, qui li ho va mostrar a l’agent de Cary Grant. L’abril de 1944, RKO Pictures va comprar els drets de la història per 10000 dòlars, amb la idea de convertir-la en un vehicle per a Grant [16] RKO va crear tres guions insatisfactoris abans de deixar de banda la pel·lícula planejada, i Grant va passar a treballar en un altre clàssic nadalenc, The Bishop’s Wife. [N 2][18]

Per suggerència del cap d’estudi de la RKO, Charles Koerner, Frank Capra va llegir “The Greatest Gift” i immediatament va veure el seu potencial. RKO, que frisava per deslliurar-se del projecte, el 1945 va vendre els drets a la productora de Capra, Liberty Films, companyia la qual tenia un acord de distribució per nou films amb RKO per 10000 dólars[N 3] , i va afegir-ne tres guions de franc. [14] Capra, juntament amb els escriptors Frances GoodrichAlbert Hackett, Jo SwerlingMichael Wilson, i Dorothy Parker s’hi va incorporar per “polir” el guió, va fer servir la història i el que restava utilitzable dels altres tres guions amb un de nou al qual Capra va anomenar Què bonic que es viure.[14] El guió va rebre més modificacions al llarg de la preproducció i el rodatge.[21] Els crèdits del guió final van anar per Goodrich, Hackett i Capra, amb “escenes addicionals” de Jo Swerling.

A Seneca Falls (Nova York) es diu que aquesta localitat va servir com a model de Bedford Falls després que Frank Capra la visités el 1945. La localitat celebra un atípic festival Que bonic que es viure el desembre.[22] El 2009 es va inaugurar, a Seneca Falls, l’Hotel Clarence, homenatjant l’àngel de la guarda de George Bailey. El 10 de desembre de 2010, a Seneca Falls, es va obrir el museu “It’s a wonderful life”. Karolyn Grimes, qui va interpretar el personatge de la petita Zuzu a la pel·lícula, va ser l’encarregada d’inaugurar-lo oficialment. [23]

James Stewart (d’Indiana, Pennsilvània) i Donna Reed (de Denison, Iowa) són nadius, tots dos, de poblacions. El pare de James Stewart estava al capdavant d’una petita ferreteria on James va treballar molts anys. Donna Reed va fer palesos els seus arrels rurals en guanyar una juguesca amb Lionel Barrymore, qui va desafiar-la a ordenar una vaca durant el rodatge. [24]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula va rebre, entre altres premis,[2] un Globus d'Or i cinc nominacions als Oscars.

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Que bonic que és viure Modifica l'enllaç a Wikidata